El director Joan Ollé fa una adaptació teatral d'El Quadern Gris de Josep Pla

El Jove Josep Pla (assegut a la taula) amb el seu amic Alexandre Plana (no em digueu que no s'assembla al Sergi Pàmies aquest senyor, oi?) en una foto feta a l'època en la qual passen els esdeveniments descrits al Quadern Gris

El director i escriptor teatral Joan Ollé, amb la col·laboració de Carles Guillén, ha fet una adaptació teatral del Quadern Gris de Josep Pla. L’obra es presentarà els dies 25, 26, 28 i 29 de juny al Teatre Lliure, dins la programació del Grec d’aquest any. L’actriu Montserrat Carulla i els actors Joan Anguera i Ivan Benet seran els intèrprets.

Trobareu una mica més d’informació a aquest enllaç:

http://www.teatrelliure.com/cat/programa/temp0809/43quadern1.htm

L’obra, però, tindrà una pre-estrena al mateix Ateneu de Barcelona, un dels escenaris on s’esdevenen algunes de les converses més memorables del llibre, aquest dissabte 13.

Clicant damunt el següent enllaç, trobareu més informació:

http://www.ateneubcn.org/web/continguts/ca/apartats/menudeines/ateneu_al_dia/noticies/200906/20090608.html

Així mateix, l’obra serà inclosa en el cicle de representacions de la temporada 2009-2010 del Centre d'Arts Escèniques El Canal de Salt (Girona) (i acabo amb la conya marinera de posar negretes i cursives, apa).

No crec que ningú pugui dir res encara sobre com s’hauran resolt la immensa quantitat de problemes narratius i de tot tipus que pot arribar a portar de fer una adaptació teatral del text; quina haurà estat la selecció, ni quin enfocament, to i actitud haurà pres el director davant l’obra. Treure’n qualsevol conclusió abans d’hora és, evidentment, una imprudent injustícia. La única cosa que podem fer és conjeturar, això sí. I a mi, que sóc un xerraire que no calla ni sota l’aigua, això de conjeturar m'encanta.

D’entrada, haig de dir que aquest l’Ivan Benet m’agrada. Crec que és un actor jove amb bona planta, ofici i que —detall no poc important— el trobo creïble vestit d’època. M’agradaria que ell fos el personatge principal, ves. No acabo d’entendre tant, però, la presència dels altres dos —il·lustres, això sí— acompanyants. De fet, pel Quadern Gris hi desfila tant de personal que es podria fer una obra monumental de més de quatre hores —amb descans inclòs, per anar a fer un assalt desesperat al toilet— amb més de dos cents personatges amb dret a rèplica, i deixar en l’espectador la sensació de no voler que allò s’acabi mai, de tant divertit, fascinant i elegant que tot plegat és.

Crec que no és el cas —no pel que fa a la quantitat d’actors; pel resultat ètic i estètic no en tinc ni idea, és clar. He escrutat la informació que he trobat, pel davant i pel darrere, i sembla que només surten aquests tres intèrprets. ¿Estem davant d’una presentació minimalista, o si ho preferiu, essencialista del llibre? Potser sí i pot ser que també estigui bé. De fet, fins i tot un bon monologuista, sense cap mena de decorat al darrere, podria fer-ne meravelles, només rememorant els texts i els diàlegs, com si ens ho estigués explicant assegut a la taula d’un bar. He vist que la informació que hi ha a l’enllaç de l’Ateneu hi diu que, com a mínim allà, es tractarà d’un extracte de lectures. En fi, no ho sé, ja ho veurem (o ho veuran els que podran anar-hi).

Cal tenir valor per resumir amb els tres personatges escollits l'anar i venir de vells —intel·lectuals de ciutat i de poble, pagesos, pescadors, pòtols i empresaris—, aquell mostrar sense mostrar, aquell subtext constant, carregat de tensió humorística, comicitat circumspecta, estoica, entre línies. I al final, la fugacitat de la vida, la pols que se’n du el vent, l’oblit de tot plegat i tot el que vulgueu, amb el seu pòsit amarg, d’una contundència similar, sinó superior, al relat Els Morts de James Joyce, és clar.

Confiem que Joan Ollé no hagi volgut fer una lectura massa solemne del llibre...  que també la podria fer! Resulta impossible d’acontentar a tothom. A més, ja ho sabem que cada lector del Quadern Gris té aquelles pàgines favorites i, ai d’aquell que gosi arrencar-la! ... mentre el del costat, admirador de la mateixa potència, aquella pàgina “imprescindible” se li ben refot, perquè, ell, el que no vol és que li toquin aquella altra, que no té a veure res, ni en to ni en intenció. És així. No és poca la gosadia del senyor Ollé.

Desitjo el més gran èxit a Joan Oller. Molta sort!