L'Ictineu 3 a la Festa de la Ciència

Ja ha passat la Festa de la Ciència. Es miri per on es miri, va ser una experiència molt positiva.

Aquí podeu veure l’estand de l'Ictineu 3

Després de molts patiments, aquest petit gran submarí anomenat Ictineu 3 s'està finalment construint a una de les dependències del Museu Marítim de Barcelona. La gestació d'aquest aparell està sent tota una odisea, carregada de flaire de pioner. Penseu que a l'Estat Espanyol no s'ha construït cap submarí científic des que en Narcís Monturiol navegà amb el seus dos Ictineus, ara fa exactament 150 anys.

El Mediterrani és el mar amb més jaciments arqueològics del món i un dels que poseeixen una de les varietats biològiques més riques. Però també és un dels més amenaçats per la contaminació i per l'expoli efectuat per part d'estraccions de tresors indiscriminades i poc respectuoses amb l'entorn històric i natural. Entre moltíssimes altres necessitats urgents, un submarí d’avantguarda d'aquestes característiques és vital per a la conservació i l'estudi del mar. La circumstància actual de no tenir-ne cap, i el fet de que cada vegada que ens en cal un l'hàgim d'anar a demanar a d'altres països, pagant pel lloguer uns preus desorbitats, és una immensa vergonya col·lectiva. De tota manera, sembla que ja podem dir, per fi, que ara el projecte s'està començant a fer realitat. El futur, en aquest sentit, s'albira amb una mica més d'esperança.

Aquest és un dels pòsters sobre l'Ictineu 3, que informa d'algunes de les seves característiques. Si l'amplieu, podreu llegir els textos perfectament


En aquest altre es parla d'en Narcís Monturiol i els seus dos Ictineus, per promocionar l'Any Monturiol. Tot el que hem dit del pòster anterior també val per a aquest

En Pere Forés, creador i impulsor del projecte Ictineu 3, i la Carme Parareda, preparant els ordinadors.


En Pere Forés enmig d'una presentació del projecte Ictineu 3, a la carpa principal de la Festa de la Ciència

La xerrada que va fer en Pere Forés a la carpa principal de la Festa de la Ciència, malgrat ser més resumida que la que va fer a Terrassa (podeu trobar la crònica que en vaig fer en aquest enllaç http://florencisalesaspla.blogspot.com/2008/07/presentaci-del-projecte-ictineu3.html ) fou molt amena i informativa. Amb l'ajut del suport visual, crec que el públic es va fer una bona idea de la necessitat de tirar endavant un projecte com aquest.

Entre moltes altres qüestions, en Pere mencionà que per a l'ensorrament del Prestige van haver de venir submarins francesos per tapar els forats que desprenien el petroli, abans de procedir a la posterior reparació. El preu del lloguer de cada un d'aquests aparells va ascendir a l'equivalent del cost total de la construcció de l'Ictineu 3. De moment, els ajuts oficials per a que el submarí pugui ser realitat són, a excepció de la inestimable del Museu Marítim —que, com ja hem dit, ha cedit les seves instal·lacions amb entusiasme—, insuficients. Jo —no ho sé vosaltres— ho trobo d'un vergonyós que esgarrifa.

Gairebé tot el recolzament econòmic actual prové de les aportacions que diversos particulars han anat fent a l'Associació, tal com va passar al temps del malaguanyat Monturiol. No aniria gens malament que tots, autoritats i ciutadans, no tornéssim a repetir els mateixos errors d'aleshores. Tenim a les mans un projecte avalat per totes les certificacions internacionals de garantia tècnica i científica; en el qual hi estan treballant, per fabricar peces de disseny exclusiu —i cobrant, és clar— les millors empreses de components específics del món. Mentrestant, els tècnics d'aquí estan fent miracles amb les limitacions que pateixen. Només realitzar els càlculs de la resistència de cada una de les peces, de la pressió del pes que hauran de suportar, ha estat un treball de mesos. Aquest temps s'ha vist després doblat, i fins i tot triplicat, a causa de cada nou punt feble que es descobria, d'alguna corba encara millorable en el disseny, etc.

La Núria Clemares en plena acció com a Narcisa Monturiol

La Núria Clemares és una excel·lent actriu, amb una llarga carrera al teatre, a la televisió, i fins i tot amb alguna inclusió al cinema, que s'ha especialitzat com a conta-contes i com a pallassa. Amb la seva expressivitat facial, el moviment del seu cos —sobretot el de les mans— i una veu plena de matisos, no és estrany que hagi estat ben rebuda en diversos festivals de pallassos, cinema i teatre.

La carpa de l'Ictineu va comptar amb el seu talent, per embadalir els més petits amb un conte ple de màgia, que ella mateixa havia creat, sobre la vida d'en Narcís Monturiol. Ella representava la Narcisa, la neta —o besneta, ara no us ho sabria dir— que, amb quatre elements escènics molt simples però efectius, aconseguia que tots els espectadors, grans i petits, ens imaginéssim que estavem visitant les golfes del seu avi. A partir d'aquesta premisa, la Núria ens va convidar a fer un meravellós viatge en el temps.

Els nens entrant dintre de l'Ictineu 3 i 1/2 per demanar els desitjos més bells

El punt àlgid del tendre espectacle va ser quan va convidar a tot un seguit de voluntaris perquè s'introduissin, l'un rere l'altre, dins un fantàstic submarí anomenat Ictineu 2 i mig —una andròmina magnífica, d'uns quatre metres de llarg per un i mig d'alçada, amb esquelet de tubs de plàstic, casc de xarxa negra, amb tot de pops, estrelles de mar i altres bèsties marines que li penjaven— i a on cadascun havia de cridar, amb tota la potència dels seus pulmons, algun bon desig per a la humanitat. Si els voluntaris no haguessin esgaripat prou fort, el submarí no hauria avançat. Afortunadament no va ser així, i la potència de les gargamelles infantils van generar prou energia com perquè el submarí s'endinsés dins un mar imaginari. Aquest final, que entrava dintre del món de la fantasia pura, ens va omplir a tots d'una emoció, potser ingènua, però genuina.

La "Narcisa" parlant de les gestes del seu avi

L'espectacle de la Núria venia tot just darrera de la meva xerrada. En veure'l, vaig temer per no haver-li espatllat massa l'invent, per haver explicat massa coses. No era culpa meva, però em sabia greu, la veritat. Afortunadament, en veure amb la professionalitat com amb no res era capaç de fer descobrir tot un món al públic, se'm van passar tots els neguits de cop. En definitiva, que vàrem gaudir d'un espectacle molt bonic, aptíssim per els petits però que també aconseguia, al cap d'una estona, guanyant el cor dels adults. Talent, gràcia, ofici i un espectacle ben estructurat van ser la base de l'èxit. I no només parlo per mi: la meva filla va venir a la sessió del diumenge i va al·lucinar.

Tot de nens fabricant el seu submarí

Tot just acabava el conte màgic de la Núria, els nens que ho volguessin podien passar a una llarga taula on hi havia tot de materials, des d'ampolles de plàstic fina a papers de colors, per a que cadascú es construís el seu propi submarí, seguint el dictat de la seva imaginació. Un grup de monitores ajudaven als menuts constructors, així com també vigilaven que no es tallessin un dit amb les tisores.

El Florenci parlant sobre com tots els submarins d'abans del senyor Monturiol s'esclafaven

Les cinc xerrades que vaig fer van variar força de durada, to i inspiració, depenent de la mena de públic que tenia. També hi va influir el fet de si venia algun tipus d'activitat que, per qüestions d'horari, s'encavalcava amb la meva. Haig de dir que, mentre a un escenari que teníem al costat —i que disposava d'un sistema d'amplificació deu vegades més potent que el nostre— no hi havia cap actuació, em sentia, mai més ben dit, com peix a l'aigua. Però quan hi havia música o teatre, reconec que més d'una cop perdia el fil, i havia de recórrer a allò tan enutjós de repetir les frases per poder agafar-lo de nou. Crec que aquesta desconcentració episòdica també la van patir els espectadors.

No sé ben bé de que devia estar parlant aquí aquest borinot

No crec, tampoc, que ho fes malament del tot. És més, hi va haver alguna xerrada en la qual crec que vaig estar força inspirat. Però en d'altres vaig caure en l'error d'allargar una mica massa segons quin tema secundari, de manera que després no tenia temps per aprofundir en algun dels més bàsics. En una ocasió em vaig oblidar totalment de parlar de l'aventura a Icària, un dels moments més emocionants i importants en la vida de l'inventor figuerenc. Suposo que pocs ho devien notar, però no és això, i em va saber molt de greu, sincerament.

En alguns casos el públic va riure molt, mentre en d'altres els acudits eren rebuts amb una dura fredor. Però no em puc queixar: al final de cada xerrada, sempre vaig poder tenir la oportunitat de poder parlar amb aquells que s’havien interessat més amb el tema. Per mi era un plaer ampliar una mica més la informació que, per qüestions de temps, no havia pogut utilitzar, i compartir l'entusiasme que per la història s'havia generat entre els nouvinguts.

Haig de fer una menció especial d'alguns nens extraordinaris, fora del comú, coneixedors no només d'en Monturiol, sinó d'en Leonardo da Vinci. Concretament n'hi va haver-hi un que fins i tot sabia que Alexandre el Gran havia fet fabricar unes campanes de vidre per poder travessar l'estret del Bòsfor, com si fos un submarí, abans de que jo ho en digués res; i, a sobre, sense exhibir la més mínima repelència. Increïble! D'aquests, ja us ho dic ara, sí que n'adoptaria uns quants.

En una de les xerrades, amb la presència del senyor Josep Garriga

Per mi, el més important va ser, però, la possibilitat de poder informar de la història a una quantitat de públic força extensa, i que les persones. També va ser molt gratificant que aquells que en saben més sobre el tema quedessin satisfetes amb la meva feina. Els ànims i les paraules tan maques que em va donar el senyor Joan Garriga, director de l'Associació d'Inventors Monturiol, van suposar per mi un suport que no té preu —i això que ell assistí a una de les xerrades més sabotejades per el volum del so de la carpa "enemiga", justament aquella en la que em vaig oblidar totalment de la maleïda Icària!

Nogensmenys fantàstics foren els ànims que em van donar el Pere, la Carme i tots els col·laboradors allà presents. En Pere, amabilíssim, fins i tot em donà un parell d'indicacions concretes sobre algun punt, relatiu als aspectes més tècnics dels submarí —allò que, de llarg, per molta documentació que he remenat, encara se'm fa espès— que no eren ben bé com jo comentava. No crec que tampoc les acabés d'assimilar exactament igual com el que haurien de ser, però vaig mirar d'incorporar aquests petits arranjaments el millor que vaig poder a les xerrades que em quedaven.

Sempre impressiona haver de parlar de segons quins temes davant d'experts, i no diguem ja quan toca fer esment a un submarí que s'està construint —la conclusió de la meva xerrada sempre la usava com a introducció per a la que venia després, sobre el projecte actual de l'Ictineu 3— amb un mínim de tecnicismes, davant de qui se l'ha inventat, i tenint com a coneixements científics només el que li has sentit dir a ell.

Com a altra conclusió negativa a les meves xerrades, crec que vaig parlar un pelet massa de pressa. Quan vaig veure l'espectacle de la Núria, per exemple, em vaig adonar de la immensa diferència que hi havia entre el seu ritme, impecable, controlat, però en el que mai perdia la tensió, amb el meu, desbocat com el d'una moto sense manillar. Ja us ho dic, no és que cregui que jo estigués malament —de fet, tota l'estona em trobava molt tranquil i segur, perquè, mal m'està el dir-ho, el tema el portava ben preparat— però en més d'una ocasió m'hauria d'haver pres el doble de temps i haver controlat una mica millor el timing.

Els nens dibuixant Ictineus com qui respira

En acabar les meves xerrades, els nens que havien assistit podien participar en un concurs de dibuix sobre qualsevol dels tres Ictineus: els dos clàssics o el futurista. Us puc ben assegurar que ara tenim una bona feinada per decidir els guanyadors, perquè n'hi ha que són increïbles!

En Pere Forés en una de la seves xerrades sobre el projecte Ictineu 3

Les xerrades d'en Pere són, com a de ser, més serioses que les meves. Per sort, és una persona amb molt de sentit de l'humor i tampoc es queda curt a l'hora de deixar alguna espurna humorística aquí i allà. Gràcies a que ell és un tècnic —i jo no, en absolut— aprofitava per a aprofundir en alguns dels aspectes pioners més interessants dels dos Ictineus d'en Monturiol, i els feia entenedors per als espectadors menys avesats a aquesta temàtica, sense per això, perdre un bri de consistència científica.

El Pere enmig de les seves xerrades. En primer terme podeu veure la maquesta a escala real de la bombolla interior de l’Ictineu 3. La real està totalment feta en acer i pesa unes dues tones. La maqueta que teníem a l'estand, feta en fibra de vidre, pesa uns cent quilos. No cal que us digui que va ser una atracció fantàstica per a la canalla —i, ehem! també per als adults.

El públic atent a les explicacions d'en Pere

Com ja he comentat al principi, la xerrada del Pere tenia molt a veure amb la que ja havia tingut ocasió d'escoltar a Terrassa, però amb l'ampliació de molts detalls tècnics, no tan sols del seu propi submarí, sinó també dels clàssics del nostre pioner del segle XIX.

Aquí podeu veure com l'audiència comença a estar força atapeïda. Sobre el tema no crec que ens puguem queixar: no va haver-hi cap xerrada que no comencés amb més de la meitat de les cadires plenes i, en va acabar, cap que no tingués una pila d'espectadors drets, més enllà de la carpa, perquè no hi cabien.

De dreta a esquerra: el senyor Josep Garriga, director de l'Associació d'Innovadors Narcís Monturiol, en Pere Forés, creador i màxim impulsor del projecte Ictineu 3, a més de director de l'Associació Institut Ictineu, la Carme Parareda, col·laboradora número u d'en Pere, tant a l'associació com amb el projecte del submarí, i un servidor de vostès, que, acostumat com estava suspendre les matemàtiques, encara no acabo d'entendre que fhi feia enmig de tanta eminència científica.

En Pere, en un moment de relax, assegut dins la maqueta d'aquest fragment del submarí

La Carme, en una situació una mica més incòmoda i divertida, mentre vigila que un nen que vol treure el cap per la escotilla no es trenqui coll i barres

La Elisabeth Gras (la Eli, vaja) i jo mateix (de fet, "Motor Combo" al complet, si voleu) asseguts dins la maqueta. Dins d'aquest aparell hi haurien de cabre, còmodament assegudes, tres persones adultes. Estic molt agraït de que vingués a donar-me recolzament. Gràcies patata!

I això és tot, de moment. Només em queda desitjar que aquest aparell deixi de ser un somni i acabi sent el que li toca: el primer submarí català científic i el primer del món a tenir un bon grapat de característiques revolucionàries. Les nostres costes se'l mereixen.