—Jo sóc un lladre, no un assassí!
Aquesta podria ser la divisa del lladre noble, si acceptem que el mots “lladre” i “noble” puguin anar agafats de la maneta en una mateixa sentència.
Admeto que hi ha cert tipus de lladre que em fascina. Que, sense perdre de vista que l’acte que comet resulta moralment reprovable, junt amb el seu botí em roba, també, el cor. Parlo concretament d’aquell que munta un pla intel·ligent, sofisticat, creatiu, que fa del robatori tota una obra d’art. Els seus objectius sempre s’amaguen a l’interior de bancs, palaus, governs o altra mena d’institucions. El lladre net, erudit, el furtador de diamants de museu, de planells secrets, de lingots d’or... El gentleman de la llanterna que apareixen en certes pel·lícules, sobretot angleses, interpretat per actors exquisits. Ara, aquells espanyaportes que t’entren a casa, que de revolada amb objectes utilitaris se’n duen d’altres d'un valor sentimental irrestituïble, aquells inconscients que et violen la intimitat i que et prenen els records, que t’esborren els humils fetitxes marmessors de la memòria íntima i que per més diners que tinguis mai podràs restituir, aquells brètols, dic, però, no els podré arribar a perdonar mai. Em repugna la seva manca de sensibilitat, la seva crueltat, el seu menyspreu absolut per la vida dels altres. Per mi són uns autèntics criminals i, ho sento, una mica assassins. De vegades, fins assassins del tot. I no parlo dels que exerceixen robatoris amb violència, que aquest ja seria un altre tema.
Robar la memòria a algú altre em sembla el crim més execrable que hom pugui cometre, just per sota del de robar-li la vida pròpiament dita. De fet, robar la memòria a algú suposa, d’alguna manera, robar-li la seva vida!
La nostra existència és molt poca cosa. Gairebé res. Se'ns presenta sense avisar. Irromp amb una porta d'entrada que ignorem cap a on ens durà. Va passant sense que mai acabem d’entendre del tot els laberints per on encaminem els nostres passos i conclou per sorpresa, sense saber el nom del dolent de la pel·lícula, el resultat final del partit, si a l'altra banda de la porta de sortida ens espera alguna cosa que valgui a pena. La memòria personal va recollint els records dels nostres fets i els va guardant amb cura. Per mor d'això podem reviure fragments de passat, ara amb alegria, ara amb amargor, des de la nostra privacitat silenciosa. Els records ens il·luminen el camí futur i alhora ens atrauen cap el temps perdut amb els seus cants de sirena. Ens reclamen que tornem, que revisitem un cop i un altre aquells moments de joia de quan érem més joves, de quan érem nens, de quan vivíem unes experiències que ja no tornaran mai. Les fotografies, les pel·lícules, les músiques; allò que hem escrit, que hem llegit, que hem retratat, dibuixat, cantat; allò que guardem dins caixes de papers, de suports electrònics de tota mena, ens acaba resumint, reflectint d’una manera, potser incompleta, una part de la nostra existència.
Robar-li això a una persona equival a matar-la una mica. De vegades, fins iguala l’assassinat complet. Hi ha qui no s’ha recuperat d’un cop així. Hi ha qui ha perdut una feina, qui ha perdut algun parent, l’amant, les ganes d’estimar, de viure. Aquesta mena de lladre no sap —o no vol saber— que aquell objecte que a ell se li ha afigurat un motiu banal per aconseguir diners, potser representava l’últim record d’un pare, d’un fill perduts, de l’amant més estimada, d’esperits del passat que el van tocar, que el van acaronar i compartir amb el seu propietari algun moment de felicitat amb les seves carícies reviscoladores.
Robar els secrets, robar la intimitat, robar la obra a un artista, les cartes de l’estimada, les fotos de la família, els regals que ens arriben a mida que desenrotllem el cartutx de la vida, robar, en definitiva, tot allò que no es podria comprar ni amb tot l’or del món, és, simple, pura i clarament, matar.
No sento cap venjança per a aquests lladres. Ves a saber quines circumstàncies els han dut a cometre aquests actes de destrucció de memòries d'ànimes inocents. A quin nivell de desesperació, o d'embrutiment, els ha cridat a engegar aquesta carrera idiota. En veure el trist resultat dels seus actes, no sento més ràbia que la ràbia de la impotència del qui pateix una tirania. Tampoc em fan cap gràcia més que en les entranyables historietes que el genial Coll dibuixava al TBO. A part d'això, què podem dir del rastre d'impotència, vulnerabilitat i tristesa que deixen? Res.
