Joan Solà ha rebut el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Felicitats mestre!

Els dos volums del senyor Joan Solà que he demanat a la biblioteca Santiago Rusiñol: mai és tard per corregir mancances.

Una bona notícia: el lingüista Joan Solà i Costassa ha rebut el 41é Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Enhorabona!

No conec el senyor Solà en profunditat, ni tampoc no he estat alumne seu —de fet, tots els meus mestres ha estat gent morta—, ni res de tot això, però me n'alegro. Segueixo, això sí, els seus articles al suplement de cultura de l’AVUI, que sempre m’han agradat molt. He sentit algunes paraules del seu discurs al telenotícies i he llegit els articles que li dediquen al diari esmentat, així com a d’altres, a través d’Internet, i m’he gairebé emocionat. Molt maques les seves paraules, sí senyor.

He decidit de fer un article breu —més que res per portar-me la contraria a mi mateix i per donar una mica de peixet als pontífex dels manuals d’estil que diuen que els posts han de ser curts. He cercat a la xarxa i m'he topat amb algunes coses curioses i amb d’altres que m’han fet dir “mau!”. No pel que trobava sobre el mestre, en qüestió, ni molt menys. Per tant, no hi ha cap mena de decepció, per part meva, sobre un senyor a qui encara tinc el mateix respecte, sinó més.

Mai farem prou feina mentre sigui perquè no es perdi l’ús de verbs fantàstics, com aquella meravella del “caldre”, i tant de vocabulari i frases fetes insubstituïbles. Hi ha experts de renom, però, que gasten una energia tremenda a generar polèmiques idiotes sobre la llengua, que, si bé estan fetes a partir de les més bones intencions, la única cosa que aconsegeuixen és afeblir-ne les ganes d’emprar-la entre els ja escaldats usuaris. La última —i de les més perilloses, pel que representa de divisions artificials entre els parlants/escriptors— ha estat la de si això és un bloc o un blog. Quina mandra! No sé quin guany hi troben a separar els usuaris d’ambdós termes entre bons i dolents, amb llistes incloses, en el més pur estil cacera de bruixes. Ja hi ha prou bestieses que fan que els catalans ens separem, per a gran alegria dels que ens volen diluïts, com per a crear-ne de noves. Fa poc acabo d'esopegar-me amb la desagradable sorpresa de que el que hauria de ser una discussió purament tècnica, la típica sobre que representa l’arribada d’un terme nou —una mica com el que va passar amb computadora, que al cap del temps acabà derivant en ordinador, i aquí no va passar res, crec— es converteix en motiu de que se’m barri el pas, com si jo fos un empestat, una ovelleta que segueix el que diu el Termcat, tancat dins la cova de Plató, mentre els superiors ja n’han eixit i poden organitzar la seva camarilla d’autèntics revolucionaris.

Mirin senyors: amb les seves llistetes només aconsegueixen que em rebel·li, continuï dient bloc i que, per la meva banda, només faltaria, deixar absoluta llibertat a que els meus amics li diguin com vulguin, bloc, blog o barrufet campana. Hi ha altres qüestions lingüístiques que ens haurien de preocupar força més, la veritat. Proposo al personal que continuï sent tan civilitzat com fins ara i que, quan aquestes patums acabin la seva batalla cruenta, la resta de mortals, que no tenim cap mena de ganes de rebutjar un amic per criaturades d'aquesta mena, ja ens hi adaptarem i escollirem el terme final, per inapropiat que sigui segons la pura matemàtica. Gràcies.

Sé que en el cas del senyor Solà hi ha hagut certs enrenous al voltant de l’ús de l’”esclar” i el “sisplau”, enlloc dels “és clar” i “si us plau”. Jo prefereixo els segons, però em sembla perfecte que hi hagi qui usi els primers. Sincerament, el tema no em treu ni un segon de son. Jo uso les formes tradicionals perquè la primera vegada que vaig haver d’escriure’ls ho vaig copiar dels escriptors morts que m’agraden. No obstant, això no vol dir que tots els vius que també m’agraden i els empren, només per aquesta rucada, m’agradin menys. Què el senyor Solà defensa els “esclar”? no ho sé, potser sí. I? M’avorreix sobiranament anar més enllà de si ell ha estat o no un defensor o detractor de l’”esclar” o del “sisplau”, perquè la meva admiració continua incòlume: no li he sentit mai defensar que substituíssim el “per descomptat” pel “desde luegu”, per exemple.

“Esclar”, “sisplau, “és clar”, “si us plau”, “bloc”, “blog”... escolliu el que us doni la gana i a mi no m’atabaleu. Ja ho he dit, però insisteixo: tenim altres problemes més seriosos que ens estan matant la llengua, de debò. A més, algú s’ha dedicat a fer un cop d'ull a la feinada que ha fet aquest home? La llista de treball pura i dur, de caire tècnic —allò tan feixuc però que algú ha de realitzar— és immensa.

És més, per esmenar la meva ignorància sobre els escrits del flamant premiat, he decidit d’anar a la biblioteca Santiago Rusiñol de Sitges. Després de conèixer i saludar, per fi, el Francesc —un paio molt simpàtic i eficaç, és així— he escollit dos llibres seus: “Tractat de puntuació” i “Llibre d’estil de l’ajuntament de Barcelona”.

¿Trobeu que la meva elecció ha estat surrealista, ara que tot just ha sortit un llibre, “Plantem cara”, que té pinta de ser la bomba? No, simplement ha passat que, dels quatre o cinc que hi havia disponibles, aquests dos són els que més gràcia m’han fet. Punt. Tot eren llibres tècnics sobre sintaxi catalana i altres qüestions igual d’espesses. Cap llibre “polític”. Malgrat la petita part de decepció inicial —home, el morbo per llegir les seves opinions de caire social, jo el tenia, no me n'amagaré ara— al final me n’he alegrat molt. De vegades, la simple tècnica purifica. Un tractat de mecànica o jardineía pot arribar a ser una literatura més honesta que la puguem trobar a segons quina narrativa.

Venint cap a casa, anava fullejant els dos exemplars, mentre esquivava els vianants que venien de cara i els fanals de bell disseny amb un estil comparable al dels grans esquiadors d’slalom—no tinc ni idea d’esquiar, jo, no em demaneu consell sobre el tema, doncs. Mentre feia una ullada al de la puntuació, m’ha alegrat de comprovar les coses que faig bé i m’he sentit culpable per les que no; allò que sempre passa amb aquest tipus de llibres. Després, mentre fullejava el llibre d’estil sobre el català a l’Ajuntament de Barcelona, no he pogut evitar de pensar que segur que hi ha d’haver excelses ments de la lingüística que se’n deuen de fer creus per les solucions trobades pel senyor Solà, en aquest tema. Suposo que ha de ser una mica com es fa amb els senyors del Termacat que, digue-me ignorant, però imagino que també deuen de ser lingüistes de colzes gastats de tant estudiar. Què fàcil que és criticar la feina dels altres. No serà que hi ha molta enveja?

Bé, si n’hi ha, per mi no passa res, perquè jo també ho sóc molt d’envejós. No m’ha passat poques vegades allò de tenir la percepció de que algú que considero un incompetent s’ha quedat amb alguna feina que jo estava convençut que hauria fet millor. Normalment, en aquests casos, acostumo a restar estupefacte, a un racó, amb cara de Buster Keaton. Com a màxim rondino una mica. Al final, però, sempre arronso les espatlles i me’n vaig a començar de nou, a una altra banda, com a la poesia aquella de l'"If" dels nassos. Què hi puc fer? El que no se m’hauria mai acudit seria inventar-me alguna polèmica artificial com la del bloc/blog i ajudar a desanimar les ganes dels pocs que s’atreveixen a escriure en català, i se n'acabin anant a Madrid, farts de tanta collonada.

En qualsevol cas, tanta porqueria miserable —res d’estrany en un país petit i menystingut a si mateix com aquest— no ha fet que se m’espatlli el dia. I l’alegria continua amb aquestes dues petites joies que ara, temporalment, tinc en propietat.

Felicitats mestre!