Quatre històrietes morals reals al tren

Giff animat que recull un moment d'un magistral pla de Sherlock Jr (1924) interpretada i dirigida per Buster Keaton

Quatre històries morals al tren

M'asfixia que humans d'ètica impossible em donin lliçons de moral. Tampoc sóc de moralitzar, més que res perquè me la jugo a trobar-me aplicant el correctiu a algú amb molt més dret a regalar-me'l a mi: fins ara ha resulta científicament impossible provar que existeixi algú millor que jo --vosaltres no sabeu tot el podrimané que guarden els grans homes i les grans dones a la recambra, per quedar bé a les enciclopèdies de l'heroïcitat superior--, però com que mai se sap per on pot florir alguna persona pura de debò, d'aquelles que amaguen tota la seva bondat amb la típica traïdoria que les caracteritza, es recomana prudència. 
Per norma acostumo a reaccionar amb fúria cínica quan ensumo el mínim indici dels qui pretenen vendre'm aquesta mena de gènere i m'empipo el doble contra mi mateix si descobreixo haver comés aquest error sense haver-me'n adonat. Ho estaré fent ara mateix? Estaré perpetrant delicte de moralisme? Potser sí. De tota manera, suposo que resulta pràcticament impossible escapar a impartir classes gratuïtes de moral, al judici moral. La nostra espècie duu aquest càstig a l'ADN. 
La moral actua com una mena d'òxid que s'escola per tot arreu i ho podreix tot, encara que sigui a fi de bé. De tota manera, aquí jo pateixo una divertida contradicció. M'agraden les faules i els contes morals breus, així com els refranys. Ja ho sé que es poden manipular i utilitzar d'una manera tan destructiva com qualsevol arma. Però em fascinen. Aquí reciclo quatre moments reals viscuts en els meus recorreguts en tren Sitges-Barcelona, Barcelona- Sitges (i ja esbossat en altres ocasions). Cap d'elles suposa cap cosa excepcional --bé, hi ha un intent de robatori, una mica d'acció allà-- cap fet extraordinari, sinó amb prou feines esbós d'anècdota. Totes, però, això sí, la realitat --aquella guionista sovint tan dolenta, que no segueix cap norma pel que fa a la consistència dels personatges i a l'estructura de les trames-- les va narrar amb l'exacta precisió de les faules de La Fontaine. Al final de cada fet miro de trobar una moral que sigui útil per fer d'aquest món tan trist un lloc millor per viure, que tot siguin flors i violes i que la pau sigui amb vosaltres i amb el vostre esperit, germans.

Història moral 1

Arribo a l'estació de Passeig de Gràcia, convençut d'haver perdut el tren per dos minuts. No és així. Un jove informador d'Adif, amb una armilla fluorescent i un walki-talkie a la mà, ens informa: "ha habido un arrollamiento, pero me acaban de comunicar que el tren tardará unos diez o quince minutos en llegar". Un home d'uns 50 anys li escup que està cansat de treballar tot el dia, que té dret d'arribar a casa, que farà una queixa als superiors. Ja n'està tip de "arrollamientos". L'informador, educadíssim, li suggereix d'omplir un full de reclamacions. I tant sí ho farà, respon l'altre, provant --inútilment, val a dir-- de reclutar mirades d'aprovació entre els qui l'envoltem, tot encès i un ridícul somriure. Després gira cua i s'allunya andana enllà, en direcció de la oficina del cap d'estació, suposo. El tren triga uns deu minuts, com havia dit el noi fluorescent. Tothom hi puja, menys aquell imbècil. Encara devia estar fent la reclamació al cap d'estació per exigir-li que no se suïcidi ningú més el dia que ell compra bitllets. No dubto que el cap en prendrà bona nota i aquesta injustícia no es cometrà mai més.

Moral: L'empatia amb el dolor del proïsme pot ajudar a no perdre el tren.

Història moral 2

No hi ha gaire gent al vagó. Quan faltava poc per arribar a Sitges m'alço i vaig cap a la plataforma. Tinc el cap emboirat, m'asfixiava continuar al seient. Des de dalt les escales que ens separen, puc veure una mare i el seu fill d'uns tres anys, asseguts en el tercer seient del vagó, d'esquena a mi. El nen està agenollat i mira enrere, cap a mi, encuriosit, amb una cara de pet molt divertida. Em fa gràcia la seva simpatia. El saludo amb una ganyota silenciosa. Es peta de riure. La mare es gira i comprova el motiu. En veure'm també em somriu. Després torna a mirar endavant. Estic de sort, penso, només m'hauria faltat rebre una denuncia de pederàstia latent, a causa d'alguna paranoia mal curada. El nen i jo ens intercanviem més ganyotes. En un cert punt d'aquest diàleg mímic, jo li trec la llengua. El nen, seguint la lògica establerta, em replica fent el mateix. La mare l'enxampa i el renya: "No treguis la llengua a la gent!" Pobre nen! Només em responia. El curiós del cas és que la mare acaba de fer el més correcte en un cas similar: quants cops no desitges que els pares renyin el nenet que t'està clavant una coça, perquè, és clar, no s'han de traumatitzar els petits cabronets que tenen com a fills. Però no aquí. No he tingut temps de defensar-lo. El tren ja era a Sitges i he hagut de baixar. Aquella criatura ha rebut, sense haver fet res dolent, per culpa meva.

Moral: Les aparences enganyen i els malentesos són així d'implacables, ves.

Història moral 3

De bon matí som quatre felins adormits a l'andana de l'estació de Sitges. Arriba el rodalies d'un sol pis direcció a Barcelona. S'obren les portes. Abans d'entrar mig percebo que el vagó va mig buit i que hi ha una dona dreta a l'altre extrem de la plataforma. Hi munto de pressa, amb la intenció d'apropiar-me de la cadireta individual plegable de la plataforma: vull llegir atrocitats d'alcova de l'època romana i no em ve de gust sentir els ulls espia d'un company de viatge escalfant-me l'espatlla, sentir el neguit d'una possible denúncia per lasciu públic. Un altre viatger amb el qui m'hi havia fixat gaire puja tan de pressa com jo, sospitosament massa a prop de mi. Un cop a dalt, mentre m'ajupo per abaixar el seient plegat, l'individu, sense aturar els seus passos en direcció al passadís del vagó, em dóna un cop a l'espatlla, pretesament accidental, amb el palmell de la mà. Tot passa molt de pressa, en unes fraccions de segon. No m'ha fet mal, però noto que d'accidental res de res i que m'ha tocat el cul barroerament. De seguida m'he adonat que jo era la víctima d'alguna acció de caràcter sospitosament il·legal i em decideixo mirar d'aturar aquell borinot, abans no se m'escapi. Abans no el pugui enxampar, però, la dona de la plataforma salta com un esquirol volador i pesca el meu agressor furtiu per la jaqueta: "¡Devuelve la cartera al señor, hijo de puta rumano!" L'home es gira, atordit. Els dos mantenen una breu discussió en romanès i, efectivament, m'havia robat la cartera --buida de calés, plena de documents--, regal d'un amic. La dona, petita i valenta, li arrabassa el botí. El maldestre carterista decideix saltar del tren. Ho aconsegueix, de mala manera, a un punt que les comportes no es tornin a tancar i la màquina engegui. La dona, encara molt enfada, em torna la cartera: "Odio los hijos de puta rumanos ladrones. Yo también soy rumana, pero no soy una hija de puta. Yo trabajo honradamente. Casi todos los rumanos somos trabajadores pero también hay muchos hijos de puta ladrones. Estos hijos de puta ladrones hacen que la gente nos tenga manía a todos, a los que son hijos de puta y a los que no somos hijos de puta. ¿Usted me comprende, verdad?" Amb la meva capacitat d'assimilació dels esdeveniments encara de potes enlaire, i després d'aquella demostració de domini de la llengua de Castelar --amb delit remarcable per a certes paraules inclòs-- vaig tenir prou esma per mostrar-li l'agraïment que li devia.

Moral: Com diu un policia congolès a una vinyeta de Tintin al Congo: "N'hi ha de bons... n'hi de de dolents. Els blancs dolents dolents han d'anar tots a la presó".  

Història moral 4

Viatge Sitges Barcelona. A l'alçada de Gavà em canso de seure i me'n vaig a la plataforma, a sentir l'estrèpit del maquinam ferroviari amb més intensitat. El soroll volgut sempre em relaxa. Allà, d'empeus, repenjades a la porta, hi ha dues dones de nacionalitat i raça que no aconsegueixo definir. Parlen una llengua d'una fonètica bellíssima, però que tampoc sé classificar. Em sento agradablement ignorant. Si no em trobo en una situació d'emergència en la qual em sigui imprescindible entendre i fer-me entendre, m'encanta sentir parlar idiomes desconeguts. La curiositat aquí, avui, és gran. Les dones es troben en un estat d'abstracció tan gran en el seu dolç piular que em puc acostar més del que el respecte a l'espai vital considera decorós. No hi ha manera. No sé que parlen ni tan sols a quina família lingüística pertany. No entenc ni una sola paraula. Ni piu. Vençut per la meva ignorància, decideixo claudicar assaborint aquella música abstracta, sense comprendre-la. Quan arribem a Passeig de Gràcia, però, surto del tren amb un petita medalla invisible al pit. Segueixo sense saber que parlaven, sí, però en els darrers quilòmetres del trajecte he pogut discernir com a mínim tres mots exactes, diàfanes respecte a la resta, del seu llenguatge misteriós, sense necessitat de diccionaris, de Google Translator ni res de res: Decathlon, Lidl i Mercadona.

Moral: Saber idiomes t'obre portes, fins i tot les dels grans centres comercials.

"Ara et diré que et passa amb les dones" últim llibre de contes de Cèlia Sànchez-Mústich

Ara et diré que em passa amb les dones i tretze contes més

de Cèlia Sànchez-Mústich

Aquesta és l'entrada 300 d'aquest blog. Per celebrar aquesta xifra no he trobat res millor que parlar del número 200, tot just acabat de publicar, de la històrica col·lecció Raixa de la editorial Moll: el recull de narracions curtes Ara et diré que em passa amb les dones i tretze contes més, de Cèlia Sànchez-Mústich. Aprofito doncs per començar enviant una felicitació a l'editorial i dedicant-me una a mi mateix. Aquestes mostres d'eixelebrament extemporani, com a administrador i censor únic del blog, les permeto sense cap problema.

La Cèlia Sànchez-Mústich poeta, malgrat que, com afirma François-Michel Durazzo, "... a ete injustement ignoré..." i que "... la critique a du mal à cerner son univers..." (1), ha gaudit d'un notable reconeixement. La Cèlia sànchez-Mústich narradora, però, ha estat molt més discutida. Per poc que aprofundim la prospecció, trobarem lectors anònims entusiasmats i també alguna firma de prestigi com la de Miquel de Palol, que no dubta a sentenciar: "sóc un fan de la Cèlia Sànchez-Mústich, sobretot de la Cèlia com a contista" (2), però en general els seus magnífics relats curts no han obtingut la sort dels seus versos i han passat gairebé d'incògnit entre la crítica i el públic potencial. Val a dir que han germinat amb una freqüència poc regular, i que la pràctica totalitat dels actes públics en els quals l'autora participa (ja siguin recitals i presentacions, com a lectora o com a co-directora de la Festa de la Poesia a Sitges, al costat del també poeta Joan Duran) tenen a veure amb l'art de la musa Erato. Amb tot, la Cèlia contista existeix i considero que val la pena reclamar-li un racó de paraigües, a la manera de Brassens. Després de l'aparició d'un relat curt mensual per a l'AVUI, durant quatre anys, de col·laboracions esporàdiques en altres diaris i revistes, la publicació d'El tacte de l’ametlla (2000, Proa, Premi Mercè Rodoreda 1999), Pati de butaques (1994, Columna) i No i Sí (2009, Pagès, Premi 7 lletres 2007), l'autora aborda el seu quart llibre en aquest gènere: Ara et diré que em passa amb les dones i tretze contes més, editat per Moll sense l'ombrel·la protectora d'un premi. Un cop llegits i repassats les catorze perles del seu interior, però, em veig en cor d'afirmar que no n'hi cal cap, de premi. Davant una obra mestra d'aquesta magnitud —humilitat— tots els que conec li queden petits. 

Podríem començar amb el lloc comú de dir que ens trobem davant el seu recull més madur. Matisem, però, tot revertint un dels seus títols: Sí i No. Madur pel que fa a l’estil, l'ús de la llengua, el domini tècnic de la narrativa curta que tan aviat li permet eliminar detalls superflus com abandonar-se a aparents improvisacions —no jazzístiques sinó més aviat experimentals, lliures de tota petulància autoingdulgent, però, com en l'arriscat virtuosisme de La santa pagana, sens dubte un dels contes més esotèrics que ha escrit mai, on es llença a hipnotitzar, impertèrrita, el lector amb una narració en segona persona—, sense que tant el conjunt com cada peça individual se'n ressenti amb alts i baixos; i madur, també, pel que fa al contingut, a una comprensió i empatia divines per l'ésser humà i els seus actes. Immadur si entenem la manca de putrefacció, la conservació de la vitalitat i força juvenil, infantil, animal, vegetal, objectual fins i tot, com a immaduresa. La visió —dificultada en la vida real per una bateria de diòptries— que té l'autora del món s'acosta a la d'un nen. En ella no hi res de postura estudiada sinó de realitat —no biològica, of course!— assumida primer com a un fenomen inevitable i després com a una arma literària intransferible. Ens trobem davant un do que molt poques persones continuen tenint fins a aquests extrems, en edat adulta, i menys encara amb aquest equilibri de funambulista amb la malicia més sofisticada. Res de patetismes tipus Baby Jane, aquí, doncs. La Cèlia no és ni una nena monstruosament adulta ni un adult monstruosament infantil. Ens trobem davant un raríssim cas en el qual els dos extrems conviuen i comparteixen les dues genialitats nen/vell i àngel/diable, trenades l'una a l'altra en perfecta simbiosi. Malèvolament i angèlicament. Aquí, cap d'elles pot viure per separat. Així ens trobem amb les observacions més àcides i les ironies més esmolades possible, pura nitroglicerina disfressada de colònia per a nadons, punyeteria de vell professor inquisitiu que l'escriptora du a l'ADN ja des de l'època en que rebotava dins l'úter matern —enfant terrible literal i literària abans de nèixer— i alhora una genialitat infantil, aquella que atresoren només els purs de cor autèntics, aquells qui arriben a la vellesa amb la curiositat i la il·lusió per la vida intactes i unes dosis d’innocència i confiança en la humanitat a la recambra que molts ja fa temps han dut al contenidor de la matèria irreciclable. Ella, però no és tan babau com creure que la confiança funciona per a tot. En canvi sap que la confiança, malgrat haver perdut la batalla de la modernitat davant altres models de comportament amb més Gygabites, encara resulta imprescindible per entendre molts misteris o com a mínim per cercar, preguntar, avançar en el món dels dubtes més profunds.  

Tot plegat ens ve servit en variada gamma de tons que van de l'humor al drama, i a través dels quals s'esforça en evitar els recursos fàcils i eludir tot territori previsible. La creadora d'Ara et diré que em passa amb les dones té un especial talent natural per tractar l'humor i es podria haver cenyit exclusivament a aquest gènere —que personalment considero el més noble i profund— o a, tot estirar, tal com passa en els notables casos de Sergi Pàmies, Quim Monzó o Empar Moliner, amanir-lo amb amargor. En els tres mestres esmentats l'humor amarg ha fregat cims difícilment assolibles. Però no ens enganyem: l'humor amarg fa guai. Ha acabat esdevenint un tòpic en el relat curt actual. Passa, però que la Cèlia no s'hi troba bé entre els tòpics. Ella preferirà escollir la seva pròpia dosi de negativitat, si li cal, però al marge de cotilles cool. Tanmateix, és conscient que els tòpics són allà, un element més tan qüestionable com justificable, según el cristal con que se mira. I és per això que sempre mira de defugir-los amb la mateixa tranquil·litat que se n'ha fet servir. En ambdós opcions, però, fa un pas molt més enllà per endinsar-se en unes regions només reservades per als qui posseeixen el grau de lucidesa màxim: "Defugir dels tòpics" no deixa de ser un tòpic, també, i ella ho sap. Molts dels qui pretenen passar per arriscats treballadors de l'anti-tòpic ni s'adonen que la Cèlia ja fa trenta anys que ja hi torna, amb tota naturalitat, quan ells tot just hi van. Aquella els passarà pel costat i els saludarà amb el seu posat estaquirot de savi despistat, sense cap mena d'acritud. Si de cas serem nosaltres, els lectors, els qui ens desencaixarem les barres amb els badalls provocats per les suposades provocacions dels oficials. Davant tant foc d'artifici estèril, preferirem la fertilitat a tot gas de les animetes del purgatori proposades per l'autora sitgetana. 

El joc de les etiquetes: literatura eròtica, humorística, de dones, social... (badall) Una de les etiquetes que la Cèlia fa miques d'una bufada és el de la literatura de dones. Si bé és cert —per una qüestió merament casual— que a Ara et diré que em passa amb les dones hi ha més relats protagonitzats per dones que en altres reculls de l'autora, no ens trobem davant un llibre destinat al públic femení, en exclusiva. Per a res. Entre altres coses, els seus retrats masculins són fantàstics, complexos, variats com ens podem trobar en gaires autors, dones o homes, però això no vol dir res per si sol. D'una altra banda, no ens trobem tampoc, però, davant el típic sabotatge anti-feminista condimentat per l'autora cínica de torn amb la intenció d'adular cert públic masculí suposadament culte, que veu en la misogínia un element provocador, gairebé anti-sistema, contra tot el que fa olor a políticament correcte. La Cèlia es troba massa per damunt —o per sota, com suposo que ella preferiria dir, genuí talp perforador i rosegador de les arrels més profundes de cada problema— de tota aquest món d'aparences i poses i contra-poses tediosíssim. No ens trobem davant d'un d'aquells autors que se senten còmodes agitant banderes, exhibint patriotismes, lluites socials, causes justes, però tampoc davant una traïdora. Simplement, la seva lluita sempre ha estat una altra totalment diferent. No busqueu tres peus al gat en Ara et diré que em passa amb les dones. El gat que se us ven no és gat per llebre sinó gat per gat. I té unes quatre potes resistents. Una base ferma que eviten que el gat trontolli per cap cantó i li permeten uns salts que sobrevolen el mur més alt.

Pel que fa al contingut, la varietat d’estils, tons, d’estratègies narratives ens trobem també davant el seu llibre més variat. Riem, somriem, ens commovem, patim, ens mengem les ungles, des de la implicació directe, des d'una distància més cruel i, això constantment, ens interroguem, reflexionem. I malgrat que, com és lògic en tot llibre de contes, cada lector escollirà els seus favorits i aquells amb els quals se sentirà menys identificat, costa imaginar Ara et diré que em passa amb les dones amputat d'algun dels seus membres. Aquí cal una advertència: qui busqui respostes no les trobarà. La Cèlia sap que la seva feina no és la de vendre saviesa ni donar lliçons morals. Ella no té les coses clares, però sap que viu en un món que hi ha gent que sí les hi té, de clares. I aquestes certeses dels altres, incomprensibles, extraterrestres als seu ulls interrogatius, la fascinen. Els seus contes defugen d'unes certeses impossibles, que l'autora seria incapaç de defensar però estan plens d'un primer grup —tot i que el llibre és molt més complex que tot això que diré i realment no es poden fer classificacions per grups de cap mena— de personatges carregats amb unes conviccions de ferro. Les seguretats dels éssers d'aquest grup poden arribar a encendre la guspira que posa en marxa i fa moure el relat (l'inquietant taxista de Sàdiques noces, magistral retrat a la Hitchcock, convençut que la gent és dolenta; la dona que postula sobre la seva manca absoluta de prejudicis a El vaticini; el pòtol que assevera, sí o sí, que cal anar a visitar la Catedral de Castelló, en el conte del mateix títol; el venedor dels productes O-Pack, programat per no admetre del client el més mínim suggeriment de canvi en la programació tan ridículament preconcebuda de l'article a El món Opack, únic exemple de conte hipòtesi de ciència ficció, sàtira filosòfica d'alt nivell...), en altres casos apareixen com a detall puntual (el guia d'autobús que afirma que, en contra de la opinió comunament acceptada, que els orientals són més materialistes que els occidentals...) i en uns tercers els personatges arriben a dubtar, però sempre dintre d'un marc d'opcions totalment restringit, que d'alguna manera rebla el clau d'un univers infal·lible i estret de mires (l'home que dubta en el conte que dóna nom al llibre; les monges que acaben trobant una explicació teològica altament discutible a un fenomen biològic elemental de Les ànimes del purgatori, un dels més hilarants i orgullosament naïf;  la conclusió exacerbadament optimista de la protagonista de Control mental... ). A aquest grup de personatges, s'hi oposen uns altres que escolten, observen, pregunten i amb els seus dubtes poden acabar fent trontollar tanta fermesa. Hi ha moments que aquest segon grup de personatges arriba a coquetejar amb l'empelt de la seguretat dels primers i uns altres que fins i tot s'hi deixen portar, directament, a cor que vols: la protagonista de La catedral de Castelló, que no dubta a deixar-se convèncer per la quasi ordre del pòtol i dedicar tots els seus esforços a tirar endavant un projecte que mai havia format part dels seus plans, sense qüestionar-lo, en seria un bon exemple. Gosaria dir que és justament a través dels individus d'aquest segon grup per on s'escolen les autèntiques intencions de la seva creadora. En ment i boca seves si engarbullen dubtes i pors que en alguns cops xoquen violentament i en d'altres, per què no, conviuen amb harmonia amb la duresa del plantejament inamovible d'aquells qui segueixen el seu rígid codi de regles fil per randa. A través d'uns i altres, la nena Cèlia anirà preguntant, però, a diferència de la Mafalda, mai en traurà conclusions, punch lines divertides i alliçonadores a l'ensems, ni, això molt menys, proclamarà cap veritat absoluta, apostarà per cap eslògan propagandístic. Hi haurà, suposo, a qui aquesta actitud els molestarà. Acusaran la Cèlia de no mullar-se, de sembrar dubtes en temes sagrats, en els nous dogmes forçadament bastits amb unes dialèctiques que els nous dogmàtics donen per anti-dogmàtiques, sense cap voluntat d'examen. En aquest sentit, per a tots aquells que tenen una idea de la justícia feta a mida, el llibre els garanteix tantes qüestions incòmodes com els anteriors de l'autora, excepte que decideixin esquivar-los amb un somriure forçat, per tranquil·litzar-se tot dient que allò no va amb ells o que "que bromista que és la Cèlia..."

En resum, qui conegui i li hagi agradat altres obres de la Cèlia narradora no s’ha d’espantar. Hi trobarà aquí l’estil de sempre, més depurat, amb una autoexigència que no per estricta cau en el perill de l’encarcarament o la fredor de la perfecció de manual. Un llibre ple d'homes i dones destinat a lectors masculins i femenins. Els qui no la coneguin o no s’hagin sentit especialment atrets, tenen en Ara et diré que em passa amb les dones una oportunitat d’or d’esmenar una equivocació goso dir cultural i humanista.

(1) Article sobre la literatura catalana contemporània a la revista Europa nº 1007 
(2) A la presentació d'Ara et diré que em passa amb les dones a Barcelona

La teràpia de l'oblit col·lectiu

    Estatisme Daguerre                   Mobilitat Jean Bouin

Sempre hi ha un temps remot en el qual ningú sap si va gaire de pressa o gaire a poc a poc. Un dia surt un que decideix córrer una mica i sorprèn a tothom en velocitat. No triga gaire a germinar la competència. Uns de nous descobreixen trucs per córrer encara més. Gambada rere gambada, s'arriba a la velocitat màxima. Un cop conquerida, la sorpresa esdevé impossible. L'avorriment s'imposa.

En aquest punt d'estancament accelerat, un té la genialitat de trencar amb la idea de córrer i decideix ralentitzar el ritme. S'enceta la segona revolució. S'imposa la rebaixa de velocitat. Comencen a fer-se notar els nous puristes de la lentitud. Els qui s'havien entrenat a córrer queden obsolets. La lentitud esdevé estatisme complet. L'estatisme esdevé norma i, de nou, s'exhaureixen les sorpreses sobre el tema. 

Un de més jove, fart del vell costum, té el valor d'accelerar-se un pèl més del compte. Entre els qui el veuen, surten els qui el critiquen pel mal gust de córrer, però n'hi ha uns quants que s'afegeixen en la cursa. Apareix un espavilat que corre molt i s'adjudica la invenció del voler córrer. El primer de veritat està massa cansat per defensar-se i cau mort en terra. En qualsevol cas la cursa s'embogeix. La lluita pel pòdium de la velocitat màxima torna a marcar el canon. S'assoleixen les mateixes velocitats màximes (mai superiors) a l'inici dels temps. 

La nova rutina acaba afartant uns corredors inquiets. Han sentit campanes que en temps antics l'estatisme tenia bona premsa. La idea els sembla estrambòtica, però atractiva. Provocadors de mena, opten per aturar-se, en sec. Entre els qui no recorden aquella època anteriors hi ha els amants de qualsevol novetat, els qui, si fos moda, s'apuntarien fins i tot a menjar normal. Aquests moderns consideren que la última provocació genial obre camins mai vistos, arriscadíssims. Els vells acusen l'estatisme d'antinatural, de pràctica de mal gust. En poc temps, l'estatisme torna a regnar i es parla de la velocitat com d'una cosa del passat, una petja primitiva, una fase prèvia al progrés intel·lectual més sofisticat del moment estàtic, solemne, normatiu, alliberador.

I tornem a recomençar. I s'estudiaran els estàtics i corredors de l'última generació com a trencadors pioners, a partir dels quals tot corre o tot s'immobilitza, perquè abans de la seva aparició, tot corria o s'immobilitzava. I així, anar corrent cap a l'estatisme o immobilitzant-se en la carrera fins el final dels dies que ningú sap si ens agafarà d'una manera o de l'altra, els joves diran que les coses antigues eren massa ràpides o massa lentes i els vells que les coses d'ara van massa lentes o massa ràpides. I els cucs de terra no tenen cap opinió al respecte i no es critiquen entre ells. I ja està.

Per demanar que no quedi

Una mena de poesia en prosa (més o menys, m'ha sortit així, no sé per què) dedicat a un sentiment i a tothom qui l'ha sabut entendre i compartir. També a qui no n'ha sabut tant, per què no. El text no està gaire revisat, però no el penso perfeccionar. Que ningú se senti mal al·ludit en concret, si us plau, ans el contrari. Aquí, si de cas, les al·lusions es podrien comptar de dos en dos i de tres en tres (tant mirant cap el passat, com cap el present, com cap a un futur incert, al·ludint a qui encara no conec). Amb tot l'afecte i agraïment del món i aquell punt de melancolia, fins de lament inevitable, és clar. Sap greu si el nen que escriu la carta als reis no estigui, potser, a l'alçada de les joguina que demana, però. En fi, si no fem cap mal a ningú, per què callar? Els qui em coneixeu de veritat ho sabeu.

Per demanar que no quedi

La dona que vull serà alta o baixa.

Maca o lletja, prima o grassa, jove o vella, negra o blanca, cèlebre o anònima, catalana o sevillana, veïna de l'escala o vinguda d'una lluna de Saturn, però tindrà alguna cosa indefinible que farà que l'estimi i la desitgi amb bogeria, a tota hora.

La dona que vull tindrà pors, manies, ferides, un munt de rareses incomprensibles.

Fins serà una mica covarda. No prou, però, com per deixar-ho tot per mi i llençar-se a fer camí plegats, malgrat que cap dels dos podrà prometre cap garantia d'èxit.

La dona que vull sabrà el que significa espantar-se.

Li costarà tirar endavant i treure's de sobre la mandra.

La dona que vull serà molt despistada.

Tindrà el cap als núvols. De vegades no entendrà el que es parla.

La dona que vull semblarà beneita, però jo la sabré sàvia.

Ficarà la pota sovint i em farà quedar malament allà on anem. Aplaudirem sempre que ho faci per fer-li oblidar tots els cops que li ho han retret, tots aquells que li han clavat una puntada de peu per sota la taula.

La dona que vull, si és jove tindrà els pits caiguts i arrugues a la cara.

Si és vella resplendirà la nena que amaga dins la mirada.

La dona que vull, un dia perdrà el cap per un de més guapo que jo. O per un de més lleig!

L'angoixa que patiré se'm podrà veure a tot el mapa, però em sabrà menys greu si no deixa d'estimar-me. Si així és, procuraré portar amb bon humor les banyes.

La dona que vull m'acollirà les abraçades.

Riurem, farem l'amor i un munt més de rucades.

La dona que vull tindrà sorpreses amagades.

M'humiliarà la vanitat de psicòleg demostrant-me que poc que la conec. La dona que vull per cap voldré canviar-la.

La dona que vull serà molt xerraire.

Si hi ha silencis els omplirem amb passos de dansa.

La dona que vull tindrà el meu manual sobre com se m'ha d'utilitzar i ella també em passarà instruccions clares d'ús. Em dirà que vol i no vol, que li agrada i no li agrada. Tindré un full de vol amb que pilotar sense estavellar-me.

La dona que vull serà, com jo, un complet desastre.

De nit ens agafarem de les mans i ens en fotrem fins de l'alba. Anirem repassat a tots aquells que ens han volgut alliçonar, fer-nos sentir que no valem res. En dibuixarem un seguit de caricatures. Els convertirem en Pokemon i els tancarem dins una bola. Que es matin entre ells...

La dona que vull en farà cada una de l'alçada d'un campanar.

Tindrà uns gustos que cap amic entendrà. els que m'envoltin entre ells comentaran: "Però que hi fa amb aquesta dona?", però sabré que amb ningú m'hi trobaré més feliç i acompanyat.

A la dona que vull no podré parar d'imitar-la.

Es mourà i parlarà d'una manera que em farà riure i que, tard o d'hora, se m'enganxarà. Al cap d'una setmana, sense deixar de ser jo, em mouré i parlaré com ella. Pel carrer, tot sol, aniré caminant i em sorprendré fent aquells copets de cap graciosos. Em faré companyia a mi mateix tot imaginant que sóc la dona que vull.

La dona que vull sabrà que vol dir equivocar-se.

haurà mentit, traït, robat, matat... fins s'haurà menjat una criatura! Haurà comés tots els crims, però els portarà tots a dins, amb tot el seu pes. Sabrà molt bé el que suposa conviure amb fantasmes. Per això sol, molt més que si mai hagués trencat un plat, ja em mereixerà tota la confiança.

La dona que vull, doncs, acceptarà les seves errades.

Admetrà que ella també l'espifia i no m'acusarà de tots els mals de l'univers d'una manera sistemàtica. Tampoc, però, ella s'acusarà de tot.

La dona que vull s'haurà sentit dir de tot, de mala filla a mala mare.

Fins i tot de mala ciutadana. L'hauran titllat de rebel, de conformista. Li hauran retret que fuma massa o que no fuma gens, que això o allò no ho fan les dones de la seva edat, de la seva casta...

La dona que vull vindrà amb mi a la vora del barranc de l'estimbada.

Ens agafarem per no perdre l'equilibri mentre li clavem una puntada de peu a tot plegat i ens quedem descansats en veure com s'estavella tanta morralla.

La dona que vull s'arremangarà per agafar la pala.

M'ajudarà a treure tanta femta com ens han apilat davant l'entrada.

La dona que jo vull em deixarà per unes altres espatlles.

Per un altre cul, uns altres besos, un altre penis, unes altres paraules tal vegada més agradables. No ho farà mai, però, per una cartera més plena o la puta seguretat que d'un executiu de la Caixa. En això serà la més valenta del món, la més arrauxada de la galàxia.

La dona que jo vull serà una monja o una Matahari desfermada.

Jo suposaré el seu primer home o el que en fa mil. Li ho hauré d'ensenyar tot o ella a mi. Quan estiguem sols, però, ella per mi serà ella i jo per ella, jo. I cap altre esperit voleiarà a dins la cambra.

La dona que jo vull arrossegarà una brúixola descentrada.

Mantindrà poques certeses i no cercarà en mi cap resposta, sinó algú amb qui compartir amb tota l'ànima els seus dubtes, els seus cops de bastó en l'aire.

La dona que jo vull no em dirà "sí senyor" a cada paraula.

No deixarà les seves dèries, els seus somnis i projectes, els seus amics i amigues per mi. I fins i tot algun amant ocasional. No esperi de mi, però, que alguna cosa no em fa mal, alguna vegada. Ella no serà un robot de les emocions, però jo tampoc.

La dona que jo vull no es deixarà trepitjar per mi.

No ballarà al meu ritme excepte quan a ella li ho demani l'ànima.

La dona que vull m'avisarà quan l'he espifiada.

M'informarà d'allò que li molesta, de qualsevol cosa si no li agrada.

La dona que jo vull tindrà la corda llarga.

Gastarà la paciència que ella esculli gastar. La que consideri que pot assumir, però, sense arribar a agafar-me mania, a odiar-me.

La dona que vull tindrà amants. 

I pobra d'ella que no aprofiti l'ocasió quan l'ocasió la pena paga!

Jo tindré alguna amant, només si aquella amant s'hi està a gust,

només si ella també cuida un altre algú, si ella és igual que jo, un desastre.

La dona que jo vull ja l'he tingut. Més d'un cop i més de dos.

I sempre l'he perdut, sempre l'he malbaratada.

Serà, potser, que jo no sóc l'home que vull?

Per demanar que no quedi.

Conte del cafè volàtil

Conte del cafè en volàtil

Diumenge, 16h, 11m.

Després d'un intent infructuós per quedar amb una persona concreta —no penseu malament, un bon amic que no podia... o penseu malament, tant me fa—, he decidit anar al Cafè Roy. Aquí hi ha wifi.

Olor de pa, cafè i cervesa. Prenc un americà, tot sol. Teclejo, amb la intenció de compartir-lo per la xarxa, ni que sigui amb una entelèquia humana indefinible.

Som sis clients. En una taula del costat de la finestra hi ha dos joves que xerren i riuen. Els altres quatre —tres homes i una dona— ocupem les quatre cantonades exactes de la sala, de planta quadrada, central, parapetats rere el nostre portàtil. No sé qui de nosaltres deu riure més. Per dins, però...

El quartet de clients virtualitzats —que no virtuosos—, interpretem a la perfecció el nostre paper de passar l'un de l’altre. Hi ha una norma no escrita que diu que iniciar un acostament entre persones que es troben manipulant el seu portàtil en un espai públic representa el màxim crim possible pel que fa a la invasió de l'espai privat. Més fins i tot que molestar una parella que s'esforça a unir els seus cossos en un parc públic, d'amagat —o no.

Arriba un cinquè client que s'asseu just a la taula del mig. Els sentinelles de cantonada el controlem de reüll. L'home —calb, no sé perquè— obre el seu portàtil i comença a navegar. Fa una cara de felicitat insultant. La sala central, vista des de dalt, deu semblar la cara del dau que té els cinc puntets negres.

Un dels dos que xerrava i reia es treu el mòbil i comença a llegir i enviar piulades. L’altre se’l mira somrient, educat. Tota la paciència que està disposat a mostrar amb el seu company, a mi se m'acaba. Decideixo posar això al blog, sense mirar-m'ho gaire més. Després ho enllaçaré al Facebook. Al final, pagaré i sortiré a donar un tomb pel poble. Potser d’aquesta manera m'ensopego amb algun conegut —el que sigui, no estic en condicions de posar-me exquisit avui— amb qui podré prendre alguna cosa. De pas comprovaria que no m'he quedat mut.

Com comenci a enviar piulades pel Twitter, però, em sentirà.

Professionalitat malaltissa (relat curt)

Professionalitat malaltissa (2007)

El poeta del desamor usa un procediment creatiu perfectament sistematitzat.
Gràcies a l'experiència, sap com procedir per obtenir el resultat ideal: Primer, escull la dona adequada. Després, la sedueix fins que l'enamora. Llavors, abans de llençar-se a la caça d'una de nova, l'abandona. Li trenca el cor. En aquest punt agafa com un llamp la llibreta --no fos cas que a la dona afectada se li passés el disgust o es morís de desamor-- i observa les seves emocions fins que li sembla entendre-les. Tot plegat li resulta molt útil per composar poesies bellíssimes. En elles podem constatar com s'apropia de tot el sofriment examinat i com, després d'una pirueta lingüística exemplar, l'aplica a la seva pròpia persona, com si l'hagués experimentat ell mateix, de primera mà. Descriure aquest sentiment seguint aquests passos genera al seu voltant força més admiració que si l'hagués hagut de patir personalment.
El poeta del desamor, desprès de molts anys d'èxits, decideix, sense tocar una coma del seu sistema, canviar el punt de vista: no parlar, ja, de l'objecte abandonat sinó de si mateix.
Un cop publicat el seu nou poemari, passa uns dies d'angoixa. Per fi li arriben les primeres crítiques i les xifres d'exemplar venuts. L'èxit aconseguit el desconcerta. D'ara estant, però, ja no se'l pot anomenar 'poeta del desamor' sinó el poeta d'algun altre gènere encara per determinar.
Enmig d'aquesta indefinició genèrica, l'ex-poeta del desamor se sent del tot perdut. Es fastigueja de si mateix. Decebut, amargat i emprenyat, llença el llapis al mar amb tanta ràbia que es desencaixa les barres i li espetega un capil·lar del coll.

Uns nens asseguts damunt la sorra aplaudeixen.
Santa innocència...

Esbós de primer capítol per a "Un Minor a Terramar"

Terramar als anys vint

Un Minor a Terramar

Abel sense poma

Hola, em dic Abel i tenir fills ha estat l’error més gran que he comés. Ho dic sense drames. No em puc queixar per la meva mala sort, ni ploriquejar d’una manera gaire especial. No ho he fet tot malament. En aquest assumpte no he patit cap tragèdia. Si proclamés que els meus fills m’han sortit dolents, mentiria. Mai m’han portat més disgustos dels habituals en qualsevol altre fill normal i corrent. Els dos es comporten com bones persones. Cap d’ells ha tingut problemes amb les drogues, la justícia o d’altre tipus que trasbalsés la família més enllà dels quatre cops de mar previsibles. No fugen de la mitja raonable ni els puc acusar més del que qualsevol pare o mare podria quan rondina sobre la nosa que li comporten les seves criatures. Com que no passaria d’aquest nivell de reclamació, ho tallo aquí: no hi ha res de més avorrit que parlar dels problemes domèstics que tothom comparteix.

Sé que al llarg del camí he comés altres errors i encerts. Carrego amb la meva part d’egoisme, vanitat i orgull, però també de bondat natural, bons sentiments, i sentit de la compassió. Com a molta gent, m’agrada que em llencin floretes i, de tant en tant, creure’m superior. Una dona bonica i dolça encara em pot fer perdre l’oremus. Però no sé restar immòbil davant el dolor aliè i em sento bé quan faig feliç els altres amb sacrificis importants, amb petits detalls... Si em demanes de concretar la valoració que em mereixo com a pare, crec que em trobo lluny del ideal. Si em comparo, però, amb la majoria dels que conec corro el perill de convertir-me en un optimista. No se’m pot acusar d’irresponsable ni de que no m’esforço per complir el meu deure com cal. Els meus errors i mancances no entelen gaire la fotografia de les medalles que m’han penjat sobre el tema. Prou.

Com veus, m’allargaria molta més estona sobre mi mateix. Miraria d’equilibrar allò de bo i dolent, d’excepcional o mediocre, que amago a la recambra. Per això, si afirmo, rotund, que el pitjor error que he comés ha estat tenir fills és perquè és cert. Sense més. Tots els altres errors, per grossos que fossin, m’han afectat a mi o a persones adultes que ja sabien el que es feien, o ho haurien d’haver sabut —i ho dic sense defugir la meva part de responsabilitat en cada cas— on es ficaven. Els fills no. Ells no existien abans de la meva pífia. Ningú els va preguntar si estaven disposats a venir a aquest món a viure la vida.

La vida. Quina paraula més bèstia!

La vida, allò que se suposa el més gran que una persona pot arribar a tenir.

La vida, aquell munt d’estímuls magnífics, ple de postes de sol, de núvols de formes infinites, d’animals, plantes, colors, olors, llibres, pel·lícules, esports, activitat, bellesa, pensament, sentiment, sexe, excitació, emoció, pell de gallina, besos inoblidables, aparicions de la verge de Lorda, mutilacions de guerra, ablacions de llengua...

La vida, aquell haver de prendre decisions, d’acceptar que no som ni valem res, que per fer un petit canvi cal esmerçar-hi un esforç descomunal.

La vida, un tornado de competició i mala llet. Un anar dient que vas agafant experiència, que cada vegada ets més savi... Alhora, deixes enrere primer la infància, després la joventut, més tard la maduresa... Un dia veus com del fons del crani es comencen a desenterrar les arrugues. Et pengen les mamelles. Pateixes per la pròstata. Pel càncer de mama. T’extirpen la melsa. L’alzeheimer t’anorrea la memòria abans no et mors. Res a servit de res. Ni una puta merda Ni per a tu ni pels que miraran d’oblidar-te, ja perquè els ferirà la pèrdua com perquè s’hauran tret un pes del damunt.

La vida, aquell munt d’obligacions que hom es carrega damunt les espatlles per gust o perquè va despistat, sumades a les que la mateixa vida ja t’engalta només néixer.

La vida, aquell armariot rebotit de responsabilitats que cada cop costa més i més d'arrossegar a mida que les forces juvenils van fugint, fins que arriba un moment que mors esclafat perquè et cau al damunt, si no et suïcides abans.

La vida, aquella empresa fantàstica en la qual t’han contractat de directiu, encara que et sàpigues la persona menys competitiva i emprenedora del món. Sí, perquè d'això també va la vida. Diuen que hi ha gent que ha nascut per manar i gent per obeir. Mai es parla de qui no ha nascut ni per una cosa ni per l’altra. Jo sóc d’aquests. I la vida suposa un constant manar i obeir esgotadors. I no parlo de quan a algú nascut per manar li toca empassar-se l’orgull d’haver de fer que sí amb el cap a un superior inepte, ni d’aquell autòmat amb ànima d’esclau condemnat a donar instruccions a un grup humà i obligar-lo a complir-les. Quanta angoixa per a els uns i els altres! Quanta angoixa per a tothom..

La vida és risc, diuen. Per què hem de viure-la aquells a qui el risc ens fa tanta mandra?

La vida és amor. Quin lloc hi tenen els egoistes purs aquí, doncs?

La vida és patiment. Si no ets masoquista, quina bestiesa continuar, no?

La vida és aprendre, experiència. De què et serveix el que aprenem si al final se'ns ho endurà tot la mort o una demència senil? Els homes i dones del futur llegiran els teus llibres... i una be negre! Si ja se m'afigura un miracle que això passi ara, menys passarà en un hipotètic futur. I ho dic sense derrotismes ni pessimismes de saló. El fet cau per la seva obvietat. Se’m fa tan clar que ho vull esbombar amb bombo i plateret. El passat hauria de mostrar el cartellet de COMPLET de tants savis que se li apilen. L’elecció per escollir-ne un de favorit cada cop costa més. Amb aquest panorama trobo lògic que la tendència a no llegir creixi com una bombolla i que el menyspreu pel passat suposi alguna cosa més que una moda. Tot plegat resultarà tan repugnant que valdrà més aferrar-se a una ampolla o injectar-se uns grams de la última droga de moda, mentre el món sencer peta com una castanya. Molt millor això que apropar-se a les teves “sàvies” paraules perdudes en una pàgina esgrogueïda, en un CD ratllat. Quines ganes de tocar els nassos a la gent, de vendre'ls lliçons arnades com si fossin el gran descobriment del segle...

La vida, allò que competeix en esforços inútils amb la Torre de Babel, amb l’agreujant que d’ella no en naixerà cap nou llenguatge. Un cop mort, damunt teu florirà el silenci més absolut i la memòria sobre els teus actes s’esborrarà per sempre. La maquinària d’ànimes enfollides que corren darrera l’últim crit en niciesa, tones de futilitat, disposada també pel consum fugisser i oblidada al seu temps, l’eclipsarà i ningú en farà cas.

En la decisió de procrear no sé si hi pesa més pertànyer a la categoria dels fills de puta o a la dels inconscients. D’aquest judici s’haurien d’escapar, d’entrada, tots aquells que s’aferren a alguna fe religiosa, tant els que ho fan per costum com els que com Sant Pau han vist la llum en algun moment del camí. Res es pot comparar a un dogma per no haver de dubtar. Tant fa que el recolzin mil·lennis d’espiritualitat compartida amb bilions de creients que ja són història com que se l’hagi inventat fa quatre dies un il·luminat de Massachussets al qual segueix un ramat d’ovelles escollides. Amb tot, no peco d’injust fins el punt d’apartar els creients d’aquests dubtes existencials, inherents a l’ésser humà. Suposo. No em trobo en condicions d’ofendre a la major part de la humanitat, insultant-los de discapacitats espirituals en la manca de dubte. Sospito que els que no dubten mai cabrien en un menjador amb poques cadires. Tots ens assemblem més del que pensem...

Dèiem la vida? La vida, sí... La vida en definitiva ens la venen com allò que devem completament a dues persones anomenades mare i pare, a qui se suposa que els hi hem d’agrair tot del tot... i a qui no els acabarem de perdonar mai del tot, tampoc. Perquè si tan cert és que mai els podrem retornar el seu ajut, el nostre perdó tampoc no se’l mereixen per res. Jo no els vaig demanar a viure aquest festival! Em sembla molt bé que la gent mati per anar a un concert de Bruce Springsteen. Però a mi, amb tots els respectes, aquest senyor me la bufa enormement. Fins i tot em cau malament. Se’m dirà que no puc comparar Bruce Springsteen amb la vida... només faltaria! Això ho faria tot encara més insuportable. No trigaria ni dues hores per apostar pel suïcidi, fins el més dolorós del món, si no hi hagués més remei!

La vida, en resum, és una merda enorme. Passa, però, que això ho ha dit tanta gent —tothom en algun moment donat, així que suma i peta la calculadora!— que ni que sigui per no caure de nou en el tòpic, vinga, va, em posaré una mica provocatiu i et diré que la vida és la cosa més meravellosa que hi pugui haver. Temo, però, que això també ja ho havia dit algú abans. Tant és, no em ve de nou que mai no podré ser original...

Mira, acabo de tenir una idea... Saps on és l'Hotel Terramar, a Sitges, oi? Coneixes el meu cotxe? Sí, un Morris Minor gris, una delícia anglesa del 1958. L'any passat el vaig restaurar i rutlla com si hagués sortit de la cadena de muntatge. La discreció no destaca com el seu fort, ja ho sé, però això fa que el meu pla sigui molt més interessant. Ja ho veuràs. Estic ben sonat...
Morris Minor

Els desincronitzats (relat important per copsar la veritat de la vida)

Pavel Tager, inventor del Tagefon un dels primers sistemes optics de so creats a la Unió Soviètica. Tager va treballar en la sincronia del so des del 1926

Els desincronitzats

Hi havia una vegada dos amics desincronitzats. De petits, l'un destacava per la seva simpatia envers el món mentre l'altre li havia trobat gust a mortificar els companys. El bo recriminava al dolent que no estava bé el que feia, que si fos bo se sentiria més satisfet de si mateix. El dolent, en canvi, insistia en que era el bo qui feia el bleda, que havia de procurar d'endolentonar-se una mica si no es volia bledificar definitivament.

Van anar passant els anys i tots dos van aprendre que no es pot ser ni tan bo ni tan dolent. Un i altre van anar rebent cops que els demostraven que amb aquella actitud puríssima el amics se'ls allunyarien, que els agafarien mania o, en el millor dels casos, fins i tot els espantarien El dia que tots dos complien 30 anys van decidir apostar a les carreres de cavalls perquè algú els havia convençut de la diversió que hi trobarien. Un cop allà es van adonar que si no en tens ni idea no només perds molts diners si no que et pots avorrir una mica. Xerrant, xerrant es van adonar que tots dos havien acostat posicions. El defensor de la bondat suprema havia aprés a qüestionar-la i l'exegeta de la maldat a tot preu començava a copsar la bondat com a un bé cada cop més interessant.

Més endavant, ambdós van patir traumes amorosos. Els van trencar el cor. Ells el van trencar també. Fins van sofrir daltabaix econòmics, traïcions amicals... de tot! La reacció de l'un i altre van transitar per camins radicalment oposats: el qui havia estat bo es va enutjar amb la vida i va decidir que a partir de llavors ja mai més el fotrien. Es va refugiar en un cinisme terrible. Va deixar de creure en l'amor i va començar a anar a la seva. Si algú li demanava ajuda se'l ventava del damunt amb una puntada de peu. El dolent, per la seva banda, es va adonar que calia tornar-se més generós. Es va adonar que l'amor és una cosa meravellosa, que la comprensió i el perdó ho curen tot i fins i tot va rumiar d'entrar en una ordre monacal. Els cops de la vida van ablanir l'un i endurir l'altre. Per què? Què bèstia la vida, oi?

El següent cop que es van trobar, ambdós se sentien estafats amb l'evolució de l'altre company. No hi ha una sola manera de madurar? què coi entén la gent per madurar? Tot plegat fa l'efecte d'un caos impossible de regular.

Ja només van coincidir una vegada més, per Sant Jordi. Cadascun per la seva banda havia decidit guanyar-se la vida com a escriptor, ofici de bon negociant. S'havien passat tota la vida desincronitzats. Tots dos es van sorprendre quan van topar a la mateixa taula, signant volums dels seus respectius exemplars. Havien escrit el mateix llibre que es titulava, precisament, Els desincronitzats. Per un cop sentien que sincronitzaven del tot. Tant que es van haver d'acusar de plagi l'un a l'altre.

La sincronia, costa poc de veure, va passar fugaç com una encaixada de mans de compromís entre dos enemics.

El redactor (conte desmoralitzant)

El Redactor

Fa uns anys va estar força de moda. Va arribar a obtenir un Nobel de literatura i tot. Es va perpetrar una adaptació cinematogràfica no massa bona --aquella prosa exacta no es podia traslladar a la pantalla-- del seu títol més emblemàtic. La seva presència animava els programes televisius més ensopits. Se'l va estimar, odiar, citar i envejar com només passa amb als grans escriptors.

Del que va guanyar amb els premis ja fa anys que no li queda un ral. A més, ara es porten altres coses, es reivindiquen altres clàssics. El seu retrat no diu res als joves i els més grans estan per altres històries. L'oblit general fa temps que ha deixat de neguitejar-lo, però. Les urgències s'han rellevat. Necessita diners. La supervivència no pot malbaratar temps i energies en les petites vanitats.

Ha trobat feina en una agència immobiliaria. Redacta els petits anuncis de 200 paraules que descriuen els distints immobles: si són apartaments, cases individuals, duplex, magatzems... si es troben a la ciutat, al camp, vora el mar... quans metres quadrats tenen, les habitacions que hi ha... si ofereixen terrasses, jardí, piscina... Li costa molt. Per més que s'esforci no se n'acaba de sortir i el seu cap no n'està gens satisfet:

--Els anuncis no s'entenen! Quina redacció més dolenta! Això em passa per agafar gent que no sap escriure...

El vell premi Nobel és conscient de que el seu cap té raó. Flirtreja amb la idea del suïcidi, però no la tirarà endavant perquè sap que es moriria.

El fabricant de suïcides

El fabricant de suïcides

(un conte inspirat per un relat de Carolina)

L'escriptor de contes té un truc per no haver-se de matar quan se sent vençut per la desesperació: s'inventa personatges que, al final de cada història, se suïciden. Amb aquest sistema ja n'ha matat uns quants. Cada suïcida de ficció equival a un moment d'angoixa insuportable, viscut a la vida real, superat. No n'ha volgut fer mai el recompte perquè sap que s'esgarrifaria.

Fa poc, però, que aquesta solució se li ha anat girant en contra. Moltes nits, quan dorm, els morts de paper tornen a la vida. Aleshores, l'autor es desperta esgarrifat. S'alça del llit i corre a refer tots els contes, a matar tots aquells energúmens de nou, per tornar-los al seu estat anterior. No para fins que no en deixa cap. Ni un!

Ningú es pot arribar a fer a la idea de la feinada que tot això li comporta. No es tracta d'un copy and paste d'un borrador original i au! enllestir-ho en una breu estoneta. Els morts ressuciten i s'entesten a acabar les seves històries amb finals feliços: l'amor d'en John torna i els dos viuen enamorats, plegats i replegats, tota la vida; la Jennifer troba el seu gosset; la Marieta aprova totes les assignatures i, enlloc de saltar des d'un cinquè pis al buit del pati de l'escola, mostra les notes triomfants als seus pares que li regalen la Wi, aquella, promesa... i així anar fent, fins que tots, tots, tots ells assoleixen el seu objectiu dins el conte que els ha tocat representar.

L'escriptor sap molt bé que si no ho retoca tot abans que obrin les botigues de llibres, tots els seus volums publicats, venuts, arxivats a llibreries públiques i privades, tots els exemplars de totes les edicions, perdran la gràcia, el seu toc personal que tant d'èxit li ha donat. I el pitjor de tot: sap que no tindrà més remei que matar-se.

Si una nit qualsevol passeu per davant de casa seva i veieu la llum del seu despatx encesa, no el molesteu si us plau. No oblideu el que us he dit. Deixeu-lo treballar. És una qüestió de vida o mort.

La vida elàstica

Fotograma de Faust (1926) de F.W. Murnau

La vida elàstica

En Manel neix homo sapiens en una zona que 900.000 anys després s’anomenarà Puigmoltó. Les primeres baules perdudes d’una espècie d’homínids primitius es decanten per produir exemplars pastats a nosaltres. Li ha vingut de poc, doncs, de no petar a can Cromagnon.

S’alça i fa els primers passos, sense caure, atret per unes cridaneres pintures d’uns bous que s’escampen per les parets de la cova de la seva tribu.

Aprèn a escriure molt aviat. El seu mestre sumeri li transmet tot el que cal saber per adquirir competència en l’ortografia i gramàtica cuneïformes. Quan les domina, suporta amb paciència que ja ningú les empri. Encara nen, es veu obligat a estudiar primer el grec i més tard el llatí. Admet que aquesta llengua imposada li va. Els seus poemes d’adolescència causen furor entre les jovenetes de tota la Tarraconensis.

Marcia, una noia molt lletja, però amb una libido explosiva, l’instrueix en els misteris del sexe oral. En queda tan impressionat que decideix escriure un gruixut llibre d’instruccions sobre el tema. També apareix una versió més breu, amb la lletra més grossa, per als infants. La societat de l’època continua considerant totes aquestes pràctiques com a porcades de criatures i la versió per a adults no obté l’èxit que esperava.

Pels voltants del segle V, comença a perdre el gust per l’escriptura i ja al segle X se n’oblida fins a s’analfabetitza completament. Com tots els homes que cimegen aquesta edat, pateix una crisi de maduresa i es desinteressa de les foteses del món.

Quan s’assabenta del descobriment d’Amèrica pensa en el suïcidi. Se’n surt gràcies a l’amor sincer que li regala una pubilla escocesa, la seva 232ª dona. A l’albada del segle XV neix el seu descendent número 1000. L’esperança de vida de la seva descendència recent va a la baixa. Amb tot, just per aquests anys, el seu fill Mateu bat el rècord de longevitat amb 102 estius. Tothom concorda en que si no s’hagués escanyat amb aquell pinyol d’albercoc, n’hauria complert molts més.

Els fets del 1714 el sumeixen en una espessa melangia. De totes les llengües que s'han parlat al país conclou que el català ha estat la més bonica de totes. La seva família el pren per boig, per patriota —o per alguna cosa pitjor— i l’apedrega. Com acostuma a passar en aquests casos el deixen per mort, a la cuneta. Sobreviu i es canvia el cognom.

Fart del vell continent, decideix viatjar a Amèrica. Tot i que la gangrena de la cama dreta li comença a picar de debò, encara se sent amb forces d’associar-se amb el senyor Colt, amb qui muntarà un gran negoci de pistoles de sis trets.

Els Estats Units ofereixen moltes coses que el plauen: el cinema, els sioux, els banjos, el xiclet... L’excés d’automòbils, però, l’acaba atabalant i se’n torna cap a Catalunya, atret pels esdeveniments del 1931. El 1936, com no, lamenta haver vingut.

La seva salut empitjora. Aprofitant els nous avanços promoguts pel doctor Barnard, gaudeix d’una operació a cor obert decebedorament poc aparatosa.

Un dia del 2006, sent com pel carrer dos joves comenten: “aquest vell no s’aguanta els pets”. Mentre els avança fa un gran esforç i expel·leix gasos per primer cop a la vida. Els joves es desintegren. Ningú pregunta pels cossos.

Cada dia rondina més. Exemple: davant l’entusiasme general, no confia que Obama acabi arreglant res, però calla per no molestar.

L’arribada de l’home a Mart suposa una de les seves últimes alegries.

Sempre parla castellà. No vol que el tanquin a les gàbies del zoo, com als altres catalanoparlants que queden. El castellà no ha desaparegut, però s’ha enlletgit molt. Pels voltants del 2056 està podrit de mandarinismes per tot arreu.

El 3 de maig del 2102 el troben mort mentre reia. No se sap ben bé de que ho feia, però. Van trobar una papallona virtual que volava a prop de la seva cara. Hi ha qui diu que li feien riure molt les papallones virtuals.

Quina teoria més estúpida... Els qui el coneixem sabem que es va enamorar quan no tocava. A qui se li acut a la seva edat!