Un "gatillazo" amb 2000 anys d'antiguitat

El gran poeta Ovidi (43 aC- 17 dC), el protagonista d'un "gatillazo" èpic

Què seria una Setmana Santa sense pel·lícules de romans? No ho sé, perquè no en conec cap. El que és segur és que aquest costum televisiu sembla no morir. O no del tot. Jo, per evitar el decaïment de la tradició, avui faré la meva entrada romana. Potser no serà del tipus que hom esperaria en unes dates que haurien de convidar a una orgia interior de penitència i contrició. Proposo de fer una altra mena de visita històrica i espiritual. Llegirem el capítol VII, contingut al tercer llibre d'Amors (Amores) del gran Ovidi. L'època serà gairebé la mateixa (dic gairebé perquè l'obra data de l'any 16, abans de Crist) però el tipus d'angoixa espiritual no tindrà a veure res amb la que torturava a Sant Pere, precisament (o sí, qui lo sa!).

Ovidi (43 aC- 17 dC) és el poeta elegiac llatí per excel·lècia. De la seva vida agitadíssima, aquí només ens interessa la part que sacsejava la seva privacitat, de la que en va saber bastir tot un art, gens privat. No cal repassar la llista de les seves esposes, amants i passions desfermades. N'hi ha prou en saber que el van fer famós i que ell en va ser un cronista espectacular, brillantíssim. A Amors ens regala tota una crònica detalladíssima de la seva relació eròtica furtiva amb Corinna, una dona casada, com no podia ser d'una altra manera. Les seves angoixes: la gelosia envers el marit, la distància, les dificultats de tot tipus; els plaer més variats: l'extasi dels moments de màxima temperatura, el refinat gust per l'aventura, hi són presents, descrits amb una humanitat, imaginació, recursos literaris i franquesa que a hores d'ara encara sorprén i meravella.

L'Ovidi em cau molt bé. Amb tots els seus defectes, tan humans, el trobo molt bon paio, què voleu hi faci. Sí, es més fatxenda que un gat davant el seu amo. D'acord. A què ve parlar de que, en una sola nit, fou capaç d'estar nou vegades seguides amb la seva amant? A més, ja li val això d'escriure un tractat de seducció com l'Art d'estimar (Ars Amatoria) on el nostre amic no té cap dubte de vendre'ns un curs accelerat sobre el tema. Aquell manual, d'altra banda una obra mestra prodigiosa, sempre m'ha fet pensar en aquella cançó de l'inefable Antoni Machin (otro que tal), aquella on diu:

Yo sé tanto del amor

que puedo aconsejar

yo tanto caminé

que todo lo sé...

Davant la qual un no pot evitar de dir: ¡Toma ya! ¡Pa chulo yo!

Però bé, al fragment d'avui, el superheroi Ovidi pateix una cura d'humilitat sensacional. En el moment culminant del combat sota els llençols, l'home pateix el que en castellà se'n diu vulgarment un "gatillazo" (qui sàpiga l'equivalent en català del terme serà premiat amb un viatge en metro). Aquesta desgràcia tan inoportuna, que sorprén al més xiroi, està descrita amb la gràcia intemporal i crueltat èpica només reservada als grans.

A continuació teniu el text complet, en la traducció catalana de Jordi Pérez Durà i Jordi Dolç. I més avall, la versió original llatina, pels que pogueu gaudir-la com toca.

Només em queda dexitjar-vos a tots un alegre final de Setmana Santa, i una inesgotable trempera. En el seu defecte, en el cas que el tràngol patit avui pel pobre Ovidi se us presenti, us desitjo prou sentit de l'humor, comprensió i paciència mútua perquè demà us en pogueu riure.

Els esforços de la pacient Corinna...

Amors d'Ovidi

Llibre III Capítol VII

¿No és doncs bella, aquesta noia, no és prou elegant, no ha estat doncs, em penso, cobejada sovint pels meus vots? Tanmateix l’he tinguda als meus braços, vergonyosament lànguid, sense fruir-ne, i he romàs inactiu, motiu oprobi i càrrega per al llit mandrós, i no he pogut, bé que ho desitjava, i ho desitjava també la noia, fruir de la satisfacció dels meus lloms sense força. Ella, ben cert, em passà a l’entorn del coll els seus braços eburnis, més blancs que la neu sitònia, em clava dins la boca petons que lluitaven apassionadament amb les llengües, féu relliscar sota la meva cuixa la seva cuixa lasciva, em prodigà manyagueries, m’anomenà el seu amo hi afegí tots els mots de costum que plauen els amants. Però, com fregats per la gèlida cicuta, els meus membres romangueren enredats i defraudaren el meu propòsit. Vaig restar ajagut com un tronc inert, com un ninot i un pes mort, i no es distingia si era un cos o una ombra.

¿Què seré, en arribar a la vellesa, si és que hi arribo, quan en plena joventut, no compleixo les meves funcions? Ah, m’avergonyeixo dels meus anys! ¿De què em serveix ser jove i home? La meva estimada no m’ha trobat ni jove ni home! Ella s’aixeca del llit com l’eterna sacerdotessa que va a alimentar les sagrades flames o com la germana que ha d’ésser respectada pel seu estimat germà. Però, fa poc, tingueren sense interrupció els meus serveis dues vegades la rossa Clide, tres vegades la blanca Pito, tres vegades Libas; i recordo que, en una curta nit, a petició de Corina vaig complir nou vegades el meu deure.

¿Potser és una metzina tessàlica que paralitza el meu cos, amb els seu encanteri? ¿Potser, per la meva dissort, és un encís o un filtre que m’averganyen, o bé una màgica que ha fixat el meu nom damunt cera roja i m’ha clavat una minsa agulla enmig el fetge? Ferida per un encantament, Ceres es dissol en una herba estèril; s’assequen en ésser ferides per un encís, les aigües d’una font; per obra de la fetilleria, cauen les glans de les alzines i els raïms dels ceps, i se separen els fruits de l’arbre sense que ningú el sacsegi. ¿Què impedeix que les arts màgiques paralitzin també el vigor? Potser és per això que els meus flancs són impotents. S’hi afegí la vergonya: la vergonya mateixa de la meva conducta em noïa; fou aquesta la segona causa del meu defalliment.

Però, quins encisos en aquesta dona que només vaig veure i tocar! De tan prop la toca també la seva túnica. Si la tocava, el rei Pilos podria rejovenir-se i Titonos podria sentir-se més fort que els seus anys. Tal era la qui, per sort, jo havia pogut posseir, però ella no tingué la sort de trobar un home! ¿Quines pregàries imaginaré, ara, amb novells vots? Arribaré a creure que fins i tot els déus poderosos, després d’haver-ne fet jo un ús tan indigne, s’han penedit del present que m’havien ofert.

Jo desitjava, de debò, ésser rebut per ella, i ho he estat; fer-li petons, i els hi he fet; sentir el meu cos prop del seu, i l’hi he sentit. ¿De què m’ha servit tanta fortuna? ¿De què, regnar, sense fer ús del poder? ¿Què he fet, sinó posseir riquesa com un ric avariciós? Així el revelador d’un secret s’abrusa de set enmig de les aigües i té al seu abast uns fruits que mai no podrà tocar. ¿Hi ha algú que deixi al matí el jaç d’una tendra amiga tan pur que pugui encontinent apropar-se als déus sagrats?

Però, ¿potser no va ésser prou manyaga amb mi, no consumà vanament en mi els seus petons més ardents, no m’estimulà amb tots els seus recursos? Els roures feixucs, l’acer dur i les roques sordes, ella hauria pogut deixondir-los amb les seves carícies. Hauria estat capaç de deixondir, sens dubte, tot quan té de vida i virilitat: però jo aleshores no vaig tenir la vida ni la virilitat d’altres temps. ¿Quin plaer causaria si Femi cantava a orelles sordes? ¿Quin plaer pot fer un quadre pintat al dissortat Tàmiras?

Mentrestant, quines joies no m’havia jo imaginat en el secret del pensament! Quines manyagueries no havia estudiat i preparat! Els meu membre, però, romangué vergonyosament inert, com mort per endavant, més lànguid que una rosa del dia abans. Ves-te’l, en canvi, avui, ara que no n’és l’hora, com recobra llur vigor i llur delit; és ara que demana llur treball i llur combat. ¿Per què no romans aquí, avergonyida, tu que ets la part més vil de mi mateix? D’aquesta manera, fins abans de veure la meva amiga, he estat enganyat per les teves promeses. Tu traeixes el teu amo; sorprès inerme per la teva culpa, he sofert, aclaparat de vergonya, un dany terrible.

Fins i tot la meva amant no desdenyà d’acostar-hi dolçament la seva mà. Però, en veure que cap procediment no aconseguia animar-la i que, oblidada d’ella mateixa, s’havia ajagut, cridà: “¿Per què et mofes de mi? ¿Qui et forçava, insensat, a colgar-te, si no volies, al meu llit? O bé l’emmetzinadora d’Eea t’ha fetillat amb unes tauletes traspassades, o bé vens aquí esllomat per un altre amor?” De sobte, baixà del llit, només coberta amb la túnica solta (i li era escaient de córrer amb els peus nus) i, perquè les seves serventes no poguessin saber que havia romàs intacta, dissimulà aquest front rentant-se amb aigua.

Amores d'Ovidi
Llibre III Capítol VII

At non formosa est, at non bene culta puella, at, puto, non votis saepe petita meis!hanc tamen in nullos tenui male languidus usus, sed iacui pigro crimen onusque toro;nec potui cupiens, pariter cupiente puella, inguinis effeti parte iuvante frui.illa quidem nostro subiecit eburnea collo bracchia Sithonia candidiora nive,osculaque inseruit cupida luctantia lingua lascivum femori supposuitque femur,et mihi blanditias dixit dominumque vocavit, et quae praeterea publica verba iuvant.tacta tamen veluti gelida mea membra cicuta segnia propositum destituere meum;truncus iners iacui, species et inutile pondus, et non exactum, corpus an umbra forem.Quae mihi ventura est, siquidem ventura, senectus, cum desit numeris ipsa iuventa suis? a, pudet annorum: quo me iuvenemque virumque? nec iuvenem nec me sensit amica virum!sic flammas aditura pias aeterna sacerdos surgit et a caro fratre verenda soror.at nuper bis flava Chlide, ter candida Pitho, ter Libas officio continuata meo est;exigere a nobis angusta nocte Corinnam me memini numeros sustinuisse novem.Num mea Thessalico languent devota veneno corpora? num misero carmen et herba nocent,sagave poenicea defixit nomina cera et medium tenuis in iecur egit acus?carmine laesa Ceres sterilem vanescit in herbam, deficiunt laesi carmine fontis aquae,ilicibus glandes cantataque vitibus uva decidit, et nullo poma movente fluunt.quid vetat et nervos magicas torpere per artes? forsitan inpatiens fit latus inde meum.huc pudor accessit: facti pudor ipse nocebat; ille fuit vitii causa secunda mei.At qualem vidi tantum tetigique puellam! sic etiam tunica tangitur illa sua.illius ad tactum Pylius iuvenescere possit Tithonosque annis fortior esse suis.haec mihi contigerat; sed vir non contigit illi. quas nunc concipiam per nova vota preces?credo etiam magnos, quo sum tam turpiter usus, muneris oblati paenituisse deos.optabam certe recipi — sum nempe receptus; oscula ferre — tuli; proximus esse — fui. quo mihi fortunae tantum? quo regna sine usu? quid, nisi possedi dives avarus opes?sic aret mediis taciti vulgator in undis pomaque, quae nullo tempore tangat, habet.a tenera quisquam sic surgit mane puella, protinus ut sanctos possit adire deos?Sed, puto, non blanda: non optima perdidit in me oscula; non omni sollicitavit ope!illa graves potuit quercus adamantaque durum surdaque blanditiis saxa movere suis.digna movere fuit certe vivosque virosque; sed neque tum vixi nec vir, ut ante, fui.quid iuvet, ad surdas si cantet Phemius aures? quid miserum Thamyran picta tabella iuvat?At quae non tacita formavi gaudia mente! quos ego non finxi disposuique modos!nostra tamen iacuere velut praemortua membra turpiter hesterna languidiora rosa — quae nunc, ecce, vigent intempestiva valentque, nunc opus exposcunt militiamque suam.quin istic pudibunda iaces, pars pessima nostri? sic sum pollicitis captus et ante tuis.tu dominum fallis; per te deprensus inermis tristia cum magno damna pudore tuli.Hanc etiam non est mea dedignata puella molliter admota sollicitare manu;sed postquam nullas consurgere posse per artes inmemoremque sui procubuisse videt,'quid me ludis?' ait, 'quis te, male sane, iubebat invitum nostro ponere membra toro? aut te traiectis Aeaea venefica lanis devovet, aut alio lassus amore venis.'nec mora, desiluit tunica velata soluta — et decuit nudos proripuisse pedes! — neve suae possent intactam scire ministrae, dedecus hoc sumpta dissimulavit aqua.