Travessar França, Luxemburg i el territori belga que queda fins arribar a Lieja, dalt una camioneta plena d'andròmines, amb aquell parell de companys, va ser una experiència que per si sola ja mereixeria una road movie, d'aquelles generacionals, que en diuen.
Un cop a la ciutat, el nostre amic ens va fer un recorregut molt i molt especial pel barri obrer de la seva infància, per entre fabriques mudes a perpetuitat, per un món que flairava a has been amb una tristesa que feia feredat. El bar amb els posters de Johnny Halliday us juro que existia de debò. Si la nostra companya o jo haguéssim anat sols a Lieja, mai hauríem tingut els nassos d'entrar-hi. Però el nostre amic insistir. Allò formava part de la nostra educació, segons ell. Tenia tota la raó. El mal parit reia per sota el nas, mentre guaitava de reüll la cara d'estupor que devíem posar l'amiga comú i jo. El panorama era contundent de debò.
--Benvinguts a la realitat de la Lieja actual.-- ens deia.
El que us ho dic, tot un privilegi que els pocs turistes que s'acosten a aquella zona de món ni ensumen. Acuseu-me d'aprofitar la situació per treure'n suc. Home, seria molt tanoca, si no ho fes, no?
Clicant sota les tres imatges de sota podreu visitar els àlbums que vaig fer. Totes elles fetes a corre-cuita. Espero, però, que ajudin a il·lustrar una mica el text del capítol de l'entrada anterior
Gràcies per la visita.
Un recorregut per la Lièja vella, el riu Mosa, un mercat ple de colors, els edificis ennegrits, les finestres trencades...
El cementiri mig abandonat. El darrer cadàver hi devia entrar fa vuitanta anys.
La zona industrial, i el barri obrer, ara barri d'aturats.
I aquí no cal que cliqueu res. Simplement és una imatge del meu amic, feta en un moment força complicat: un esquadró de l'exèrcit de Napoleó detenen un espia belga autèntic!
7 comentaris:
Aventures com la que contes són molt maques de recordar. Aquestes coses sols es fan quan ets jove, de gran les bogeries són ben diferents i quan es fan l'emoció t'apropa als records d'etapes posteriors, la qual cosa no està gens mal perquè en questió de res sembla que li has venut l'anima al dimoni i t'has llevat uns quants anys de sobre.
Jo tampoc puc veure les fotos, a mi també se me queda penjat l'ordinador, no panjat com a Fina. Provarem més tard o despres/despes
Sap greu que no pogueu obrir les fotografies. Jo ho he comprovat clicant i el slide de les imatges funciona. Malgrat tot podeu entrar a l'àlbum i veure-les amb tranquil·litat. QUan la connexió us funcioni (igual ha hagut algun problema amb els enllaços a aquesta pàgina al llarg del dia, no ho sé).
Aquesta bogeria que comentes Ana la vaig fer fa quatre anys, quan ja era força granadet. Però algú l'havia d'ajudar al meu amic. De fet, si decidís tornar a Barcelona, li tornaria a fer de conductor i l'amiga comuna (o algú altre si no estigués disponible) tornaria a ajudar carregant caixes. Però no és una cosa que tingui un gran mèrit. El també és un bon amic i sé que puc comptar amb ell amb assumptes d'altres tipus. Per cert, benvinguda al meu blog. Espero que t'hi trobis a gust.
Disculpeu si el to no és massa engrescat. Hi ha moments de tot. Una abraçada a tothom,
Soi en defòra del subjècte mas… ont es (sus la fotografia del perfil) ?
Quand a la fòto del perfil vòles dire la miá? Òc, es Sitges, lo mieu pòble. Es una fòto que faguèri lo 1976, quand aviá 13 o 14 ans. En aquela intrada:
http://florencisalesaspla.blogspot.com/2009/03/can-guinart-una-de-les-millors-botigues.html
i a l'istòria d'aquela fòto.
Me fa fòrça illusion t'aver de lectora, Patrícia. Siás fòrça benvenguda a lo mieu blog.
Mercés plan!
Çò mème per ieu, Florenci. :)
Legirai tot aquò mas me cal un pauc de temps, que soi pas plan acostumada al catalan, encara. Avèm de lengas sòrres. Ieu, soi mai al nòrd (al nòrd del sud de França !), al mièg del domeni occitan. Mas, naltres, avèm pas luchat coma valtres per aver l'estatut de lenga oficiala. O benlèu que l'Estat francés es estat mai borrica que l'Estat espanhòl… :(
A lèu !
Perdona-me Patricia per aquel link tan long. Es normal çò que me dises. E mai se las nòstras siatz de lengas sòrs ( e lo catalan es, en fach, mai filha que sòr de la vòstra, tan bèla ) es pas facila de comprene totes los tèxtes. Ieu, de tant en tant, m'esforci en tradusir qualque texte catalan a l'occitan, aicí, a lo mieu blog. Soi pas mai qu'un modèst estudiant e amant de l'occitan, pas un expèrt. Supausi que l'ignorància e l'entosiasme pòdon pas reprimir que faga aqueles assages. Mercejarai fòrça qui que siá correccion en aqueles ponduts. T'aver a lo mieu blog es un grand onor per ieu. De segur !
E l'estat espanhòl simplament es estat pas tan subtil e amb una cultura tan atractiva coma lo francés ( es totjorn estat mai violent, e la violencia fa que las gents reaccione e resistissètz ). Los estats dividisson totjorn e fan lo possible per emplegar vergonha als que parlam aquelas bèlas lengas istoricas, coma las nòstras, qu'an pas l'astre d'aver un estat fòrt darrièr. E degun farà res per las salvar mai que los pròpris parlants. Mas te daisses pas véncer per la malancónia, se vos plai. I aurà totjorn quauquarrés de defòra que, per cap de motiu tròp racional, s'enamorarà, dispausat a donar una man, un pauc de supòrt, un pauc d'ànim. Belèu sem paucs mas sem los meilhors, :)
Fòrça astre e d'ànims !
As rason, Florenci.
Publica un comentari a l'entrada