L'inhumà

Londres, en una sorprenent pel·lícula muda en color de 1927 (molta gent ignora que abans es va inventar el cinema en color que parlat)

L'inhumà

A l’Ernest la música no li deia res, però dedicava dues hores diàries a perfeccionar-se amb el vell piano que tenia al seu apartament de Hereford Road. Després d’estudiar vuit anys

—

sis a Barcelona, els altres ja a Londres, on va venir amb els seus pares quan en tenia tretze

—,

aquell noi de Gelida podia interpretar les peces més complexes de

Chopin o Rachmaninoff. Com un professional. Pocs cops fallava una nota i quan ho feia es lamentava. Lleugerament, però: mai es lamentava ni alegrava gaire per res. M’agradava sentir-lo mentre practicava, com m’agradava tot el que feia. Pel seu estil de tocar, ai, confesso que no m’hi hauria enamorat mai. Tot i que hi entenc poc, suposo que devia de tenir una tècnica prou bona. La seva manca de sentiment, de sensibilitat, però, em refredaven. I això que el gros del seu entrenament consistia en repassar compositors molt romàntics. Empallegosos, fins i tot. L’Ernest els interpretava com calia. Tècnicament com calia. Prenia el romanticisme daquelles partitures amb unes pinces invisibles i el decorticava amb un anàlisi implacable fins que descobria els trucs que s’amagaven dins la seva lampisteria. Un cop determinades les causes que provocaven certes reaccions biològiques entre l'audiència, mirava de reproduir-ne els efectes. Actuava com un detectiu que estudia les proves d’un crim. Allà on calia una cascada emocionada, ell s’hi encascava; a on variar la dinàmica, passar del pianíssimo al forte, ell pitjava, ara la tecla suau, ara la violenta. Arribava a entendre el romanticisme sense viure’l. Les seves execucions no comportaven mai cap implicació emocional. Consistien en exactament això: execucions. I així, com un botxí que talla colls, sense sentir cap mena de llàstima ni acritud pels decapitats, executava. Això es notava i ell ho sabia —les dues coses: que no s’implicava i que es notava. Tant li feia, però. Ja he dit que la música no li deia res per si mateixa. Per a ell suposava, simplement, un medi per millorar-se, una sort de gimnàstica mental i física. I prou. Els seus dits esterilitzaven les notes que extreien de les tecles amb l'eficàcia d'un quiròfan de sons. Paraves l'orella i reconeixies uns colors, unes olors, uns sabors. Els reconeixies, però no els senties. Quedaven a l’altra banda del vidre d’un aparador rere el qual s'hi venien succedanis de productes reals. I així com amb la música li passava amb la resta de coses que pensava, feia o, suposadament, sentia. Fins i tot amb l’amor...

L’Ernest no sabia estimar ni odiar. No per por, sinó perquè no sabia com es feia això. I a més no podria entendre perquè li hauria servit. L’Ernest només se sabia protegir. Cert que la seva protecció es movia més per racionalitat que per covardia: tant per exercir de covard com de valent primer cal fer-ho d’humà. I això a ell no se li podia demanar. Hauria estat una crueltat. Els conceptes covardia i valentia no volien dir res, no li deien res. Els havia analitzat per entendre perquè els que l’envoltaven es comportaven de segons quines maneres, per no incomodar-los gaire amb el seu distanciament natural. I, tot i així, per molt que es preparés, no podia evitar que algun cop la seva excessiva educació l'allunyés de la gent. El tema no li treia la son, tampoc.

Mai suava. El seu cos desprenia una deliciosa flaire a net. La seva ànima, però, romania inodora. L’Ernest no feia olor. No sentia. No s’emocionava per res. No es molestava ni molestava. L’Ernest ha estat, de fet, la persona més inhumana que he conegut mai.

M’importa molt que aquest punt s’entengui bé: no dic dolenta, sinó inhumana. L’Ernest era, per tant, inhumà.

L'Ernest era inhumà com ho podria ser una rentadora. Pràctic, polit, bonic. Però inhumà. I aquesta va ser una de les coses que van fer que m'enamorés perdudament d’ell.

No descobreixo res si em presento com una dona apassionada. En aquest sentit compleixo amb tots els tòpics que els londinencs n'esperen d'una espanyolassa

de cabells i ulls negres com jo

—

fa temps que m'he cansat d'explicar que vol dir ser catalana, i més després d'ensopegar amb tants botiflers importats, encantats de sabotejar-me, avergonyint-se dels nostres origens com si fóssim uns empestats.

Els meus detractors em titllen d'enamoradissa. Odio aquesta paraula. Porto més bé que se m’acusi d’obsessiva. Sí, obsessiva sí. No ho puc negar. Molts homes s’han allunyat de mi per causa d'això. Les meves obsessions han tret el millor i el pitjor de mi. M’han portat a llençar-me a les aventures més excitants, a cometre les barbaritats que m’han omplert el cor d’un pou de culpabilitats que em tortura.

A mi m'atrauen els extrems. Si parleu d’una dona de termes mitjos, de grisos, no esteu parlant de mi. jo ho vull tot al límit. Si no pot ser d’una manera, que ho sigui de la contrària. No em diuen res les olors subtils. Per una banda vaig darrere les sentors penetrants, que maregen; de sentir-me amarada per tot arreu; que les coses, que les persones exsudin essència, que sacsegin l’aire com una coctelera de perfums, que deixin un rastre tan dens que el vent es pugui mastegar i és així com vaig ensumant pels racons com una gossa en zel, sense cap mena de pudor. Per una altra banda, però, m’excita la manca absoluta d’olor. I això potser encara més que el que deia abans. Res em fa perdre tant el cap com trobar-me dins el buit odorífer, asèptic, i sentir-me totalment perduda. No saber on dirigir el meu musell! L'erotisme de l'ocultació... No conec res més excitant que aquesta redundància lasciva.

Com no m’havia de tornar boja aquell home? I no pas per redimir-lo! A mi m’anava que fos justament així! M’anava i alhora sabia que em podria destruir. Si no anava en compte em podria xuclar tota l'energia. Segur que un psiquiatra m'hauria advertit que l’Ernest podria acabar convertint-se en un vampir, ni que fos involuntàriament, i m'aconsellaria que el deixés. Per tant, res d'anar a cap consulta.

L’Ernest era increïblement bell. O a mi m’ho semblava. Quan el vaig conèixer ja tenia molta experiència amb les dones. Al començament, no me’l creia quan em deia que no dedicava cap esforç per seduir-les, que la sola idea li feia mandra. Després vaig descobrir que tenia raó. No malbaratava ni un segon de vida en aquesta direcció. Tant ell com jo, però, mentiríem si no admetéssim les seves dots de seductor natural. Li agradava molt --tot el que en seu cas podria significar ajuntar els mots "agradava" i "molt"-- el sexe. Com a mi. Tenia molt bones idees. Mai he sabut d’on les treia. Però les tenia. A mi m’encantava mirar les revistes pornogràfiques pensades per als homes. En aquella època costava molt més de trobar aquesta mena de material. Una dona, a més, ho tenia complicat per comprar-lo sense que no la miressin com si patissis alguna mena d'infecció tropical.

Un dia em va regalar un poema preciós. No semblava que l'hagués escrit ell.

—Digues la veritat: d’on l’has copiat?

—No penso insistir per convèncer-te que l’he fet jo sol.

—Doncs no ho entenc... D’on t’ha sortit tot aquest apassionament, aquestes imatges tan belles?

—Com sempre, ja ho saps: he fet una ullada general a les formes poètiques, he escollit les que quadraven amb el que volia i he aplicat les regles. Pel següent pas he seguit el procediment habitual: recorro a l’empatia molt més que la imaginació. Com que t'he analitzat molt, et conec molt. Llavors, em poso en el teu lloc. Imagino el que m’agradaria sentir si fos tu i m’escrivissin un poema d’amor. A resultes d’això, te l’escric. No hi ha més secrets...

—Si, és clar. M’ho hauria d’haver pensat... I amb el sexe? Fas el mateix amb el sexe? Observes, analitzes, memoritzes i després incorporess els coneixements apresos d’una forma pràctica?

—No, amb el sexe la cosa funciona d’una altra manera. El sexe la considero una cosa molt seriosa i no puc fer el mateix. No en puc parlar gaire, però. Seria contraproduent.

—Aaaah...

Sempre em sorprenia, en positiu. Ni ell ni jo entràvem en cap categoria humana gaire normal, imagino. A més, els dos el detestàvem aquell mot: normal! Què vol dir normal? Amb l'Ernest quedava descartat que mai ens retraguéssim res l'un a l'altre amb cap frase que comencés dient: "A tu et sembla normal que...?" Per afegitó, compartíem una certa consistència en les nostres accions i acceptàvem les conseqüències de ser com érem. Quin descans!

Ens enteníem. Jo a ell no sé si arribava a agradar-li tant com ell a mi. Al seu nivell, suposo que sí. I a més, mai ens barallàvem. Per mi cada cop estava més clar que estaríem junts tota la vida. Enamoradíssims. Almenys jo. Ell, a la seva manera inhumana, tan agradable, suposo que també.

I Londres era tan bonic i tan hostil llavors... No es podia demanar més a la vida.