Atrezzo: Desfent un malentés desagradable

Nota important abans de llegir l'entrada: aquesta entrada és per aclarir un malentès que he tingut amb un amic. Com que el malentès ja està aclarit, no cal que us la llegiu. Si voleu, evidentment ho podeu fer, però us adverteixo que és un rotllo patatero per a qui no sàpiga de que va la cosa. Com dirien a la tele: disculpin les molèsties, tot seguit continuem amb la retransmissió.

Hi ha hagut un malentès provocat per un comentari que vaig fer en algun lloc a Internet. No sé, en aquest moment, a on ni quan el vaig fer. El més probable és que es tractés d'un comentari de resposta, en algun fòrum, a algú en alguna de les pàgines o comunitats que estat. No desfaria el malentès si fos alguna qüestió de caràcter ideològic o similar: del que en penso (o he pensat)  no me n'haig de desdir si ho vaig fer públic; accepto les conseqüències. Però aquest cas ha fet mal a una persona que sempre es va portar molt bé amb mi. Hi ha un detall no prou aclarit que s'interpreta molt malament.

L'any 1997 jo treballava a l’Studio Camara, l’estudi d’animació i il·lustració d’en Sergi Camara, l’excel·lent dibuixant i millor persona —com s’acostuma a dir, però en aquest cas és cert— del qual normalment no en parlo mai. De fet, acostumo a parlar poc de les persones amb les quals he treballat i si m’hi refereixo ho faig d’una manera vaga “un company que vaig tenir”, “els meus companys de viatge”, “aquell veí”, etc, ja que és probable que no els faci gaire gràcia veure's presentats en públic amb noms i cognoms a les anècdotes que pugui explicar. Tampoc ho acostumo a fer d’aquells que tampoc han estat amics sinó tot el contrari. Com tothom, suposo, m'he trobat amb alguna persona a qui, sincerament, no li tinc cap simpatia. I aquí està el problema. En no esmentar ni a l’amic ni a l’enemic es poden crear confusions tan allunyades dels meus desitjos com la que acaba de succeir, amb uns resultats justament contraris al que buscava amb el comentari.

M’explico:

En Sergi Camara no només era l’alma mater de l’estudi, sinó que era qui havia de tractar els clients, aconseguir feina per a tothom i aguantar les neures i manies de tots els qui érem allà. Al llarg de molts anys de treballar plegats, puc ben assegurar que en Sergi va veure i patir de tot. Una de les més absurdes injustícies, però, fou el fet de que moltes persones —mai cap de les que treballaven amb ell— deien que era un pirata, un trampós i altres calúmnies que a tots els seus companys i amics, els qui véiem com es desvivia per tirar endavant, amb l’esforç i la paciència com a única eina, ens emprenyava moltíssim. A ell, no cal dir-ho, també li tocava els nassos. Mirava de fer com que s’ho agafava amb filosofia i sentit de l’humor —i Déu sap que si he conegut algú amb sentit de l’humor i filosofia ha estat ell— però segur que les mentides i les llegendes negres absurdes que creixien sense fonament sobre ell el devien fotre molt.

Jo no he estat mai del tipus de persona que em busqui la vida, ans al contrari: mai he fet un pas a la vida, si no s'ha presentat algú per donar-me una empenta. En aquest sentit, sóc el perfecte exemple del que no hauria de ser un català emprenedor. Sense la meva amiga Eli Gras o per en Sergi Camara, pel meu cunyat i per més d'una altra persona, ni hauria fet mai una pel·lícula, ni hauria publicat un llibre, ni fet mai cap concert. És així. Faig moltes coses, però totes es queden a casa, acabadetes, en calaixos. El cas de la sèrie “Atrezzo” fou un d’aquests casos. Esperonat pel Sergi i una idea que ell havia tingut sobre un petit cuquet —“Slurps” es deia— em va esperonar a competir una mica, a que jo fes el mateix. I fou així com vaig crear la meva sèrie d'animació, "Atrezzo". Si no hagués estat per ell mai l’hauria fet. Ell em va donar tota la llibertat del món per a que la realitzés com em donés la gana, del dret i del revés, amb una llibertat que dubto que mai cap creador pugui tenir amb cap productor. Ell va ser qui va anar a Cannes i qui va fer totes les negociacions amb el productor americà per mirar que la sèrie tirés endavant. Podria dir que jo hauria fet les coses d’una manera o d’una altra molt diferent a ell en aquest sentit, però no puc, de cap manera. A mi em va ser comodíssim no anar a Cannes, quedar-me a Barcelona, fent "l'artista". És una cosa que, tothom que em coneix personalment ho sap perfectament. No me n'amago ni m’entusiasma parlar dels meus defectes personals en públic, evidentment. El cas és que jo vaig estar fent la feina de director de la sèrie, guionista, vaig animar els primers episodis, vaig fer les creativitats, vaig composar la part d’unes musiquetes (l’altra part ho va fer un altre excel·lent amic, l’Alain Wergiffosse, de qui també he aprés moltes coses). Tota aquesta feina la veig fer gratuïtament, però no perquè jo fos ximple, sinó perquè era la meva part del tracte: tampoc Studio Camara estava guanyant un cèntim per posar les instal·lacions i tota l’ajuda que va caler, a més dels viatges a Nova York i ves a saber la quantitat de calers invertits en els conceptes més insospitats.

Al llarg de tot aquest període, sempre que trobava una estona, vaig tenir la oportunitat d'animar alguns episodis de la sèrie del Sergi, "Slurps", realitzada alhora que la meva. Per aquesta altra feina no vaig cobrar ni més ni menys que qualsevol dels altres animadors. Era un tracte absolutament just. Per la mateixa feina, a la sèrie "Slurps", la seva, de dirigir, crear els gags i fer algunes animacions, el propi Sergi (ell, a la seva sèrie ho feia tot també, a més de ser co-productor) era l'únic que tampoc cobrava ni un ral.

Al final, sembla que ambdues sèries es van vendre força (més l’"Slurps" que l’"Atrezzo"). Jo recordo haver preguntat com anaven les vendes i el Sergi m’informava que el productor americà deia que força bé i que aviat arribarien diners. El cert és que aquests diners no arribaren mai. Això per Studio Camara va representar un desastre (un altre més) i per a mi, a més petita escala si voleu, també. No cal que us avorreixi amb els problemes familiars que vaig arribar a tenir, per haver promès uns guanys que no arribaren mai.

I aquesta és la història completa, tal com jo la vaig viure des del meu punt de vista, resumida, però molt més extensa que en el ràpid i atropellat comentari que devia fer a aquella persona a Internet. I home, una cosa que hem fet, tant el Sergi com jo —hauríem estat molt rucs si no ho haguéssim fet— és que, ja que no hem vist ni una pela, ara que existeix el YouTube, com a mínim, penjar-, cadascú al nostre compte, una selecció de gags de les nostres sèries (ell també de la meva, evidentment, perquè també és seva per la part que li toca) i poder mostrar a qui vulgui que, coi, nosaltres vam fer aquesta feina, es posi com es posi el productor aquell. I aquí està la qüestió del malentès: el productor del qual parlo en aquell comentari, no és mai —subratllo MAI!!— en Sergi Camara, que, senyors, si jo em vaig arruïnar, ell ho va fer tres centes vegades més. El que és cert és que, amb el temps se n'ha acabat sortint i, a més, (no pas com altres que conec) sense explotar els seus col·laboradors, ans el contrari, amb el bon humor i tracte honestíssim de sempre. Ara, afortunadament, totes aquelles crisis ja són història passada, el seu estudi sembla que campeja la crisi actual molt millor que molts altres gràcies a la bona feina que fan allà, a la seva qualitat imbatible i a una reputació merescudíssima amb els clients que no voldria jo que per un comentari meu, mig mal escrit, en un fòrum antic es veiés malmesa.

Una de les diferències entre ell i jo és que ell, de llavors ençà, no ha parat d’apostar per noves possibilitats i, encara que s’ha emportat més d’un sotrac, ha anat tirant endavant, apostant, sense desanimar-se, i si alguna vegada ho ha estat, s’ha llegit el poema de l’If del Rudyard Kipling i ha tirat endavant, sense mai fer mal a ningú, com tant li agrada de dir a algun dels seus indocumentats enemics, molts d’ells, ja ho dic ara mateix, una colla de fills de sa mare covards, envejosos paràsits, autèntic càncer de la professió. Jo per part meva, no. No sóc tan lluitador com ell i m’he més aviat anant eclipsant, desapareixent, diluint-me... per culpa meva. I listos! Faig les meves investigacions, dic les meves opinions, miro de sobreviure com puc, i si hi ha algú que descobreix el geni que amago sota la meva pell i em treu del pou, perfecte. Mentrestant, no passa res, la vida és bella com una caramella.

Que quedi doncs clar, per a tots aquells que els encanta d’agafar qualsevol comentari dit de pressa, en a saber quin moment, i entendre el que li dóna la gana (normalment tot allò que alimenta el prejudici més fàcil i barroer): En Sergi NO s’ha quedat MAI ni un duro meu— més aviat al contrari, ell me’n va deixar que jo mai he estat en condicions de tornar-li. SI és veritat que un productor ens va fotre en un moment, però aquest productor té nom i cognoms —que tampoc diré ara en aquest moment, després de tants anys d’estafa; a més a Internet googlejant tot s’arregla— i no pas Studio Camara, co-productora de la sèrie, sí, però com ja crec que he dit més de quatre vegades en aquesta entrada, infinitament més afectada que jo en aquest assumpte.

Demano disculpes per aquesta entrada purament pensada per a desfer malentesos, avorrits per a la immensa majoria dels possibles lectors, però per mi bàsica per eliminar el dubte de si jo pretenia acusar a una persona per una altra, justament un autèntic impresentable, per una persona que la única cosa que va fer tota la vida fou ajudar-me. I ella ho sap. És més, no dubto que sap que si alguna vegada l'he hagut d'esmentar l'he defensat. I no ha estat una qüestió de cavalleria, sinó de consciència bàsica, de primer grau.

Espero que aquest assumpte tan desagradable quedi totalment aclarit i no calgui dir res més. Ja tinc prou problemes per la meva banda com per generar-ne de ficticis. Si n’han de venir que siguin reals, aquí estic, veniu.

I tu, Sergi, perdona nano. Estic convençut que m’entens i que no et calen més paraules.

P.D. Algun dia m'hauria agradat de fer una entrada dedicada a en Sergi Camara, que no fos e aquestes circumstàncies. Coneixent-lo, ja us puc avançar que ens diria que no li cal. Però a mi m'agrada parlar molt més de la gent que he aprés que no pas de la que m'ha fet desaprendre, i aquest dret, crec que és evident, el tinc.