Dos llibres d’àmbit local esplèndids
Fa temps que vull parlar-vos de dos llibres d’àmbit local que, per qüestions diverses, penso que no seria cap bestiesa que fossin coneguts a l’àmbit nacional i, ja posats —per què no?— internacional: Arquitectura de Sitges, 1800-1930, d’Isabel Coll (ed. Ajuntament de Sitges, 2001) i La Guerra de 1936-1939 a Sitges (un dietari personal) de Joaquima Caballol i Moreu (ed. Estudis Sitgetans, 1999).
El primer és el que en podríem dir la bíblia del patrimoni arquitectònic dels darrers dos segles de la nostra vila (per tant, cal admetre que el seu interès objectiu, d’entrada, sí que sembla quelcom més parcel·lat) i el segon és un sorprenent dietari escrit per una persona fora del comú durant la guerra civil. En dir que fou escrit primer en anglès per evitar problemes amb la censura, ja xerrem massa. No vull acomiadar-me’n fins el dia que en parli, sense abans dir que em sembla una obra mestra total del gènere, un testimoni colpidor i lucidíssim que obliga al lector carregat de prejudicis ideològics a reflexionar, un llibre d’abast universal en definitiva. Però bé, ja n’hi ha prou, que avui toca l’altre.
Arquitectura de Sitges, 1800-1930, el llibre
La senyora Isabel Coll i Mirabent —a qui no conec personalment i a qui espero que la meva ignorància, si per una casualitat remota llegeix aquestes ratlles, la faci més riure que plorar— és una eminència incontestable. A la contracoberta hi diu:
“Isabel Coll, doctora en història de l’art i professora titular de la Universitat de Barcelona, s’ha dedicat, des de fa trenta anys, a estudis d’art, especialment del segle XIX, període en que és una autoritat reconeguda. És autora de diversos llibres sobre Ramon Casas, Santiago Rusiñol i altres artistes del moment”.
L’exemplar que tinc a les mans és de tapa dura, té 399 pàgines justes i pesa com si en tingués el doble. Sí, d’acord, és massa gros per a servir com a guia de butxaca i potser una mica raquític com a llibre de regal. Però, per paradoxal que això sembli, crec que el fet té més avantatges que inconvenients: és prou gran com per a veure bé les imatges i prou petit com perquè sigui portàtil i útil pel treball de camp. Amb tot, seria ideal que s’editessin aquestes dues versions imaginaries, encara que això potser seria demanar ja massa en aquests món en que la cultura cal que es deixi la pell pidolant per obtenir un cèntim. Però bé, tot això no deixen de ser temes d’edició, aspectes superflus, que tampoc afecten la condició d’obra fonamental en el seu gènere que, per mi, el llibre té d’una manera que no admet massa discussió.
L’obra està dividida en dues parts bàsiques. La primera és un repàs històric clarificador, perfectament ordenat, de tots els estils i la seva evolució al llarg de l’època que es tracta. La segona és un catàleg exhaustiu de tots els edificis catalogats com a patrimoni d’aquesta època, que encara existeixen, o que haurien d’existir.
Primera i segona part
La primera part fa un recorregut amè i seriós a través de l’arquitectura de la nostra vila entre l’any 1800 i el 1930, i la seva relació amb els diversos esdeveniments històrics. Pel camí, Isabel Coll no defuig d’aprofundir amb l’efecte mirall d’anada i tornada entre la arquitectura i la política i la societat del seu temps. Cal remarcar, però, que tant el to i concepte escollit són pensats i utilitzats per a que tots aquests elements arribin al lector d’una manera sempre clara i ajustada, amb la voluntat final d’informar. Sense defugir la denúncia valenta, ni l’aposta clara i decidida per la defensa del patrimoni, hom té l’agradabilíssima sensació de que la senyora Isabel defuig el pamflet exaltat. Jo crec que no n’hi havia prou amb la seva condició d’experta per haver evitat aquest perill amb la desimboltura que l’autora ho aconsegueix: el món és ple d’experts eixelebrats, que no dubten a linxar els seus oponents a la mínima que poden. Amb això no vull dir que la senyora Isabel tingui pels a la llengua. Passa que l’estil de la seva escriptura es elegant i adequat a aquest tipus d’obra en uns nivells que jo considero exemplars, dignes d’imitació. En tot el llibre no he trobat una sola frase que em fes mal, que notés que s’està fent trampa amb el lector, que se’l prengui per imbècil, una ovelleta que cal adoctrinar en la conservació. Què cal conservar és quelcom que es desprèn per si sol en anar adquirint els coneixements que aquesta obra exposa, acuradíssimament, damunt la taula. Per aconseguir l’èxit complet, el text compta amb l’ajut de les il·lustracions i l’addició d’una bibliografia completíssima.
Aquesta primera part es subdivideix en els següents grans capítols, els quals són dividits amb els seus corresponents subcapítols:
—Síntesi preliminar de la història de Sitges.
—Millores socials i urbanístiques al Sitges del segle XX. Els avenços tècnics i les comunicacions.
—La tendència Neoclàssica.
—L’Eclecticisme, Sitges com a exemple de solucions.
—El Neogòtic a Sitges: D’Elies Rogent (1856) a Marcel·lí Coquillat (1915).
—Dos edificis del progrés: L’escorxador i el Mercat.
—El Modernisme.
—Entre Modernisme i Noucentisme.
—El Noucentisme.
—La Urbanització de Terramar.
—Conclusió, Notes, bibliografia.
La segona part és, bàsicament, el catàleg dels 155 edificis del període estudiat que han assolit la categoria de protegits. Cada edifici té la seva pàgina, amb la seva fotografia, acompanyat d’una breu però completa descripció, que posa especial atenció als elements que l’han fet singular.
Les Il·lustracions
Ambdues parts s’amaneixen amb gran profusió d’imatges, com se sol dir en aquests casos. Totes les il·lustracions, tan antigues com modernes, són en blanc i negre. Això no és en absolut un problema, si amb això s’aconsegueix que el llibre sigui una mica més econòmic, com és el cas. Per comparació a d’altres volums de caire local, la qualitat general, sense tenir la nitidesa extrema que tenen alguns volums de luxe, és més que acceptable i, en qualsevol cas, no rebaixa en absolut la seva utilitat.
Al llarg de la primera part, aquestes imatges no ajuden només a contextualitzar tota la terminologia arquitectònica que, com és normal, vertebra tot el llibre, sinó també les circumstàncies històriques de cada moment. Particularment interessants són els esbossos fets pels mateixos arquitectes i dissenyadors, amb vistes de planta, façanes i de detalls. Aquests esbossos van sovint acompanyats amb la seva corresponent fotografia, de l’època o moderna, a través la qual podem contrastar les semblances i diferencies amb el projecte inicial. Les imatges antigues són de vegades testimonis visuals, inapel·lables, d’algunes edificacions que han desaparegut per sempre. La sol·lapació del sentiment de nostàlgia pel passat perdut, amb la inestimable informació factual pura, imprescindible per a l’anàlisi històrica freda, està garantida, com sol passar en els bons llibres del mateix estil.
A la part del catàleg hi ha una foto “de cos sencer” per edifici. Aquestes imatges són en la seva immensa majoria, per qüestions òbvies, de format vertical. Si ens posem una mica llepafils, hom hi troba a faltar alguna foto de detall. Però si haguéssim de satisfer aquest desig sí que el volum hauria estat el doble de gruixut.
Conclusió
A través dels capítols d’aquest llibre ens arriba tota la informació bàsica per a fer-nos una idea força completa del període. Les dades que hi podem consultar són exhaustives però, gràcies a la perícia narrativa i descriptiva de l’autora, mai ens ofeguen. No es tracta d’un bombardeig atapeït de dades, noms i tecnicismes, alhora que tampoc no se n’hi troben a faltar. No estem davant d’un llibre d’aquells que ens donen una cullerada de sucre per fer-nos empassar la medecina, perquè ens entenguem.
Entre les moltes conclusions que se’n poden treure, hi ha la inextricable relació entre l’arquitectura i les altres arts; la relació (com ja hem dit) amb la societat; la importància de certs personatges singulars que han deixat una empremta fonda (com ho són artistes, polítics, empresaris i mecenes); l’evolució, de vegades suau i confosa, amb la barreja d’elements estètics, de vegades trencadora, abrupta, dels estils; els dos tipus bàsics de destrucció de patrimoni: el, diguem-ne, evident (l’enderrocament absolut d’un edifici i la seva substitució per un altre de totalment diferent) i la no tan evident, però no per això menys nociva (restauracions i manipulacions, sovint poc perceptibles però que deixen una petjada funesta, irreparable), etc. I el més bell és questes aquestes conclusions les treu el lector.
Aquestes, i d’altres que no he posat per no allargar-me encara més, són les meves, però cadascú en traurà les que vulgui. Amb tot, seria injust i reductor no recordar que tant la introducció i la conclusió de l’autora són d’un ajut considerable. Però com no em canso d’insistir, mai intrusiu.
Si estimeu l’arquitectura; si estimeu el patrimoni local; si estimeu, en definitiva, Sitges, no dubteu a cercar aquest llibre, ni que sigui de sota les pedres. Aprendreu molt del vostre entorn.
