Dos guanyadors no guanyadors

Dorando Pietri (1885-1942)

Dos guanyadors no guanyadors

L'italià Dorando Pietri (1885-1942), un dels meus herois d'infància, va ser el guanyador no guanyador de la marató de l'olimpíada de Londres 1908. No es tracta d'un joc dels disbarats. Constato un fet. Dorando va trencar la cinta d'arribada d'aquella carrera. No n'hi va prou, però, amb l'aclamació emocionada de la grada per evitar la seva desqualificat per haver rebut ajuda de diversos voluntaris a peu de pista. Quan el corredor va creuar la porta d'entrada de l'estadi, trontollava com un ninot, completament grogui, pobre. Ja d'entrada va enfilar la meta en direcció contrària. "Ep! noi, cap allà no, cap aquí!" Si l'ajut hagués acabat en aquesta mena d'indicacions no hi hauria hagut cap problema. Desgraciadament, l'italià va caure fins a tres cops al terra. Diversos espectadors i mossos de pista, commoguts pel davant de tant patiment en mig d'aquella proesa, el van ajudar a alçar-se i reprendre el camí en aquells darrers metres. Aquella solidaritat van ser considerada excessiva pels jutges. A tothom --fins i tot a nosaltres, ara, quan veiem les imatges filmades conservades del fet-- va fer molta pena aquesta resolució, injusta pel que fa a la proesa d'aquell home, totalment justa des del punt de vista legal. No n'hi ha prou que ell no fos conscient de tot el que passava. Realment no en va tenir cap culpa directa. Però les normes són les normes, valen per a tothom, i un ajut, per mínim que sigui, és un ajut. Dorando havia realitzar una carrera extraordinària, molt per damunt de les seves energies. El cor se li va desplaçar uns dos centímetres en no sé quina direcció a causa d'aquell esforç. Aquella història va tocar el cor del públic anglès i fins i tot la Reina li va concedir un premi especial. 

A mi sempre m'ha caigut bé aquest italià menudet. Quan tenia 12 i 13 anys jo volia córrer la marató i ser com ell, amb desplaçament de cor inclòs, i tal. Corria amb unes xancletes de platja. Vaig arribar a córrer quinze quilòmetres km, jo sol, en xancletes i amb unes butllofes als dits acceptablement absurdes. Mai més he tornat a fer esport, si es pot dir esport d'aquella mena de penitència monacal.

Frederick Lorz (1880-1904)

L'altre guanyador que no va guanyar, per motius ben diferents, va ser el simpàtic Frederick Lorz (1880-1914), pallasso de professió. Durant la marató de l'olimpíada de St. Louis 1904, Lorz va protagonitzar un dels escàndols més sonats  de l'esport de començaments del segle XX.

Al llarg dels primers quilòmetres ja va donar mostres de la seva rauxa robant cacauets dels espectadors i fruites dels arbres que trobava a la cuneta. Cap el quilòmetre setze, quan els forces per fer bromes començaven a minvar, no va dubtar a acceptar la invitació de pujar a un dels primitius automòbils que circulaven per les carreteres d'aquell temps (el del seu entrenador, bon un, també, suposo). Això de córrer va trobar que cansava més del que pensava. Un cop motoritzat, va deixar enrere els seus companys de carrera. Va haver-hi testimonis que asseguraven que a mida que els anava sobrepassant els regalava pam-i-pipes i botifarres. Al cap d'uns vint quilòmetres, un cop recuperat, va baixar. L'estadi ja no es trobava gaire lluny, a més. Els espectadors el van rebre amb un clam enfervorit, impressionats per l'espectacular rècord, i amb el patriotisme desfermat: "Un americà guanya la marató!". Just en el moment que la filla del president del país l'estava felicitant, Thomas Hicks, el segon corredor, arribava a l'estadi. No va perdre ni un segon a denunciar la trampa del seu competidor. Davant la decepció i el desig de linxament general, Lorz es va limitar a somriure i afirmar que tot plegat es tractava d'una facècia sense cap importància, que ell era així.

Lorz va ser expulsat de totes les competicions d'aficionats de la Unió Atlètica Amateur. Aviat, però, un cop va manifestar una sentida disculpa pel frau i que no havia tingut la intenció de fer cap mal a ningú, el càstig li va ser commutat. Posteriorment, el 1905, va arribar primer, legalment, a la marató de Boston amb un temps de 02:38:25 Després de tot, el pallasso podia guanyar guanyant. 

Diari urbà: l'estúpid i la línia que no s'acaba

L’estúpid surt al carrer disposat a passar un bon dia.
La primera cosa que fa és acostar-se a una botiga d’entrepans i demanar un bikini. L’amo, tot i que se’l mira malament, en prepara un. L’estúpid paga i surt.
El cel és d’un color blau cartolina que fa mal als ulls. L’estúpid camina a poc a poc, per no ensopegar mentre menja l’aliment. El bikini es va esmicolant perquè l’estúpid fa un us exacte de les seves dents. Mastega cada mos no menys de seixanta vegades. L’estómac reb cada fragment amb els braços oberts. La digestió es produeix en un espai de temps normal, tirant a curt, i tot el seu organisme assoleix un grau de satisfacció comparable al d’alguns animals herbívors sans.
L’església del seu barri sembla de fireta. A l’estúpid li hauria agradat que fos més catalogable però s’ha de conformar amb el que hi ha. Com que és un paio intel·ligent, s’adapta a totes les circumstàncies contraries amb una habilitat poc usual. De fet, hi ha tres veïns que en prenen nota des fa uns quants mesos, tot i que ell no se n’ha adonat. Aquest estrany fenomen es produeix, sobretot, perquè, al capdavall, és estúpid.
La bola de billar que cau de dalt de l’avió suïs fa un soroll sec en tocar la vorera. L’estúpid l’ha esquiva per un no res i sospira alleugit per haver salvat la vida. Ignora que a dalt, a l’avió, el comandant i el copilot tenen una agra discussió sobre si aquest cop val o no val (els viatges transoceànics són molt llargs i la tripulació fa el que pot per matar les hores) i inicien una lluita ferotge amb els pals. Com que el passatge, en bloc, sembla prou aterrit, el senyor heroi decideix agafar el comandament de la nau i així evita la imminent estavellada contra l’obelisc del memorial Nelson.
L’estúpid encara té gana i compra una bossa de patates fregides. A dins hi ha una calcomania amb un dibuix grotesc, que li recorda alguna cosa que no recorda bé. Després de recordar-se’n, se li oblida. Mentre ha passat l’estona que no sabia cap a on tirar, no s’ha adonat que ja ha posat el braç sota l’aixeta on ja hi du la calcomania. Sembla mentida com el fet de pensar massa fa que a algunes persones els faci venir gana i a d’altres els hi tregui. L’estúpid és de les segones i ara, després de l’esforç mental, ja no vol la bossa de patates. Com que és molt bona persona, la dona un nen que passa gana.
El nen que passa gana arriba a una zona habilitada per a jugar a petanca i mor d’un cop de bola a la templa sinistra. Com que encara no ha tingut temps de menjar res, la mort per tall de digestió queda descartada. Ell vell occidor no ho volia fer. Li sap tan de greu que, després de mirar l’agenda del nen, porta el cos als seus pares, personalment. Els pares li agraeixen molt el gest i el conviden a sopar. Ell els diu que no, gràcies, que ja ha matat el cuc menjant les patates del nen. Els pares s’acomiaden i li diuen que sempre que vulgui que passi, que els costa de trobar algú amb qui jugar a l’Scrabble en gallec (són oriünds de Vigo i viuen amb el cor més allà que no pas a Londres, perquè són de natural inadaptat). El vell occidor prefereix no tornar i se’n va a casa seva. No li diu res a la dona i miren junts un programa de televisió on s’hi esdevenen uns prodigis indefinibles.
L’estúpid se’n va la biblioteca pública per a repassar els deures. Li costa molt de fer-se espai enmig la multitud que envaeix els espais lliures amb els portàtils de connexió wifi. S’acosta a la petita secció de llibres, amb la intenció de consultar-ne un, però de seguida nota com tothom se’l mira malament. Comença a llegir un volum molt gros, que té un títol molt curt, escrit per un filòsof francès estràbic del segle passat. Recorda com aquest filòsof causà estralls entre cert tipus de seductor.
Mentre pensa amb tot això, es produeix el drama: de sobte, s’adona que no ho pot llegir amb la mateixa facilitat que quan era jove. S’espanta quan nota que el cervell li va cada cop més a poc a poc. L’esgarrif es torna pànic en descobrir que les cames també desacceleren el pas, involuntàriament. I és així, mica a mica, sense que ell hagués fet cap mal a ningú, que s’acaba petrificant.
L’estúpid s’ha convertit en una estàtua de cartró ondulat.
Quan s’acaba el dia, la senyora de la neteja de la biblioteca agafa el ninot de cartró, el rebrega i el llença a la bossa normal (mai separa les escombraries, aliena a qualsevol càstig diví, policial o de consciència: és una dona valenta, amb conviccions fortes). El més trist del cas és que ningú el plora, el troba a faltar i ni tan sols el recicla (ja n'hem parlat d'això), excepte, durant un temps, pels tres veïns que sempre prenen nota. Però aquests també se n'acaben oblidant perquè el ser humà és així d'inconstant.
El sol es pon i el cel agafa un color magenta cartolina que fa de mal mirar. Avui ha estat un dia que el cel no se n'ha sortit, definitivament.
Londres podria ser la millor ciutat del món sinó fos perquè existeixen competidores molt ben entrenades i diverses.