Executant turistes

Fa temps vaig escriure aquesta espècie de relat on la simpàtica Gemma, una mare de família jove, com tantes altres (bé, de fet no tant com les altres) ens explica una coseta que fa.

Més tard el vaig retocar bastant. Potser algun dia l'ajustarem encara més, però, de moment, el deixem així.

No me n'he pogut aguantar de posar-lo aquí, esperonat per una entrada a un altre bloc que vaig llegir ahir. De tota manera, cal dir que les connexions que hi ha entre les dues entrades són molt circumstancials.

En fi, que comença:


Executant turistes

Sóc la Gemma i estimo Barcelona. Aquesta és la raó per la qual busco turistes nocius —la immensa majoria ho són, és així de trist— i els executo. Des que he sortit a l’Àgora, al 33 —no patiu, ells mai veuen televisió en català—, tothom em vol alliçonar. Des del pàmfil que em titlla de feixista —què no els donen res per llegir a la universitat, a la canalla, ara?— fins el malintencionat que em demana que mati immigrants. Imbècils. No han entès res. I a més, a mi ningú em marca les regles. Malgrat tot, perdem el temps si continuo parlant sobre qüestions que no podeu entendre de cap manera si no heu vist el programa. Caldrà, pels que no ho féreu, que ara us en faig cinc cèntims. Disculpeu la badada.

El turista nociu és, bàsicament, el que pateix una ignorància activa envers la nostra llengua. Aclarim conceptes abans no hi hagi malentesos: no estic dient que ho siguin tots els que no parlen català, valguem Déu! De fet, no cal que sàpiguen ni una paraula. M'estic referint a un tipus de gent que pateixen una tara, diguem-ne, d’actitud, fora part que parlin la llengua que parlin.

Aquesta tara s’accentua quan esdevé menyspreu militant entre els vinguts amb la intenció de millorar el seu espanyol, i confonen Barcelona amb la bella Salamanca, per exemple. Alguns arriben a la gravetat de dir que Barcelona és la ciutat espanyola que més els agrada. Bona fe no els n’hi falta tampoc, pobres fillets meus.

N’hi ha d’altres que, en lloc d’adonar-se que són a la capital de Catalunya, cerquen per tot arreu l’excitant mala còpia de Sevilla dels seus somnis/prejudicis. Jo sempre demano disculpes als meus amics sevillans per aquesta ànsia acaparadora, que no comparteixo en absolut i entendria que ens odiessin encara més, per aquesta competència deslleial, sincerament. ¿És que a Sevilla miren de parlar amb català amb tots els nouvinguts i a fer castells, com si s’haguessin tornat lirons, davant de Giralda, potser? No, perquè ells són gent decent i al visitant no li aixequen la camisa: de dia li venen cultura sevillana i de nit li ofereixen entreteniment sevillà. Tot al cent per cent. No els cal anar a d’altres llocs, a espoliar-los de ballarins, músics i cantaires. Fins i tot amb els tòpics i les distorsions no surten del seu àmbit. Són autòctons, autosuficients, sincers. A Barcelona, però, la cosa és molt diferent, perquè és territori adobat per al turista nociu. I aquí hi entro jo.

Tanmateix, no tot és mèrit meu. Tampoc no hauria començat sinó tingués el do de l’abatiment per via oral que Déu nostre Senyor m’ha regalat, amb la seva immensa glòria. Aquesta qualitat divina em permet de practicar aquesta activitat sense que jo hagi de fer gaire.

Ara procediré a dir-vos com m’ho faig. Però abans us haig de confessar un petit pecat: només que m’hagués costat una mica massa, ho hauria deixat córrer. Estic molt amargada per la vida, rebentada en acabar el dia, després de treballar com una somera i haver de portar una família amb dues criatures (en Pau i la Júlia, que són esgotadors però maquíssims).

Anem a la part tècnica. Primer m’acosto a l’orella d’algun d’aquests cretins. Després ja només em cal xiuxiuejar:

—“Setze jutges d’un jutjat...”

I no falla mai. Si no és un turista nociu no passa res, i continua caminant, mentre em mira perplex. Però si ho és, no tinc temps de passar ni de la primera ratlla del garbuix: el paràsit cau sec a terra, amb un filet de sang que li regalima de les orelles. Si aquestes besties tinguessin ànima, anirien al purgatori de pet. Acostumen a ser massa vulgars per ser dolents de debò. Però aquest debat és estèril: el Creador ens els envia defectuosos, amb la part espiritual encara per instal·lar, a la cadena de muntatge dels llimbs. No sé perquè ho fa, però és així. Les seves decisions són plenes de misteris i les hem d’acceptar.

Aquesta mena d’execució és un prodigi increïble. El sistema és net, no hi ha cap violència i els resultats són, encara que previsibles, altament higiènics: no només milloro la ciutat sinó, també, els països d’origen. En privat —en aquests afers els polítics han de ser cauts: hi ha poca gent preparada mentalment per entendre-ho— m’ha felicitat l’alcalde, és clar. Però també ho han fet rectors d’importants universitats europees, i alguns intel·lectuals estrangers que respecto. La gent que té una mica de cultura ja ho sap veure tot això.

De tota manera, la vegada que m'he emocionat més fou quan vaig rebre una carta d'una vídua irlandesa, agraïnt-me que li hagués tret de sobre la pudenta nosa masculina que tenia. El bo és que me'n recordava perfectament de qui parlava. Fou l'únic cop que he fet una execució en massa: quinze irlandesos a la vegada, tots ells amb les seves Guinness d'imitació a les mans. També fou l'únic cop que vaig haver de cridar (feien tant de soroll que era impossible que em sentíssin). Però, sabeu? va passar una cosa molt bonica. Va haver-hi un dels seus que sobrevisqué, justament l'únic que utilitzava el gaèlic com a llengua normal, a casa. Sembla ser que els altres sempre el ridiculitzaven, els animals. No cal dir que amb aquest nano tan maco també m'escric.

Mireu, quan veig que faig aquest bé tan gran, no només a casa, sinó per la bona gent del món, em sento encoratjada a continuar la meva tasca d'intermediadora. Jo sóc també molt sentimental i aquests, què voleu que us digui, són detalls d’aquells que, ai! et redimeixen amb una part de la humanitat.

Ja ho sé, com algú m’ha suggerit, que també podria suprimir altres paràsits locals, com la immensa majoria d’estudiants del programa Erasmus o d’anglesos residents (tant que m'agrada el seu país!), però no vull dispersar forces a la babalà. Al començament, quan provava el meu do, me’n vaig carregar uns quans i cal remarcar que el sistema funcionava igual de bé. Si hagués estat més jove, potser sí que m’hauria animat, però ja us dic que vaig massa de bòlit. Amb els turistes nocius ja vaig prou servida: hi ha dies, a la Monumental o a la Rambla, que n’executo més de cent! Tot i que ja he dit abans que no em canso gaire, us ben asseguro que al final m’avorreixo. Ah! També funcionava amb catalanoparlants, amb llibertat de moviments, dels que ajuden a que la confusió augmenti. Però tampoc som en condicions de malbaratar parlants, precisament.

Tinc comprovat que amb qui no funciona és amb els turistes espanyols, fins i tot amb els que venen amb una actitud més agressiva i imperialista. No sé ben bé perquè passa això, però jo tinc una teoria: Déu, en la seva infinita saviesa, entén que són l’enemic natural, i els enemics naturals mereixen certs privilegis especials. Ells no són uns passavolants de la destrucció de la cultura catalana. Ells s’ho treballen tot l’any! Aquesta perseverança mereix una mena d’immunitat diplomàtica. No ens enganyem, malgrat la mala fama que s’escampa pel món des dels centres d’amplificació estatal , hi ha molt pocs altres tipus d’estrangers que hagin fet tants mèrits. Amb tot, darrerament, és una espècie que experimenta un interessant augment. La major part dels espanyols, a més, són molt bona gent, carregada de bons sentiments, això també. Però goso de dubtar que la cosa vagi per aquí (Déu no és tan simple). Si ho pensem bé, fins i tot el fet que ens vulguin exterminats no diu res de dolent, ans el contrari. És el més normal i tenen la seva part de raó. Nosaltres, tossuts com som, que anem fent com si no existissin, els som una autèntica amenaça. El sentiment d’extermini, en el seu cas, en viure a l’altra banda de la ratlla, Déu el comprèn. És just.

Al Manel no li fa massa gràcia que m’entretingui d’aquesta manera. Jo penso que hauria d’aprendre dels nens, que n’estan encantats. Em rebenta haver de dir aquesta frase però sí que hi ha coses que els homes no entenen. L’altre dia va venir a dir-me —no així; mirà de ser subtil, però se li veia el llautó— que faig el mateix que aquells integristes islàmics que, en nom de Déu, s’atribueixen la veritat única i maten tot allò que no està d’acord amb la seva paraula. D’entrada, a mi la violència m’esgarrifa. Ja ho passo prou malament en veure aquell filet de sang, això sí que ho haig de dir. Però les diferències que tenim són de fons. De molt de fons!

Jo, per exemple, no la sé quina és la veritat absoluta. Això només ho sap Déu. Jo, la única cosa que faig és acostar-me al turista escollit, i fer de transmissor de l’elecció de nostre Senyor. És ell qui decideix qui ha d’anar al canyet i qui no. Mare meva, si ho hagués de fer jo! I no és que no sigui llegida, que ho sóc, i molt —perdoneu la immodèstia, però això sí que ho tinc— però si em deixés endur pels meus instints cometria unes injustícies terribles. Llavors, sí, és clar, jugo sobre segur, perquè és l’excels, si de cas, qui s’embruta les mans. Les comparacions amb aquella colla de soques és del tot idiota, i em dol que el Manel les faci. És un bon home, té molt bons sentiments. Però jo també els tinc. Què delicat que és parlar d’això, caram!

De vegades, sí, els prejudicis —també sóc humana, que hi farem— m’enganyen i el que a mi em sembla un candidat a escollit ideal no és un turista nociu. Aleshores et trobes amb la sorpresa de que té una actitud oberta, sap a on és, o fins i tot du el “Teach Catalan Yourself” sota el braç en comptes de la zafonada de torn. Però no patiu, insisteixo en que aquests no moren i solen acabar sent bons amics, amb qui compartir els beneficis del intercanvi cultural real, no el de postal de la UNESCO.

Però aquests són les excepcions. És així. Cal ser realista. Vull dir que la feina se m’acumula. Mireu, per exemple, aquest alemany, amb barret de mexicà que crida “Olé!”. Quina mandra fa el poc que s’esforcen alguns per a escapar de la caricatura! Com és possible això? Després ho expliques i no s’ho creuen, diuen que t’ho inventes!

Perdoneu que us deixi, però és que si no vaig a executar-lo ara, se m’escaparà, i a mi no m’agrada fer enfadar al Senyor. És el moment de retornar a la molt admirada Alemanya tota l’emoció que m’ha donat amb músiques, lectures i cinema magnífics. Si us semblo una snob tant se me’n don, jo ja sé de que parlo.

—“Setze jutges d’un jutjat...”