Una mena de poesia en prosa (més o menys, m'ha sortit així, no sé per què) dedicat a un sentiment i a tothom qui l'ha sabut entendre i compartir. També a qui no n'ha sabut tant, per què no. El text no està gaire revisat, però no el penso perfeccionar. Que ningú se senti mal al·ludit en concret, si us plau, ans el contrari. Aquí, si de cas, les al·lusions es podrien comptar de dos en dos i de tres en tres (tant mirant cap el passat, com cap el present, com cap a un futur incert, al·ludint a qui encara no conec). Amb tot l'afecte i agraïment del món i aquell punt de melancolia, fins de lament inevitable, és clar. Sap greu si el nen que escriu la carta als reis no estigui, potser, a l'alçada de les joguina que demana, però. En fi, si no fem cap mal a ningú, per què callar? Els qui em coneixeu de veritat ho sabeu.
Per demanar que no quedi
La dona que vull serà alta o baixa.
Maca o lletja, prima o grassa, jove o vella, negra o blanca, cèlebre o anònima, catalana o sevillana, veïna de l'escala o vinguda d'una lluna de Saturn, però tindrà alguna cosa indefinible que farà que l'estimi i la desitgi amb bogeria, a tota hora.
La dona que vull tindrà pors, manies, ferides, un munt de rareses incomprensibles.
Fins serà una mica covarda. No prou, però, com per deixar-ho tot per mi i llençar-se a fer camí plegats, malgrat que cap dels dos podrà prometre cap garantia d'èxit.
La dona que vull sabrà el que significa espantar-se.
Li costarà tirar endavant i treure's de sobre la mandra.
La dona que vull serà molt despistada.
Tindrà el cap als núvols. De vegades no entendrà el que es parla.
La dona que vull semblarà beneita, però jo la sabré sàvia.
Ficarà la pota sovint i em farà quedar malament allà on anem. Aplaudirem sempre que ho faci per fer-li oblidar tots els cops que li ho han retret, tots aquells que li han clavat una puntada de peu per sota la taula.
La dona que vull no entendrà de guerres de sexes, però sabrà fer-ne gatzara.
No caldrà que li diguin que homes i dones de tant en tant interpretem el paper de botxins i víctimes, un dia els uns, l'altre dia les altres. No caldrà que ens retraguem totes les malvestats que han comés amb nosaltres els qui hem conegut abans ni ens exigirem les mateixes glòries.
La dona que vull, si és jove tindrà els pits caiguts i arrugues a la cara.
Si és vella resplendirà la nena que amaga dins la mirada.
La dona que vull, un dia perdrà el cap per un guapo.
L'angoixa que patiré se'm podrà veure a tot el mapa, però em sabrà menys greu si no deixa d'estimar-me. Si així és, procuraré portar amb bon humor les banyes.
La dona que vull m'acollirà les abraçades.
Riurem, farem l'amor i un munt més de rucades. La dona que vull serà tota una marrana...
La dona que vull tindrà sorpreses amagades.
M'humiliarà la vanitat de psicòleg demostrant-me que poc que la conec. La dona que vull per cap voldré canviar-la.
La dona que vull serà molt xerraire.
Si hi ha silencis els omplirem amb passos de dansa.
La dona que vull em passarà instruccions clares.
Em dirà que vol i no vol, que li agrada i no li agrada. Tindré un full de vol amb que pilotar sense estavellar-me.
La dona que jo vull no esperarà res de mi.
Ni un mestre ni un alumne, ni un pare ni un fill. No em demanarà que no em mogui de lloc per salvar-la. Si em tracta bé, però, sabrà que no trobarà un millor paracaigudes.
La dona que vull serà, com jo, un complet desastre.
De nit ens agafarem de les mans i ens en fotrem fins de l'alba. Anirem repassat a tots aquells que ens han volgut alliçonar, fer-nos sentir que no valem res. En dibuixarem un seguit de caricatures. Els convertirem en Pokemon i els tancarem dins una bola. Que es matin entre ells...
La dona que vull en farà cada una de l'alçada d'un campanar.
Tindrà uns gustos que cap amic entendrà. els que m'envoltin entre ells comentaran: "Però que hi fa amb aquesta dona?", però sabré que amb ningú m'hi trobaré més feliç i acompanyat.
A la dona que vull no podré parar d'imitar-la.
Es mourà i parlarà d'una manera que em farà riure i que, tard o d'hora, se m'enganxarà. Al cap d'una setmana, sense deixar de ser jo, em mouré i parlaré com ella. Pel carrer, tot sol, aniré caminant i em sorprendré fent aquells copets de cap graciosos. Em faré companyia a mi mateix tot imaginant que sóc la dona que vull.
La dona que vull sabrà que vol dir equivocar-se.
haurà mentit, traït, robat, matat... fins s'haurà menjat una criatura! Haurà comés tots els crims, però els portarà tots a dins, amb tot el seu pes. Sabrà molt bé el que suposa conviure amb fantasmes. Per això sol, molt més que si mai hagués trencat un plat, ja em mereixerà tota la confiança.
La dona que vull, doncs, acceptarà les seves errades.
Admetrà que ella també l'espifia i no m'acusarà de tots els mals de l'univers d'una manera sistemàtica. Tampoc, però, ella s'acusarà de tot.
La dona que vull s'haurà sentit dir de tot, de mala filla a mala mare.
Fins i tot de mala ciutadana. L'hauran titllat de rebel, de conformista. Li hauran retret que fuma massa o que no fuma gens, que això o allò no ho fan les dones de la seva edat, de la seva casta...
La dona que vull vindrà amb mi a la vora del barranc de l'estimbada.
Ens agafarem per no perdre l'equilibri mentre li clavem una puntada de peu a tot plegat i ens quedem descansats en veure com s'estavella tanta morralla.
La dona que vull s'arremangarà per agafar la pala.
M'ajudarà a treure tanta femta com ens han apilat davant l'entrada.
La dona que jo vull em deixarà per unes altres espatlles.
Per un altre cul, uns altres besos, un altre penis, unes altres paraules tal vegada més agradables. No ho farà mai, però, per una cartera més plena o la puta seguretat que d'un executiu de la Caixa. En això serà la més valenta del món, la més arrauxada de la galàxia.
La dona que jo vull serà una monja o una Matahari desfermada.
Jo suposaré el seu primer home o el que en fa mil. Li ho hauré d'ensenyar tot o ella a mi. Quan estiguem sols, però, ella per mi serà ella i jo per ella, jo. I cap altre esperit voleiarà a dins la cambra.
La dona que jo vull arrossegarà una brúixola descentrada.
Mantindrà poques certeses i no cercarà en mi cap resposta, sinó algú amb qui compartir amb tota l'ànima els seus dubtes, els seus cops de bastó en l'aire.
La dona que jo vull no em dirà "sí senyor" a cada paraula.
No deixarà les seves dèries, els seus somnis i projectes, els seus amics i amigues per mi. I fins i tot algun amant ocasional. No esperi de mi, però, que alguna cosa no em fa mal, alguna vegada. Ella no serà un robot de les emocions, però jo tampoc.
La dona que jo vull no es deixarà trepitjar per mi.
No ballarà al meu ritme excepte quan a ella li ho demani l'ànima.
La dona que vull m'avisarà quan l'he marrada.
M'informarà d'allò que li molesta, de qualsevol cosa si no li agrada.
La dona que jo vull tindrà la corda llarga.
Gastarà la paciència que ella esculli gastar. La que consideri que pot assumir, però, sense arribar a agafar-me mania, a odiar-me.
La dona que jo vull ja l'he tingut. Més d'un cop i més de dos.
I sempre l'he perdut, sempre l'he malbaratada.
Serà, potser, que jo no sóc l'home que vull?
Per demanar que no quedi.
8 comentaris:
M'agradat. Bones reflexions, l'última potser la més sincera,la més dificil .
És la que li dóna la volta a tot. Tant enfocar la càmera cap a aquest suposat ideal, sí, molt bé... Però ja hi està a l'alçada el qui enfoca? No només cap a aquest suposat ésser idíl·lic sinó cap a un mateix.
Els ideals no existeixen i encara gràcies que algú tingui la santa paciència i valor d'acompanyar-nos una estona en el nostre camí. L'ideal autèntic seria saber mirar, saber viure, saber adonar-se de la sort que tenim quan la tenim. Unes persones en saben més, altres menys. Va com va.
Sort!
Estimat Florenci, normalment mai no entro al teu bloc ni als blocs en general. Però aquesta vegada, en veure de boca (o lletra) teva, a facebook, la paraula poesia... que em toca tan de prop, no he pogut evitar d’entrar-hi i respondre per al•lusions. No t’espantis, ei! No per les al•lusions multidireccionals i atemporals implícites en el poema sinó pel que té el poema, com a tal, de veïnatge amb mi. I el que m’he trobat... ha estat un cant a la generositat intel•ligent, una ona expansiva que provoca una emoció tan indeterminada com implacable. Si és un poema literari o és simplement un poema espontani i irreprimible, no importa gens. És el que és. I et dono les gràcies en nom... anava a dir en nom de totes les teves dones possibles i impossibles, però el poema mereix molt més, mereix que les gràcies siguin en nom de la humanitat en ple, la qual cosa també t’inclou a tu (i l’home que vols ser...).
genial, un dels poemes més romàntics que he llegit en molt de temps,plé d´un idealisme que quansevol dona desitjarìa que li dediquesin, mai estaras sol amb aquestes tan fantàstiques idees, dona-li la carta als Reis Mags aquest any .Jo la faig sempre,crec amb la màgia.
Ostres, Cèlia, m'has deixat que no sé que dir, en part venint per tu, epr tot el que representes (en tots els sentits, en totes les direccions).
Em sap greu haver-te atrapat per la paraula poema, amb un text que no en té massa d'això (massa prosaic per ser un poema, no?) però sí que m'ha passat una cosa estranya amb aquest text. Sentia que l'havia d'escriure. Sempre em passa, però avui més. La cosa ha quedat molt desprotegida, però tant fa.
Montserrat, no ho sé si a totes les dones els agradaria que les estimen perquè són un desastre. I menys que els acabin dient que el text, mira, fantàstic (o no, perquè m'ha interessat molt com en Sergi ha qüestionat alguns dels punts i com els podria qüestionar més d'un) però que qui l'escriu potser no tant. I no per autoflagel·lació, l'"ai pobret de mi", ni pel "sóc la cosa més horrorosa del món" ni per res de tot això, si no per pur realisme, perquè sempre hi ha una distància entre la voluntat i la realitat.
Bé, m'empatollo i estic cansat. Bona nit i merci!
M'ha encantat... De debó... L'últim paràgraf comparteixo la opinió de la Gemma.
M'ha agradat molt!
Moltíssimes gràcies, Sonia i A peu coix!
Publica un comentari a l'entrada