La BBC va acomiadar una excel·lent periodista de 53 anys perquè "començava a semblar massa vella"

La periodista i reportera Miriam O'Reilly, una clàssica de la BBC

El periodista Martí Anglada, un correponsal clàssic de TV3

L'enllaç a la notícia al diari Ara:

Condemnen la BBC per haver acomiadat una periodista de 53 anys perquè es veia massa gran

Reconec que des que vaig llegir la notícia se m’ha regirat l’estómac: la BBC ha estat condemnada a readmetre la periodista Miriam O’Reilly, de 53 anys, excel·lent professional amb una carrera magnífica, pel seu aspecte "massa envellit" (?????).

Podríem dir que la notícia forma part dels molts signes dels temps que vivim. Però no. L'esclavatge que deriva de l’edat i de l’aspecte estètic no és per res una nou costum de fa només quatre dies. Potser sí que encara hi ha alguna tribu perduda que ret homenatge i respecte als seus vells, però la nostre societat ja fa segles que arracona els professionals que han de donar la cara públic a la mínima que el seu aspecte ja no quadra amb una mena d’ideal estètic que sembla maquinat per una ment malalta, d’una buidor esbalaïdora. Fa poc que TV3 ha prejubilat Martí Anglada, el seu corresponsal a Brussel·les, amb seguretat un dels més grans experts en política internacional del nostre país. Molts companys de professió, sabedors dels coneixements i experiència en el tema que l’havia convertit en un mestre, han comentat que la seva marxa suposarà una pèrdua catastròfica pels informatius de la televisió catalana. Anglada només té 56 anys. No ho trobeu profundament imbècil tot plegat?

L’assumpte de la senyora Miriam O’Reilly és, però, molt més greu, com a mínim en dos sentits. Primer, no cal oblidar que en l’altre cas es tracta d’una prejubilació, no d’un acomiadament. I segon, que em revolta els budells: l’inexcusable abús sexista per edat.

A l’enllaç al diari Ara es pot llegir:

“...un dels directius li va dir que anés en compte amb les arrugues, perquè l'arribada de l'alta definició li podia comportar problemes. En una altra ocasió, li van oferir un esprai perquè es tenyís els cabells abans d'entrar en antena, per tal d'evitar les canes. O, encara en un altre incident, li van suggerir un tractament de Botox. En aquella maniobra, no només la van acomiadar a ella, sinó també a tres presentadores més, totes elles per sobre dels 40 anys.”

Absolutament repugnant. Feu si us plau un cop d'ull a la foto de dalt i a un dels molts reportatges que la periodista ha realitzat per a la cadena britànica, penjat al final d'aquesta entrada, i doneu-me la vostra opinió. És que a més, aquesta dona encara és jove, collons!

A rel del cas Anglada, qualsevol pot accedir a alguns interessants articles publicats en diversos mitjans on es remarca que en periodisme l’experiència sempre suposa un valor afegit, que les canes ofereixen credibilitat a les informacions. Veig aquesta com la sensació general, fins i tot per els que no som experts en el tema, ja que això no passa només en periodisme. Quantes feines no hi ha on no s’hi hauria de prescindir mai dels gats vells? La joventut, evidentment, posseeix uns valors innegables, inherents a la seva pròpia natura, i no se’n cometen poques de discriminacions en sentit contrari, tampoc. Els equips humans que solen triomfar acullen els membres més valuosos de les més variades edats: diversitat d'edats + diversitat de qualitats = més possibilitat d'èxit.

Me n'alegro molt de que la senyora O’Reilly pugui tornar a exercir la feina que tant bé fa, i que tant li agrada, a la cadena que malgrat tot estima. Ens hem assabentat de la injustícia que va patir just quan ens arribava la bona notícia d’un final feliç. Tanmateix, no puc evitar sentir-me profundament ofès pel que ha passat. En més d’un sentit.

Els humans som un cas...

Reportatge escrit, presentat i dirigit per Miriam O'Reilly, la meva heroina del dia