Guerra i Pau, de Lev Tolstoi: el moment que el príncep Andrei descobreix el cel

El fragment de Guerra i Pau, de Lev Tolstoi, que descriu com el príncep Andrei Bolkonski descobreix el cel:

Fragment final del Capítol XV: Enmig la batalla d’Austerlitz, un batalló rus es atacat pels francesos per sorpresa. Els soldats russos, confosos , fugen en desbandada. El portador de la bandera l'abandona. El jove príncep Andrei Bolkonki, en veure aquell desori, baixa del cavall, carregat de vergonya i ràbia, agafa l’estendard i, posant-se al davant dels qui fugien, els encoratja de nou a l’atac. Els grup de soldats renova la fe en la lluita i segueixen el príncep en la seva càrrega embogida. Poc després, el príncep es ferit i cau a terra, agafat a la bandera. Els soldats passen pel seu costat i el donen per mort. Un cop ha passat tot, el ferit obre els ulls...

(...) Va obrir els ulls esperant veure el final de la lluita entre l’artiller amb el soldat francès i si l’artiller havia mort o no, si els canons havien estat salvats o havien caigut en mans de l’enemic. Però no va veure res. Per damunt seu no hi havia més que cel, un cel llunyà, velat, però immensament alt per on s’arrossegaven vagament alguns núvols grisos.
—Quin silenci, quina pau i quina majestat! Això no és com quan corria amb la bandera —pensava el príncep Andrei—. Quan corria, ens estàvem batent, cridàvem igual com quan el francès i l’artiller furiosos es disputaven l’escombreta del canó. No és com ara que els núvols passen pel cel infinit. Com és que no l’havia vist fins ara? Què feliç em sento de veure’l! Sí! Tot és vanitat, tot és mentida fora d’aquest cel infinit. No hi ha més realitat que aquesta. No hi ha res a excepció d’aquest silenci immens. Lloat sia Déu!


Començament capítol XVIII, quan Napoleó, mentre inspecciona la mortaldat provocada per la batalla, troba el cos del príncep Andrei, que encara té la bandera al costat.

Sobre les altures del Pratzen i en el mateix lloc on havia caigut amb l’asta de la bandera, el príncep Andrei Bolkonski s’estava dessagnant. Sense adonar-se’n va fer un gemec llastimós i infantil.
Per la tarda va deixar de queixar-se restant en silenci. No va saber quant de temps va durar el seu esvaniment. Bruscament va recobrar de nou el coneixement sentint un terrible dolor al cap.
—On és aquell cel tan alt i tan blau que he descobert avui per primer cop? —va ser el primer que va pensar—. Mai havia sentit un dolor més agut. On sóc?
Va parar l’orella i li va semblar sentir soroll de cavalls que s’acostaven i veus parlant en francès. Va obrir els ulls i per damunt seu va veure de nou el mateix cel blau de núvols flotants, que destacaven damunt un blau infinit.
No va tombar el cap ni va poder veure els qui, a jutjar per les seves veus, s’havien detingut davant seu.
Aquells genets eren Napoleó i dos dels seus ajudants de camp. Bonaparte recorria el camp de batalla donant les últimes ordres pel reforç de les bateries que mantenien el foc sobre el dic d’Augest, i examinava els morts i ferits damunt el terreny.

(...)

—Gloriosa mort! —va comentà Napoleó mirant a Bolkonski.
El príncep Andrei va comprendre que es tractava d’ell i que era Napoleó qui parlava, en sentir com l'anomenaven majestat encara que només li arribava com un dèbil murmuri. Ara no solsament no l’interessava sinó que ni tan sols li va parar atenció. El cap li bullia. Sentia que s’estava dessagnant i veia allà dalt el cel llunyà a les alçades. Sabia que era Napoleó, el seu heroi, però en aquell instant li semblava petit, tan diminut en comparació amb el que passava al interior de la seva ànima i en aquell cel infinit recorregut per lleugers núvols. Li era absolutament indiferent qui es trobava davant seu ni el que li diguessin. Solsament s’alegrava que estiguessin allà perquè el socorreguessin, tornant-li la vida que ara li semblava tan bella, perquè ara la comprenia d’una manera molt distinta. Traient forces d’allà on no en tenia va poder fer un moviment i emetre un so. Va moure lleugerament una cama exhalant un dèbil gemec.
—Oh! És viu! —va dir Napoleó—. Que evacuïn aquest jove al lloc de socors.
Un cop va dir això Napoleó va sortir al pas del mariscal Lannes qui, tot somrient, es va dirigir cap a l’emperador per felicitar-lo per la victòria...

Relat homenatge a Iuri Gagarin

Aquests dies es commemoren els 50 anys del primer vol estratosfèric, a càrrec del soviètic Iuri Gagarin. M'afegeixo a l'homenatge, penjant el conte Sputnik 3.5, inclós dins d'Èquili qua!, recull d'històries breus, editat per La Olla Expréss (mai és tard per fer un xic de propaganda, he, he). De fet, al meu relat, en Iuri no hi surt massa ben parat. Ell, des de la seva càpsula eterna, sap que no hi ha cap mala intenció per part meva, que a mi no m'ha fet res. El comandant Dimitri, però, crec que no deu compartir la mateixa opinió...

Sputnik 3.5

Avui, 3 de setembre de 1960, el Comandant Dmitri, a bord de la minúscula càpsula espacial soviètica Sputnik 3.5, s'ha convertit en el primer home enviat a l’espai.

Tot just quan es troba fent números, calculant quins deutes pagarà primer amb els rubles que cobri per la missió, rep la primera senyal de la base a la Terra. Les paraules del camarada General Petrov li arriben través l’altaveu enxubat al petit espai que té enmig les dues cames. Les ones sonores fan vibrar les membranes del primitiu artefacte i, de passada, tota la part baixa del cos del cosmonauta. La robòtica veu del camarada Petrov li comunica que li sap greu de fer-li saber que no podrà tornar a la Terra, tal com li havien assegurat abans d’enlairar-se: La tecnologia, de moment, encara no ho permet. Demana disculpes per no haver-lo informat abans. Li exigeix, però, que entengui que, si hagués sabut com anirien les coses, potser no s’hauria apuntat a la missió amb tanta alegria.

El comandant Dmitri fa que sí amb el cap, comprensiu, dins el centímetre i mig escàs d’espai que té per bellugar el casc. La coïssor que sent a les cuixes i a tota la zona reproductora s'aguditza per segons però, dins el reduidíssim habitacle de la nau, no pot canviar de postura, ni gratar-se.

El camarada Petrov li aconsella que es vagi fent a la idea de que el seu nom no el coneixerà ningú, ni passarà a la història. A la pàtria no li interessa fer publicitat dels fracassos: els espies continuen escampant rumors sobre que els americans encara no es troben preparats per enviar ningú a l’espai. Mai no se sap, però, quan es poden espavilar. Per animar-lo, brama que el seu sacrifici tampoc ha estat estèril del tot: amb el seguiment del vol de la nau que han ralitzat els tècnics, ja s'han detectat les millores que cal portar a terme per retornar un home a la terra, sa i estalvi. Segur que l’any que ve això ja serà possible i el camarada Iuri podria ser l’astronauta escollit.

Això últim li fa tan mal com una coça al fetge. Coneix molt bé en Iuri i sap que donar-li aquest honor a ell suposa un disbarat tan gran com un gulag de pagès, perquè és un més burro que una sabata.

Finalment, com per treure ferro a la mala noticia, el camarada Petrov juga amb una mica de brometa fàcil. Li diu que ara podrà acompanyar la gosseta Laika, la mòmia de la qual encara deu de tombar, tota deshidratada, ben a prop seu.

Mentre el comandant Dmitri encara se’n fa creus —és un dir, perquè amb prou feines pot bellugar els dits— de la porcada de que el pallús d’en Iuri li arrabassi el lloc als llibres d’història, el camarada Petrov dóna, pietosament, pas a la Sònia, la seva estimada esposa, que vol enviar-li unes paraules.

La seva veu, igual de metàl·lica que la del general, més emotiva però, li jura, tota tremolosa, que mai l’oblidarà. Per tranquil·litzar-lo, afegeix que no pateixi per ella, que no estarà sola: tan aviat s'acabi la secreta cerimònia que faran a la base, demà mateix, en honor seu, se n’anirà a viure amb el seu germà Nikolai, amb qui es casarà. Li promet que prendrà cura dels diners que li otorgarà l’estat, com a viuda d’heroi secret, i que tant en Nikolai com ella ja han pagat el primer termini de la hipoteca d’una bonica datxa que han comprat a prop de Minsk.

L’adéu emocionat de la Sònia —gairebé plorant— deixa al comandant Dmitri molt tou. Per més voltes que li dóna, encara el sorprèn que el tanoca d’en Nikolai sigui, després de tot, tan espavilat. No s'hauria jugat mai ni un kopek per ell, aquell patata als escacs...

Sobtadament, es desvetlla de les seves cabòries en sentir unes veus que semblen mantenir una conversa animada, amanida, de tant en tant, amb alguna rialla, com si algú expliqués un acudit: la Sònia s’ha oblidat de tancar la connexió amb la base soviètica. Ara, per l’altaveu pessigollaire li arriben els comentaris dels operaris i tècnics que hi ha a la base de la Terra.

Sense acabar d’entendre el per què, la hipòtesi d'haver estat fent el préssec se li torna cada cop més diàfana, fins al punt que nota com se li entafora un nus al coll de la ràbia que li puja de l’estómac. Voldria venjar-se —encara no sap de què, ni contra qui—, d’alguna manera. Se li acut que podria cantar l’himne prohibit d’Ucraïna —après en un curset d’espionatge que va fer a Kíev— i, dit i fet, s’hi llença a tot drap.

La petita gran venjança del comandant Dmitri plana per les ones de l’espai fins a arribar a la base. Tot just llavors, hora del vodka de la tarda, tothom se n'ha anat al bar. En Piotr és el darrer a sortir. Tanca tots els llums —cal estalviar— menys els del laboratori, perquè a dins hi ha l'abstemi d'en Boris, que sempre s’hi queda, per jugar amb les ratetes blanques. Els esgarips en l'ucraïnès cafre del comandant Dmitri, que fins ara s’escampaven triomfants per tota la sala, emmudeixen quan en Piotr fa el darrer clic.
La rateta més petita deixa de ballar i s’amaga en un racó, en senyal de respecte.