11au aniversari del MANIFEST REVULSISTA NORD-CATALÀ

Pascal Comelade

Aleix Renyé



Joan-Lluís Lluís

Fa exactament onze anys que Pascal Comelade, Joan-Lluís Lluís i Aleix Renyé, tres artistes de la Catalunya Nord, compromesos amb la seva cultura, conscients i farts del genocidi cultural tan virulent que es pateix al seu territori, varen escriure aquest manifest, que avui he decidir de publicar a casa meva, en honor seu.

No sé exactament com estan les coses, ara, en aquesta part del nostre país. Estic preparant un projecte —de moment no en puc dir res, ho sento— en el qual penso fer-me'n ni que sigui una idea, el més aviat que pugui i compartir l'experiència. Ja ho veurem com acabarà tot plegat.

De moment us deixo amb el Manifest:


MANIFEST REVULSISTA NORD-CATALÀ

Pascal Comelade - Joan-Lluís Lluís - Aleix Renyé


«L'art nou no és un art d'afalac, sinó de lluita...»
(Joaquim Folguera, 1915)

Malgrat l'empenta creativa i agitadora, fa unes dècades, del grup Guillem de Cabestany i dels activistes que el sostenien, malgrat les iniciatives collectives i individuals de guerrilla cultural, l'especificitat de la creació artística a Catalunya Nord és, cada dia més, ocultada, negada i desnaturalitzada.

Aquesta creació específicament nord-catalana és fagocitada en primer lloc per l'entitat administrativa cripto-regionalista anomenada Languedoc-Roussillon. Una entitat creada en laboratori per enginyers sense accent ni memòria, pagats a preu fet i posteriorment condecorats. Aquesta région no és més que l'estadi últim del sempitern imperialisme cultural jacobí, a través dels seus organismes més polits (Direction Régionale des Affaires Culturelles, ARAM, Maison du Livre et des Écrivains, etc., lloadors d'un tradicionalisme en via de putrefacció malgrat la seva pseudo-modernitat d'inspiració parisenca). Aquest imperialisme jacobí és servit per zelosos funcionaris montpellerencs i collaboradors locals, amnèsics tricolors, caps de Segarra miserables del «bé cal anar fent».

Afirmem, com a creadors catalans, que aquest Roussillon (apellació reductora i tan infame com la francesització dels nostres topònims) no té res a veure ni a fer amb aquest Languedoc a qui ben poc li han deixat de Llengua doc. Cap decisió administrativa no ens el poden fer sentir com a part integrant de la nostra identitat, malgrat les nombroses i força subvencionades iniciatives culturals que intenten legitimar aquesta fusió entre ambdós territoris.

El revisionisme politico-cultural de la région és i serà l'instrument ideològic francès de l'agonia de la nostra malmesa identitat catalana del nord. Perquè creiem que Catalunya Nord —única apellació que respecta la dignitat històrica i geogràfica d'aquest territori —és part integrant dels Països Catalans (allò tan oblidat de Salses a Guardamar...).

Als moralistes del regionalment correcte que veuran, en aquesta afirmació, un «reflex identitari passeista» o un «nacionalisme-agressiu-que-condueix-a-la-balcanització», els recomanem que rellegeixin (si l'han llegit mai) la proclamació de la República catalana d'en Francesc Macià o els escrits del sindicalista Salvador Seguí (si no saben qui és, que cerquin a la Gran Enciclopèdia Catalana) i comprendran, si els ho permet la seva ofuscació franco-francesa, el fons universalista i llibertari d'una part del poble català, tot al llarg de la història de la seva opressió. Refusem, doncs, com a creadors i com a persones, de considerar-nos languedociens-roussillonnais o, altrament dit, francesos regionals.

Aquesta région, amb els seus happenings costumistes, la seva world-musak analfabeta, els seus truquets de màgia literaris, el seu discurs regionalista ectoplàsmic, vehicula amb aires nous la vella idea totalitària franco-espanyola d'un «Sud Global», tenyida d'un exotisme d'obligada mediterraneïtat. I així n'aprofiten per dibuixar noves i fantasmagòriques «eurofronteres» assassines d'identitats (gràcies a Montpeller, Tolosa, París i Madrid). Tot això per arribar ala uniformització definitiva, beata i cloroformitzadora d'un arc mediterrani el geni del qual és proporcional al nombre de culs bronzejats que s'hi passegen.

Aquest projecte tan vergonyosament acceptat pels collaboracionistes locals, i també barcelonins, exigeix que les cultures pròpies dels territoris inclosos en aquest invent regional es dilueixin fins a no tenir més color, sabor ni flaire. Unes cultures pròpies prou rebaixades perquè no facin ombra al new age que ens han inventat : corridas, bodegas i flamenco adulterat són, a hores d'ara, el nec plus ultra de la cultura meridional i la imatge publicitària de la région. Un espanyolisme cridaner amb flaire d'aquell folklore sepulcral de moda a l'Espanya franquista. És el gran descervellatge, que sembla fer la unanimitat tant a la dreta (l'extrema, i l'altra) com a l'esquerra jacobina i patriota i, en definitiva, a tots aquells que ja no saben fer la diferència entre la vida real i un joc televisiu.

Sem conscients, és clar, de la implantació cada dia més gran, al nostre país, de comportaments ultra-francòfils i de l'arrelament de les mentalitats nacional-integristes franceses. També constatem l'abandó progressiu de la percepció de la nostra catalanitat, com també la ignorància quasi completa dels catalans autònoms del Sud envers nostre (l'exemple anecdòtic en seria l'èxit de la Maison du Languedoc-Roussillon a Barcelona, un insult per als nord-catalans).

Nosaltres, en tot cas, volem crear aquí, perquè vivim i treballem aquí, i perquè ens repugna aquesta política d'asfíxia programada, sota els aplaudiments generalitzats, de la nostra cultura. Volem crear i anar fent, amb mandra o coratge i tal com li ragi a cada un. Però que hom no esperi, per valorar, mirar, llegir o escoltar el que fem i creem, que hàgim triomfat a Paris, com és tan sovint el cas amb els artistes catalans (del nord o del sud) que arriben a tenir un cert ressò a Perpinyà.

Aquest comportament del públic i de les institucions locals no és més que un símptoma greu d'artrosi provincianista —obsessió per la Capital— que esdevé perversió mental quan és acompanyada d'un menyspreu tot just dissimulat per tot el que es crea aquí...

Parlem doncs del Conseil Général. Maquinària departamental que, des que va sortir del fang de la nit jacobina, es mostra absolutament indiferental que es fa i es crea aquí, si aquest fer i crear implica l'assumpció d'una identitat catalana sense equívocs. Perquè aquest fer i aquest crear s'allunyen dels seus costums culturals submesos i esquizofrènics : la cultura de la televisió patriòtica, dels festivals intercanviables i de les estrelles del show-biz que ens baixen de París.

Ens diran, és clar, que no necessitem ni conseils généraux, ni conseils régionaux per a crear... i és veritat. Que no s'ocupin de nosaltres, si no ho volen. Nosaltres sí que ens volem ocupar d'ells perquè la identitat catalana —sense la qual les nostres creacions no serien el que són— només podrà continuar existint si les institucions polítiques que regenten aquest territori l'assumeixen com a pròpia i com a cultura no fossilitzada.

Reivindiquem doncs un independentisme individualista creador, un idioma divers vehicle d'una realitat rica, que englobi el Vocabulari Rossellonès, l'Alcover-Moll i el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, perquè la llengua catalana, en tota aquesta diversitat, ens serveix Amb tota evidència a estructurar la nostra identitat. Reivindiquem una actitud llibertària de creació sense autocensures, sense vergonyes localistes i sense ajudes ni autoritzacions. I ho reivindiquem sense cap intenció de crear cap moviment o de dictar cap línia de conducta. Això sí, amb la voluntat de no renunciar al nostre marc cultural i mental, els Països Catalans, i amb un desig d'universalisme abastable únicament pels que no reneguen de la seva identitat. En el nostre cas, l'especificitat catalana septentrional.

Perpinyà, juny de 1998