Escrius com un déu, i fotografies com un déu! natura contra cultura, roques contra passió, bellesa contra duresa, rusticitat contra ciment, (en el terra, amb punt mig), cel contra mar o terra... em deixo algun tema? La majoria de fotos tenen missatge, pel que he vist, TOTES són bellíssimes. Has exposat mai?
Moltes gràcies Helena, m'has deixat amb les galtes ben vermelles! No, no he exposat mai perquè ja prou tastaolletes que sóc com per encara abusar més. M'agrada fer fotos, m'interessa molt la composició, la llum i buscar-li la punta, sí, però sóc un patata a nivell tècnic (les coses tècniques sempre se m'han fet molt grosses). Quan sento una conversa entre fotògrafs experimentats, sempre em quedo amb la meitat del que diuen, si som optimistes. Tinc un refugi, però en una frase que va dir un amic meu, per a aquests casos (no dic el seu nom perquè se segur que s'emprenyaria molt): "per a expresar alguna cosa cal aprendre la tècnica imprescindible, la que pots aprendre en una setmana. Tot el que passi d'això et convertirà, mica a mica en un professional, però també en un esclau." Jo li ho vaig discutir molt. De fet crec que és una frase molt discutible. Però jo sé perquè ho deia i, segons com es miri són paraules sàvies, de les que més (si ens posem sarcàstics, la saviesa d'un mandrós de cal ample, una excusa fenomenal, feta a mida, és clar).
Però, cinismes a part, és molt meditable. I jo, que sé una mica de tot, però tècnicament res a fons podria haver-la dita. Només que a mi em fot, ves.
Gràcies pel que dius de la bellesa, però. La bellesa hi era, allà, al davant.
Si l'Helena em va posar vermelles les galtes al seu moment (i continuo agraïnt-li el comentari) amb el que em fas tu, Joana, la meva vermellor ja s'extén a tota la meva anatomia. Moltíssimes gràcies!!
És cert que la mirada sempre és important. De vegades, davant teu tens tanta bellesa, que no saps ni per on començar a assimilar-ls i després descriure-la, transmetre-la als altres, sense aclaparar, enfarfegar, i, el que es pitjor, reduir la bellesa natural d'una manera maldestra.
Jo porto tota una vida mirant el que es veu a aquestes fotos. Tant de bo algun dia tu també ho poguessis veure, i poguessis jutjar per tu mateixa.
Totes aquestes fotos foren preses el 2006, amb una càmera que em van deixar. 
3 comentaris:
Escrius com un déu, i fotografies com un déu!
natura contra cultura, roques contra passió, bellesa contra duresa, rusticitat contra ciment, (en el terra, amb punt mig), cel contra mar o terra... em deixo algun tema? La majoria de fotos tenen missatge, pel que he vist, TOTES són bellíssimes.
Has exposat mai?
Moltes gràcies Helena, m'has deixat amb les galtes ben vermelles!
No, no he exposat mai perquè ja prou tastaolletes que sóc com per encara abusar més. M'agrada fer fotos, m'interessa molt la composició, la llum i buscar-li la punta, sí, però sóc un patata a nivell tècnic (les coses tècniques sempre se m'han fet molt grosses). Quan sento una conversa entre fotògrafs experimentats, sempre em quedo amb la meitat del que diuen, si som optimistes.
Tinc un refugi, però en una frase que va dir un amic meu, per a aquests casos (no dic el seu nom perquè se segur que s'emprenyaria molt): "per a expresar alguna cosa cal aprendre la tècnica imprescindible, la que pots aprendre en una setmana. Tot el que passi d'això et convertirà, mica a mica en un professional, però també en un esclau." Jo li ho vaig discutir molt. De fet crec que és una frase molt discutible. Però jo sé perquè ho deia i, segons com es miri són paraules sàvies, de les que més (si ens posem sarcàstics, la saviesa d'un mandrós de cal ample, una excusa fenomenal, feta a mida, és clar).
Però, cinismes a part, és molt meditable. I jo, que sé una mica de tot, però tècnicament res a fons podria haver-la dita. Només que a mi em fot, ves.
Gràcies pel que dius de la bellesa, però. La bellesa hi era, allà, al davant.
Si l'Helena em va posar vermelles les galtes al seu moment (i continuo agraïnt-li el comentari) amb el que em fas tu, Joana, la meva vermellor ja s'extén a tota la meva anatomia. Moltíssimes gràcies!!
És cert que la mirada sempre és important. De vegades, davant teu tens tanta bellesa, que no saps ni per on començar a assimilar-ls i després descriure-la, transmetre-la als altres, sense aclaparar, enfarfegar, i, el que es pitjor, reduir la bellesa natural d'una manera maldestra.
Jo porto tota una vida mirant el que es veu a aquestes fotos. Tant de bo algun dia tu també ho poguessis veure, i poguessis jutjar per tu mateixa.
Publica un comentari a l'entrada