1964, Corpus Christi a Sitges

Una pel·lícula molt bonica i emotiva de com els veïns del 1964 feien les catifes de flors. Rodada i muntada per Fric Malagelada i sonoritzada per Josep Maria Alegre.

Corpus Christi 2010 a Sitges: Les catifes de flors i clip de l'Ou com balla

Aquest any hem tingut un Corpus mullat. Per sort, la pluja no ha estat tan cruel com fa dos anys enrere, i ha respectat més del que m'esperava la feinada que els veïns comencen dissabte a la nit i acaben diumenge pel matí. Sí, ja sabem que Corpus queia en dijous. Una vella polèmica...

Les fotos no són gran cosa. Entre la pluja, els cops de paraigüa col·lectius, la gentada condensada (amb aquell mar de bones maneres que es desborda en situacions equivalents) i el poc temps que tenia, no he pogut capturar res més del que veieu i alguna altra imatge encara pitjor. Repassada d'urgència, doncs, d'algunes de les catifes d'aquest any.

Com a final, trobareu un clip de l'Ou com balla que he rodat i muntat avui mateix a corre-cuita.

I abans del clip que he promés, una anècdota:

Estava jo prenent les imatges de les acrobàcies de l'intrèpid producte de granja, des d'un indret no poc inclement, quan sento una veu que em bufa a cau d'orella:

—Això fa olor de blog.

Em giro i veig un senyor concentrat en la mateixa empresa que jo.

—Perdona, què estàs filmant o prenent fotos de l'ou per a un blog, tu també?

—Sí. I tu penses posar aquestes al teu, oi?

—Doncs potser sí, ja ho veurem.

—Jo et llegeixo. Per això que ho preguntava.

Se m'ha presentat. És l'amic Albert Solé Pasqual que em coneixia moltíssim millor ell a mi que no pas jo a ell. No tan sols seguia aquestes pàgines que teniu davant, sinó que a més recordava alguns fets de la meva biografia que fins i tot jo havia oblidat. Al final, tots dos hem coincidit en que aquest món dels blogs no deixa de ser força petit i que, a la llarga, tots ens acabem coneixent.

Però, en fi, la sensació d'haver estat capturat amb l'arma a la mà ha tingut el seu què de sustu. Per sort no m'ha enxampat enmig de cap acte terrorista, com convidar a tots els membres del club Bilderberg (que ara s'han reunit a la nostra vila per decidir quan inventar una nova crisi) i facturar-los cap a una lluna de Júpiter dins un coet de llautó. No. Tan sols gravava, amb dos cops de càmera alats, aquest filmet del modest ou dansaire.

La música és Twilight in Turkey de Raymond Scott. El mateix músic la va composar el 1937 pel seu septet de jazz "còmic" (un septet de sis, de fet: el micròfon representava el paper del seté membre). Però després, quan à finals dels quaranta es va convertir en un autèntic pioner de la música electrònica (no només composant i interpretant, si no també inventant instruments: aquest senyor jugava directament amb les ones del so des de gairebé vint anys que el genial Robert Moog inventés els sintetitsador) va parir la versió que podeu sentir, del 1959, encara més irònica, mínima, atemporal. I a l'ou sembla que li va. Sí, és un ou amb un sentit de l'humor molt i molt flegmàtic...

I bé, esperem que l'any que ve no plogui!!

Corpus 2009

Amb cinc dies de retard, faig aquesta breu entrada.

Tot i el cap de setmana tan atapeït que vaig tenir a la Festa de la Ciència, encara vaig tenir temps i moral d'arribar a Sitges, veure totes les catifes i participar una mica del Corpus. Me n'alegro molt de que aquest any no plogués, i encara més que la catifa del carrer Barcelona, davant d'El Cable, dissenyada per la pintora Pilar Mena, i en la que hi va participar la meva neboda la Katia i l'Alan, el seu minúscul però sitgetà al cub fill, entre d'altres -és clar- va guanyar el Primer Premi a la categoria individual. Felicitats! (ostres, quina frase més llarga m'ha sortit abans; deixeu-me agafar aire, ara). De tota manera, el Corpus és, evidentment, molt més que tot això. La festa continua, malgrat els temps complicats que vivim. Ens en sortirem.

Vull aprofitar per agraïr a la meva amiga Criticartt -ja he après a fer enllaços!- l'enorme honor que em fa amb el seu detall. Moltes gràcies!

Què tingueu tots pelgats un bon cap de setmana.

Dues fotografies velles

La Punta (1957)

Corpus (1957)

Dues fotografies fetes pels meus pares, ja fa algun temps: la inevitable Punta (1957) i el carrer Jesús per Corpus (1954).