Giff animat que recull un moment d'un magistral pla de Sherlock Jr (1924) interpretada i dirigida per Buster Keaton
Quatre històries morals al tren
M'asfixia que humans d'ètica impossible em donin lliçons de moral. Tampoc sóc de moralitzar, més que res perquè me la jugo a trobar-me aplicant el correctiu a algú amb molt més dret a regalar-me'l a mi: fins ara ha resulta científicament impossible provar que existeixi algú millor que jo --vosaltres no sabeu tot el podrimané que guarden els grans homes i les grans dones a la recambra, per quedar bé a les enciclopèdies de l'heroïcitat superior--, però com que mai se sap per on pot florir alguna persona pura de debò, d'aquelles que amaguen tota la seva bondat amb la típica traïdoria que les caracteritza, es recomana prudència.
Per norma acostumo a reaccionar amb fúria cínica quan ensumo el mínim indici dels qui pretenen vendre'm aquesta mena de gènere i m'empipo el doble contra mi mateix si descobreixo haver comés aquest error sense haver-me'n adonat. Ho estaré fent ara mateix? Estaré perpetrant delicte de moralisme? Potser sí. De tota manera, suposo que resulta pràcticament impossible escapar a impartir classes gratuïtes de moral, al judici moral. La nostra espècie duu aquest càstig a l'ADN.
La moral actua com una mena d'òxid que s'escola per tot arreu i ho podreix tot, encara que sigui a fi de bé. De tota manera, aquí jo pateixo una divertida contradicció. M'agraden les faules i els contes morals breus, així com els refranys. Ja ho sé que es poden manipular i utilitzar d'una manera tan destructiva com qualsevol arma. Però em fascinen. Aquí reciclo quatre moments reals viscuts en els meus recorreguts en tren Sitges-Barcelona, Barcelona- Sitges (i ja esbossat en altres ocasions). Cap d'elles suposa cap cosa excepcional --bé, hi ha un intent de robatori, una mica d'acció allà-- cap fet extraordinari, sinó amb prou feines esbós d'anècdota. Totes, però, això sí, la realitat --aquella guionista sovint tan dolenta, que no segueix cap norma pel que fa a la consistència dels personatges i a l'estructura de les trames-- les va narrar amb l'exacta precisió de les faules de La Fontaine. Al final de cada fet miro de trobar una moral que sigui útil per fer d'aquest món tan trist un lloc millor per viure, que tot siguin flors i violes i que la pau sigui amb vosaltres i amb el vostre esperit, germans.
Història moral 1
Arribo a l'estació de Passeig de Gràcia, convençut d'haver perdut el tren per dos minuts. No és així. Un jove informador d'Adif, amb una armilla fluorescent i un walki-talkie a la mà, ens informa: "ha habido un arrollamiento, pero me acaban de comunicar que el tren tardará unos diez o quince minutos en llegar". Un home d'uns 50 anys li escup que està cansat de treballar tot el dia, que té dret d'arribar a casa, que farà una queixa als superiors. Ja n'està tip de "arrollamientos". L'informador, educadíssim, li suggereix d'omplir un full de reclamacions. I tant sí ho farà, respon l'altre, provant --inútilment, val a dir-- de reclutar mirades d'aprovació entre els qui l'envoltem, tot encès i un ridícul somriure. Després gira cua i s'allunya andana enllà, en direcció de la oficina del cap d'estació, suposo. El tren triga uns deu minuts, com havia dit el noi fluorescent. Tothom hi puja, menys aquell imbècil. Encara devia estar fent la reclamació al cap d'estació per exigir-li que no se suïcidi ningú més el dia que ell compra bitllets. No dubto que el cap en prendrà bona nota i aquesta injustícia no es cometrà mai més.
Moral: L'empatia amb el dolor del proïsme pot ajudar a no perdre el tren.
Història moral 2
No hi ha gaire gent al vagó. Quan faltava poc per arribar a Sitges m'alço i vaig cap a la plataforma. Tinc el cap emboirat, m'asfixiava continuar al seient. Des de dalt les escales que ens separen, puc veure una mare i el seu fill d'uns tres anys, asseguts en el tercer seient del vagó, d'esquena a mi. El nen està agenollat i mira enrere, cap a mi, encuriosit, amb una cara de pet molt divertida. Em fa gràcia la seva simpatia. El saludo amb una ganyota silenciosa. Es peta de riure. La mare es gira i comprova el motiu. En veure'm també em somriu. Després torna a mirar endavant. Estic de sort, penso, només m'hauria faltat rebre una denuncia de pederàstia latent, a causa d'alguna paranoia mal curada. El nen i jo ens intercanviem més ganyotes. En un cert punt d'aquest diàleg mímic, jo li trec la llengua. El nen, seguint la lògica establerta, em replica fent el mateix. La mare l'enxampa i el renya: "No treguis la llengua a la gent!" Pobre nen! Només em responia. El curiós del cas és que la mare acaba de fer el més correcte en un cas similar: quants cops no desitges que els pares renyin el nenet que t'està clavant una coça, perquè, és clar, no s'han de traumatitzar els petits cabronets que tenen com a fills. Però no aquí. No he tingut temps de defensar-lo. El tren ja era a Sitges i he hagut de baixar. Aquella criatura ha rebut, sense haver fet res dolent, per culpa meva.
Moral: Les aparences enganyen i els malentesos són així d'implacables, ves.
Història moral 3
De bon matí som quatre felins adormits a l'andana de l'estació de Sitges. Arriba el rodalies d'un sol pis direcció a Barcelona. S'obren les portes. Abans d'entrar mig percebo que el vagó va mig buit i que hi ha una dona dreta a l'altre extrem de la plataforma. Hi munto de pressa, amb la intenció d'apropiar-me de la cadireta individual plegable de la plataforma: vull llegir atrocitats d'alcova de l'època romana i no em ve de gust sentir els ulls espia d'un company de viatge escalfant-me l'espatlla, sentir el neguit d'una possible denúncia per lasciu públic. Un altre viatger amb el qui m'hi havia fixat gaire puja tan de pressa com jo, sospitosament massa a prop de mi. Un cop a dalt, mentre m'ajupo per abaixar el seient plegat, l'individu, sense aturar els seus passos en direcció al passadís del vagó, em dóna un cop a l'espatlla, pretesament accidental, amb el palmell de la mà. Tot passa molt de pressa, en unes fraccions de segon. No m'ha fet mal, però noto que d'accidental res de res i que m'ha tocat el cul barroerament. De seguida m'he adonat que jo era la víctima d'alguna acció de caràcter sospitosament il·legal i em decideixo mirar d'aturar aquell borinot, abans no se m'escapi. Abans no el pugui enxampar, però, la dona de la plataforma salta com un esquirol volador i pesca el meu agressor furtiu per la jaqueta: "¡Devuelve la cartera al señor, hijo de puta rumano!" L'home es gira, atordit. Els dos mantenen una breu discussió en romanès i, efectivament, m'havia robat la cartera --buida de calés, plena de documents--, regal d'un amic. La dona, petita i valenta, li arrabassa el botí. El maldestre carterista decideix saltar del tren. Ho aconsegueix, de mala manera, a un punt que les comportes no es tornin a tancar i la màquina engegui. La dona, encara molt enfada, em torna la cartera: "Odio los hijos de puta rumanos ladrones. Yo también soy rumana, pero no soy una hija de puta. Yo trabajo honradamente. Casi todos los rumanos somos trabajadores pero también hay muchos hijos de puta ladrones. Estos hijos de puta ladrones hacen que la gente nos tenga manía a todos, a los que son hijos de puta y a los que no somos hijos de puta. ¿Usted me comprende, verdad?" Amb la meva capacitat d'assimilació dels esdeveniments encara de potes enlaire, i després d'aquella demostració de domini de la llengua de Castelar --amb delit remarcable per a certes paraules inclòs-- vaig tenir prou esma per mostrar-li l'agraïment que li devia.
Moral: Com diu un policia congolès a una vinyeta de Tintin al Congo: "N'hi ha de bons... n'hi de de dolents. Els blancs dolents dolents han d'anar tots a la presó".
Història moral 4
Viatge Sitges Barcelona. A l'alçada de Gavà em canso de seure i me'n vaig a la plataforma, a sentir l'estrèpit del maquinam ferroviari amb més intensitat. El soroll volgut sempre em relaxa. Allà, d'empeus, repenjades a la porta, hi ha dues dones de nacionalitat i raça que no aconsegueixo definir. Parlen una llengua d'una fonètica bellíssima, però que tampoc sé classificar. Em sento agradablement ignorant. Si no em trobo en una situació d'emergència en la qual em sigui imprescindible entendre i fer-me entendre, m'encanta sentir parlar idiomes desconeguts. La curiositat aquí, avui, és gran. Les dones es troben en un estat d'abstracció tan gran en el seu dolç piular que em puc acostar més del que el respecte a l'espai vital considera decorós. No hi ha manera. No sé que parlen ni tan sols a quina família lingüística pertany. No entenc ni una sola paraula. Ni piu. Vençut per la meva ignorància, decideixo claudicar assaborint aquella música abstracta, sense comprendre-la. Quan arribem a Passeig de Gràcia, però, surto del tren amb un petita medalla invisible al pit. Segueixo sense saber que parlaven, sí, però en els darrers quilòmetres del trajecte he pogut discernir com a mínim tres mots exactes, diàfanes respecte a la resta, del seu llenguatge misteriós, sense necessitat de diccionaris, de Google Translator ni res de res: Decathlon, Lidl i Mercadona.
Moral: Saber idiomes t'obre portes, fins i tot les dels grans centres comercials.
