Dos llibres d’àmbit local esplèndids
Fa temps que vull parlar-vos de dos llibres d’àmbit local que, per qüestions diverses, penso que no seria cap bestiesa que fossin coneguts a l’àmbit nacional i, ja posats —per què no?— internacional: Arquitectura de Sitges, 1800-1930, d’Isabel Coll (ed. Ajuntament de Sitges, 2001) i La Guerra de 1936-1939 a Sitges (un dietari personal) de Joaquima Caballol i Moreu (ed. Estudis Sitgetans, 1999).
El primer és el que en podríem dir la bíblia del patrimoni arquitectònic dels darrers dos segles de la nostra vila (per tant, cal admetre que el seu interès objectiu, d’entrada, sí que sembla quelcom més parcel·lat) i el segon és un sorprenent dietari escrit per una persona fora del comú durant la guerra civil. En dir que fou escrit primer en anglès per evitar problemes amb la censura, ja xerrem massa. No vull acomiadar-me’n fins el dia que en parli, sense abans dir que em sembla una obra mestra total del gènere, un testimoni colpidor i lucidíssim que obliga al lector carregat de prejudicis ideològics a reflexionar, un llibre d’abast universal en definitiva. Però bé, ja n’hi ha prou, que avui toca l’altre.
Arquitectura de Sitges, 1800-1930, el llibre
La senyora Isabel Coll i Mirabent —a qui no conec personalment i a qui espero que la meva ignorància, si per una casualitat remota llegeix aquestes ratlles, la faci més riure que plorar— és una eminència incontestable. A la contracoberta hi diu:
“Isabel Coll, doctora en història de l’art i professora titular de la Universitat de Barcelona, s’ha dedicat, des de fa trenta anys, a estudis d’art, especialment del segle XIX, període en que és una autoritat reconeguda. És autora de diversos llibres sobre Ramon Casas, Santiago Rusiñol i altres artistes del moment”.
L’exemplar que tinc a les mans és de tapa dura, té 399 pàgines justes i pesa com si en tingués el doble. Sí, d’acord, és massa gros per a servir com a guia de butxaca i potser una mica raquític com a llibre de regal. Però, per paradoxal que això sembli, crec que el fet té més avantatges que inconvenients: és prou gran com per a veure bé les imatges i prou petit com perquè sigui portàtil i útil pel treball de camp. Amb tot, seria ideal que s’editessin aquestes dues versions imaginaries, encara que això potser seria demanar ja massa en aquests món en que la cultura cal que es deixi la pell pidolant per obtenir un cèntim. Però bé, tot això no deixen de ser temes d’edició, aspectes superflus, que tampoc afecten la condició d’obra fonamental en el seu gènere que, per mi, el llibre té d’una manera que no admet massa discussió.
L’obra està dividida en dues parts bàsiques. La primera és un repàs històric clarificador, perfectament ordenat, de tots els estils i la seva evolució al llarg de l’època que es tracta. La segona és un catàleg exhaustiu de tots els edificis catalogats com a patrimoni d’aquesta època, que encara existeixen, o que haurien d’existir.
Primera i segona part
La primera part fa un recorregut amè i seriós a través de l’arquitectura de la nostra vila entre l’any 1800 i el 1930, i la seva relació amb els diversos esdeveniments històrics. Pel camí, Isabel Coll no defuig d’aprofundir amb l’efecte mirall d’anada i tornada entre la arquitectura i la política i la societat del seu temps. Cal remarcar, però, que tant el to i concepte escollit són pensats i utilitzats per a que tots aquests elements arribin al lector d’una manera sempre clara i ajustada, amb la voluntat final d’informar. Sense defugir la denúncia valenta, ni l’aposta clara i decidida per la defensa del patrimoni, hom té l’agradabilíssima sensació de que la senyora Isabel defuig el pamflet exaltat. Jo crec que no n’hi havia prou amb la seva condició d’experta per haver evitat aquest perill amb la desimboltura que l’autora ho aconsegueix: el món és ple d’experts eixelebrats, que no dubten a linxar els seus oponents a la mínima que poden. Amb això no vull dir que la senyora Isabel tingui pels a la llengua. Passa que l’estil de la seva escriptura es elegant i adequat a aquest tipus d’obra en uns nivells que jo considero exemplars, dignes d’imitació. En tot el llibre no he trobat una sola frase que em fes mal, que notés que s’està fent trampa amb el lector, que se’l prengui per imbècil, una ovelleta que cal adoctrinar en la conservació. Què cal conservar és quelcom que es desprèn per si sol en anar adquirint els coneixements que aquesta obra exposa, acuradíssimament, damunt la taula. Per aconseguir l’èxit complet, el text compta amb l’ajut de les il·lustracions i l’addició d’una bibliografia completíssima.
Aquesta primera part es subdivideix en els següents grans capítols, els quals són dividits amb els seus corresponents subcapítols:
—Síntesi preliminar de la història de Sitges.
—Millores socials i urbanístiques al Sitges del segle XX. Els avenços tècnics i les comunicacions.
—La tendència Neoclàssica.
—L’Eclecticisme, Sitges com a exemple de solucions.
—El Neogòtic a Sitges: D’Elies Rogent (1856) a Marcel·lí Coquillat (1915).
—Dos edificis del progrés: L’escorxador i el Mercat.
—El Modernisme.
—Entre Modernisme i Noucentisme.
—El Noucentisme.
—La Urbanització de Terramar.
—Conclusió, Notes, bibliografia.
La segona part és, bàsicament, el catàleg dels 155 edificis del període estudiat que han assolit la categoria de protegits. Cada edifici té la seva pàgina, amb la seva fotografia, acompanyat d’una breu però completa descripció, que posa especial atenció als elements que l’han fet singular.
Les Il·lustracions
Ambdues parts s’amaneixen amb gran profusió d’imatges, com se sol dir en aquests casos. Totes les il·lustracions, tan antigues com modernes, són en blanc i negre. Això no és en absolut un problema, si amb això s’aconsegueix que el llibre sigui una mica més econòmic, com és el cas. Per comparació a d’altres volums de caire local, la qualitat general, sense tenir la nitidesa extrema que tenen alguns volums de luxe, és més que acceptable i, en qualsevol cas, no rebaixa en absolut la seva utilitat.
Al llarg de la primera part, aquestes imatges no ajuden només a contextualitzar tota la terminologia arquitectònica que, com és normal, vertebra tot el llibre, sinó també les circumstàncies històriques de cada moment. Particularment interessants són els esbossos fets pels mateixos arquitectes i dissenyadors, amb vistes de planta, façanes i de detalls. Aquests esbossos van sovint acompanyats amb la seva corresponent fotografia, de l’època o moderna, a través la qual podem contrastar les semblances i diferencies amb el projecte inicial. Les imatges antigues són de vegades testimonis visuals, inapel·lables, d’algunes edificacions que han desaparegut per sempre. La sol·lapació del sentiment de nostàlgia pel passat perdut, amb la inestimable informació factual pura, imprescindible per a l’anàlisi històrica freda, està garantida, com sol passar en els bons llibres del mateix estil.
A la part del catàleg hi ha una foto “de cos sencer” per edifici. Aquestes imatges són en la seva immensa majoria, per qüestions òbvies, de format vertical. Si ens posem una mica llepafils, hom hi troba a faltar alguna foto de detall. Però si haguéssim de satisfer aquest desig sí que el volum hauria estat el doble de gruixut.
Conclusió
A través dels capítols d’aquest llibre ens arriba tota la informació bàsica per a fer-nos una idea força completa del període. Les dades que hi podem consultar són exhaustives però, gràcies a la perícia narrativa i descriptiva de l’autora, mai ens ofeguen. No es tracta d’un bombardeig atapeït de dades, noms i tecnicismes, alhora que tampoc no se n’hi troben a faltar. No estem davant d’un llibre d’aquells que ens donen una cullerada de sucre per fer-nos empassar la medecina, perquè ens entenguem.
Entre les moltes conclusions que se’n poden treure, hi ha la inextricable relació entre l’arquitectura i les altres arts; la relació (com ja hem dit) amb la societat; la importància de certs personatges singulars que han deixat una empremta fonda (com ho són artistes, polítics, empresaris i mecenes); l’evolució, de vegades suau i confosa, amb la barreja d’elements estètics, de vegades trencadora, abrupta, dels estils; els dos tipus bàsics de destrucció de patrimoni: el, diguem-ne, evident (l’enderrocament absolut d’un edifici i la seva substitució per un altre de totalment diferent) i la no tan evident, però no per això menys nociva (restauracions i manipulacions, sovint poc perceptibles però que deixen una petjada funesta, irreparable), etc. I el més bell és questes aquestes conclusions les treu el lector.
Aquestes, i d’altres que no he posat per no allargar-me encara més, són les meves, però cadascú en traurà les que vulgui. Amb tot, seria injust i reductor no recordar que tant la introducció i la conclusió de l’autora són d’un ajut considerable. Però com no em canso d’insistir, mai intrusiu.
Si estimeu l’arquitectura; si estimeu el patrimoni local; si estimeu, en definitiva, Sitges, no dubteu a cercar aquest llibre, ni que sigui de sota les pedres. Aprendreu molt del vostre entorn.
Fa temps que vull parlar-vos de dos llibres d’àmbit local que, per qüestions diverses, penso que no seria cap bestiesa que fossin coneguts a l’àmbit nacional i, ja posats —per què no?— internacional: Arquitectura de Sitges, 1800-1930, d’Isabel Coll (ed. Ajuntament de Sitges, 2001) i La Guerra de 1936-1939 a Sitges (un dietari personal) de Joaquima Caballol i Moreu (ed. Estudis Sitgetans, 1999).
El primer és el que en podríem dir la bíblia del patrimoni arquitectònic dels darrers dos segles de la nostra vila (per tant, cal admetre que el seu interès objectiu, d’entrada, sí que sembla quelcom més parcel·lat) i el segon és un sorprenent dietari escrit per una persona fora del comú durant la guerra civil. En dir que fou escrit primer en anglès per evitar problemes amb la censura, ja xerrem massa. No vull acomiadar-me’n fins el dia que en parli, sense abans dir que em sembla una obra mestra total del gènere, un testimoni colpidor i lucidíssim que obliga al lector carregat de prejudicis ideològics a reflexionar, un llibre d’abast universal en definitiva. Però bé, ja n’hi ha prou, que avui toca l’altre.
Arquitectura de Sitges, 1800-1930, el llibre
La senyora Isabel Coll i Mirabent —a qui no conec personalment i a qui espero que la meva ignorància, si per una casualitat remota llegeix aquestes ratlles, la faci més riure que plorar— és una eminència incontestable. A la contracoberta hi diu:
“Isabel Coll, doctora en història de l’art i professora titular de la Universitat de Barcelona, s’ha dedicat, des de fa trenta anys, a estudis d’art, especialment del segle XIX, període en que és una autoritat reconeguda. És autora de diversos llibres sobre Ramon Casas, Santiago Rusiñol i altres artistes del moment”.
L’exemplar que tinc a les mans és de tapa dura, té 399 pàgines justes i pesa com si en tingués el doble. Sí, d’acord, és massa gros per a servir com a guia de butxaca i potser una mica raquític com a llibre de regal. Però, per paradoxal que això sembli, crec que el fet té més avantatges que inconvenients: és prou gran com per a veure bé les imatges i prou petit com perquè sigui portàtil i útil pel treball de camp. Amb tot, seria ideal que s’editessin aquestes dues versions imaginaries, encara que això potser seria demanar ja massa en aquests món en que la cultura cal que es deixi la pell pidolant per obtenir un cèntim. Però bé, tot això no deixen de ser temes d’edició, aspectes superflus, que tampoc afecten la condició d’obra fonamental en el seu gènere que, per mi, el llibre té d’una manera que no admet massa discussió.
L’obra està dividida en dues parts bàsiques. La primera és un repàs històric clarificador, perfectament ordenat, de tots els estils i la seva evolució al llarg de l’època que es tracta. La segona és un catàleg exhaustiu de tots els edificis catalogats com a patrimoni d’aquesta època, que encara existeixen, o que haurien d’existir.
Primera i segona part
La primera part fa un recorregut amè i seriós a través de l’arquitectura de la nostra vila entre l’any 1800 i el 1930, i la seva relació amb els diversos esdeveniments històrics. Pel camí, Isabel Coll no defuig d’aprofundir amb l’efecte mirall d’anada i tornada entre la arquitectura i la política i la societat del seu temps. Cal remarcar, però, que tant el to i concepte escollit són pensats i utilitzats per a que tots aquests elements arribin al lector d’una manera sempre clara i ajustada, amb la voluntat final d’informar. Sense defugir la denúncia valenta, ni l’aposta clara i decidida per la defensa del patrimoni, hom té l’agradabilíssima sensació de que la senyora Isabel defuig el pamflet exaltat. Jo crec que no n’hi havia prou amb la seva condició d’experta per haver evitat aquest perill amb la desimboltura que l’autora ho aconsegueix: el món és ple d’experts eixelebrats, que no dubten a linxar els seus oponents a la mínima que poden. Amb això no vull dir que la senyora Isabel tingui pels a la llengua. Passa que l’estil de la seva escriptura es elegant i adequat a aquest tipus d’obra en uns nivells que jo considero exemplars, dignes d’imitació. En tot el llibre no he trobat una sola frase que em fes mal, que notés que s’està fent trampa amb el lector, que se’l prengui per imbècil, una ovelleta que cal adoctrinar en la conservació. Què cal conservar és quelcom que es desprèn per si sol en anar adquirint els coneixements que aquesta obra exposa, acuradíssimament, damunt la taula. Per aconseguir l’èxit complet, el text compta amb l’ajut de les il·lustracions i l’addició d’una bibliografia completíssima.
Aquesta primera part es subdivideix en els següents grans capítols, els quals són dividits amb els seus corresponents subcapítols:
—Síntesi preliminar de la història de Sitges.
—Millores socials i urbanístiques al Sitges del segle XX. Els avenços tècnics i les comunicacions.
—La tendència Neoclàssica.
—L’Eclecticisme, Sitges com a exemple de solucions.
—El Neogòtic a Sitges: D’Elies Rogent (1856) a Marcel·lí Coquillat (1915).
—Dos edificis del progrés: L’escorxador i el Mercat.
—El Modernisme.
—Entre Modernisme i Noucentisme.
—El Noucentisme.
—La Urbanització de Terramar.
—Conclusió, Notes, bibliografia.
La segona part és, bàsicament, el catàleg dels 155 edificis del període estudiat que han assolit la categoria de protegits. Cada edifici té la seva pàgina, amb la seva fotografia, acompanyat d’una breu però completa descripció, que posa especial atenció als elements que l’han fet singular.
Les Il·lustracions
Ambdues parts s’amaneixen amb gran profusió d’imatges, com se sol dir en aquests casos. Totes les il·lustracions, tan antigues com modernes, són en blanc i negre. Això no és en absolut un problema, si amb això s’aconsegueix que el llibre sigui una mica més econòmic, com és el cas. Per comparació a d’altres volums de caire local, la qualitat general, sense tenir la nitidesa extrema que tenen alguns volums de luxe, és més que acceptable i, en qualsevol cas, no rebaixa en absolut la seva utilitat.
Al llarg de la primera part, aquestes imatges no ajuden només a contextualitzar tota la terminologia arquitectònica que, com és normal, vertebra tot el llibre, sinó també les circumstàncies històriques de cada moment. Particularment interessants són els esbossos fets pels mateixos arquitectes i dissenyadors, amb vistes de planta, façanes i de detalls. Aquests esbossos van sovint acompanyats amb la seva corresponent fotografia, de l’època o moderna, a través la qual podem contrastar les semblances i diferencies amb el projecte inicial. Les imatges antigues són de vegades testimonis visuals, inapel·lables, d’algunes edificacions que han desaparegut per sempre. La sol·lapació del sentiment de nostàlgia pel passat perdut, amb la inestimable informació factual pura, imprescindible per a l’anàlisi històrica freda, està garantida, com sol passar en els bons llibres del mateix estil.
A la part del catàleg hi ha una foto “de cos sencer” per edifici. Aquestes imatges són en la seva immensa majoria, per qüestions òbvies, de format vertical. Si ens posem una mica llepafils, hom hi troba a faltar alguna foto de detall. Però si haguéssim de satisfer aquest desig sí que el volum hauria estat el doble de gruixut.
Conclusió
A través dels capítols d’aquest llibre ens arriba tota la informació bàsica per a fer-nos una idea força completa del període. Les dades que hi podem consultar són exhaustives però, gràcies a la perícia narrativa i descriptiva de l’autora, mai ens ofeguen. No es tracta d’un bombardeig atapeït de dades, noms i tecnicismes, alhora que tampoc no se n’hi troben a faltar. No estem davant d’un llibre d’aquells que ens donen una cullerada de sucre per fer-nos empassar la medecina, perquè ens entenguem.
Entre les moltes conclusions que se’n poden treure, hi ha la inextricable relació entre l’arquitectura i les altres arts; la relació (com ja hem dit) amb la societat; la importància de certs personatges singulars que han deixat una empremta fonda (com ho són artistes, polítics, empresaris i mecenes); l’evolució, de vegades suau i confosa, amb la barreja d’elements estètics, de vegades trencadora, abrupta, dels estils; els dos tipus bàsics de destrucció de patrimoni: el, diguem-ne, evident (l’enderrocament absolut d’un edifici i la seva substitució per un altre de totalment diferent) i la no tan evident, però no per això menys nociva (restauracions i manipulacions, sovint poc perceptibles però que deixen una petjada funesta, irreparable), etc. I el més bell és questes aquestes conclusions les treu el lector.
Aquestes, i d’altres que no he posat per no allargar-me encara més, són les meves, però cadascú en traurà les que vulgui. Amb tot, seria injust i reductor no recordar que tant la introducció i la conclusió de l’autora són d’un ajut considerable. Però com no em canso d’insistir, mai intrusiu.
Si estimeu l’arquitectura; si estimeu el patrimoni local; si estimeu, en definitiva, Sitges, no dubteu a cercar aquest llibre, ni que sigui de sota les pedres. Aprendreu molt del vostre entorn.
10 comentaris:
Benvolgut Florénci: Vull donar-te les gràcies per haver-te llegit el meu llibre sobre arquitectura de Sitges. Els teus comentaris sobre el meu treball han estat més profunds que els que em van fer els membres del tribunal que jutjava la meva tesina de llicenciatura (197). el tribunal estava format per tres magnífics catedràtics i alhora grans persones: els Drs. Santiago Alcolea, Rogelio Buendia i Alexandre Cirici Pellicer. Cosa que ja m' està bé, perquè no se com m' ho hagués fet per contestar tantes coses com les que tu planteges. No cal dir que tota i cada una de les puntualitzacions que em dius les tindré en compte.
Ah¡ una altra cosa¡ Dius que no em coneixes, jo ara tampoc. Però si vaig saber de tu fa més que quaranta anys. M' explicaré. Jo vivia al carrer del Prado i la teva família al carrer Jesús. Alguna vegada havia pujat a casa teva amb l'Angelina. Recordo que una d 'aquestes vegades la teva mare estava davant d' una taula cosint o fent algun treball manual, no et sabria dir que. vaig fixar-me que estava embarassada. No em digui's com recordo aquella escena, però m'ha quedat gravada. Potser perquè en aquells anys tot el referent a la vida era per nosaltres un misteri. També recordo haver vist el desenllaç, es a dir tu. I una altra cosa que tinc a la memòria són els dibuixos que feia la teva germana Angelina, els quals trobava esplèndids, ja que jo no he sabut mai ni agafar el llapis. T'estic parlant d'abans de 1963, perquè en aquest any ja me'n vaig anar interna a Barcelona. Fou quan se'm va acabar la vida d'amunt i avall pels carrers de Sitges amb les amigues i l' anar de casa en casa a la sortida del col•legi.
Ves per on, doncs, que "Sra.Coll" o aquella "Sra Isabel" que tu parles en el teu escrit i que dius que no coneixes,i que "hi ha una possibilitat remota que llegeixi el teu escrit" ha estat alguna vegada més prop teu del que et pensaves M' agradaria que des d'aquest moment quan vulguis referir-te a mi posessis solament Isabel o Isabel Coll, doncs ja veus que tenim algunes records que ens uneixen i per tant podem deixar-nos de formalismes.
No voldria acabar sense tornar a agrair-te el teu generós escrit i dir-te que pots comptar amb mi pel que necessitis. Fins aviat i felicitats pel teu blog.
Isabel Coll
Hola Isabel, quina sorpresa! No cal que et digui que aquesta no me l’esperava, com a mínim tan de pressa, en tots els sentits:ni la teva resposta ni, però, la posada al dia que m’han fet a duo ma mare i ma germana, aquesta mateixa tarda.
Després de llegir el teu comentari m’he quedat contentíssim, però també petrificat, sense saber que dir. Me n’he anat a visitar mon pare, a l’hospital, i allà hi havia ma mare i ma germana amb qui, no ho puc amagar pas, em moria de ganes d’interrogar, perquè m’informessin. Com pots imaginar m’han posat de ruc per amunt (de bon rotllo, eh) per no haver-hi caigut abans i m’han fet un organigrama complet de la teva família. Les sorpreses queien una rere l’altre, com si fossin peces de dominó: Criticartt és la teva filla (aquests darrers dies estic entrant al seu bloc, interessantíssim, però encara hi ha una pila d’entrades que no he llegit, és clar. Amb tot si que recordo que a la seva presentació parla de la tesi de sa mare... el món és minúscul!); el teu home va ser l’arquitecte d’una de les darreres cases que mon pare va fer com a constructor, al carrer Sant Isidre, al costat dels Escolapis (després he estat amb ma mare i m’ha estat ensenyant els planells i fotos de com era la casa en construcció, amb el nom del teu marit i ara no me’n record de no se qui... ja aniré a cercar aquesta informació més clarament un altre dia, t’ho prometo); el teu pare fou fundador de Joventuts Musicals de Sitges, amb el número 1 de soci,(i mon pare té el 3!), així com fou president del Prado, quan mon pare era vocal... en fi, tantes i tantes coses, que dubto que ara les estigui escrivint amb un mínim d’ordre. Ah, sí! Ma mare ma dit també que mon pare va fer una casa al carrer (ostres, ara no sé si ah dit Bonaire, quin cap que tinc!) on hi havia la Caja de Madrid i a on hi va viure algú de vosaltres. Em sap greu, no portava llapis per apuntar tota la informació que ma donat! A tot això, ma germana ma dit que éreu molt amigues al col•legi, que no troba gens estrany que no oblidessis veure ma mare embarassada (és clar, això havia de ser a començaments del 1962, per força: jo vaig néixer el 23 de juny d’aquell any, Sant Joan) i que veu molt sovint la teva filla, que té la mateixa edat que la meva neboda, la Katia; que si la veig, segur que la reconeixeria. En fi, prou informació de primera mà com per fer avergonyir a qualsevol. Però és que jo també tinc una història força peculiar, no et pensis, i la re-connexió amb el poble m’està sent una mica difícil. Les circumstàncies actuals no són les més fàcils en alguns aspectes massa, diguem-ne, a la “moda” actual (sinó no tindria tant de temps per a fer entrades al bloc tan llargues), però tinc allò que és diu, però que en el meu cas és una veritat palmària la millor família i uns amics meravellosos. I ep! Encara no he perdut el sentit de l’ humor i estic més sa i fresc que una rosa.
Bé, algunes de les coses que m’han explicat les sabia: que mon pare havia estat vocal del Prado, que havia fet la casa de la Caja de Madrid, i tot això. També que els noms de Mirabent i Artigas anaven amunt i avall tota l’estona, perquè sempre hi havia algú amb qui es relacionaven. Però també és cert que jo era llavors una criatura, i totes aquestes coses m’han quedat com un eco de noms i experiències que ressonen en la llunyania. Jo, a més, de nen, anava a un internat de Vilafranca del Penedès. Hi vaig estar sis anys. No et pensis, vaig ser feliç, però em va desconnectar d’alguna manera de la vida del poble i dels nens d’aquí. Quan tornava aquí sentia com un amor irresistible per tot el que hi havia però alhora una mica de por, com si fos un mig immigrant. Una cosa rara, vaja. I bé, tampoc estic tan tancat al pou (una mica sí, de fet massa) com per no saber que sou famílies de Sitges de tota la vida. Llegeixo l’Eco (no sempre, també és veritat) vull dir que sé qui ets, és clar. Però com he dit a l’entrada, no recordo haver coincidit mai ni amb tu ni amb ta filla.
I bé, ara me’n vaig a preparar el sopar, que se m’ha fet tard!
Ha estat un plaer, de debò. Si dic tot el que he dit del llibre és perquè no et pots arribar ni a imaginar la utilitat tan gran que sempre li he trobat. És una obra de consulta incomparable. No és pilota, és la pura veritat.Mare de Déu, no m'agrada parlar de tantes coses personals, però, després de tot el que m'has dit m'hi sentia obligat.
Bona nit Isabel, i moltes gràcies a tu.
Ara ja coneixes mare i filla!!!!! Des de que vaig descobrir el teu blog i la teva pàgina laboral (per cert, els dibuixos són genials), a la mare li parlava dels teus escrits i li preguntava si sabia qui eres, tot i que jo pels teus cognoms sabia que eres l’oncle de la Katia, però res més.
Aquest matí quan he vist el teu escrit m’ha fet tanta il•lusió que he trucat a la mare corrents pq entrés i el llegís. Com ella ja et diu, és la crítica més extensa que mai han fet d’aquest llibre. Primer he pensat que llegint el meu blog t’havia vingut al cap el llibre de la mare, però enseguida he vist que en cap moment ens relacionaves. Aquesta casualitat m’ha fet tanta gràcia que no sabia si enviar-te el missatge o esperar que amb el temps ho descobrissis, i així ha estat. Ah, l’edifici de Caja de Madrid és al carrer Sant Pau, i ara hi visc jo.
Espero que aviat superis el mal moment del que parles, has de veure la vida des del teu particular Planeta dels Símils, aquest nou pis que et proporciona imatges tan belles com les que publiques al teu blog.
Fins demà, pq espero poder llegir un nou text com els que darrerament m’han enganxat al teu blog.
Ha estat una sorpresa agradabilíssima però alhora m'he sentit força ridícul. Però tot sigui a fi de bé!
Ara que em dius això de casa teva, crec que ma mare m'ha dit això. En fi, que ha estat tanta la informació d'història familiar que m'ha abocat al damunt que tinc un embolic. Cal que ho vagi païnt, organitzant.
No tindràs pas algun parentiu amb la senyora Caballol, el següent llibre del que penso parlar? És que ja seria massa. Me n'alegro infinitament que la crítica li hagi agradat a ta mare. Encara no me'n sé avenir...
Demà no ho sé si escriuré massa. Tant com avui ho dubto.
Bona nit!
Hola, bones!
Fa uns anys vaig descobrir a Isabel Coll gràcies els seus llibres sobre Rusiñol, pero el que mes em va fascinar va ser aquest. Amant de larquitectura i encara mes de la historia, aquest llibre el trobo indispensable, he buscat en totes les llibreries del poble, i en totes esta esgotat! Sabrieu dirme com podria comprar un exemplar! Moltes gràcies! Una abraçada a tots!
Preguntaré a la interessada, a veure si sap alguna cosa, Anònim, i tan aviat com sàpiga alguna cosa ho esmentaré. Gràcies per l'interès. Només et demano, si us plau, si hi ha la possibilitat que ens donis una petita identificació de qui ets (un nom o sobrenom em serà suficient), més que res perquè miro de mantenir aquesta norma al blog, malgrat que el teu comentari ha estat molt amable. Gràcies de nou i disculpa les molèsties.
Bon dia!
Moltes gracies per repondre, en veure las dates dels anteriors comentris temia caure en l'oblit.
Perdó per no presentar me, el meu nom es Aeci, pero el no tenir compte en Google, no em deixava posar el meu email. El meu nom es Aeci. I per si em sabeu dir alguna manera d'aconseguir el llibre també deixo el meu email, aecicaballero@hotmail.com
Moltes gràcies!
Salutacions!
Gràcies, Aeci! I, ep, home, no calia que incloguessis l'adreça :D A veure si m'espavilo a preguntar a la interessada i et puc dir alguna cosa aviat.
A reveure!
Hola Florenci, acabo de llegir -tants anys desprès- la teva pregunta a Isabel Coll sobre la nostra parenta Quima Caballol. Si encara vols alguna dada em pots enviar un mail a:
mriberadelpueyo@hotmail.com
Salutacions
Miquel Ribera
Moltes gràcies, Miquel! Disculpa que hagi trigat tant a fer públic el teu comentari i a respondre'l, però és que feia molt de temps que no revisava el blog. Tindré en compte el teu oferiment. De moment només puc avançar que el dietari de la vostra parenta em continua semblant un llibre de referència, bellíssim, punyent, riquíssim.
Salutacions,
Florenci
Publica un comentari a l'entrada