dimarts, 27 d’abril del 2010

Vigileu la vostra cafetera...

Avui, i sense que consti com a precedent, farem una entrada en italià. Cap mèrit per part meva: el text l'ha redactat el departament de publicitat de Bialetti, la casa que va dissenyar la famosísima cafetereta italiana clàssica que podeu veure a la foto de baix. Mentre preparem qüestions d'intensitat aparentment més profunda, avui us ofereixo la oportunitat de practicar la llengua de Leopardi (o de Berlusconi, si li teniu mania, és clar).

Què hi ha millor que prendre un bon i fumejant cafè a primera hora del matí? Bé, a mi em ve al cap justament una altra cosa, perquè un servidor és un cas perdut. Però una bona tassa de cafè no és un substitutiu de cap plaer, tampoc. Per mi, és un plaer per si sol. Especialment si són dues, de tasses (inssaciable que sóc).

De tota manera, aprofitant que ho sé tot de tot, aprofito per donar-vos un dels meus savis consells: Quan us prepareu un cafè (per vosaltres, per a la vostra estimada família) vigileu no cremeu la cafetera. La primera cosa que s'acostuma a cremar és el piu de matèria plàstica de la tapa, el mànec, la goma interior. La cadena de desastres no sempre segeuix aquest ordre, perquè la cosa depèn de com hàgiu deixat la cafetera damunt els fogons.

Ah! què em dieu que us heu passat al Nexpresso? Aleshores ja no em dirigiu la paraula. Com a mínim, no en el tema cafè. Sí, a mi també m'agrada molt el George Clooney (jo també sóc un fan d'aquests anuncis, què passa?) però aquí s'acaba el meu fervor. En sec, de fet.

Buon giorno,


1919 Le origini di Bialetti

Bialetti nasce nel 1919 quando Alfonso Bialetti apre a Crusinallo (VB) un’officina per la produzione di semilavorati in alluminio. Spinto dallo spirito imprenditoriale, trasforma la sua Officina - Alfonso Bialetti & C. Fonderia in Conchiglia - in un atelier per la progettazione e produzione di prodotti finiti, pronti per il mercato. Con l’intuizione geniale di Alfonso Bialetti, nel 1933, viene alla luce Moka Express – dal design Art Decò – che rivoluziona il modo di preparare il caffè a casa e permette all’azienda, grazie anche all’ambizione del figlio Renato, di affermarsi immediatamente tra i principali produttori italiani di caffettiere.

La notorietà del marchio Bialetti viene ulteriormente consolidata grazie ai rilevanti investimenti pubblicitari su Carosello ed alla comunicazione incentrata sull’immagine del “Omino con i baffi” – nato negli anni ’50 la matita di Paul Campani – che ne diviene il simbolo e tutt’oggi è presente sia sul marchio del Gruppo Bialetti Industrie che applicato sui suoi prodotti.

1947 La storia di Rondine

Nel 1947 a Coccaglio in provincia (BS), Francesco Ranzoni, nonno dell’attuale Presidente, fonda un’ Azienda specializzata nella produzione di pentole in alluminio: Rondine Italia Negli anni ’80 la Società è tra le prime in Italia ad utilizzare il rivestimento antiaderente e introdurre la serigrafia sui propri prodotti da cottura. Nello stesso periodo Rondine Italia raggiunge un altro importante traguardo con la creazione della linea di strumenti da cottura in alluminio antiaderente Trudi, che diviene un’ icona della produzione, grazie al mix vincente tra innovazione tecnica e stilistica con un eccellente rapporto qualità/prezzo, imponendo il marchio Rondine in Italia e all’estero.

LA SVOLTA
1993 Rondine Italia acquisisce Bialetti

Aziende dalla storia diversa, Bialetti e Rondine, ma accomunate alla medesima vocazione alla qualità e all'innovazione tanto da indurre l’attuale Presidente, Francesco Ranzoni, ad acquistare da Faema una partecipazione rappresentativa dell’intero capitale sociale dell’Alfonso Bialetti & C. Una mossa imprenditoriale unica che, nel giro di pochi anni, ha originato tanti successi firmati dal mitico "omino coi baffi".

dimecres, 21 d’abril del 2010

Breçairòla per la nena (Bressola per la nena) de Loisa Paulin, AUDIO

Recordeu aquesta cançó de bressol occitana de la qual vaig penjar la lletra, ja fa unes quantes setmanes enrere?

http://florencisalesaspla.blogspot.com/2010/03/brecairola-per-la-nena-bressola-per-la.html

Avui la podreu sentir. Cliqueu damunt aquest video i podreu sentir la cançoneta de fons. Les imatges ja sé que són més nuvolets dels que es veuen des de casa i que sóc un pesat. Però sempre són bonics de veure i em resolen la papereta. I, a més, defineixen perfectament el meu sentit pràctic.

Què tingueu molt bon dia.

dilluns, 19 d’abril del 2010

Joc de Sant Jordi 2010


Cliqueu damunt l'enllaç per veure de que va això, bases exactes, premis, etc.

En essència es tracta de bàxicament fer un relat que tingui un màxim de 50 paraules (dues mots units per apòstrof compten com un) en el qual s'hi ha d'incloure el títol d'un llibre que vulgueu recomenar i el nom d'un autor. El títol del llibre recomenat no ha de veure res amb la història.

Aquesta és la meva proposta.


Conte de Sant Jordi

—Un paquet per tu!— crida el marit, despreocupat, enderiat amb els quilòmetres que correrà avui. Tanca la porta.
Ella, per fi sola, desembolica la capsa. A dins, una rosa i Un país de butxaca del Bezsonoff. Ho amaga tot. Cal que l’espòs no deixi el jooging per la boxa.

dissabte, 17 d’abril del 2010

Entrevista a César Policani i a Florenci Salesas a l'Eco de Sitges

César Policani i un servidor (Fotografia: Joan Tutusaus)

La Laura Verdejo, professora de català, encarregada del programa de normalització lingüística a Sitges, ens proposà a en César Policani, un nou sitgetà d’origen argentí, i a mi, si acceptàvem que ens fessin una entrevista per la contracoberta de l’Eco de Sitges, el setmanari local. Parlaríem exclusivament del tema que ha fet que aquest senyor i jo ens coneguem: les parelles lingüístiques. Tant el César com jo vam entendre que podria bo parlar de la nostra experiència per encoratjar altra gent, nadius i nouvinguts, a participar en aquest programa, i vam accedir encantats.

Per una qüestió d’abús d’espai, no faré aquí una explicació exhaustiva sobre el que és això de les parelles lingüístiques. Potser us en podeu fer una mínima idea amb l’entrevista, però si voleu més informació us recomano feu una recerca a la xarxa.

Des d’aquí voldria agrair a la Laura la tasca que està realitzant, la seva mestria en el tacte i en la manera de transmetre els coneixements als seus alumnes, així com la seva simpatia i recolzament personal.

També voldria felicitar al Joan Tutusaus, un periodista d’una professionalitat exemplar. La conversa va durar més de mitja hora. Més tard, a micròfon tancat, encara vam parlar una hora llarga més. Com ha estat capaç d’enquibir l’essència del que es va dir, i en el poc temps que tenia (ho havia de dur a màquines pel dia següent!) fer la selecció, resumir, n’estic absolutament admirat. Hi ha algun detallet que sí que no acaba de ser prou entenedor, alguna frase un xic estranya, però no puc dir res. Jo no me n’hauria sortit ni la meitat de bé. Espero que perdoni que hagi arreglat alguna d’aquestes frases pel meu blog, així com alguna informació que en llegir-la he vist que va ser errònia per part meva (el que va fer el meu amic no és una tesi sinó un treball; això sí, un treball excel·lent!). Tot plegat no res, qüestions puntuals d’arrodoniment i prou, maquillatges venials, fàcils de fer amb el temps que he tingut jo.


L'Entrevista

Florenci Salesas i César Policani
Parella lingüística

“Has d’aprendre a escoltar”
Joan Tutusaus

El proper 27 d’abril, a les 20h. La Biblioteca Santiago Rusiñol acollirà un acte de presentació del voluntariat ligüístic. Del programa participen diversos sitgetans, com en Florenci Salesas i en César Policani, que es troben setmanalment perquè el segon practiqui el català, mentre exploten interessos comuns, en Florenci en català de Sitges, i en César en un català més que acceptable.

Pregunta.— Què és una parella lingüística?

Florenci. — Dues persones, un catalanoparlant nadiu o no, però amb un nivell acceptable, fluid, i un no catalanoparlant que vol practicar la conversa de català. Se suposa que el segon o estudia català, o necessita practicar-lo. Moltes vegades, les persones, especialment vingudes de països castellanoparlants, es troben amb dificultats per poder-lo practicar en trobar-se amb la facilitat que tenim els catalans per canviar d’idioma. El que fem nosaltres no deixa de ser, al començament, la creació d’una situació artificial. Abans se’ns fa una petita enquesta de gustos. Busquen parelles que puguin tenir temes en comú per discutir. Les trobades han de tenir un mínim d’una hora i el compromís es de fer almenys deu trobades. Però si la relació funciona, això pot durar tota la vida. Jo ja havia tingut una parella lingüística, la Tanya Valverde, una noia estupenda de l’Equador. Ara, si no ens veiem és només per una qüestió d’horaris.

P. — Quin era l’interès del Cèsar per apuntar-se?

César. — Practicar, perquè de vegades és difícil que els catalanoparlants parlin en català amb una persona que no els parla correctament. Com que tenen el xip bilingüe tan automàtic, no els costa res canviar. Jo estudio català, tinc una parella catalana, però parla amb mi en castellà, i la seva família també, tot i que els he demanat que em parlin en català. Per això, aquí puc tenir una hora a la setmana de conversa amb una persona que tot el temps parla amb mi en català. Això és molt bo per mi.

P. — Vas conèixer la parella en castellà?

C. — Diuen que el primer contacte marca el tipus de llenguatge que utilitzaràs. Crec que quan tingui un nivell de català millor, podrem parlar-lo.

P. — Fa molt que vas arribar a Catalunya?

C. — El setembre del 2008, ara puc entendre-ho gairebé tot, gràcies a les parelles lingüístiques, tot i que parlar-lo em costa més. Quan vaig arribar, no en sabia gens. Només coneixia “Prou” i “Dona’m la poteta”, una expressió d’una amiga catalana que havia viscut a l’Argentina li va dir al seu gos. A mi em va fer molta gràcia, perquè amb la fonètica pensava que era una broma...

P. — I a en Florenci, que l’impulsa a integrar-se en un programa així?

F. — Vull que la gent que vingui aquí aprengui el català, però entenc que se’ls ha de posar facilitats. Qui els pot fer entendre que aquí es parla català i que això és important, som nosaltres, els catalanoparlants. No vull que el català sigui inútil, una cosa folklòrica i prou. No vull que es perdi. Vull que es parli, amb altres llengües, és clar, perquè és bo que hi hagi varietat. I una bona manera de treballar per a això és el contacte directe. Tant nosaltres com ells generem prejudicis a allò desconegut, en ambdues direccions. En altres ocasions hi ha un “bledisme” excessiu. Però cada persona és ella mateixa, i has d’aprendre a escoltar, perquè aprens moltíssimes coses. Jo, del César, per exemple, aprenc la seva experiència vital. Sempre reps lliçons de vida si escoltes bé. I jo, cara a ell, em sento com un representant de Catalunya.

P. — Quins són aquests interessos comuns?

C. — La literatura, el teatre...

F. — Les qüestions artístiques e general, o els espectacles.

P. — Malgrat que entre Catalunya i Argentina hi ha vincles
futbolístics evidents.

C. — No som futbolers, tot i que pels Mundials, potser per ser argentí (i allà la passió futbolera és com el psicoanàlisi!), sento un fanatisme del que jo mateix em sorprenc. Després, en quatre anys no miro un partit. Això sí, el seguiment dura fins que eliminen Argentina. Suposo que en venir a Espanya als trenta-tres anys tinc més d’argentí que de cap altra cosa. És normal, no? Primer vaig passar set anys a Madrid.

P. — Més enllà de la qüestió familiar, què et motiva a apuntar-te a classes de català?

C. — És una barreja de tot. La parella influeix, evidentment. Però és una inquietud que un la té, o no. Jo sempre vaig tenir molta curiositat per altres cultures, sobretot per la vessant més del dia a dia, que és el que més em fascina.

P. — Un interès antropològic sobretot?

C. — Antropològic, sí. I per a entendre tot això, el llenguatge és imprescindible. I també, és clar, en temps de crisi, per un tema laboral, és un valor afegit.

P. — Som diferents de Madrid?

C—En algunes coses, sí. Crec que hi ha un punt en el que tots els humans som iguals. Però hi ha diferències. El català és més semblant al porteño, l’argentí de Buenos Aires.

P. — Costa parlar en públic?

C. — Sí, i a la vergonya, cal afegir que vosaltres parleu dues llengües, i quan sentiu el castellà, la majoria canvieu automàticament.

F. — I això ho considero un error, un ajut nefast cap a tu i cap a l’altre. Quan entro en una botiga, d’entrada m’hi adreço en català, tant me fa que la persona que m’atengui sigui blanca, negra o groga. Si em diu que fa poc que està aquí, no tinc cap problema a parlar en castellà. Però si només perquè algú sigui d’un color diferent, he de pensar que no m’entendrà, estic practicant racisme.

P. — Es canvia per educació?

F. — Educació? A mi m’havien fotut bufetades per parlar català, com a tothom. I no podíem tenir el nostre nom. Jo em deia Florencio. Els nostres avis els enterraven amb un nom que no era el seu. No et podies ni morir en la teva llengua! Això s’ha de recordar. Si algun nouvingut se’m rebota i em pretén imposar el castellà amb mala bava, li dic que si li parlo en català és per respecte a mi mateix i pels seus compatriotes que s’esforcen en estudiar-lo. Jo només demano poder-lo parlar allà on vaig i que no se’m miri malament, com si fos un afroamericà que entra a un bar de Louissiana.

P. — Sense voler generalitzar, hi ha la majoria de castellanoparlants que es conformen amb el castellà i prou?

C. — Crec que sí. Els argentins, per exemple, tenen una resistència molt gran a aprendre el català. “Tu ets un argentí que parles català?” m’han arribat a dir.

P. — I per què no es vol fer l’esforç?

C. — Si han pogut integrar-se en castellà, i ja tenen el que necessiten pel dia a dia, com que es parlen les dues llengües, tiren. Conec persones que van aprendre el català, i després de set o vuit anys el van deixar. L’actitud de molts catalanoparlants, de no voler parlar mai en català amb elles les van desanimar. Entenc que aquí la responsabilitat és compartida, d’uns per no usar-lo, i els altres per canviar d’idioma.

F. — Conec un noi americà que va fer un brillant treball per a la Universitat de Berkeley sobre Ramon Llull. Ell parla un català excel·lent. Quan ve aquí i veu la nostra actitud, s’emprenya. Per què la gent sobreentén que algú, pel fet de ser estranger ha de saber millor el castellà? Conec nouvinguts amb un català millor que el seu castellà, (de vegades inexistent!) fins i tot britànics. Són un exemple per a tots, tot i que també es bo que aprenguin el castellà. Molts angloparlants locals formen un gueto molt potent a Sitges. No volent entendre el català viuen allunyats de la realitat del poble. En el seu món artificial ideal, els catalans bons són els renegats de la seva llengua. Em fan molta pena. Les llengües s’han de parlar sense cap sentiment de culpabilitat. Jo no em vull sentir culpable de parlar la llengua del meu país, enlloc del meu país. Demano el mínim. Però aquest mínim exigeix als altres un esforç que als catalans se'ns ha demanat a canonades. Els qui ho entenguin mereixen tot el meu suport infinit.

P. — Tenim un problema d’identitat?

C. — Sí, i és normal, amb la història que ha tingut aquest país. La identitat és una història
complicada. Ho dic perquè a l’Argentina també, passa igual, tenim problemes d’identitat. Allà, tots som fills d’immigrants. A Londres, si no parles anglès no pots fer gairebé res. Aquí, sense el català pots sobreviure. I després hi ha l’objectiu de cadascú. Si vols més necessites més. Aprofundeixes més en la societat que vius, et sents més integrat. Però hi ha cercles on no s’utilitza el català.

F. — Els catalans per una banda tenim molt d’orgull, però per una altra tenim un gran desconeixement de la nostra literatura, per exemple. En el fons, encara que ningú ho reconegui, tenim molt interioritzat que això nostre és una llengua regional. I això és un disbarat. El català és parlat en tres estats, per més gent que el danès!

C. — I jo això ho entenc des de que tinc parella lingüística. Sinó, l’altra manera d’entendre-ho pot ser una mica violenta. Corres el perill de només veure que la gent es queixa d’una imposició amb una altra imposició.

F. — La situació és surrealista quan es parla de la imposició del català a Catalunya. Si es pretengués imposar a Swatzilàndia, encara! Però aquí, la única llengua imposada de debò és la d’aquest senyor (referint-se al César), que avui ja és la llengua materna de la meitat de la població, cal acceptar la realitat. Però hi ha hagut un joc polític i de manipulació històrica molt bèstia, per fer-nos sentir avergonyits per reclamar viure amb la mínima dignitat lingüística. Senyors, estem a Catalunya! I de tota manera, sempre cal anar amb compte, dialogar. Ja ho deia Joan Fuster, que qualsevol persona disposada a donar la seva vida per un ideal, pot estar disposat a matar per ell. I que tot màrtir, si se’n surt, pot acabar sent un inquisidor. Hem de mirar de no pensar que som els únics que hem rebut pals, al món. No som millors que ningú.

divendres, 16 d’abril del 2010

Proverbis i frases del meu tiet Anton Salesas (1924-1986)


Acabarem tots fets més "polvos" que els "polvos" talco
Després de tenir massa dies l'entrada anterior (setmana complicada com poques), no apta per a tots els públics, volia deixar alguna cosa que poguéssim compartir amb gent de totes les edats. No hi ha hagut manera, ho sento. El record de les frases que deixava anar el meu tiet Anton (les unes inventades, les altres tretes a saber d'on) s'hi ha ficat pel mig, com una iaia d'aquelles que et passen al davant, sense contemplacions, a la cua del super.
Aviat farem una cosa especial que puguin llegir els nostres fills. No us penseu que me n'oblido d'ells. Avui, però, penjaré tres proverbis --de lliçó moral força hermètica, tot s'ha de dir-- i algunes frases del seu repertori.


Amb paciència i saliva, un elefant pot cardar amb una formiga


Si tens el cap buit, omple la panxa


Frases

Ets més emprenyador que una mosca saballonera!

Ets més emprenyador que una mosca saballonera de les illes Pastanagals!
(Variant de l'anterior)

Estàs com una regadora sense forats!
(Estàs boig)

Estàs com una campana mexicana!
(Ídem que l'anterior)

Ja arriba la Patrulla del Terror i el Malestar!
(Frase que invariablement ens deixava anar a mi i als meus amics quan érem petits i ens presentàvem a casa seva, per jugar. No li mancava raó, pobre home...)

Les gallines són més bèsties que les bèsties! (o la variant d'una redundància surrealista fantàstica: Les gallines són més bèsties que les gallines!)
(El meu tiet havia observat les gallines durant hores i estava convençut que aquest era l'animal més idiota de la creació, més fins i tot que un cuc o una mosca)

Mira que ets "celebre", eh!
(Frase que deixava anar a l'interlocutor, en senyal d'admiració per alguna cosa que aquell acabava de fer o dir)
Tingueu un bon dia i no sigueu més bèsties que les bèsties, que ja n'hi ha prou de bèsties, va.

diumenge, 4 d’abril del 2010

Un "gatillazo" amb 2000 anys d'antiguitat

El gran poeta Ovidi (43 aC- 17 dC), el protagonista d'un "gatillazo" èpic

Què seria una Setmana Santa sense pel·lícules de romans? No ho sé, perquè no en conec cap. El que és segur és que aquest costum televisiu sembla no morir. O no del tot. Jo, per evitar el decaïment de la tradició, avui faré la meva entrada romana. Potser no serà del tipus que hom esperaria en unes dates que haurien de convidar a una orgia interior de penitència i contrició. Proposo de fer una altra mena de visita històrica i espiritual. Llegirem el capítol VII, contingut al tercer llibre d'Amors (Amores) del gran Ovidi. L'època serà gairebé la mateixa (dic gairebé perquè l'obra data de l'any 16, abans de Crist) però el tipus d'angoixa espiritual no tindrà a veure res amb la que torturava a Sant Pere, precisament (o sí, qui lo sa!).

Ovidi (43 aC- 17 dC) és el poeta elegiac llatí per excel·lècia. De la seva vida agitadíssima, aquí només ens interessa la part que sacsejava la seva privacitat, de la que en va saber bastir tot un art, gens privat. No cal repassar la llista de les seves esposes, amants i passions desfermades. N'hi ha prou en saber que el van fer famós i que ell en va ser un cronista espectacular, brillantíssim. A Amors ens regala tota una crònica detalladíssima de la seva relació eròtica furtiva amb Corinna, una dona casada, com no podia ser d'una altra manera. Les seves angoixes: la gelosia envers el marit, la distància, les dificultats de tot tipus; els plaer més variats: l'extasi dels moments de màxima temperatura, el refinat gust per l'aventura, hi són presents, descrits amb una humanitat, imaginació, recursos literaris i franquesa que a hores d'ara encara sorprén i meravella.

L'Ovidi em cau molt bé. Amb tots els seus defectes, tan humans, el trobo molt bon paio, què voleu hi faci. Sí, es més fatxenda que un gat davant el seu amo. D'acord. A què ve parlar de que, en una sola nit, fou capaç d'estar nou vegades seguides amb la seva amant? A més, ja li val això d'escriure un tractat de seducció com l'Art d'estimar (Ars Amatoria) on el nostre amic no té cap dubte de vendre'ns un curs accelerat sobre el tema. Aquell manual, d'altra banda una obra mestra prodigiosa, sempre m'ha fet pensar en aquella cançó de l'inefable Antoni Machin (otro que tal), aquella on diu:

Yo sé tanto del amor
que puedo aconsejar
yo tanto caminé
que todo lo sé...

Davant la qual un no pot evitar de dir: ¡Toma ya! ¡Pa chulo yo!

Però bé, al fragment d'avui, el superheroi Ovidi pateix una cura d'humilitat sensacional. En el moment culminant del combat sota els llençols, l'home pateix el que en castellà se'n diu vulgarment un "gatillazo" (qui sàpiga l'equivalent en català del terme serà premiat amb un viatge en metro). Aquesta desgràcia tan inoportuna, que sorprén al més xiroi, està descrita amb la gràcia intemporal i crueltat èpica només reservada als grans.

A continuació teniu el text complet, en la traducció catalana de Jordi Pérez Durà i Jordi Dolç. I més avall, la versió original llatina, pels que pogueu gaudir-la com toca.

Només em queda dexitjar-vos a tots un alegre final de Setmana Santa, i una inesgotable trempera. En el seu defecte, en el cas que el tràngol patit avui pel pobre Ovidi se us presenti, us desitjo prou sentit de l'humor, comprensió i paciència mútua perquè demà us en pogueu riure.



Els esforços de la pacient Corinna...


Amors d'Ovidi

Llibre III Capítol VII

¿No és doncs bella, aquesta noia, no és prou elegant, no ha estat doncs, em penso, cobejada sovint pels meus vots? Tanmateix l’he tinguda als meus braços, vergonyosament lànguid, sense fruir-ne, i he romàs inactiu, motiu oprobi i càrrega per al llit mandrós, i no he pogut, bé que ho desitjava, i ho desitjava també la noia, fruir de la satisfacció dels meus lloms sense força. Ella, ben cert, em passà a l’entorn del coll els seus braços eburnis, més blancs que la neu sitònia, em clava dins la boca petons que lluitaven apassionadament amb les llengües, féu relliscar sota la meva cuixa la seva cuixa lasciva, em prodigà manyagueries, m’anomenà el seu amo hi afegí tots els mots de costum que plauen els amants. Però, com fregats per la gèlida cicuta, els meus membres romangueren enredats i defraudaren el meu propòsit. Vaig restar ajagut com un tronc inert, com un ninot i un pes mort, i no es distingia si era un cos o una ombra.
¿Què seré, en arribar a la vellesa, si és que hi arribo, quan en plena joventut, no compleixo les meves funcions? Ah, m’avergonyeixo dels meus anys! ¿De què em serveix ser jove i home? La meva estimada no m’ha trobat ni jove ni home! Ella s’aixeca del llit com l’eterna sacerdotessa que va a alimentar les sagrades flames o com la germana que ha d’ésser respectada pel seu estimat germà. Però, fa poc, tingueren sense interrupció els meus serveis dues vegades la rossa Clide, tres vegades la blanca Pito, tres vegades Libas; i recordo que, en una curta nit, a petició de Corina vaig complir nou vegades el meu deure.
¿Potser és una metzina tessàlica que paralitza el meu cos, amb els seu encanteri? ¿Potser, per la meva dissort, és un encís o un filtre que m’averganyen, o bé una màgica que ha fixat el meu nom damunt cera roja i m’ha clavat una minsa agulla enmig el fetge? Ferida per un encantament, Ceres es dissol en una herba estèril; s’assequen en ésser ferides per un encís, les aigües d’una font; per obra de la fetilleria, cauen les glans de les alzines i els raïms dels ceps, i se separen els fruits de l’arbre sense que ningú el sacsegi. ¿Què impedeix que les arts màgiques paralitzin també el vigor? Potser és per això que els meus flancs són impotents. S’hi afegí la vergonya: la vergonya mateixa de la meva conducta em noïa; fou aquesta la segona causa del meu defalliment.
Però, quins encisos en aquesta dona que només vaig veure i tocar! De tan prop la toca també la seva túnica. Si la tocava, el rei Pilos podria rejovenir-se i Titonos podria sentir-se més fort que els seus anys. Tal era la qui, per sort, jo havia pogut posseir, però ella no tingué la sort de trobar un home! ¿Quines pregàries imaginaré, ara, amb novells vots? Arribaré a creure que fins i tot els déus poderosos, després d’haver-ne fet jo un ús tan indigne, s’han penedit del present que m’havien ofert.
Jo desitjava, de debò, ésser rebut per ella, i ho he estat; fer-li petons, i els hi he fet; sentir el meu cos prop del seu, i l’hi he sentit. ¿De què m’ha servit tanta fortuna? ¿De què, regnar, sense fer ús del poder? ¿Què he fet, sinó posseir riquesa com un ric avariciós? Així el revelador d’un secret s’abrusa de set enmig de les aigües i té al seu abast uns fruits que mai no podrà tocar. ¿Hi ha algú que deixi al matí el jaç d’una tendra amiga tan pur que pugui encontinent apropar-se als déus sagrats?
Però, ¿potser no va ésser prou manyaga amb mi, no consumà vanament en mi els seus petons més ardents, no m’estimulà amb tots els seus recursos? Els roures feixucs, l’acer dur i les roques sordes, ella hauria pogut deixondir-los amb les seves carícies. Hauria estat capaç de deixondir, sens dubte, tot quan té de vida i virilitat: però jo aleshores no vaig tenir la vida ni la virilitat d’altres temps. ¿Quin plaer causaria si Femi cantava a orelles sordes? ¿Quin plaer pot fer un quadre pintat al dissortat Tàmiras?
Mentrestant, quines joies no m’havia jo imaginat en el secret del pensament! Quines manyagueries no havia estudiat i preparat! Els meu membre, però, romangué vergonyosament inert, com mort per endavant, més lànguid que una rosa del dia abans. Ves-te’l, en canvi, avui, ara que no n’és l’hora, com recobra llur vigor i llur delit; és ara que demana llur treball i llur combat. ¿Per què no romans aquí, avergonyida, tu que ets la part més vil de mi mateix? D’aquesta manera, fins abans de veure la meva amiga, he estat enganyat per les teves promeses. Tu traeixes el teu amo; sorprès inerme per la teva culpa, he sofert, aclaparat de vergonya, un dany terrible.
Fins i tot la meva amant no desdenyà d’acostar-hi dolçament la seva mà. Però, en veure que cap procediment no aconseguia animar-la i que, oblidada d’ella mateixa, s’havia ajagut, cridà: “¿Per què et mofes de mi? ¿Qui et forçava, insensat, a colgar-te, si no volies, al meu llit? O bé l’emmetzinadora d’Eea t’ha fetillat amb unes tauletes traspassades, o bé vens aquí esllomat per un altre amor?” De sobte, baixà del llit, només coberta amb la túnica solta (i li era escaient de córrer amb els peus nus) i, perquè les seves serventes no poguessin saber que havia romàs intacta, dissimulà aquest front rentant-se amb aigua.



Amores d'Ovidi
Llibre III Capítol VII


At non formosa est, at non bene culta puella, at, puto, non votis saepe petita meis!hanc tamen in nullos tenui male languidus usus, sed iacui pigro crimen onusque toro;nec potui cupiens, pariter cupiente puella, inguinis effeti parte iuvante frui.illa quidem nostro subiecit eburnea collo bracchia Sithonia candidiora nive,osculaque inseruit cupida luctantia lingua lascivum femori supposuitque femur,et mihi blanditias dixit dominumque vocavit, et quae praeterea publica verba iuvant.tacta tamen veluti gelida mea membra cicuta segnia propositum destituere meum;truncus iners iacui, species et inutile pondus, et non exactum, corpus an umbra forem.Quae mihi ventura est, siquidem ventura, senectus, cum desit numeris ipsa iuventa suis? a, pudet annorum: quo me iuvenemque virumque? nec iuvenem nec me sensit amica virum!sic flammas aditura pias aeterna sacerdos surgit et a caro fratre verenda soror.at nuper bis flava Chlide, ter candida Pitho, ter Libas officio continuata meo est;exigere a nobis angusta nocte Corinnam me memini numeros sustinuisse novem.Num mea Thessalico languent devota veneno corpora? num misero carmen et herba nocent,sagave poenicea defixit nomina cera et medium tenuis in iecur egit acus?carmine laesa Ceres sterilem vanescit in herbam, deficiunt laesi carmine fontis aquae,ilicibus glandes cantataque vitibus uva decidit, et nullo poma movente fluunt.quid vetat et nervos magicas torpere per artes? forsitan inpatiens fit latus inde meum.huc pudor accessit: facti pudor ipse nocebat; ille fuit vitii causa secunda mei.At qualem vidi tantum tetigique puellam! sic etiam tunica tangitur illa sua.illius ad tactum Pylius iuvenescere possit Tithonosque annis fortior esse suis.haec mihi contigerat; sed vir non contigit illi. quas nunc concipiam per nova vota preces?credo etiam magnos, quo sum tam turpiter usus, muneris oblati paenituisse deos.optabam certe recipi — sum nempe receptus; oscula ferre — tuli; proximus esse — fui. quo mihi fortunae tantum? quo regna sine usu? quid, nisi possedi dives avarus opes?sic aret mediis taciti vulgator in undis pomaque, quae nullo tempore tangat, habet.a tenera quisquam sic surgit mane puella, protinus ut sanctos possit adire deos?Sed, puto, non blanda: non optima perdidit in me oscula; non omni sollicitavit ope!illa graves potuit quercus adamantaque durum surdaque blanditiis saxa movere suis.digna movere fuit certe vivosque virosque; sed neque tum vixi nec vir, ut ante, fui.quid iuvet, ad surdas si cantet Phemius aures? quid miserum Thamyran picta tabella iuvat?At quae non tacita formavi gaudia mente! quos ego non finxi disposuique modos!nostra tamen iacuere velut praemortua membra turpiter hesterna languidiora rosa — quae nunc, ecce, vigent intempestiva valentque, nunc opus exposcunt militiamque suam.quin istic pudibunda iaces, pars pessima nostri? sic sum pollicitis captus et ante tuis.tu dominum fallis; per te deprensus inermis tristia cum magno damna pudore tuli.Hanc etiam non est mea dedignata puella molliter admota sollicitare manu;sed postquam nullas consurgere posse per artes inmemoremque sui procubuisse videt,'quid me ludis?' ait, 'quis te, male sane, iubebat invitum nostro ponere membra toro? aut te traiectis Aeaea venefica lanis devovet, aut alio lassus amore venis.'nec mora, desiluit tunica velata soluta — et decuit nudos proripuisse pedes! — neve suae possent intactam scire ministrae, dedecus hoc sumpta dissimulavit aqua.