Encara que de llavors ençà estigués sota l’administració de la Blanca Subur, el poble de Garraf continuà mantenint una idiosincràsia molt particular. El seu aïllament geogràfic ha ajudat a reforçar encara més les seves diferències amb la vila que l’administra. Ambdues poblacions han viscut força d’esquenes l’una de l’altre, tot exhibint un desinterès mutu, això sí, civilitzat, sense acritud. Sitges s’ha mostrat sempre més aviat desdenyosa envers aquest petit oasi despistat, perdut enmig de les costes. En mantenir la seva rivalitat històrica amb Vilanova, un contrincant més a l'alçada de les ínfules sitgetanes, ja en tenia prou. Malgrat els esforços d'alguns polítics de l’ajuntament —suposició que concedeixo, benèvol—, el cert és que el poble de Garraf ha estat deixat una mica de la mà de Déu. El mateix passa amb Les botigues de Sitges, el nucli urbà més a l’extrem nord de l'immens terme.
Davant d’aquesta actitud per part de qui se suposa que vetlla pels seus interessos i administra els impostos pagats amb la mateixa religiositat —o no, cadascú allà amb la seva consciència— que qualsevol sitgetà, els garrafons (pregunta: quin seria el gentilici d’un habitant del poble de Garraf?) han anat fent la seva, el millor que han pogut, i jo no sóc el més indicat per parlar-ne en profunditat, precisament.
Diumenge passat, amb l’excusa de veure passar els cotxes antics del Ral·li Barcelona-Sitges, la meva dona i jo vam decidir agafar el tren i fer-hi una petita visita. No res d’especial. Volia fer algunes fotos a les singulars casetes de la platja, excusa pel tema principal d’aquesta entrada.
Amb una supèrflua passejada pel centre n’hi havia prou per poder constatar el contrast que hi ha entre els qui senten l’orgull de ser sitgetans (cases amb la bandera municipal onejant a dalt) amb els que ja n’estan farts de passar per sitgetans de segona (en una paret hi ha una pintada on hi posa ben clar Garraf is not Sitges). No em vull embolicar ara per uns viaranys polítics que avui no pretenia, però sí que comentaré que crec que qualsevol que tingui ulls a la cara ha d’entendre que als que protesten no els hi falten raons: El poblet en si és una delícia, d’acord. Però sorprèn la seva mancança de serveis bàsics en una població de 300 habitants, reduïda, sí, però comparable a la de molts altres municipis independents que tenen de tot. Fins a quin punt això succeeix per culpa dels propis vilatans o per la desídia de Sitges suposa tot un debat en el qual no em vull ni m’hi puc ficar. No en tinc prou coneixement de causa. Però les mancances hi són i les pot observar el més tòtil dels visitants.
No voldria acabar aquesta introducció sense protestar, això sí, per l'inexisten rigor amb el qual es refereixen a aquest poblet moltes pàgines web i publicacions de caire turístic que he trobat. En aquests llocs hi diu que el poble de Garraf és “una urbanització de Sitges”. Tal afirmació resulta, es miri com es vulgui, d’una inconsistència absoluta. Una urbanització és, segons les accepcions 2 i 3 del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (la primera, referida a l’acció d’urbanitzar, aclarim-ho): “Terreny delimitat artificialment on hom fa les operacions necessàries per a poder edificar-hi un nucli de població” i “Poblat, barri, etc., establert de nou, seguint un pla conjunt”, respectivament. Creiem que és evidentísssim que, per molts plans de reestructuració que s’hi hagin fet (el cas de la construcció del port, segurament el més dramàtic) aquestes descripcions no quadren amb el poble de Garraf ni per casualitat.
El poble de Garraf pot ser considerat, per si sol, com el que és: un poble. Que forma part de Sitges també, si ens atenyem a la legalitat vigent, la administració de segell i estampa. Però perquè la segona tingui algun valor, més enllà del que hi posen els papers d’empadronament, potser caldria que es fes alguna cosa més que brandar banderetes. Ho dic pensant en cada vegada que, com a argument final -o sigui, quan a la llumera que m'ho diu no li'n queda cap- se’m diu que sóc espanyol perquè és el que hi posa al meu passaport. Llavors imagino que els amables nazis els hi devien de dir una cosa semblant als francesos durant la ocupació: "el vostre carnet diu que sou alemanys, no? Sou de Paris, gran ciutat alemanya; per tant, alemanys. És obvi!". Així com els russos devien fer als letons, als lituans, als ucraïnesos, etc. tot i que, per sort, per tota aquella colla de països ex-esclaus, ja s’han tret aquella nosa enorme de sobre. Quina enveja!
Bé, ja hem rondinat més del que volíem. Que tothom se senti el que vulgui, i d'on vulgui. Siguem una mica seriosos i parlem de les casetes de la Platja.
Les casetes de la platja de Garraf
Ara per ara, sobre aquest conjunt de casetes tan singular no es troba gaire informació a la xarxa. Cercant en paper el millor que he trobat és al llibre Història de Garraf de l'historiador local (fill de Garraf, s’entén) Rafael Mateos Ayza “Fale”. Aquest deliciós llibret, que combina la relació de fets generals i de detall amb la cura necessària amb una prosa que no defuig l’humor, conté pràcticament tota la informació que hi trobareu aquí sota. El meu mèrit serà en aquest cas, doncs, ben miso. Com diria la meva admirada Helena Bonals, em limitaré a fer de lluna que reflexa la llum del sol.
A començaments del segle XX, el turisme ja havia arribat d’una manera incipient a Sitges i a d’altres llocs de la costa catalana. Per aquesta mateixa època, el poble de Garraf va començar a acollir els primers estiuejants, que s’hi acostaven sobre tot per tren. Ja hi havia, però, una minoria benestant que ho podia fer amb el seu automòbil, per la carretera de les Costes. Aquests darrers devien aterrar al seu destí, després de tanta corba, marejats com una truita. L'afluència (molt menys massiva que a Sitges) de forasters esperonà l'economia local, que fins llavors s'havia basat principalment en la pesca, perquè s'obrís al turisme, amb la construcció dels xiringuitos i cases d’estiu pioners.
Les primeres casetes de les quals es té constància a la platja de Garraf es van construir el 1923, previ permís a de la Comandància de Marina de Vilanova i la Geltrú. Es tractava d'unes efímeres cabanetes de fusta i tendes de lona erigides pels mateixos empleats de la RENFE, per passar-hi l’estiu.
Al llarg dels anys vint, es van anar construïen xiringuitos i merenderus. El més famós va ser el Bar Antonio, en honor al seu propietari, el tio Antonio. Alhora, anaven venint més famílies d’estiuejants que, amb el temps, de mica en mica, van acabar formant una espècie de gran família. Aquests estiuejants, picats pel virus constructor van començar a aixecar, també, les seves pròpies cabanetes de fusta. Totes aquestes construccions, de caràcter feble, es plantaven directament sobre la sorra, sense cap tipus de fonaments ni protecció de cap mena. Com calia esperar, totes se'n van a can pistraus endutes pels temporals més violents de la dècada.
Va ser aleshores quan el 1931, previ permís demanat a la Marina, el senyor Domingo Sorribas va fer edificar la primera caseta sobre pilars. Tal com diu Rafael Mateos al seu llibre, la caseta va causar una gran sensació entre els veïns. Inspirat probablement per d'altres de similars que es poden trobar a Anglaterra, a platges com les de Hunt, aquella caseta era feta bàsicament de fusta, amb el sostre d’uralita. El seu gran gol estètic i pràctic era que els seu creador l'havia bastit sobre els pilars esmentats. Amb això es desmarcava del model anglès. A partir de llavors, altres interessats van començar a demanar permisos per a alçar casetes similars. D'aquesta manera, l’anarquia constructora quedava tallada d'arrel.
Es van establir unes normes: calia pagar 25 pessetes per any per la concessió d’habitatge, amb uns contractes amb clàusules molt precises i calia mantenir, també, una separació d’un metre d’espai, entre casa i casa, per qüestions de ventilació, higiene i prevenció d’incendis. I fou seguint aquests criteris com, en cosa de tres anys, es van edificar el total de 33 casetes que encara ara existeixen.
Al llarg de la seva història, les casetes han vist de tot. Els fets més dramàtics, però, ocorregueren al llarg de la Guerra Civil. El 1938 van estar a punt d’ésser requisades per servir de refugi als soldats que provenien de la Batalla de l’Ebre. Aquest fet va unir els seus propietaris per defensar-les. El 13 de gener de 1939, durant un bombardeig sobre un tren carregat de soldats republicans aturat a l’estació del poble, una bomba perduda va fer estralls damunt d’alguna d’elles.
El 1946, set anys després de l'acabament de la guerra, les casetes es van pintar amb els colors amb els quals s’han mantingut fins avui dia: un blanc radiant per a les façanes i costats, i un verd anglès, que els donava un toc molt elegant, al sostre, rivets, baranes i altres detalls. Curiosament, les casetes angleses originals s'acostumaven a pintar amb colors molt variats i vius. A partir d’aquest any les casetes van passar a ser propietat del MOPU, el qual s’encarregava de les concessions als seus ocupants (prorrogable a 50 anys).
De llavors ençà, els ocupants de les casetes són, bàsicament, descendents de les famílies pioneres, i d’altres estiuejants nous, alguns d’ells força famosos. D'aquests destaca cert director de cinema, o els propietaris de Vinçon. La caseta més gran pertany, però, a la UECS (Unió Excursionista de Catalunya a Sants). Més recentment, La Generalitat de Catalunya les ha declarat un bé del patrimoni, pel seu interès històric i turístic.
A mi, personalment, les casetes en qüestió m’agraden molt. La seva modèstia em desarma i la seva uniformitat incompleta em relaxa. Se m'afiguren com un contrapunt cantellut i variat a les fluctuants crestes de les onades que moren a la sorra. Les veig com un perfecte refugi per escapar del brogit urbà que, per molt que jo en sigui un defensor, reconec que hi ha dies que cansa. Desprenen un què d’ideal romàntic modern, molt a la americana, si voleu. No puc evitar que em vingui la imatge de l’escriptor que fuig a un lloc tranquil, leugerament remot, per a inspirar-se, sense ser molestat. Mentre tecleja a la taula de la terrasseta minúscula, davant seu té el panxut horitzó del mar i les melindroses sortides de sol com a panorama.
Les fotos
No vaig tenir temps de fer-ne gaires, ni amb més dedicació. M’hauria agradat poder-m'hi acostar i retratar algun detall, des de sota. També hi havia els primers entomadors de sol (el dia era excel·lent) i, què voleu que us digui, no els volia destorbar.
M’he permès la llibertat de retallar el marge d’alguna, per ajudar a concentrar la visió en el motiu principal.
Espero que us agradin.
L'ajuntament --de moment!-- això no ho pot canviar
Els banyistes
