Un assumpte en el qual encara hi ha molta feina a fer
En general acostumem a tenir un coneixement sobre les possibilitats de la ciència i fins allà a on ha arribat i a on no, en el millor dels casos, erroni, desenfocat. Ens embadalim davant innovacions molt discutibles, només en la seva aparença, i passem de llarg, amb indiferència, davant les fonamentals de debò. No cal posar exemples estrictament científics per a entendre el per què d’aquesta paradoxa. Qualsevol professional —de aqualsevol l'àrea— sap de feines que produeixen un gran efecte, tot i ser el resultat d’un esforç rutinari, mentre d’altres, molt més creatives i laborioses, passen desapercebudes i les seves virtuts tingudes com a quelcom sobreentès.
Hem vist tots plegats massa pel·lícules de ciència ficció. Giravoltem dins un tornado de meravelles tecnològiques que fa poc ni ens plantejàvem l’existència. En front d’aquest panorama enganyós, la nostra capacitat de sorpresa es troba narcotitzada. No en tenim tota la culpa: amb les facilitats que se'ns posen a l’abast, l’ajut de la tecnologia actual i el suport suposadament incondicional dels governs, costa poc pensar que ara ja es pot fer tot, que això de posar-se a inventar és bufar i fer ampolles. Res més lluny de la realitat. A la ciència encara li resta molt de camí a recórrer. Davant seu s'estén un vastíssim paisatge inexplorat i la manca de recursos per enfrontar els reptes que se li presenten amb un mínim de dignitat resulta, en llocs com al nostre país, espaordidora, de misèria.
Els esperits innovadors han d’afegir-hi el sobre-esforç de lluitar començant de zero. Les eines disponibles en l'actualitat superen de molt les dels seus avantpassats —això és evident— però són molt cares i sempre insuficients si a aquests emprenedors no els mou un entusiasme a prova de bomba i un idealisme impermeable a la indiferència d'un públic no sempre disposat a entendre els beneficis reals que rebrà —quan no s'hi oposarà, manipulats per la demagògia dels ignorants de bona fe— i d'un poder preocupat per damunt de tot per mantenir-se.
Malgrat l’amarga solitud inherent que comporta haver escollit aquest camí, investigadors idealistes, disposats a donar la vida pel bé comú —pocs, val a dir—, per sort, encara n'hi ha. Per natura, la societat, així, d’entrada, margina i ridiculitza al pioner i el seu projecte. Però en el cas que aquest, després de deixar-hi la pell, amb el plus d’haver lluitat per desempallegar-se dels pals a les rodes que se li hauran anat posant pel camí, triomfi, tothom s’apropia de l’èxit. Llavors, l’autor i el seu equip es veuen convertits en herois locals, nacionals o el que més convingui.
El pioner ha de prendre consciència d'aquesta reacció causa-efecte inevitable. La solitud més absoluta romandrà com a única companyia fins al dia del seu triomf, si aquest mai arriba.
Un antecedent il·lustre, però massa poc conegut
El fet que volem parlar és un exemple perfecte de tot el que s’ha dit fins ara. Fa tot just 149 anys que un boig fantàstic, un visionari, un entusiasta que no pensava en una altra cosa que en fer el bé a la societat, va construir l’Ictineo 1 i, cinc anys més tard, l’Ictineo 2, els primers submarins totalment reeixits de la història. En Narcís Monturiol (1819-1885), il·luminat lluminós fill de Figueres, s'ha guanyat el dret de destacar com un dels catalans als qui amb més justícia li escau l’adjectiu d’universal, consideració no sempre prou publicitada per culpa de la desídia històrica de tots plegats.
La seva bigarrada biografia, però, no s’atura en aquesta magnífica invenció. Proveït d’una energia inesgotable i d’un esperit humanitari desbordant, va ser un revolucionari de cap a peus, en tots els sentits de la paraula. Es va comprometre fins al moll de l’os en tasques polítiques i de servei anticipades al seu temps, ara tingudes com a cavalls de batalla bàsics per tots els partits polítics i associacions socials normals, com la denuncià del masclisme, la violència, el racisme i tot tipus de desigualtats i injustícies. Potser algunes de les seves propostes escoraven cap un idealisme que ara resulta fàcil titllar d’ingenu i delirant, com la promoció de la utòpica ciutat d’Icària, en plena Califòrnia, però les seves intencions sempre emanaven d’una netedat exemplar.
En la seva vessant d’inventor —apart dels submarins va idear tota mena d’objectes pensats a fer la vida més agradable— Monturiol va haver de lluitar contra la maquinària esclerotitzada d’un estat conservador, gens amant de la innovació, embrutit i egoista. Gràcies a una perseverança invencible, va aconseguir el finançament per a la seva aventura més famosa. Malgrat el resultat espectacular dels seus esforços, l’empresa va esdevenir un fracàs a mitges en no haver-hi continuïtat per manca de beneficis econòmics immediats.
Monturiol no va ser el primer a intentar la creació d’un vehicle submarí i, de fet, a alguns dels seus predecessors els va mancar molt poc per reeixir. Cal afegir, però, que tots ells van acabar fracassant, la major part de les vegades de manera tràgica. Per contra, els dos Ictineus van resultar un èxit rotund a tots nivells. Entre els dos submarins es van arribar a fer més de seixanta immersions a profunditats de gairebé trenta metres —algunes de més de vuit hores— sense cap accident ni cap tripulant ferit amb el més mínim mal. En aquestes immersions el submarins no tan sols van mostrar la seva seguretat sinó també una maniobrabilitat i autonomia gairebé comparables als models actuals.
Les nombroses innovacions aportades per Monturiol i el seu equip van ser de gran valor per als inventors futurs. A nivell de treball, cal destacar la decisió de comptar amb un grup d’especialistes per resoldre problemes específics. Així es va acabar amb la fins llavors romàntica idea de l’inventor únic i genial, que tant sovint havia complicat els bons resultats de molts projectes. A nivell tècnic i científic cal remarcar la invenció dels doble casc, amb el qual s’evitava l’esclafament per la pressió del mar; la generació d’oxigen artificial per mitjans químics; un disseny aquadinàmic inspirat directament en la forma dels peixos —d’aquí el nom Ictineo, del mot ΙΧΘΥΣ, llegit “ichtes” o “ektees”, peix en grec—, o la construcció del primer motor de combustió química, entre moltes altres.
A més, va tenir la generositat d’abocar tots els seus coneixements sobre el tema en el llibre Tratado de la navegación submarina, publicat postumament, el1891. Aquesta manual complet va ser llegit amb avidesa per tots els inventors de submarins posteriors, fet admès pel propi Isaac Peral —admirador declarat del català— pels alemanys i americans, encara que no tant pels francesos. Tots ells van haver de reconèixer que en Monturiol s'havia avançat trenta o quaranta anys al seu temps i que si hagués pogut accedir a la tecnologia i materials posteriors el seu submarí hauria estat més ràpid. La velocitat dels Ictineus no passava d’un sol nus (uns dos quilòmetres) una xifra no gaire espectacular, certament, però que tampoc s’allunya tant de l'assolida per molts submarins científics actuals.
El final de la gesta de Monturiol no podia ser més trista: abandonat, arruïnat i oblidat per tothom, excepte pel cercle privat de parents, amics i les autoritats de la seva vila natal —que sempre el va reconèixer com a fill predilecte, tot cal dir-ho—, el seu nom restà eclipsat per totes les invencions i noms del següent segle. Per sort, darrerament s’ha fet una tasca de recuperació del seu nom, amb l'edició d'alguns llibres i els els primers estudis seriosos sobre la seva vida i obra. Semblaria com si, per fi, s’estigués començant a treure el nom de Monturiol de l’ombra i ubicar-lo al lloc que li pertoca. De tota manera, aquesta tasca no es fa sola. Una recuperació d’aquest tipus no acostuma a caure del cel. La major part dels qui s’esforcen a difondre aquest patrimoni són institucions privades, mogudes molt més per l’idealisme i que, només després d'ensangonar-se els nusos dels punys picant portes, aconsegueixen, molt de tant en tant, algun ajut de l’administració. Aquí, per ser justs, hem de dir que la catalana no sempre ha gaudit dels diners mínims imprescindibles.
La presentació de Terrassa
Una d’aquestes institucions és l’Associació Ictineu, fundada el 2002 pels joves Pere Forès i Carme Parareda, dedicada a preservar i difondre la figura de l'inventor figuerenc. Alhora és, també, una petita empresa que somnia amb construir el primer submarí científic de casa nostra.
D’en Monturiol, de l’associació i de molt més se’n va parlar la tarda del 20 de maig del 2008 a l’Auditori de La Caixa de Terrassa, a la ciutat que li dona nom, en la presentació oficial del projecte per a la construcció del submarí Ictineu 3. Durant una hora i mitja, molt amena, els incansables Pere i Carme van parlar abastament del com i el per què del submarí i van respondre a les preguntes del públic. Els acompanyava el senyor Josep Garriga, president de l’Associació d’Innovadors Narcís Monturiol, encarregat de presentar i moderar l’acte amb una murrieria deliciosa, i el senyor Roger Marcet, director del Museu Marítim de Barcelona.
Durant tota l’estona vaig sentir la sensació de compartir un moment històric. M’imaginava dins una bombolla que havia fet un salt de 150 anys enrere per a reviure un moment semblant. De fet, molts dels ingredients tenien, objectivament, molt punts en comú.
La convocatòria no va ser massiva —la sala es va omplir més o menys fins a la meitat— però hi s'hi respirava caliu. Per desgràcia, hi vaig a trobar a faltar gent jove, malgrat que alguna parella havia vingut amb el seus nens, un dels quals es va arriscar a participar a la roda de preguntes final. Els ponents estaven situats en una llarga taula, disposada amb un micròfon per membre, i a on hi havia, també, dues maquetes de submarins. Damunt els seus caps hi havia una gran pantalla per a projectar imatges—animacions 3D, fotos fixes i pel·lícules, disparades per la Carme i el Pere des d’un portàtil— i completar la informació parlada.
El senyor Garriga va iniciar l’acte amb força puntualitat. Al llarg de la seva intervenció va presentar als companys de taula i l’objectiu principal de la reunió: l’estat actual del projecte Ictineu 3. També va informar que el 2009 serà l’any Monturiol, per celebrar l’efemèride de l’estrena en públic de l’Ictineo 1, i va anunciar la preparació de diverses activitats de divulgació al respecte.
Tot seguit va prendre la paraula el senyor Marcet, qui va compartir amb nosaltres l’engrescadora nova que el Museu Marítim de Barcelona cediria una part de les seves instal·lacions per als treballs paral·lels de, per una banda, la construcció de l’Ictineu 3, i per l’altra, de la reconstrucció d’un vaixell del segle XVI, les restes del qual es van trobar a les aigües del port de Barcelona fa cinc anys. Va especificar que han calgut quatre anys per finalitzar les tasques de restauració d’aquesta nau, les fustes de la qual han estat sotmeses a un meticulosos banys per a dessalinitzar-les, i uns tractaments a base d’unes ceres especials per reforçar-les. Se’m fa impossible no pensar amb al vaixell del segle XIV trobat, fa a penes uns dies, al mateix lloc. Amb aquesta bellíssima idea s’enllaçaria passat i futur amb una cinta invisible, en perfecta simbiosi. El cercle de simbolismes es tanca amb fermall si tenim en compte que el Museu marítim s’erigeix damunt el mateix edifici de les antigues drassanes de Barcelona, des de la llunyana època medieval, i que en Monturiol tenia La Navegación Submarina, la seva companyia, al mateix port de Barcelona.
Al llarg de la intervenció dels dos cavallers, a la pantalla s’hi podia visionar un bucle d’animació en 3D que mostrava un dels submarins representats en una de les maquetes de la taula, des de tots els angles. Més tard va quedar clar que de moment es tractava del primer prototip.
Poc després, va venir el torn de la Carme i el Pere, els autèntics artífexs d’aquesta aventura fantàstica. La Carme em va semblar una dona forta, dinàmica, d’ulls incisius, penetrants i alhora amables. El seu estil no era gens ostentós però tampoc anodí. Per la seva banda, en la primera impressió visual que vaig tenir del Pere se'm barrejava Gustavo Adolfo Béquer i Chico Marx tot i que, ni de lluny, desprèn l’extrema feblesa malaltissa del primer ni el cinisme agressiu del segon. La carme i en Pere posseeixen la tranquil·la mirada dels qui han sortit de la caverna de Plató però que, un cop han descobert la realitat amb el seu propis ulls, saben carregar-se de paciència i humilitat per convèncer als qui ens hi hem quedat a dins que el que prenem per real no són sinó ombres.
D’aquest moment ençà, les imatges de la pantalla van anar il·lustrant tot el que s’anava dient, en tot moment.
Una breu història dels submarins
En Pere i la Carme van engegar un recorregut clar i concís per tots els objectius del projecte parlant del mar, l’element que ocupa la major part de la superfície del nostre planeta. Ens van recordar que els oceans tenen una profunditat mitja d’uns 4000 metres i que només un 3% del seu fons sobrepassa els 6000. Van repassar breument la història de les immersions submarines, des d’Alexandre el Magne, fa més de 2300 anys enrere; David Bushnell i el seu Turtle; Robert Fulton i el seu submarí a vela, o l’alemany William Bauer —entre d’altres—, fins arribar a l’estrella de la nit, en Narcís Monturiol, el primer a assolir l’objectiu amb un triomf absolut. Aquest darrer, tot i l’absència física, va exercir tota la nit d’invisible cinquè ponent de la taula.
En el poc temps disponible van aconseguir desplegar una panoràmica força exhaustiva sobre les aportacions del figuerenc. De tant en tant, el senyor Roger no se’n podia estar d'esmentar, amb el seu sentit de l’humor, la faceta humanitària i política del personatge, com la defensa del feminisme, tan avançada al seu temps, a revistes com La Madre de Família. En Pere i la Carme van posar el dit a la llaga, en comparar el tractament que es va atorgar a cert inventor americà al seu país amb el que ha rebut Monturiol a casa seva. A aquell se’l convertí en heroi nacional absolut, quan el seu submarí va suposar un fracàs estrepitós en el qual hi va morir tota la tripulació al seu primer i únic intent, mentre el nostre pioner va ser trepitjat, oblidat pels seus contemporanis i, més tard, intencionadament silenciat. Es va mencionar Isaac Peral, figura emprada —sense que el pobre home ho hagués demanat— amb maledicència en contra de l’inventor de l’Ictineo per certs sectors del nacionalisme espanyol més obtús i ranci. Cal dir, en honor al cartaginès, que ell també va patir en vida un injust menyspreu per part de la ignorància del poble i de qui el governava.
En arribar al segle XX, es va fer un recorregut pels primers submarins produïts a escala industrial —tots ells per a us militar—, a França, Alemanya, Estats Units i a d’altres països avançats i com va caler esperar fins al 1948 per a botar el Batiscaf, el primer submarí de gran profunditat creat per a fins científics.
Una situació vergonyosa
En ple segle XXI, el club dels submarins de gran profunditat és una élite molt més restringida del que pel·lícules com Titanic podrien fer-nos suposar. A tot el món, hi ha en total només quatre d'aquests aparells capaços de baixar més avall dels 6000 metres de profunditat, vuit a 2000, disset a 1000, trenta-un a 200 i setanta-un a 100. França, aquí al costat, és un dels pocs països que pot ventar-se de tenir-ne com a mínim un en totes les categories. Dins aquest restringit grup s’hi troben, és clar, alguns dels països més industrialitzats però també d’altres, com Hondures, amb una economia molt més precària. A la Mediterrània, només Grècia en disposa d’un d’alta profunditat i Itàlia un de mitja. Ni Espanya, ni Portugal —ni Catalunya, és clar— en tenim cap.
D’aparells submarins n’hi ha de molts tipus: científics, de rescat, de treball, de lleure, turístics, robots submarins i fins i tot uns objectes anomenats guiders, que fan una indispensable feina de mesura de les corrents.
I és aquí quan ens van començar a preparar per a la joia de la presentació.
L’Ictineu 3
En Pere, enginyer naval, tenia la dèria ja des de petit de navegar amb el seu propi vaixell per aquests móns de Déu. Tan aviat va poder, va remoure cel i terra per aconseguir els diners necessaris per dissenyar i construir, amb l’ajut d’alguns amics, el Solstici, la seva primera nau.
Amb una petita tripulació va iniciar l’aventura de creuar l’Atlàntic. El viatge va durar quatre anys, del 1997 al 2002. Probablement n’hi hauria prou amb aquesta gesta per a posar l’apel·latiu d’herois als dos promotors de l’Ictineu 3. Al llarg de la conferència, però, no va caler que ningú mencionés com influí l’experiència en la vida de tots els participants del viatge: amb un mínim d’imaginació i sensibilitat, la profunditat de la petjada espiritual resultava evident.
Va ser a Hondures a on se’ls va encendre l’espurna de l’Ictineu 3. A un port d’aquest país centreamericà van topar amb un submarí científic capaç de fer immersions de gran fondària. Què hi feia en aquell lloc un submarí de tecnologia pròpia, mentre Catalunya, pàtria de l’home que els inventà, no se n’ha construït cap en 150 anys?
En tornar a casa, en Pere i la Carme van posar en marxa l’Associació Ictineu, dedicda en cos i ànima a la promoció de la figura de Narcís Monturiol i al disseny i construcció del primer submarí científic català —com ja hem dit al principi—, el qual batejarien com a Ictineu3, en honor als seus històrics antecessors.
Si bé al començament hi havia l'ambició que el model pogués baixar fins als 2000 metres, el sempre complicat tema del finançament va obligar a centrar-se en una idea molt més realista, i la profunditat d’immersió es va haver d’escurçar una mica.
El prototip final tindria quatre metres i mig de llarg, i un diàmetre d'un metre setanta d’ample. El volum seria de tres metres cúbics, amb capacitat per a dos tripulants —necessàriament ben avinguts— asseguts en front un immens finestral circular d'un metre vint de diàmetre, que els arribaria pràcticament des dels peus fins al cap. El pes total seria d'unes cinc tones, amb els llasts de seguretat inclosos. La profunditat d'immersió de seguretat màxima seria de 1200 metres, encara que hauria de poder arribar als 1440 sense cap problema, en cas d'emergència. La profunditat de col·lapse romandria en els 2078 metres. El vehicle comptaria, a més a més, amb dos braços robòtics, eina bàsica per a recollir mostres del fons marí, i d'altres aparells també vitals com ROV'S, sensors, sonars, multi-beam, sidescan, CTDSD 204, sonda multi-paramètrica, unitat d'enllaç, sensor de gas, sensor de radioactivitat, turpidesa, fluorescència, entre moltes d'altres conceptes i artefactes que em veig incapaç de desxifrar.
Per a assegurar el transport del submarí amb seguretat i independència, caldria la construcció d'una nau amb prou força i autonomia. Els membres de la fundació han ideat un catamarà, també de disseny propi, per a aquest fi.
La necessitat d’un submarí científic
Per què ens cal un submarí d'aquest tipus? Per a un bon nombre motius que, en un país mediterrani com el nostre, s'haurien de valorar com a necessitats bàsiques.
Per a l’arqueologia submarina:
S’ha planejat que prop d'un 22% de l’ús de l'Ictineu 3 sigui destinat a l’arqueologia. Hi ha dues maneres bàsiques de realitzar aquest tipus de tasques: bé o malament. Amb l'ajut de submarins científics que permetin acostar-se als pesis i a d'altres objectes naufragats, etiquetar, classificar i prendre cura de les troballes, per a poder decidir en cada cas quin ha de ser el sistema menys lesiu per a l'extracció dels objectes descoberts, normalment molt delicats, seria la bona. Tirar pel dret, anar per feina, emprar aspiradors xucladors que aconsegueixen una extracció massiva, indiscriminada, més propera a l’espoliació i a la pirateria marina, seria la dolenta. Aquest tipus d'extraccions pel broc gros, per desgràcia massa esteses, en la que priva la quantitat per damunt la qualitat, fan un mal irreparable en peces que són úniques.
Per ajudar a resoldre desastres ecològics:
Aquí no es parlà tan sols dels més coneguts i espectaculars, com els vessaments de petroli —que també— sinó de la quantitat de deixalles, en alguns casos inconcebible com, per exemple, vehicles automòbils. S’ha calculat que cada any es vessen unes 6.400.000 de tones a l'any de brossa al fons de les costes catalanes. La xifra, aviat dita, és esgarrifosa.
Per a treballs submarins de tot tipus:
Com, per exemple, la recerca de petroli o d'altres fons d'energia naturals, i exploracions purament científiques: el 90% dels volcans actius que hi ha al nostre planeta són al fons del mar i hi ha ecosistemes que amb prou feines són coneguts. D’altra banda, s’està fent cada vegada més urgent l’avaluació de totes les possibilitats per a la construcció de ciutats submarines. En Pere puntualitzà aquí, amb un joc de paraules, que si l'ésser humà ha de cercar algun espai alternatiu per a viure-hi, no ho farà al "planeta Mart sinó al planeta Mar".
Altres activitats possibles serien la filmació submarina, important tant per a la divulgació i acostament dels coneixements sobre el fons marí i la sensibilització del públic, com per a tenir material de consulta gràfic per als científics; la oceanografia submarina; el control d'espècies protegides; la carta geològica —decep que en ple segle XXI hi hagi encara tant per fer en totes aquestes matèries!— i, finalment, la inevitable explotació turística, un peatge lamentable del que sembla que hom no pot escapar. Crec que aquest és el tipus d'activitat que ens podríem permetre si disposéssim d'una flota de submarins científics excedent, però que fa olor a crim quan només n'hi haurà un —o cap, com passa ara— amb la quantitat de feina urgent, vital, que hi ha per fer als altres apartats esmentats.
En la recerca per Internet que vaig fer per a la informació addicional, vaig trobar un article sobre la presentació del mateix Ictineu 3 a la recent fira Galàctica, de Vilanova i la Geltrú. L'autor havia quedat impressionat pel projecte i desitjava que Vilanova, amb un port força competitiu, ajudés a finançar el projecte i fer per manera d'acollir el submarí com a inquilí permanent. El que fins aquí semblava un somni molt interessant i enraonat es malmet totalment en el moment que l'autor passà a defensar una tesi, al meu parer, equivocada, amb un punt de misèria, una perversió de la idea inicial. Em sap greu de dir-li a aquest senyor —des de l'afecte de la discrepància dialogada— que crec que no ha entès res. L'home comença a parlar dels beneficis turístics que una nau així podria reportar a Vilanova. Després passa a criticar les poques places turístiques de la vila respecte a la seva veïna Sitges i acaba amb un retret a les autoritats locals per la seva curtesa de mires per desaprofitar aquest potencial.
A veure si ens entenem: Si el que es pretén és treure'n un rendiment purament turístic de la tecnologia dels submarins, hi ha els busos-submarí que fan el fet de sobres. De debò l'autor creu que cal segrestar per a aquesta activitat un objecte tan valuós com aquest? Bé, no continuo perquè si no m'embalo.
I fins aquí arribà la conferència pròpiament dita.
Preguntar és ofendre?
El torn de preguntes va ser força intens i va recordar, en alguns moments, a l'interrogatori en el qual les autoritats militars i científiques del Ministerio de Defensa espanyol van sotmetre Monturiol en la presentació del seu primer Ictineo, a Alacant. Aquesta similitud, en aquest cas, enlloc de suposar un record desagradable, em va augmentar la sensació de reviure una història mítica. A més, les qüestions plantejades van permetre l'aclariment d'alguns punts importants que restaven una xic obscurs.
La primera va ser, directament, que per què només un submarí? per què no començar ja, d’entrada, amb una producció industrial?
Per descomptat, aquest era el somni dels mateixos impulsors del projecte i el que de debò caldria en una zona marítima tan rica en tots els sentits com la nostra. Però la realitat, en aquest país —i en molts d’altres— ensenya que aquests projectes tant arriscats pateixen totes les traves del món abans no es fan realitat. La sola recerca del finançament d’aquest submarí ha estat una lluita titànica, esgotadora i altament decebedora. En Pere i la Carme es van mostrar molt educats en no maleir els ossos de tots els qui podrien haver-ho posat més fàcil però que per desídia, ignorància, mala fe o el que sigui, han fet just el contrari. En tot cas, l’eloqüència de les seves mirades ho deia tot.
Cal agrair al segon preguntador de la nit —talment semblava algú molt entès en el tema— que posés una mica contra les cordes als membres de la fundació, en dubtar de la idoneïtat d’alguns dels materials escollits, especialment el metacrilat enlloc del policarbonat, per a la immensa pantalla frontal i el casquet. En Pere va recordar que ell també, en la seva opinió com a enginyer naval, havia compartit aquest neguit, sense entendre el per què de l’ús d’aquest material aparentment inferior en resistència i visibilitat. Però els especialistes que havia contactat per al projecte l’havien convençut que, en aquest cas, les coses no eren exactament així. Com havia fet el mateix Monturiol, en Pere entén que és impossible que una persona sola sàpiga de tot i que no hi ha res com la humilitat davant dels coneixements de qui en sap més. Sense aprofundir en detalls més tècnics, tots els assistents vam quedar convençuts que la tasca que s’està realitzant amb l’Ictineu 3 és veritablement seriosa, fins i tot els qui com jo tenim la capacitat de l’enteniment tècnic molt migrat. Les diferències lingüístiques entre fluorescència i fosforescència, què representa una cúpula tornejada, el segellament a pressió, i d’altres detalls dels quals no en vaig prendre nota, se’m barregen dins la minvada memòria.
Un altre assistent va inquirir sobre l’energia motora de l’aparell. Gràcies a això, ens ens vam assabentar de que el motor elèctric de l’Ictineu 3 anirà amb unes bateries que li permetran una autonomia de 25 quilòmetres.
Un quart es va interessar per saber si l’Ictineu 3 seria un submarí més, subsidiari de tot el que ja belluguen per sota les profunditats marines. Ens vam alegrar molt en saber que les novetats són molt importants. D’entrada quedà clar que els submarins que ara hi ha ja tenen els seus anyets i van amb tecnologia dels anys 80. No cal ser una llumenera per a entendre que el que es pot fer avui dia en aquest terreny, és d’una superioritat aclaparadora, comparat amb el que hi havia a la dècada del simpàtic tecnopop. A més, ara hi ha Internet. Tota consulta, tot contacte amb els principals experts del món en cada especialitat és automàtica, eficaç, baratíssima. Algunes qüestions que llavors representaven un esforç feixuguíssim —l’abaratiment dels costos, la selecció dels col·laboradors i materials més idonis, la precisió en resultats de tot tipus— tenen ara una resposta infinitament més ràpida i resolutiva.
Apart de la inevitable millora dels materials, tecnologia informàtica i mecànica, l’aportació més clara i espectacular rau en el disseny de la cúpula frontal. Aquest fantàstic finestral d’un metre vint de diàmetre deixa en no res les ridícules finestretes de tots els models que ara circulen, les quals obliguen els ocupants a barallar-se a cops de colze si volen veure alguna cosa. La sensació que tindran els dos ocupants, asseguts dins l’Ictineu 3, amb pràcticament tota una paret del submarí transparent davant seu, serà la de com si poguessin tocar els peixos amb la mà.
Gràcies a la pregunta d’un nen molt eixerit vaig poder apuntar les dimensions de l’aparell: se m’havien passat quan les havien mencionat abans.
Un altre cavaller es va interessar pel tema específic de la propulsió i la immersió. Se’ns va informar llavors que per a l’Ictineu 3 —com per a qualsevol altre submarí— s’ha tingut en compte que el seu pes total ha d'equivaler a l’aigua desplaçada pel seu cos; que la velocitat d’immersió serà d’uns seixanta metres per minut, amb una suau frenada en arribar al fons, i que per retornar-lo a la superfície hi haurà una bomba elèctrica que, en cas de fallada, tindrà un sistema de seguretat de bombejat manual.
I, finalment, per acabar, va intervenir un vell expert submarinista, presentat pel senyor Garriga com a autèntic mite vivent del tema, batedor diversos rècords mundials d’immersió. Aquesta dada, com tantes d’altres, jo la ignorava del tot. L’heroi subaquàtic va tocar un tema que tots teníem al cap però que ningú havia gosat encara mencionar: la seguretat i quines condicions haurien de tenir els tripulants de l’Ictineu 3.
Les qualitats dels tripulants es podrien resumir en dues: no patir claustrofòbia i tenir un aparell reproductor a prova de puntades de peu. Per a la resta, qualsevol persona normal podria entrar-hi: la composició de l'aire i la pressió atmosfèrica es mantindran constants i exactes a les de l’exterior, sigui quina sigui la profunditat.
Sobre el tema de la seguretat se’ns va fer saber que el submarí segueix exactament el protocol establert en els aparells d’aquest tipus. L’accident més habitual és el de quedar enganxat amb alguna de les moltes xarxes de pesca abandonades al fons marí. Per resoldre aquest enutjós contratemps, el submarí està dissenyat amb unes línies minimalistes i precises que eviten tot sortint innecessari i capriciós. Fins i tot les hèlix romanen cobertes dins una espècie de mampara, com els ventiladors. Tot i això, no es pot descartar mai l’enganxada. En el cas final, el submarí té una sèrie de llasts que, només deixant-los anar, donarien una força d’ascensió pràcticament impossible d’aturar. El senyor Josep va incidir a recordar que el mateix Monturiol va patir aquest problema en una de les proves per l’Ictineo 1 i quan va alliberar el llast el submarí va pujar cap a la superfície com un coet. En Pere va reprendre la paraula per a comentar que, si malgrat totes aquestes precaucions el submarí encara restava atrapat, sempre hi havia la possibilitat d’enviar un missatge per radi, alliberar una boia de posició i esperar el rescat. La quantitat d’aire pur generable dins l’Ictineu3 permet esperar alguns dies.
Un cop sentides totes aquestes explicacions, el vell submarinista va demanar que quan el submarí estigués disponible no es dubtés a comptar amb ell per a alguna immersió. Després d’aquesta intervenció, es va acabar la vetllada. Els qui volguérem poguérem compartir uns moments amb els ponents, els quals ens van rebre amablement.
Ara no ens podem aturar
Després de tot el que vaig veure i escoltar vaig restar pensarós. Em sembla inaudit que a tota la Mediterrània, bressol de cultures, a on s'hi amaguen tants misteris que ens ajudarien a recompondre el puzle que conforma la nostra història comuna amb tants pobles millenaris, com el nostre, no hi hagi més que un trist submarí d'aquest estil. Per contrast, cada vegada més proliferen els submarins-bus d'esbarjo, d’immersió superficial. Si bé resulta lògic aprofitar el potencial turístic de la bellesa del fons de les nostres costes —sempre que aquesta explotació sigui tan respectuosa com es pugui amb el medi ambient— trobo gairebé indecent l'absoluta inexistència de cap que en permeti un estudi seriós a grans profunditats. El mateix Pere va esmentar, tot arronsant-se d'espatlles, la gran gran quantitat de projectes i investigacions possibles que, per mancança de tecnologia submarina adequada, ni tan sols es plantegen. Aquesta falta de respecte per a la nostra història, amb el seu patrimoni subaquàtic —un dels més rics, antics i valuosos del planeta— i el nostre medi ambient, cada cop més empobrit per part dels nostres governants mediterranis, és inconcebible. Grècia se les compon com pot amb un trist submarí, Itàlia va tirant amb màquines que amb prou feines passen d'unes profunditats risibles. De l'estat espanyol millor ni parlar-ne per no acabar plorant. Sort en tenim tots plegats que França encara sigui un dels pocs estats del món a prendre's seriosament la investigació submarina i que, quan algun dels estats mediterranis pateix la urgència per l’ús d'algun d'aquests vehicles (l'ensorrament d'un petroler o qualsevol emergència similar) el nostre veí ens en cedeix algun. Però, cal anar en compte en no tirar de beta, tampoc en té tants.
I a on queda Catalunya enmig d’aquest panorama?
Des de la creació dels dos submarins de Monturiol , farà l'any que ve justament 150 anys —al llarg dels quals s'ha inventat el cinema, la informàtica, l'automòbil, l'avió, l'home ha arribat a la lluna i ha enviat sondes més enllà del Sistema Solar—, quants han estat els submarins científics que s'han construït? Com ja hem dit abans: cap.
La fabricació d'aquest submarí no és tan sols un acte de reafirmació nacional, de patriotisme, en uns moments en els quals l'autoestima del nostre poble ja no pot estar més per terra —inspiració del tot legítima però que, per sí sola, té certs components egoistes que molts podrien criticar amb més o menys raó— sinó per tot un seguit de deures morals obligatoris:
El deure moral respecte a la resta del món: no podem tenir totes aquelles meravelles de l’antiguitat abandonades a la seva sort, a les profunditats, que no només ens expliquen a nosaltres sinó a una part molt important de la humanitat. El deure moral cap a un dels nostres més importants i maltractats personatges històrics —tot i que no me'n venen al cap gaires de catalans importants que no hagin patit el nostre propi menysteniment— i la possibilitat de no cometre amb el projecte mogut pel Pere i la Carme les mateixes injustícies sofrides per aquell.
Ara hi ha la possibilitat de rentar-nos la cara de tanta brutícia, de ser generosos, no només amb el propi país sinó amb els pobles veïns. Amb el món sencer. Aquest submarí no serà només una màquina nostra, ni s'haurà creada contra ningú, sinó a favor de tothom. Seria fantàstic poder oferir una eina validíssima a aquells científics disposats a treure'n un profit que beneficií l'ésser humà i el planeta que l'acull, prendre cura d'un mar, d'un patrimoni que és el nostre però que també és de tots.
Per concloure, deixo una pregunta enlaire, que espero tingui una resposta tangible el més aviat possible, ja que el rellotge no s’atura:
Deixarem escapar aquesta oportunitat?
(Escrit originalment el 13 de juny del 2008)
