Les fotos no són gran cosa. Entre la pluja, els cops de paraigüa col·lectius, la gentada condensada (amb aquell mar de bones maneres que es desborda en situacions equivalents) i el poc temps que tenia, no he pogut capturar res més del que veieu i alguna altra imatge encara pitjor. Repassada d'urgència, doncs, d'algunes de les catifes d'aquest any.
Com a final, trobareu un clip de l'Ou com balla que he rodat i muntat avui mateix a corre-cuita.
I abans del clip que he promés, una anècdota:
Estava jo prenent les imatges de les acrobàcies de l'intrèpid producte de granja, des d'un indret no poc inclement, quan sento una veu que em bufa a cau d'orella:
—Això fa olor de blog.
Em giro i veig un senyor concentrat en la mateixa empresa que jo.
—Perdona, què estàs filmant o prenent fotos de l'ou per a un blog, tu també?
—Sí. I tu penses posar aquestes al teu, oi?
—Doncs potser sí, ja ho veurem.
—Jo et llegeixo. Per això que ho preguntava.
Se m'ha presentat. És l'amic Albert Solé Pasqual que em coneixia moltíssim millor ell a mi que no pas jo a ell. No tan sols seguia aquestes pàgines que teniu davant, sinó que a més recordava alguns fets de la meva biografia que fins i tot jo havia oblidat. Al final, tots dos hem coincidit en que aquest món dels blogs no deixa de ser força petit i que, a la llarga, tots ens acabem coneixent.
Però, en fi, la sensació d'haver estat capturat amb l'arma a la mà ha tingut el seu què de sustu. Per sort no m'ha enxampat enmig de cap acte terrorista, com convidar a tots els membres del club Bilderberg (que ara s'han reunit a la nostra vila per decidir quan inventar una nova crisi) i facturar-los cap a una lluna de Júpiter dins un coet de llautó. No. Tan sols gravava, amb dos cops de càmera alats, aquest filmet del modest ou dansaire.
La música és Twilight in Turkey de Raymond Scott. El mateix músic la va composar el 1937 pel seu septet de jazz "còmic" (un septet de sis, de fet: el micròfon representava el paper del seté membre). Però després, quan à finals dels quaranta es va convertir en un autèntic pioner de la música electrònica (no només composant i interpretant, si no també inventant instruments: aquest senyor jugava directament amb les ones del so des de gairebé vint anys que el genial Robert Moog inventés els sintetitsador) va parir la versió que podeu sentir, del 1959, encara més irònica, mínima, atemporal. I a l'ou sembla que li va. Sí, és un ou amb un sentit de l'humor molt i molt flegmàtic...
I bé, esperem que l'any que ve no plogui!!
7 comentaris:
Gràcies, Florenci! Sembla una maravella tota la feina per fer aquells dissenys de flors. Jo acabo de fer de crucífer al processó del Corpus a Times Square. Et mostraré unes fotos quan en tengui.
Què dius Stephen? Jo aquestes fotos les vull veure, eh. La processó del Corpus del Times Square! Si això no és glamour, ja no sé el que ho serà! Quan ho expliqui a la perruqueria les meves amigues es moriran d'enveja.
Joana, el ball que teniu de la muxeranga és tota una joia identitària que ha influit més del que molts es pensen, eh. Abans hi havia molts més carrers que feien catifes i, d'alguna manera, la tradició ha baixat moltíssim. Els darrers anys hi ha hagut un increment important de colles que fan catifes de les escoles del poble. Amb tot, la tradició aguanta i sí, hi ha dibuixos molt bonics. Alguns dels dissenys són preciosos. Ma germana havia fet dissenys quan era molt més joveneta, i la meva neboda encara hi està força embolicada (i el seu fillet, tot un fenomen aquell marrec!).
Sí, jo sóc molt vellet ja, sobretot si tenim en comte que jo li vaig ensenyar al senyor Scott tot el que sabia. I sempre penso que si Napoleó m'hagués fet cas i no s'hagues embolicat amb allò de Waterloo i deixat Rússia tranquil·la, encara en podríem haver fet alguna cosa d'aquell xicot, he, he.
Gràcies per la visita.
Qué bonic! i això que les processons no son el meu fort, el perfum de totes aquestes flors vestint els carrers junt amb el color de les catifes et farien gaudir una bona estoneta per als sentits.
Si que és una bona anècdota que et trobares un amic blocaire!
Gràcies per compartir una cosa tan maca i que tampoc coneixia Florenci.
Neus, és una cosa molt bonica en la que participen grups de veïns de cada carrer i els nens de les escoles. Comencen la nit abans, espellofant els clavells que venen en capses (tot i que hi ha altre tipus de flors, així com herba pel verd, i fins marro de cafè pels tocs de color fosc!). El rei però, és el clavell i les catifes més reeixides són les que en contenen més quantitat. Això i que el disseny sigui bo, és clar. Des de fa 58 anys que hi ha una competició. Aquella en la que va participar la meva neboda i família va guanyar el segon premi! (orgull de família, he, he...)
Qué bé! felicitats per la part que et toca. M´encanta tanta flor formant aquest conjunt artístic! i l´ou ballant té algún significat? la ignorància es que balla davant de mi a tot hora.
Si que serà una llàstima la pluja a Sitges aquest dia.
Mira Neus, que diu la Vikipèdia, que més o menys ja és això:
"L'ou com balla
L'ou com balla és una tradició que té lloc a diverses poblacions de Catalunya el dia del Corpus Christi, originada, sembla a la Catedral de Barcelona.
Hi ha constància que al segle XVI ja es feia a la font del claustre de la Catedral de Barcelona, on se n'encarregaven els escolans. L'ou, un cop buit i amb un punt de cera fosa que fa que tingui un contrapès, es col·loca sobre el raig d'aigua d'un brollador d'una font, de manera que giravolti sense caure. A més, la font habitualment es guarneix amb flors i fruites del temps, com les cireres amb les quals es cobreix la tassa de la font, o la ginesta i els clavells.
A partir del de la catedral, també es va fer al veí pati de la Casa de l'Ardiaca, i, a partir dels anys vuitanta del segle XX, en altres patis del centre de la ciutat de Barcelona. A banda, altres ciutats i viles van començar a fer-lo.
A Barcelona generalment es pot visitar en espais del barri Gòtic de Barcelona: la Catedral de Barcelona, la Casa de l'Ardiaca, i altres patis com l'Ateneu Barcelonès, l'Arxiu de la Corona d'Aragó, la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, el Museu Frederic Marès o els patis del Palau Centelles o el Museu d'Història de Barcelona.
A Igualada balla a la plaça Pius XII.
A Sitges es pot trobar al Museu Maricel.
A Tarragona Per l'any 1933, el canonge Dr. Josep Vallès i Barceló va començar a ornamentat el jardí i va fer ballar l'ou a la font del claustre de la Catedral,. La cosa prengué volada, sobre tot, després de la guerra, amb l'assistència de les autoritats a la inauguració. En l'actualitat ho preparen un equip; que es format per voluntaries i voluntaris un florista i el sagristà de la Catedral."
Quantes coses s´aprenen. Gràcies Florenci!!
Publica un comentari a l'entrada