La felicitat és una historieta de Coll

Aquest cap de setmana, festa. Us deixo, però, amb un parell d'historietes africanes del gran Josep Coll i Coll (Barcelona, 1924-1984) el dibuixant que més m'estimo de tota la història dels dibuixos, de tot el món dibuixat.

Per mi, les historietes que Coll va fer per el TBO representen tota la felicitat que puc arribar a sentir com a espectador, sense haver de fugir de la inocència. Coll resumeix tot el que m'emociona i em fa riure en l'humor visual: l'equilibri entre tots els elements; l'absurd de guant blanc; el sintetisme més elegant (tant en el dibuix com en els gags); la flegma britànica; l'elegància en el gest, en la composició; la claredat expositiva; la tensió delicadíssima, exacta, entre el moviment més viu i l'estatisme estatuesc; el punt de vista pràcticament únic, netíssim... en definitiva, l'herència de Buster Keaton com a còmic, narrador d'imatges i gagman, assimilada i reconvertida amb una personalitat única, irrepetible, colliana (o hauria de ser colliesca? No sé mai quina paraula inventarien els exagetes de la semiòtica de la narrativa visual aquesta dels nassos). Al capdavall, trobem que només Coll és Coll. Coll comença en Coll i acaba en Coll. I s'ha acabat el bròquil.

I pel damunt de tot, Coll em va regalar les meves primers rialles de paper. Si vull retrobar el millor del nen que vaig ser, només em cal recòrrer a Coll. I aquest mestre tan estimat, tan enyorat, mai em falla. Com si es tractès d'un miracle del Nou Testament, la felicitat fa acte de presència i sento que el món esdevé un lloc més bonic, la vida un cosa més agradable. Ho tinc "coll" avall.

Bon cap de setmana. I ara que parlem de caps, que no se us desenganxi el cap del coll.

Cliqueu damunt per ampliar aquesta genialitat

Vermeer de Delft Mets Francisco Ibáñez

13 Rué de Delft

Fa temps, quan començava a barallar-me amb l'ordinador, vaig fer aquest petit homenatge a aquests dos senyors, amb l'ajut inefable del Photoshop. (si cliqueu damunt la il·lustració podreu accedir al dibuix amb una mica més de qualitat). Tot el que es veu en aquesta imatge va ser tret de les magnífiques teles del gran Vermeer (les rajoles, el fons, etc. tot plegat extret dels pocs quadres que va fer de paisatges urbans) però l'edifici, l'estructura general i la perspectiva són exactament les del mateix bloc de pisos de la divertidíssima sèrie "13 Rué del percebe". Segur que ni el mateix Hernández Cros s'hauria mai atrevit a fer una cosa així...

Espero que fans d'un i altre artista es diverteixin tant com jo ho vaig fer quan vaig perpetrar aquesta bretolada.

I amb aquesta pinzellada artística, m'acomiado de tothom fins setembre. Bones vacances!

El meu gag favorit sobre art

Evidentment, el títol d'aquesta entrada és d'un subjectius que mareja. Però per mi, sí, ho és. L'he extret d'un llibre únic que em va regalar la senyora Margarita Escoda el 1980. titolat A Child of Six Could Do It! (Un nen de sis anys pordria fer-ho!) una hilarant col·lecció d'acudits gràfics sobre el món de l'art, apareguts a la premsa (sobretot anglosaxona, of course) entre finals del segle XIX, en ple apogeu dels impresionistes, i 1979, l'any que va ser publicat aquest volum. Per cert Margarita, estiguis on estiguis, espero que les coses et vagin molt bé i moltes gràcies per aquest regal genial!
Aquesta (per mi) obra mestra absoluta del senyor Sillince, va aparèixer publicada a Punch el 30 de setembre del 1959. Com tots els grans acudits, el trobo tan irresistiblement divertit com trist, tan profund com frívol.
Demà tinc un concert. Cada cop que en que faig un, em ve aquest acudit al cap. Musicalment parlant, és la història de la meva vida. No patiu. Igual que a l'escultor aquell, quan em mori podreu posar la música que us doni la gana a l'enterro, icineració o abandonament de cadàver als corbs (si puc escollir prefereixo els voltors, que fan més western). No sóc un cruel postmortem d'aquells que demanen els posin la música que escoltava. Un cop al forat us lliurareu dels Kraftwerk, tranquils.