LA MORT extret d'El Quadern Gris de Josep Pla

9 de Juliol de 1918

És incomptable el nombre de persones que es pensen que no han de morir mai, que estan absolutament segures –en virtut de la seguretat inconscient, que és la més forta– de restar sempre en aquesta terra. Gairebé tothom, potser tothom. L’home no està construït per pensar en la mort. No solament no pensa que ha de morir, sinó que –si per atzar hi pensa– ho troba inconcebible.
Cada dia passa per davant dels nostres ulls un o altre enterrament.
Ho trobem natural. És a dir: trobem natural que els altres es morin; absurd que personalment la mort ens colpeixi. En virtut d’aquest curiós fenomen defensiu, la capacitat racional de l’home es troba permanentment minimitzada per aquesta amnèsia. Viure implica una capacitat racional limitada, incompleta. Així, la raó humana, abstreta de la presència de la mort, esdevé el que és exactament: un pur joc pedantesc. En tot allò, en canvi, que és inaccessible a la projecció de la mort –en el sistema de les constatacions de la matemàtica, per exemple–, la raó hi fa un gran paper i les construccions semblen marmòries i definitives.
M’ha agradat sempre de conviure amb persones de més edat que la que marca la meva fe de baptisme. Els joves de la meva edat m’han ensopit sempre. No he aconseguit mai fer cap cas de cap meu condeixeble. Tots els meus amics em sobrepassen de quinze anys almenys. Això m’ha portat a veure de prop algunes coses. Gairebé tots els errors que he vist cometre a amics meus han tingut per origen la creença que havien de viure sempre. I al contrari: gairebé tots els encerts han estat produïts per la mateixa il·lusió, per idèntica fantasmagoria.
La creença individual en la permanència física en aquesta terra és el motor de les accions dels homes i de les dones. La possibilitat que aquestes accions acabin en fracàs o acabin en èxit a penes es planteja. El nostre organisme viu encegat per la il·lusió de la permanència física. El que els observadors i naturalistes presenten com a mòbils de les accions humanes –els diners, la sensualitat, el ventre– són les formes externes d’una vanitat més profunda: de la il·lusió de romandre.
Els idealistes postulen la fam d’immortalitat del nostre esperit com una realitat viva. En la pràctica, aquest sentiment, a penes ningú el comprèn i ben poca gent l’obeeix. No podria pas ésser diferent, encegats com estem per la il·lusió que personalment som indestructibles. És a dir: la il·lusió de la immortalitat de l’esperit es fa, en general, molt més difícil d’entendre que la il·lusió de la immortalitat de la matèria individualitzada i concreta. L’espectacle del món ens porta, a cada moment, a constatar la nostra pròpia destrucció. Però no hi creiem. No és que la naturalesa s’amagui als nostres ulls; són els nostres ulls que es tanquen davant de la naturalesa. Som nosaltres que ens ocultem –puerilment.
Ara bé: sense la creença que no morirem mai, què hi hauria en aquest món? Hi hauria una vida àtona, passiva, incerta. En virtut d’aquesta il·lusió, l’home emprèn les més grans absurditats, les més enormes i doloroses empreses. Altres, els avariciosos, per exemple, fan una vida de gos, pensant que viuran sempre. Sigui com sigui, aquest miratge és enormement positiu. El fet que l’home pugui aplicar el càlcul a moltes de les seves accions superficials i no el pugui aplicar a les seves profundes follies és, des del punt de vista general, un gran bé.
Quan les facultats literàries creadores se li enfosquiren, Tolstoi escriví el «Diari», que és un document elaborat amb l’obsessió de la presència de la mort. El solia, sembla, escriure a la nit. Després d’haver anotat el que la jornada li havia donat de si, l’escriptor tancava el seu escrit escrivint la data de l’endemà seguida de les tres inicials que en rus corresponen a les tres lletres: s.d.v., o sigui: si demà visc. No seré pas jo, després del que acabo d’escriure, qui trobi aquesta obsessió incomprensible. L’únic que dic és que és una obsessió inútil, insuportable, horrible.

El Quadern Gris, Josep Pla

Descansa en pau E.

Trobada del BloQG a Palafrugell

Palafrugell. Fotografia gentilesa d'Helena Bonals.

Aquesta entrada completa l'anterior. Cliqueu aquí si la voleu llegir.

L’Helena Bonals es presenta puntual. El cotxe i jo, també.

Sortim amb temps de sobres. Estem molt excitats. Ai, ai, ai, com aniran les coses. Ai, ai , ai, quines cares farà la gent.

Primera badada del Florenci: error a la primera bifurcació. Si no girem aviat, anirem a petar a Puigcerdà. A quinze quilòmetres de la pífia, fugim de l’autopista equivocada. Donem tombs per una zona industrial, inhòspita, del Vallès. Recordo el lema “Com el Vallès no hi ha res”. Segur que sí, però per on anem, no. O sí, però res d’amigable, en tot cas. Tombs i retombs. Tot sembla igual: naus industrials, cementiris de cotxes, rotondes que no duen enlloc. Estem atrapats com els burgesos de El Angel Exterminador. O els viatgers de La Diligència. Sort hi ha que no ataquen ramats d’ovelles ni tribus d’indis.

Arribem tard a Palafrugell. Mitja hora. Tant l’Helena com jo detestem la manca de puntualitat. Ara som allò que més avorrim. Preguntem on és la Fundació Pla. Tothom sap on és. Quin gust de gent. Pàrquing gratuït. El que queda toca córrer, a peu.

Entrem a la Fundació. No patiu, l’audiovisual només fa cinc minuts que va, diu la noia de l’entrada. Tot és fosc. Perdo l’Helena de vista. Trepitjo el peu d’un comentarista. Serà el Criteri? Ho sento molt. Hem deixat la cortina mal tancada i un triangle de llum es projecta enmig la pantalla. Merda. M’aixeco i ho arreglo com puc. No hi ha manera. El triangle punyetero no desapareix per més estrebades que li faig a la cortina. No era culpa nostra sinó del projector defectuós. Aleleuia. Atenció al que es diu i es veu. La veu és de l’Albert Closas.

S’acaba l’audiovisual. Els llums s’encenen. Tornen la tensió. Ara ens veuran. Somriures nerviosos. Tots semblem nens enxampats enmig una malifeta. Reconec l’Antoni. Ens saludem emocionats i tímids a la vegada. És un senyor agradabilíssim i educadíssim. Me n’hi enamoro a l’instant. La senyora comparteix les mateixes virtuts. Me n’hi enamoro també. Perfecte: em puc endur la parella embolicada a l’encop, i així no cal separar-los com es feia amb els esclaus.

Ramon Torrents. Se’l veu satisfet. Tots els seus nens junts. L’home impressiona. Jordi Palou. No l’hagués fet mai així. Sembla molt tímid. Quina colla. Ens conviden a sortir a fora el patí.

El pou. L'Anna Maluquer, lectora rapsode de luxe, llegeix un fragment de Pla, ajudada d’amplificació portàtil. Penso que no cal. Més tard, davant el mar, amb la ventada, entendré que sí que calia. Lectura pausada. Veu bonica. La brisa li posa els cabells davant els ulls tota l’estona. No sé com s’ho fa per no perdre el fil. L’enorme cabellera que li penja per la cara m’està posant nerviós i em fan patir. La dona no perd el somriure. Per dins es deus estar cagant en tot, però no es nota res. Quina professional.

Sortim al carrer. L’ordre és anar a Calella de Palafrugell en cotxe, davant l’església. Tres quilòmetres de res. Ho farem el millor que sapiguem. Serà fàcil, em dic a mi mateix, amb tota la bona voluntat però no gaire convençut. Tothom al seu cotxe. Campi qui pugui.

Ja hi som gairebé tots. L’Antoni i jo recordem la comentarista Ana Ramos, que participava molt activament al començament del bloQG. És cert. Què se n’ha fet? Internet és com una novia infidel de mena, realment. Però es poden fer amics molt fidels. Quin fenomen més complex!

Anem fent rotllana davant la plaça, al peu de l’església. Sembla com si anéssim a fer la sessió d’espiritisme més assolellada de la història. El sol baix de l’hivern dóna de cara a la pobra lectora rapsode. Ara, la visera de cabells li serà útil, però. Fem temps. Alguna gavina frega l’estratosfera. Mentre arriben els darrers, demano disculpes per arribar tard. Ja ho fet abans però noto que no se m’ha perdonat prou. O això, paranoic, em sembla. Prego, si us plau, se’m presentin els companys. Oh, mira, en Jaume Santacana! Refrescant encaixada de mans. Oh, quin lector més simpàtic! Jo també sóc lector! I jo! Helena Bonals? Jo vaig estudiar amb el teu pare. Dóna-li records de part meva. Bona gent. Prudent, educada i modesta. Ens vigilem.

Les presentacions ensopeguen amb una pedra, i queden incompletes: el de les ulleres de sol diu, que ja ha dit el nom abans que vinguéssim nosaltres i no el pensa repetir. El seu segon de glòria i el general de mal rotllo. Bromejo per relaxar l’ambient. L’hauré d’anomenar “el de les ulleres de sol”, goso dir. Passa de la meva vulgar ocurrència. Millor callem, doncs.

Ja hi som tots. Segona lectura sobre el capellà, d’El Quadern Gris. Text satíric. Riem. Ramon fuma en pipa i riu per sota el nas. Jaume Santacana desapareix: una trucada al mòbil. L’home va atrafegat. Es disculpa. Torna la humanitat.

Iniciem el descens cap a la platja. Lamento la meva estúpida timidesa i no abordar altres persones que em tenen encuriosit. Em refugio en l’Helena, en l’Antoni, en el Jaume. Amb mi són tan macos com al bloQG. Em fot no saber qui és la Maria Rosa. També admirava els seus comentaris. Qui serà? Ara no recordo si va dir que no venia. Quina llàstima.

Caminem, ens aturem i arrenquem desordenadament. La rotllanes s’assemblen cada cop més a un joc de scrabble. M’alegro molt que la lectora quedi d’esquena al sol. Un patiment menys. Ara, però, sóc jo qui queda cego. Un patiment més. La platja és... prohibit descriure l’entorn, no fos cas que el de les ulleres de sol et compari amb Pla: Palafrugell, Calella i tot això és patrimoni exclusiu del Sant Pare Nostre Senyor de la boina. Amén. Mediocres, a callar. Sssst.

El dia és perfecte. Algú fa fotos. Lectura. Encabat, l’Antoni pregunta a la lectora on és la pineda de no sé què. La noia lamenta no saber-ho. Algú fa broma: Mireu l’Antoni com fa mèrits per pujar nota. Riem. La broma és tendra: tots sabem que l’Antoni és un pou de coneixements i curiositat. No li cal fer cap mèrit, certament.

Camí de ronda. Lectura de sípies eròtiques. Camí. Conversa ara amb l’Antoni, ara amb l’Helena, ara amb en Jaume. Una altra vegada amb els mateixos. No puc parar de somriure. Em sento feliç, malgrat la manca d’espai i temps per conèixer la gent en profunditat. Aquesta part que frustra sabia que hi seria.

La Casa Rosa. Canadell. Converses i confidències. En Jaume em delecta, generós, amb records del mestre. Alguns són tendres, altres d’amargs. Es disculpa. No paro d’explicar batalletes, diu. Que no pari, és una delícia. Quin moment de privilegi! Parlo de mi. La pregunta de sempre: massa potser? Última lectura. Text emocionant. Aplaudiments. Senyors i senyores, a menjar.

Tornada. En Jaume i l’Helena maleeixen les escales. No goso dir fort que m’agraden. A la conversa surt el Miquel Calçada, el Quim Monzó. Els records són agradables. Coneixes l’Antoni d’Ocon? Mireu, hi ha records que no són tan agradables... són hilarants! Jo ja sé perquè ho dic. Au, va, deixem les misèries del passat en pau.

Arribem a Calella de nou. És tard. Tenim gana. Tenim set. Tenim calor. Tenim fred. Tenim pipi. Tots els nens pugen al cotxe.

Palafrugell. Ens tornem a perdre. Insistim a preguntar. Tothom torna a indicar de meravella. Jo no m’aclareixo. L’Helena té una paciència infinita. Perdona tots els meus errors d’orientació. Aparquem a les Quimbambes. On som? Tots els carreres em semblen iguals. Passa en Jaume i senyora amb el seu cotxe. Ens rescaten, salvadors. L’alegria dura poc a la casa del pobre: ara ens perdem tots quatre. Preguntem. Més indicacions precises. Comprovat: els palafrugellencs són els millors ciutadans del Catalunya.

Aparquem al peu de l’església. Ens fem tots plegats un embolic monumental amb el parquímetre. No sé per culpa de qui, el pobre Jaume paga dues vegades, amb dos tiquets, com si tingués dos cotxes. Se sent generós. Eixampla els pulmons amb l’aire pur de l’Empordà. Això és agafar-se les contrarietats amb filosofia. Ens perdem de nou, ara a peu. Anem preguntant a tot ésser viu que trobem pel camí. La Fundació Josep Pla, si us plau?

Finalment, trobem un grup de gent a l’entrada de la Fundació que ens espera. Hi ha un senyor grassonet molt simpàtic. No forma part del bloQG, però és amic de Jordi Palou, crec. M'assabento que es diu Joan Moles. Sap moltes coses, a més. És del tipus de persones que fa que la vida sigui fàcil. Més gent així i el món tindria menys tens els músculs del coll. Camí del restaurant parlo amb una lectora. Té els cabell mig curt, morena, ulleres de sol. Va vestida amb de negre, amb pantalons i caçadora. Té molt d’estil. La conversa és abrupta per necessitat. M’interessa el seu testimoni. És professora. Em dóna alguna lliçó sense que ella ho sàpiga. Penso que sense professors tots seríem uns rucs.

Restaurant. Mengem a l’exterior sota una mena de carpa. Tres enormes taules. Sec al costat de l’Antoni i senyora, davant la d’en Jaume. És una dona molt agradable. Parlem de cinema. Exposo les meves teories i m’empatollo més del que caldria. Anècdotes. Bon humor. Menjar excel·lent. Servei eficaç. L’aire que passa per enmig les juntures de la roba de la carpa ens està congelant lentament. Sense que ens n’hagim adonat, al cap d’una estona tots mengem amb l’abric posat.

Tornada cap a la Fundació. Pel camí, tinc temps de parlar un segon amb la Cristina Losantos. La gran Cristina Losantos! La millor il·lustradora de Catalunya! Quina emoció! No sabia que era a la trobada, a l’altre extrem de la mateixa taula de la carpa. Massa gent. Les converses seran necessàriament incompletes. L’home de les ulleres de sol sembla ara més accessible. Això està bé. Era el seu company. A la nit, quan ja no hi sigui, m’assabentaré que ha dit que ell no llegia els comentaris, que al Pla ningú el supera. Com si una cosa tingués a veure res amb l’altra. Què hi feia a la trobada, doncs? Hi ha gent que no entenc de res. En fi, per ell farà.

Conferència de Narcís Garolera a la Fundació, a la mateixa sala on abans havíem vist el documental. Tinc la seva versió crítica de Canigó de Jacint Verdaguer. Un llibre cabdal. La conferència és molt il·lustrativa. Història de les correccions que ha patit El Quadern Gris. Déu meu, quin calvari, pobre llibre. A cada nova edició un nou desgavell. “Única” per “cínica” o a la inversa. I encara, si anem a mirar, això s’entén, perquè el mestre tenia un cony de cal·ligrafia, també. Més imperdonable és substituir el fantàstic “collonades” per no recordo quin mot sense gust ni aroma. I les hipercorreccions? A qui se li acut convertir “les seves” en “llurs”. Pla no és Josep Carner, caram! Narcís Garolera ha dedicat cinc anys de la seva vida a investigar, contrastar versions, detectar els canvis i a comentar-los. Ens ven la seva recança amb molt d’humor. La conferència és més que interessant. Lamento estar una mica massa cansat. Espero poder agrair-li la meravella de feina que va fer amb el Canigó, quan acabi.

Un cop la conferència s’ha acabat, comença la visita a la Fundació. Una guia estrangera fa les explicacions en un català bonic, amb interessants noves propostes sobre com accentuar els mots. Prefereixo esperar una mica per seguir aquest grup perquè insisteixo a felicitar el senyor Garolera. Podré parlar amb ell però no hi haurà la possibilitat de dir gran cosa. L’home és molt loquaç i tot el que diu és massa interessant. No deixa espai per a falcar-hi un simple agraïment. El grup som l’Helena, el Ramon, Garolera i senyora. Hi havia algú més que no recordo. El senyor Garolera té agafada la senyora per l’espatlla amb una cura molt especial. Fan una parella molt maca. Ha estat una de les coses més boniques de veure del dia.

Ens reenganxem a la visita. Primer pis, històries diverses, llibres, fotografies, objectes personals. Segon pis, l’audiovisual amb fragments de la inevitable entrevista que Joaquín Soler Serrano li va fer a A Fondo. La puerta es verde. Tercer pis, El Quadern Gris. El text original. Reescriptures. Canvis i més canvis. La versió publicada. Quina meravella. Descobrim coses com “des de la finestra del bordell es pot veure...” convertides en “des d’una finestra indeterminada de la ciutat es veu...” a la versió final. Ai, mestre, que dolents que som, tsk, tsk.

Ens acomiadem. Canvis d’adreces. Petons. Encaixades de mans. Adéu. A fora és negre nit i sento el cor com encongit.

No trobem el carrer on havíem deixat el cotxe. És normal i fins i tot preferible: m’agrada preguntar als locals. Continua el miracle de gent amabilíssima i que coneix la seva vila. Corregeixo el que he dit sobre els palafrugellencs i ho augmento: aquesta gent són els millors ciutadans del món! Explicacions ben travades i útils sobre per quina cantonada tombar.

Trobem el vehicle a l’altra punta de l’hemisferi terrestre. Hem arribat tard i tenim una multa. Mau! Cap problema: només pagant 3€ 80cts te la retiren. Què bé. Ho provo amb la màquina però no me’n surto. Passa alguna cosa amb els parquímetres de Palafrugell que escapa a tota lògica. Per fi puc parlar d’un element de la vila del qual dubto que en Pla ho hagués pogut fer. Insisteixo en tornar a introduir les monedes. No hi ha manera. Clinc, clinc, tornen a caure. Noi, no te les admetem, sembla dir la màquina. Preferim enviar-te una carta a casa i cargolar-te de dolor amb l’extracció de 50€. Home, millor que no. Impossible. Totalment per sorpresa, arriba en Ramon. D’on ha sortit? Enmig la mala il·luminació del raconot on som, descobrim que a ell li ha passat exactament. També ha sobrepassat el límit de temps d’estacionament. Té la seva gràcia compartir acte criminal amb un dels creadors del bloQG. Tinc la fútil sensació de sentir-me important. Tampoc ell s’aclareix gaire. Abans en Jaume, ara en Ramon. Al final se’n surt amb la targeta de crèdit. L’home va més preparat que jo. Després, compassiu em paga la meva multeta. Li torno l’import en metàl·lic, agraït. Ens acomiadem amb una ferma encaixada de mans. Quina manera d’acabar el dia! Quina última imatge tan sensacional, davant el parquímetre!

Tornada a Barcelona per l’autopista. Nit fosca. El cap ple de sensacions. Caldrà pair tot això. Adéu Helena, ja ens veurem, records a ta germana i als pares. Autopista. Sitges. Bona nit, dear. Ha estat molt bé, però potser sí que algunes estones t’hauries atabalat una mica massa. Un dia hem d’anar a l’Empordà. T’agradarà molt. És tan verd com el teu país. Ja arribarà el moment. No és pot matar tot el que és gras en dos dies.

Bona nit.

Final del bloQG

Calella de Palafrugell. Fotografia gentilesa d'Helena Bonals

El dissabte 28 de juliol, a Palafrugell, hi hagué la trobada de comiat del bloQG. Hi assistiren els creadors de la idea, així com uns quants dels comentaristes i lectors que al llarg de gairebé dos anys hi han participat. D'aquesta trobada en parlo a la següent entrada, però. Aquí, ho faré només de com jo he vist i viscut la experiència.

Qui vulgui saber què és el bloQG, pot accedir-hi directament en clicar la paraula. Després pot navegar a plaer. Per a qui disposi de menys temps —o de més mandra, depén com es miri— miraré de resumir-ho el millor que pugui.

El bloQG ha estat una iniciativa de Ramon Torrents i Jordi Palou, creadors i editors de la web Xarxa de Mots. Ha consistit en la publicació completa d’El Quadern Gris de Josep Pla en format blog. El projecte s'ha fet realitat gràcies al recolzament de diverses institucions i associacions, de les quals en destaca La Fundació Josep Pla.

El Quadern Gris és una de les fites de la literatura catalana de tots els temps, que encara avui dia genera discussions apassionades. En essència, es tracta del diari que l’escriptor empordanès escrigué durant els dos darrers anys de carrera (1918-1919) en un quadern de sastre del color esmentat al títol. Aquesta obra de joventut, un compendi completíssim d’exercicis literaris de tota mena —descripcions de paisatges urbans i rurals, retrats de personatges, petites narracions, notes disperses personals— fou reelaborat pel mateix autor, ja gran, i publicat per primer cop el 1966 per Destino, com a primer volum de les Obres Completes.

Malgrat l'esforç, no puc enquibir tot el que és aquesta obra dins un paràgraf. Impossible. És més o menys el que dic. Potser sí. Però en realitat és molt més. Crec que val la pena llegir-la ni que sigui una vegada a la vida. Com a mínim fullejar-la. El perill de quedar atrapat com una mosca en una planta carnívora és molt alt, tant és la pàgina per on l'obriu. En fi, que no sé si recomanar-la o que us protegiu contra ella. Mireu, sabeu què? feu el que vulgueu, que ja sou prou grans.

Els creadors del bloQG han aprofitat que l’any 2008 se'n complien noranta d’exactes de la primera entrada del llibre, per començar-lo a reproduir a la xarxa, fent coincidir cada article nou amb la mateixa data que l'autor n'escrivia una, nou dècades enrere. El format blog ha permès que tothom qui ho volgués l’anés seguint, ja fos a través de la simple lectura com afegint-hi comentaris a les entrades. Tot exactament igual com si ens estiguéssim comunicant amb l’hipotètic blog obert per un jove anomenat Josep Pla, i com si els esdeveniments, descripcions i petites històries que ens explica acabessin de passar ahir mateix.

No dic que la idea no tingui el seu punt de tètric, de necrofília literària, d’espiritisme més fals que el de la veïna bruixa: el responsable de les entrades no respon cap comentari ni intervé a les discussions. Simplement, no pot. I no sabem ben bé que en pensaria si pogués. Més d’una vegada, dins el mateix bloQG, s’ha sospitat que si hi fos ens engegaria a tots per les collonades que hi deixàvem estampades. De ben segur.

La proposta podria fer témer, també, en l'efecte que produeix una autopista acabada d’inaugurar. Abans, tothom s'aturava als poblets i racons pintorescos. Però després, l’atracció que la vena principal fa del gruix del trànsit provoca l’assecament dels minúsculs capil·lars. Entenc que la prevenció que pugui crear imaginar Pla multiplicat per Pla igual a un Pla sobredimensionat, mentre tots els altres autors, per grans que siguin, quedin eclipsats com estels rere la lluna plena, és comprensible. Seria un fenomen monstruós que espantaria al propi autor de Palafrugell.

Al final, no hi ha hagut res de tot això. I si n'hi ha hagut, els mateixos comentaristes del bloQG —ja fossin habituals o esporàdics, alguns d'aquests darrers molt útils per abaixar els fums dels primers, traient-los del cap la possibilitat de creure que estaven en una propietat privada— ho han tallat ben ràpid, en sec. I amb una exquisidesa de formes inusual a la xarxa, amb tocs que sovint fregaven l'anacronisme més entendridor.

Primer, que entre els participants, de tenebrositat no n'hi havia cap ni una, i ganes de santificar al mestre tampoc: quin insult seria! El que sí que hi ha hagut, si de cas, ha estat un saludable bon humor general. Un humor de tots els colors, on els petits tocs del negre —i tant que sí!— també hi cabien, esporàdicament. El sarcasme cruel que Pla de vegades gasta hi convidava. I després, sense amagar l’admiració pel prosista, que anava des de la cega veneració —el Pla no me’l toquis, que tot el que feia era perfecte!— passant per l’anàlisi clínica, gairebé glacial, fins alguna crítica severa, aquesta autopista ha acabat sent una excusa per justament transitar per carreteretes comarcals i locals, que d'una altra manera ningú s'hi hagués acostat. El bloQG ha fet que conduíssim per viaranys que no surten a cap GPS, ni a cap mapa Google. Si és que hem arribat a anar fins per camins de cabra intransitats i intransitables!

A través dels comentaris, tots hem aprés alguna cosa, i qui més qui menys ha compartit aquell petit secret que sabia. En aquest sentit, no hi ha hagut comentarista menor, malgrat que pocs ens hem escapat, tampoc, d’alguna pixada fora de test.

S'han posat de costat extractes de la versió original amb els seus equivalents de la versió castellana de Dionisio Ridruejo. S’han comparat fragments de les traduccions de Dante al català i a d'altres llengües. S’ha discutit de la política d’aquell moment. Han sortit gairebé tots els noms importants del època, ja fossin de la literatura, la pintura i altres arts, com també de la política, els esports, entre d’altres camps. Però també hem passejat al costat d’altres força més obscurs, no per això menys fascinants. Sobre aquests darrers, hem pogut gaudir d’aportacions exclusives fetes per comentaristes que, per família o altre tipus de proximitat, han ofert llum des de un angle fins ara inèdit. Penso, sobretot, en el cas del dietari de Francesc Rierola, mencionat al llibre original i recomanat i analitzat al bloQG per un erudit parent actual, com un dels més sorprenents.

Llibres, cançons, pel·lícules que dormien a les golfes de l’oblit, s’han espolsat la naftalina del damunt gràcies als comentaristes, esperonats pel text inicial. S’han detectat errors —especialment el perspicaç Antoni, autèntic expert a qui no se li escapa una i que no parava de fer anar de bòlit al Ramon Torrents i al Jordi Palou. S’han comprovat moltes informacions dubtoses. S’ha enriquit algun aspecte històric, geogràfic o lingüístic amb l’ajut dels coneixements de primera mà d’algun lector a qui li tocava de prop el tema. S’ha discutit sobre el significat exacte de paraules poc conegudes, amb el testimoni preciós de parlants autòctons. No sempre, tot s'ha de dir, se n’ha acabat traient aigua clara de tot plegat. Però mentrestant ens hem divertit de valent. Això sí.

Finalment, el bloQG s’ha acabat enriquint enormement amb la participació activa de persones que conegueren personalment l’escriptor —el cas més notable ha estat el de Jaume Santacana, director de Televisió Balear, entre un munt de coses més, que compartí moltes hores al llarg dels darrers vint anys de la vida del mestre— així com la llum que ha donat el propi Ramon Torrents o Jordi Palou, ara parlant d’aspectes desconeguts i tècnics de la seva escriptura, ara contrastant alguna opinió.

Res de tot això és una novetat en un sentit estricte. Tot fòrum d’Internet al voltant d’un personatge conegut sempre acaba sent molt més que una pàgina d’elogis unidireccionals —o tal cosa seria desitjable. El protagonista acostuma a ser utilitzat com a excusa per parlar-ne d’altres, de la seva època, de les anteriors i de l’actual, de nosaltres mateixos, de les nostres pròpies experiències personals, curulles, també, d’anècdotes sorprenents i de petites lliçons de vida.

En el cas de Pla d’El Quadern Gris, ens trobem amb un jove que retrata bàsicament dos mons perduts amb una mirada molt personal: l’Empordà autèntic, encara virginal, d’abans la voràgine turística, i la Barcelona que bull per retrobar-se amb ella mateixa, entre vagues anarquistes, intel·lectuals de l’Ateneu, el noucentisme i la confiança de la gent de que el país se’n surt, amb aquella innocència de qui encara està lluny del desastre de la guerra que ho anorrearà tot.

No cal insistir en el valor testimonial del text original, sobretot pel que toca a nosaltres, a les nostres arrels. Constantment, el batec del que podria haver estat aquest país i mai va ser hi és present en tot el llibre. Endinsar-se dins les seves planes és com sentir com s’acosta el tyranosaurus rex de Jurassic Parc amb el seu bum-bum de passes llunyanes cada cop més a prop, i ho fan tremolar tot. El lector actual sap que el 1924, només quatre anys després, bona part d’aquell brou en ebullició serà severament desgavellat per la dictadura imposada pel general Primo de Rivera i acceptada per Alfons XIII, i serà ferida de mort amb la guerra del 36. El mateix Pla ja no tornaria a ser el mateix, malgrat que a través del Quadern ja se’ns revela com un jove massa sensible, amb tendències depressives i a sentir-se aclaparat per les hostilitats de l’entorn. Resta dir que res d’això hauria estat digerible si no fos gracies al sentit d’observació, el bon gust literari o l’inefable sentit de l’humor de l’autor, entre d’altres armes secretes per poder sobreviure. Tan ell com el lector.

Al llarg dels mesos que ha durat l’experiència el flux de comentaristes ha estat ondoyante, com en tota comunitat, virtual o palpable. Hi ha hagut els regulars, que han mantingut un bon ritme de creuer des del començament fins el final. No hi ha faltat, però tampoc, els que només han alçat el dit un cop per deixar un apunt memorable... o algun esteribot. Alguns que arrencaren carregats d’energia, desaparegueren a mig camí, misteriosament. Altres de més nous han acabat sent molt actius. Els camins de cadascú són personals i intransferibles. Qui no sàpiga això, millor que es quedi a casa, amb el cap amagat sota el coixí, i no surti.

No tot el que s’ha dit ha estat igual d’excitant, ni tot han estat flors i violes, és clar. El cansament i la repetició, com és lògic, també s'hi han deixat veure. De vegades, l'espai dedicat als comentaris feia l'efecte d'una plaça de capital de comarca a l'hora del mercat. D'altres, el silenci més absolut aletejava al voltant d'una observació solitària, òrfena de respostes. Quin participant no ha vist mai com el seu comentari més elaborat, més pensat, on s'hi han buidat més, on se l’ha jugat més, ha passat sense pena ni glòria, mentre la ximpleria més intranscendent, escrita més per dir alguna cosa, per avorriment, ha generat un gruix de rèpliques i contrarèpliques com si es tractés d'una guerra de corrandes.

En aquest llarg però concret recorregut, en el qual molts sabíem com acabaria la partida —de jugadors tramposos com jo el bloQG n'anava ple— l’invent ha estat publicitat als medis de comunicació i fins i tot ha guanyat el Premi Lletra a la millor iniciativa per a blogs en català del 2008. Estic convençut que tots aquests reconeixements han estat acollits per la major part de comentaristes i lectors silenciosos amb alegria, per merescuts. Però el premi que tots ens em acabat enduent ha estat més profund, més personal, més complicat de definir. De tots els comentaris que es feren en acabar-lo, em quedà especialment gravat el de l’Eduard, que toca una dels punts sensibles de l'experiència, quan va comentar que no és el mateix llegir un dietari d'una tacada, que anar patint les pauses reals, viure el pas del temps com pertoca.

Per acabar m’agradaria tenir un record pels comentaristes amb qui he tingut una interacció més gran, com la crítica Helena Bonals, la reina de les associacions d’idees, amb la qual s’han organitzat no poques discussions polèmiques i amb qui ara tinc l’honor de compartir una bona amistat; l’Antoni, autèntic gentleman perepunyetes, coneixedor en profunditat de l’obra de Pla, d’opinió breu, seca, aguda; En Jaume Santacana, que compartí generosament amb tots els seus records únics al costat del mestre, amb la seva bonhomia i el seu humor esmoladíssim; la Maria Rosa, amb observacions serenes, amb capacitat per dir la última paraula, i alguns comentaristes de la primera etapa com l’Antonio Gálvez, un dels comentaristes en castellà de més llarg recorregut, amb una retòrica refistoladíssima, que semblava representar al peu de la lletra el que deia Pla sobre la frase castellana “de la cola de pez...”, o l’arrauxada Anna Ramos, desinhibida, apassionada de la poesia, que seguia molt bé el joc de dirigir-se a Pla de tu a tu, per donar més credibilitat al bloQG; i el misteriós Criteri, l’Efrem, i tants altres que m’han de perdonar per no recordar.

I jo? Jo sóc un incontinent verbal. Per mi ha estat també un exercici d’observació i comentari molt útil. He acostumat a ser un dels més matiners i sovint he estat el primer. Darrerament, degut a que no he hagut de llevar-me tan aviat, em prenia el lloc l’Helena Bonals que també és molt matinera. Ser el primer té la seva gràcia. Ets qui posa la primera carta damunt la taula, després l’entrada del propi Pla. Jo no he estat un comentarista constant com l’Antoni, encara que déu n’hi do. He tingut un parell d’aturades més o menys llargues, d’un parell i de quatre mesos, per qüestions de dificultat en la organització del temps. Però malgrat tot hi he estat força present. Les meves botifarres eren de vegades excessives. Com sempre!

Ara tot això s’ha acabat. Ja ho sabíem que passaria, però sempre que alguna cosa s’acaba és impossible evitar la sensació de buit, de no saber que fer amb aquell costum que havies agafat. Queda una experiència memorable, queden alguns amics nous, alguns molt bons. Queden moltes coses.

Moltes gràcies a tots. Bona nit.

El director Joan Ollé fa una adaptació teatral d'El Quadern Gris de Josep Pla

El Jove Josep Pla (assegut a la taula) amb el seu amic Alexandre Plana (no em digueu que no s'assembla al Sergi Pàmies aquest senyor, oi?) en una foto feta a l'època en la qual passen els esdeveniments descrits al Quadern Gris

El director i escriptor teatral Joan Ollé, amb la col·laboració de Carles Guillén, ha fet una adaptació teatral del Quadern Gris de Josep Pla. L’obra es presentarà els dies 25, 26, 28 i 29 de juny al Teatre Lliure, dins la programació del Grec d’aquest any. L’actriu Montserrat Carulla i els actors Joan Anguera i Ivan Benet seran els intèrprets.

Trobareu una mica més d’informació a aquest enllaç:

http://www.teatrelliure.com/cat/programa/temp0809/43quadern1.htm

L’obra, però, tindrà una pre-estrena al mateix Ateneu de Barcelona, un dels escenaris on s’esdevenen algunes de les converses més memorables del llibre, aquest dissabte 13.

Clicant damunt el següent enllaç, trobareu més informació:

http://www.ateneubcn.org/web/continguts/ca/apartats/menudeines/ateneu_al_dia/noticies/200906/20090608.html

Així mateix, l’obra serà inclosa en el cicle de representacions de la temporada 2009-2010 del Centre d'Arts Escèniques El Canal de Salt (Girona) (i acabo amb la conya marinera de posar negretes i cursives, apa).

No crec que ningú pugui dir res encara sobre com s’hauran resolt la immensa quantitat de problemes narratius i de tot tipus que pot arribar a portar de fer una adaptació teatral del text; quina haurà estat la selecció, ni quin enfocament, to i actitud haurà pres el director davant l’obra. Treure’n qualsevol conclusió abans d’hora és, evidentment, una imprudent injustícia. La única cosa que podem fer és conjeturar, això sí. I a mi, que sóc un xerraire que no calla ni sota l’aigua, això de conjeturar m'encanta.

D’entrada, haig de dir que aquest l’Ivan Benet m’agrada. Crec que és un actor jove amb bona planta, ofici i que —detall no poc important— el trobo creïble vestit d’època. M’agradaria que ell fos el personatge principal, ves. No acabo d’entendre tant, però, la presència dels altres dos —il·lustres, això sí— acompanyants. De fet, pel Quadern Gris hi desfila tant de personal que es podria fer una obra monumental de més de quatre hores —amb descans inclòs, per anar a fer un assalt desesperat al toilet— amb més de dos cents personatges amb dret a rèplica, i deixar en l’espectador la sensació de no voler que allò s’acabi mai, de tant divertit, fascinant i elegant que tot plegat és.

Crec que no és el cas —no pel que fa a la quantitat d’actors; pel resultat ètic i estètic no en tinc ni idea, és clar. He escrutat la informació que he trobat, pel davant i pel darrere, i sembla que només surten aquests tres intèrprets. ¿Estem davant d’una presentació minimalista, o si ho preferiu, essencialista del llibre? Potser sí i pot ser que també estigui bé. De fet, fins i tot un bon monologuista, sense cap mena de decorat al darrere, podria fer-ne meravelles, només rememorant els texts i els diàlegs, com si ens ho estigués explicant assegut a la taula d’un bar. He vist que la informació que hi ha a l’enllaç de l’Ateneu hi diu que, com a mínim allà, es tractarà d’un extracte de lectures. En fi, no ho sé, ja ho veurem (o ho veuran els que podran anar-hi).

Cal tenir valor per resumir amb els tres personatges escollits l'anar i venir de vells —intel·lectuals de ciutat i de poble, pagesos, pescadors, pòtols i empresaris—, aquell mostrar sense mostrar, aquell subtext constant, carregat de tensió humorística, comicitat circumspecta, estoica, entre línies. I al final, la fugacitat de la vida, la pols que se’n du el vent, l’oblit de tot plegat i tot el que vulgueu, amb el seu pòsit amarg, d’una contundència similar, sinó superior, al relat Els Morts de James Joyce, és clar.

Confiem que Joan Ollé no hagi volgut fer una lectura massa solemne del llibre...  que també la podria fer! Resulta impossible d’acontentar a tothom. A més, ja ho sabem que cada lector del Quadern Gris té aquelles pàgines favorites i, ai d’aquell que gosi arrencar-la! ... mentre el del costat, admirador de la mateixa potència, aquella pàgina “imprescindible” se li ben refot, perquè, ell, el que no vol és que li toquin aquella altra, que no té a veure res, ni en to ni en intenció. És així. No és poca la gosadia del senyor Ollé.

Desitjo el més gran èxit a Joan Oller. Molta sort!

Acabo de rebre el punt d' "El Quadern gris"

La Fundació Josep Pla m'ha enviat el punt que els vaig demanar. M'ha fet molta il·lusió!

Quan he obert la bústia ja n'hi hi pensava. Però enlloc de trobar-me la inveterada pressència de propaganda i factures, he vist un sobre molt elegant (amb un fragment manuscrit del mateix Pla, en lletres d'un subtil gris), dins el qual hi havia el que hi podeu veure a les fotos. Tampoc me n'he estat de fotografiar el trosset de sobre que dic.

Ves, que sóc fàcil de fer feliç de vegades.

Moltes gràcies, senyors de la Fundació Josep Pla!

Buster Keaton i Josep Pla units per un sabre

El trànsit i el soroll als carrers de la Barcelona de 1919

El senyor Silveri Garrell —a qui tinc el plaer de conèixer, només, a través dels seus comentaris al bloQG—, hi deixà ahir un de força inspirador sobre la vida a Barcelona a l'any 1919. Entre d'altres coses, hi deia:
“Deuria ser fantàstic viure a Barcelona en aquell temps, sense transit sense contaminació.”
Admeto que quan llegeixo "El Quadern Gris", a mi també em sovintegen uns importants atacs de nostàlgia. Aquella devia de ser, un cop acabada la Gran Guerra, i tres anys abans de la nefasta dictadura de Primo de Rivera, una mena d’època daurada dins la llarga història d'aquesta ciutat que, per sort, n'ha tingut més d'una.
Entre d’altres fets engrescadors, feia cinc anys que existia la Mancomunitat (el primer òrgan de —tímid— autogovern, avançada del la Generalitat dels anys trenta), llavors amb en Josep Puig i Cadafalch com a president, i gairebé dotze de la inauguració de l’ Institut d’Estudis Catalans.
A nivell artístic, el Modernisme encara cuejava, mentre el Noucentisme li donava guerra. Els primers moviments de Vanguardia que esclataven a la resta d’Europa (el Futurisme, el Dadaisme, el Cubisme, etc.) entraven pels Pirineus i començaven a fer els seus primers estralls entre els inquiets artistes catalans, que els adaptaven a corre cuita a les peculiaritats del tarannà local.

La població de la ciutat ja ratllava els 700.000 habitants. Aquesta quantitat mereix consideració. Recordem que era la que tenia València fa quatre dies i que, ara mateix, noranta anys després, el cens barceloní la supera només en una mica més del doble (al voltant de 1.600.000 d’habitants). Si dic “només” és perquè, en el mateix espai de temps, viles com Gavà (2.300 el 1920, 45.000 ara), però també pobles com el meu, Sitges (3700 llavors, 26.000 ara) han vist com la seva població es multiplicava per 10 o per 20. Si comencem a parlar de L’Hospitalet de Llobregat (on va néixer mon pare, el 1926), Cornellà i altres ciutats del que se’n diu l’àrea metropolitana, la bogeria adquireix dimensions que escapen de tot control analitzable.
Al respecte, recordo l’excel·lent llibre —a mi m’ho sembla— “Viatge en Transmiserià” que un jove Carles Sentís escriví el 1933, sobre la primera onada d’immigració murciana a Catalunya. Sentís comentava que els autòctons catalans de les poblacions d’aquesta àrea “quan sortien al carrer anaven arrambats per les parets”, espantats davant d’aquesta invasió que transformà per sempre més les seves poblacions i les convertí en quelcom, per bé i per mal, irreconeixible, totalment nou. En aquest sentit, amb tots els Fòrums, exposicions i torres Agbar que vulgueu, circular per la Barcelona de llavors havia de tenir un aire de família amb l’actualitat molt més gran que si ho haguéssim de fer per, posem per cas, Lloret de Mar —crec que l’exemple és prou bèstia com perquè fins i tot els barcelonins més empedreïts i nostàlgics valorin la seva fortuna, després de tot.
Una altra diferència important és que Barcelona era aleshores una ciutat infinitament menys cosmopolita que ara. La població era bàsicament autòctona i les onades migratòries havien provingut fins aquell moment, exclusivament, del camp català. Els quatre gats que llavors no parlaven català, ni que els arraconessis en una cantonada amb una pistola, eren les monges, els militars, la Guardia Civil i algun funcionari despistat vingut de Madrid. La suma d'quests personatges suposava una minoria molt reduida. Malgrat això, dubto, però, que hi hagués algú prou maco que gosés d'arraconar-ne algun —excepte potser a les monges, pobretes— de la faiçó tan poc elegant i hospitalària que he esmentat, sinó era amb manifestacions i aldarulls massius. En Toni Soler, al seu simpàtic llibret “Història de Catalunya, modèstia apart”, comentava amb una barreja higiènica d’orgull i ironia, que la població de Catalunya s’havia doblat al llarg del darrer segle gràcies a galons de semen 100% català. La mateixa Mercè Rodoreda, en retornar a Barcelona, després del seu exili, fou preguntada sobre com recordava la ciutat de la seva joventut, per comparació amb la que s'acabava de trobar. L’escriptora respongué, sense pensar-s’hi ni un segon, amb contundència: “Catalana!”.
Està clar que en aquesta Barcelona tan “catalana” no tot eren tan flors i violes —les injustícies socials, els aldarulls i tota mena de mancances estructurals, entre d’altres problemes eren problemes indestriables del dia a dia— i, en honor a la veritat, en amplis sectors de l’entreteniment popular i de la alta cultura tampoc n’era tant, tant, de catalana. Amb tot, els prohoms del catalanisme feien mans i mànigues per despertar el gegant adormit —per no dir activament sedat amb drogues assassines pels seus interessats i poderosos enemics forans i autòctons—, mentre a la població no li calia fer cap tipus d’esforç de voluntarisme patriòtic per a gaudir dels seus hits en català —el molt odiat per Salvador Dalí "Rosó", sense anar més lluny—, o publicacions popularíssimes com "L’Esquella de la Torratxa", "El Be Negre" o l’imbatible —i aquí els qui l'odiaven a duo foren en Pla i en Segarra, tot i que Pla, després, es retractaria en reconèixer la seva tasca de fer país— "El Patufet" (*).

Un cop aquí, anem ara a tractar el tema del transit i del soroll a la ciutat al 1919.
Desgraciadament, no he tingut temps de trobar la xifra exacta de quin era el parc mòbil llavors. És evident que era molt inferior a l’actual, tot i que superior al que molta gent creu. Aquest parc augmentaria d’una manera espectacular els anys vint, amb l’arribada dels vehicles Citroën (firma inaugurada justament l’any 1919 i que es convertiria en la primera marca europea en adoptar la producció en cadena), que s’afegiren als ja populars Ford. L’abaratiment dels costos d’aquests vehicles feren que molta gent, que fins llavors no s’havia pogut plantejar mai la possibilitat de posseir aquell article de luxe, el poguessin comprar. Sembla ser, doncs, que fou per aquests anys que l'automòbil deixà de ser un bé exclusiu de l’aristocràcia i dels empresaris rics, i s’escampà com un virus entre petits burgesos, botiguers, professionals lliberals, i altres col·lectius d’economia mitja-alta.
Als automòbils caldria afegir els cada vegada més nombrosos camions que, mica a mica, anaven substituint als encara familiars vehicles de tracció animal. Nogensmenys important era l’abundància de troleibusos, autobusos i tramvies. A aquest maremàgnum circulatori caldria afegir la marabunta de ciclistes que, sense cap mena de control cívic, s’entrecreuaven com kamikazes, tal com es pot veure a un dels entendridors vídeos que podreu veure a continuació. Tot plegat afigurava un caos circulatori de primer ordre, controlat pels voluntariosos urbans, sense cap ajuda de semàfors (la instal·lació del primer encara hauria d’esperar fins el 1929).
Cal, a més, tenir en compte que la major part de la calçada de la ciutat consistia en l’entranyable empedrat aquell del maig del 68, de l’arena, la platja i tota la faramalla de consignes, quan no de terra crua, que prenia forma de volutes de pols anti-roba estesa cada cinc minuts. Un cop tenim l'empedrat, poseu-vos ara a sumar-hi els cloc, cloc dels cavalls, rucs i altre mena de bestiar; el cataclanc, cataclanc de les rodes dels carros; el terrabastall dels tramvies damunt els esclafats rails; l’esclat decibèlic dels motors de la època —si us heu acostat mai al Ral·lie Barcelona-Sitges, i heu sentit aquells repic de pistons i gruar des clàxons, sabreu de que parlo; sens comptar la massacramenta d’asmàtics per la fumera petroloide expel·lida per aquelles màquines infernals. Encabat, no té mèrit d’aventurar que l’olla de grills havia de ser considerable, un cacau monumental, bellíssim. Suposem que aquesta filharmònica no devia de sonar tota alhora, tota l’estona, a tot arreu, però déu n’hi do el que devia de ser en baixar la batuta del director, en arribar el tutti.
El meu pare, que nasqué el 1926, recordava prou bé com era la ciutat a la fi dels vint i a començaments dels trenta. Com ja hem dit, llavors ja s’hi havia afegit l’arribada dels vehicles fabricats en sèrie. De ben segur, aquest fet provocaria un cert canvi, encara que poc significatiu, respecte al 1919. Recordo que un dia, a meitat dels noranta, quan la circulació a ciutat ja feia molts anys que era un infern quotidià, com de família, mentre esperàvem a que ma mare sortís d’un centre comercial al bell mig de la ciutat, mon pare em digué:
—Mira que ara hi ha molts més cotxes, que no trànsit, a Barcelona que llavors. Recordo, però, d’estar exactament aquí mateix, quan era un nano. Entre l’empedrat i el soroll que feien els cotxes d'abans, tu i jo no hauríem pogut parlar i entendre que dèiem. Ni cridant!
Per a il·lustrar tot això, hi ha força documents de l’època, en forma de fotos, pel·lícules i caricatures —les il·lustracions d’Opisso sobre la construcció del metro i el batibull de vehicles i multitud són èpiques— que, per desgràcia, en aquest moment no hi puc comptar. He mirat de trobar alguna cosa a la xarxa però avui, pel que sigui, la pesca no ha estat massa bona. La il·lustració d’Opisso, per exemple, no és la que acabo d’esmentar, ni les filmacions que he trobat a You Tube no són la que estava cercant (tot i que n'hi ha una de darrera hora que ja és una altra cosa). amb tot, espero que la seva visió us representi un plaer, i una font d’informació visual encantadora, alhora.
Desietjo que en gaudeixi especialment, avui, el senyor Silveri Garrell a qui, modestament, demano disculpes per aquest us de les seves paraules —això sí, públiques—, tretes de context. N’estic convençut que sabrà apreciar aquestes belles imatges en moviment.
Bon dia/nit a tothom.

Els vídeos:

Aquest és el vídeo més antic que he trobat, rodat pels voltants de 1908, o potser abans. Gairebé no hi ha cotxes, però sí una quantitat espaordidora de ciclistes suïcides. M'agradaria destacar la simpatia, alegria i innocència que es respira per tot arreu: tothom sembla tenir ganes de jugar amb la novetat de la càmera. Aquesta innocència, pocs anys després, despareixeria per sempre.

En aquesta pel·lícula publicitària, conservada a la Filmoteca d'Amsterdam, s'hi pot veure la Barcelona de 1912 (per tant, set anys abans que la de la data de l'entrada del bloQG). Cal imaginar que, en aquest petit espai de temps, els cotxes ja devien de canviar la fesomia dels carrers. De tota manera, aquí ja se'n comencen a veure més a que a l'anterior clip.

Film en la línia de la famosa "Berlín, simfonia d'una gran ciutat" de Walter Rüttman, que mostra un dia a la Barcelona de 1940, primer any de la caiguda de la ciutat. Aquí fem un salt excessiu per a entendre la època de la que parlàvem. Però va bé per veure, precisament, el canvi traumàtic -a només 21 anys vista, després de tot- produit per la guerra. Tot i que la càmera evita de mostrar la pobresa, les desgràcies i les destruccions dels recents bombardeigs, la ciutat que surt és molt més trista i molt menys innocent que a la que hem vist al primer vídeo.

Finalment, he trobat alguna cosa aproximada al que buscava! Són imatges del 1922 del Camp de Les Corts del Barça. Després n'aparèixen unes del 1957 (crec que ambdues són del programa que l'Antoni Bassas presentava sobre els 100 anys del Barça). Aquí potser pequem per excés: tampoc era normal aquest tipus de caos circulatori, excepte els dies de futbol o similars.
Però aquí si que la data s'acosta força: del 1919 al 1922 només hi ha tres anys (no vaig tenir mai un 10 en matemàtiques i tendeixo a valorar excessivament aquestes ridícules proeses calculars, perdoneu). En tot cas - encara que no sóc un entusiasta del futbol, precisament -, aquest vídeo reprèn una mica el bullici i l'optimisme del de 1908.

(*) Aquí hi teniu dos enllaços molt interessants al respecte:

http://www.xtec.net/~malons22/patufet/noupatufet.htm
http://www.lletres.net/pla/pla-sag.html#FOLCH
I hi afegeixo aquesta guinda dels senyor Sempronio:
http://www.lletres.net/pla/apatufet.html