Evidentment, el títol d'aquesta entrada és d'un subjectius que mareja. Però per mi, sí, ho és. L'he extret d'un llibre únic que em va regalar la senyora Margarita Escoda el 1980. titolat A Child of Six Could Do It! (Un nen de sis anys pordria fer-ho!) una hilarant col·lecció d'acudits gràfics sobre el món de l'art, apareguts a la premsa (sobretot anglosaxona, of course) entre finals del segle XIX, en ple apogeu dels impresionistes, i 1979, l'any que va ser publicat aquest volum. Per cert Margarita, estiguis on estiguis, espero que les coses et vagin molt bé i moltes gràcies per aquest regal genial!
Aquesta (per mi) obra mestra absoluta del senyor Sillince, va aparèixer publicada a Punch el 30 de setembre del 1959. Com tots els grans acudits, el trobo tan irresistiblement divertit com trist, tan profund com frívol.
Demà tinc un concert. Cada cop que en que faig un, em ve aquest acudit al cap. Musicalment parlant, és la història de la meva vida. No patiu. Igual que a l'escultor aquell, quan em mori podreu posar la música que us doni la gana a l'enterro, icineració o abandonament de cadàver als corbs (si puc escollir prefereixo els voltors, que fan més western). No sóc un cruel postmortem d'aquells que demanen els posin la música que escoltava. Un cop al forat us lliurareu dels Kraftwerk, tranquils.
5 comentaris:
L'acudit és bonissim. realment dels bons.
T'he d'agrair l'idea de deixar el cadàver als corbs per això de que fa més Western. ves per a on... mai m'havia plantejat com cony m'agradaria que fora el meu enterrament, però... et pispo l'idea, em mola i la faig meva. En quan a la música... va, en deferència a tu... que em posin Kraftwerk. Això si... no fotem... quan més tard millor. Eh? ;-)
No pateixis Kioskero, que no ho veurem tan aviat això, ni lo teu ni o meu (visca el "lo"!) i ja passarà en una època en la que es podrà arribar als 130 anys amb la salut d'un poncellet de vint. Que la ciencia avanza que es una barbaridad, oiga.
Em sap greu Joana, no volia entristir a ningú fins a aquest extrem, de cap manera, ni amb l'acudit ni amb el meu comentari. A més, el cert és que hi ha una part d'injustícia important amb el que vaig dir, de la història de la meva vida. Dóna a entendre que ningú m'ha entés, i que qui està amb mi, pobre, està que no entén res tam`poc. No és cert, he tingut i tinc molta sort. Al final he tingut el privilegi que se m'entengui molt i molt.
Ei, no estiguem tristos, eh. I m'ho dic a mi mateix també, au va, que si no no farem res de bo. I això va en retorn a un munt d'ajuts en aquest sentit.
Gràcies als que us esforceu i als que no, doncs no, és clar. No us desitjaré cap mal (només faltaria!) però entendreu que no aniré malbaratant els agraïments, tampoc.
No crec que siga trist, tot té el seu puntet com l´acudit.
Pense que la mort a aquest pais encara és un tema prou tabú, per cert, molt ecológica aquesta idea teua dels voltors.
Jo admeto que a mi m'agrada molt l'humor negre. Ja que ens hem de morir, com a mínim enfotem-nos de la mort. ´Sí, al final guanyarà ella, però li podem fer la victòria una mica més amarga: això que les teves víctimes se't riguin a la cara no li fa`ra gaire gràcia.
No em quedo amb qualsevol cosa d'humor negre, tampoc. Però sí que com més bèstia, millor també. Jo crec que l'acudit és finíssim, elegantíssim, però contundent i crec que és alguna cosa més que que negritud.
Quina mala llet.
Publica un comentari a l'entrada