Avui comencem el cap de setmana amb dos articles de Matthew Tree (Mateu Arbre?), escriptor nascut a Londres, català d'adopció des de començaments dels vuitanta. Han aparegut publicats a Catalonia Today. Els textos del senyor Tree estan sotmesos a la llicència de Creative Commons, per la qual cosa crec que no estic cometent cap crim contra la llei per reproduir-los.
No els he traduït per manca de temps. Mentrestant, au va, aparqueu la vostra mandra i practiqueu el vostre anglès. Sé que això és molt lleig per les persones que no el saben. Sempre que publico posts en altres llengües (ho he fet en italià, occità, àrab, castellà, francès, etc.) he mirat d'incloure la traducció catalana per als lectors - jo mateix moltes vegades, eh - que no els entenen. Si avui hi ha algú tan amable de prendre's la molèstia de fer aquesta feina, a través dels comentaris, jo no li ho prohibiré. I potser li enviaré un regalet a casa. No és broma, eh.
EYELESS IN FRAGA de Matthew Tree
(aparegut al Catalonia Today del 12 d'abril del 2010)
Fraga is the capital of the Franja de Ponent: a strip of territory running along Aragon's border with Catalonia, in which Catalan is spoken by a higher percentage of the local population (a total of some 50,000 people) than anywhere inside Catalonia itself. Among these Aragonese Catalan-speakers is Joaquín, a Fraga-born friend of mine, who – when I visited his home town in March - told me about a new problem at work: he has a fixed stand at the ecological fruit and vegetable market held in Saragossa, the capital of Aragon, every second Saturday. As he buys his apples from Lleida, they arrive in boxes marked 'Fruita de Lleida'. For months, customers had been berating him noisily for daring to serve this blatantly Catalan produce, until the fair's organisers asked him to do something about it. So he put his apples in boxes marked 'Plátanos de Canarias' and since then has had no complaints. This taken-for-granted loathing of everything Catalan is, he says, getting worse, in Saragossa and elsewhere. As some friends of the journalist Patrícia Gabancho found out last year when they went to the El Prado gallery in Madrid: while commenting on a painting (in Catalan), a passing Spanish art-lover loudly informed them they were 'Catalan bastards'. The radio presenter Sílvia Tarragona got a similar reception in Madrid from the pickets at Radiotelevisón Española when she turned up for work during their 24 hour strike on March 3rd: 'you shitty Catalan!', screamed the workers. This quasi-racial hatred blowing ever more strongly in from monolingual Spain, could well be the real reason why so many Catalans are quickly and quietly organising their multiple referendums for independence. Before I left Fraga, Joaquín told me about a Catalan girl who recently started going out with an Aragonese friend of his. When she visited her boyfriend's village, an elderly man came up, stuck a finger representing a gun barrel to her head and said 'Catalan: bang, bang!'. Let's hope Catalans will be able to enjoy the protection afforded by an independent state before such violent sentiments are expressed in - how shall we put it? – more physical terms.
LEGISLATING THE OBVIOUS de Matthew Tree
(Aparegut al Catalonia Today del 02 de juny del 2010)
The headlines in the Barcelona press announcing – on May 6th last – that the Valencian government had finally accepted that Valencian and Catalan are one and the same language, didn't go round the world or even past the Pyrenees; yet they marked an end to what surely must have been one of the most superfluous linguistic controversies on the planet. Background: in 1232, Jaume I, the Count-King of Barcelona and Aragon, began to conquer the territory due west of Lleida (owned by the Caliph of Baghdad). By 1238, Jaume had taken Valencia City and went on to seize Alacant. He populated this newly acquired region, known in English as Valencia - which, in its final form, stretched from just beyond the Catalan border town of Ulldecona all the way south to Elx - with mainly Catalan settlers (a minority came from Aragon, which is why a snippet of the Valencian area is traditionally Spanish-speaking). Over the following centuries, Valencia became a key part of the Catalano-Aragonese empire, in which Catalan was the universal language of administration, law and commerce. In the 18th century the cultural ties between Valencia and Catalonia were loosened following their forced incorporation into Castile's new hegemonic version of Spain (the one we still live in today). In the 20th century, to weaken the demographic importance of Catalan, the dictator Franco decreed that it was a completely separate language from Valencian (despite there being less difference between the two than between, say, Liverpudlian and Mancunian). Since then, the post-fascist right-wing in Valencia, headed by the governing Partido Popular, has toed Franco's linguistic line. As a result, for decades teachers from Catalonia and Majorca with degrees in Catalan have had to take a separate degree in 'Valencian' if they wanted to teach south of Ulldecona. This, at a time when Catalan writers were selling like hot cakes in Valencia and vice-versa, and when Catalan TV's soap operas - beamed over the border - were followed by tens of thousands of Valencian viewers with no linguistic difficulties whatsoever. So: after spending court fees amounting to 16.500€ per taxpayer in countless attempts to demonstrate that Valencian is not Catalan, the Valencian government has finally ratified the self-evident fact that it is. So now we know: the world is not flat; the Holocaust happened; fairies don't live at the bottom of anybody's garden, and 'bon dia' means the same up in Figueres as it does in down in Xàtiva. Phew!
7 comentaris:
De moment mig premi per la Joana. Aquesta darrera frase que et fa ballar el cap j la traduiria com:
"Esperem que els Catalans puguin gaudir de la protecció que els oferiria un estat independent abans que sentiments violents d’aquesta mena arribin a expresar-se en —com ho diríem?— termes més físics."
Tot i que l'autor seria qui té la última paraula, evidentment. El que sí és cert és que nosaltres emprem molt més el subjunctiu i el condicional en temps que ells fan servir el present o el futur. La teva traducció, però s'entén molt bé. Si et conformes amb la meitat del premi (i quan tingui temps de debò) ja faré la traducció de l'altre article en un altre comentari. Amb tot, crec que t'emportaràs el premi sencer, de totes maneres. Moltes gràcies per la matada. Té molt més mèrit que el meu "copy and paste" d'avui, això segur.
Gràcies Fina. Dibuixo poc ara. Aquest matí he penjat aquesta entrada a correcuita i he cercat un dibuix o foto per acompanyar. Al fina (no em preguntis perquè), he escollit aquest bunyol, que vaig fer barrim-barram, que tenia dins l'ordinador.
Corren uns temps complicadets, plens de sordesa perillosa. A totes bandes, eh. Ara, n'hi ha una que té cent vegades més força i la tradició centenària del sistema tan seductor, tan convincent, anomenat "por cojones", que el dia que vulgui ho acaba tot ben de pressa. Aquell dia, potser Andorra multiplicarà la seva població per 200...
L’egislant la obvietat
Els titulars de la premsa de Barcelona que anunciaven —el 6 de darrer maig— que el govern valencià havia acceptat finalment que valencià i català són la mateixa, única, llengua, no han fet cap volta al món exterior, ni tan sols per les rodalies de l’altra banda dels Pirineus; tanmateix informaven del final de la que segurament ha d'haver estat una de les controvèrsies lingüístiques més supèrflues del planeta. Una mica d’història: el 1232, Jaume I, el Compte-Rei de Barcelona i Aragó, començava a conquerir l'oest del territori que acabaria sent Lleida (propietat del Califa de Bagdad). Pel 1238, Don Jaume ja havia pres la ciutat de València i a Alacant li faltava poc, també, per caure sota seu. Va poblar aquesta regió tot just adquirida, coneguda en anglès com València —que, en la seva forma final s'estendria des d’Ulldecona, la ciutat catalana fronterera, fins a l’extrem sud d’Elx— amb pobladors sobretot catalans (una minoria venia d'Aragó, motiu pel qual un retall de l'àrea de valenciana tradicionalment parla espanyol). Durant els segles següents, València es convertiria en una part clau de l'Imperi Catalano-Aragonès, en el qual el català era la llengua universal de l’administració, les lleis i del comerç. Al segle XVIII els lligams culturals entre València i Catalunya van començar a minvar després de la seva incorporació forçada a la nova versió hegemònica que Castella tenia d'Espanya (aquella sota la qual encara vivim avui). Al segle XX, per debilitar la importància demogràfica de català, el dictador Franco va decretar que era una llengua completament separada de valencià (malgrat que entre les dues hi ha menys diferència entre, per posar un exemple entenedor, el “liverpoolià” i el “manchesterès”). Des de llavors, la dreta postfeixista de València, encapçalada pel govern del Partido Popular, ha seguit les l’ideari lingüístic de Franco. Com a resultat, durant dècades els professors que provenien de Catalunya i Mallorca amb grau de català han hagut d’assolir un grau separat en 'valencià' si volien ensenyar al sud d'Ulldecona. Això passava al mateix temps que alguns escriptors catalans s'estaven venent com xurros a València i viceversa, i quan les sèries de TV catalana —emeses des de l’altra banda de la frontera— eren seguides per desenes de milers d'espectadors valencians sense cap mena de dificultat lingüística. Conclusió: després de les despeses gastades en judicis, equivalents a 16.500€ per contribuent, en incomptables intents per demostrar que el valencià no era el català, el govern de valencià ha ratificat finalment el que era una evidència. Ara ja ho sabem: la Terra no és plana; l'Holocaust va succeir; les fades no viuen amagades al jardí de ningú, i “bon dia” significa igual cap amunt de Figueres com cap avall a Xàtiva. Buff!
Ja no cal fer la traducció. Ja l'he fet jo. Però com ja he dit, la Joana es queda el premi sencer, ja que no es pot dividir: trencat en dos no val res ;)
(Per cert, Joana, ja ens faràs saber que et sembla quan t'arribi... i no esperis grans riqueses que la casa és modesta!)
Hi ha algun error final: on diu "...retall de l'àrea de valenciana tradicionalment parla espanyol..." hauria de dir "...retall de l'àrea valenciana tradicionalment parla espanyol..." o "...retall de l'àrea de València tradicionalment parla espanyol...". I és possible que n'hi hagi algun altre.
Disculpes. Der zeit ist geld!!
Més errors. Ha de ser:
"... del català, el dictador Franco va decretar que era una llengua completament separada del valencià..."
"...ha seguit l’ideari lingüístic del Partido..." (aquí dubtava entre posar "ideari" o "les idèes")
I The End
Tu volies el premi complet, eh, Joana? Però si ja t'he dit que ja el tenies, que era indivisible!
La teva traducció és més literal que la que he fet jo, en la que he mirat de trobar frases equivalents (jo he traduït l'expressió "...were selling like hot cakes..." com "es venien com a xurros..." l'expressió equivalent i tu "...s'estaven venent com pastissets calentets..." la literal) però també és cert que en alguna potser no calia haver anat tan lluny i potser m'he anat del sentit. Hauria de venir el propi autor per dir quina preferia i fer-nos ell mateix les correccions que cregués convenients, a tu i a mi, per ser justos.
El premi, però, com ja he dit, no te'l treu ningú. I sí, senyors lectors, vosaltres us ho perdeu, que la cosa és senzilla però ben bonica i exclusiva.
Bona nit a tothom!
El final és boníssim. La poesia tracta sempre d'il·lustrar el que és obvi, com aquesta frase.
Publica un comentari a l'entrada