El Planeta dels símils

No acostumo a fer paròdies, tot i que és un gènere pel que tinc molt de respecte. Vaig fer, però, aquesta petita broma ja fa algun temps. Avui, després de refer-la una mica, l'he recuperat. Confio en que no cal que digui sobre què la vaig fer. Si té mala llet o no, ja ho direu vosaltres (això en cas de que sigui mínimament intel·ligible, és clar). Probablement sí, però us juro que tambè està feta amb molta tendresa, sobretot cap el nostre país veí.
Estimats germans, confio en vosaltres perquè el dia que tinguem el poder universal no siguem tan revantxistes: hi ha actituds, tsk, tsk, que són molt i molt lletges. El poder és una responsabilitat que s'ha de saber administrar amb saviesa (crec que això ho vaig sentir dir a la pel·lícula "Spiderman"!). Cal que ens preparem des d'ara per quan arribi aquell dia. Com que estem acostumats a que tot ens vagi malament, aquí ningú es prepara per a aquest moment de gloria, i no hi ha res tan dolent com la improvització a última hora. Després no em vingueu amb que no us he avisat.

En fi, prou xerrameca, que ja sou prou granadets. Aquí va la història:


El Planeta dels Símils

El simpàtic astronauta espanyol Pedro Duque Olivín, juntament amb uns altres tres d'americans, accepta amb entusiasme aquella missió espacial tan inusual: cal provar una nau revolucionaria, capaç d’assolir la velocitat de la llum. Un dels punts bàsics de la missió és el de comprovar com suporta el cos humà un viatge de dos anys a bord d’un enginy com aquest. No cal dir que si fos un èxit s'obririen moltes portes que, fins ara, han romàs tancades.
Aquest cop, la feina dels astronautes és fàcil. No s’haurien de preocupar més que de passar el temps del viatge el més relaxadament possible: la nau serà controlada des de la base de la terra .
El dia de l’enlairament, tots els veïns del poble de l’ibèric venen per acomiadar-lo, i per certificar que, efectivament, que se’n va cap amunt, direcció als estels. Els seus parents li desitgen molta sort, plorosos, mentre els camarades de la facultat fan unes conyes indesxifrables sobre no sé quina cosa de l’AVE de l’espai. La sortida és un èxit: la nau va desapareixent de la visió dels presents molt més de pressa del que mai no s’havia vist. Això fa que a la base es produeixin uns moments d’incertesa. Aviat, però, se sent l’alegre veu d’en Pedro, que diu que tothom està com un gínjol. Després d’això, tothom respira tranquil.

Fa poques hores la nau s’ha posat suaument en una zona desèrtica d’aquest planeta desconegut. Els dos anys han transcorregut amb no gaire més incidències de les que podrien passar en qualsevol reality show d’aquells en que es reclouen uns quants humans en un espai tancat, per a veure que passa. El Pedro Duque i els seus companys han eixit de la nau per la finestreta creada per a tal efecte, i han descobert que l’aire és respirable.
Després de caminar una bona estona, arriben a una espècie de poblat berber. Fora les tendes hi ha tot un grup de criatures que juguen a futbol. Totes duen samarretes del Barça —menys un que en du una del Sitges— i s’escridassen en una espècie de català curiossíssim. Els astronautes —encara una mica marejats pel vol—, accepten la invitació, per part de qui sembla ser el cap de la tribu (un sahrauí morenot i guapíssim que es diu Roger), d’entrar a prendre un te a la seva tenda.
Com que en Roger parla català, s’entén força bé amb en Pedro Duque (els dos nord-americans no rasquen ni una paraula del que diu aquella regia criatura). En només cinc minuts de conversa, el cap queda perfectament informat de la situació d’aquells estrangers abillats d’aquella manera tan poc idònia per anar trescant pel desert.

—Perdoni, si us plau, com es diu aquest planeta? — pregunta, amable, Pedro amb un voluntariós català ple de castellanismes que no cal reproduir.

—Rupit. Asseguren que es diu així perquè és el nom del primer poble que hi va haver a l’Univers. —respon el cap.

—Ah sí?

—Home, i tant! La primera vegada que Nostre Senyor va anar de cos ja ho va fer ar-Rupit, no?

En Roger i en Pedro es peten de riure (tot i que l'acudit és francament pobre, rude i una blasfèmia—de baixa intensitat, això sí—innecessària), mentre els americans continuen en la inòpia. En Pedro, sempre alerta, els calma, dient-los hi que ja els ho traduirà més tard; que ara, la veritat, se li fa una mica difícil de traslladar la conya a l’anglès.
Finalment, el cap de la tribu els hi posa les notícies en un petit televisor portàtil d’estètica obsoletament futurista. Decideix que no hi ha res com que ells mateixos puguin veure el tipus de planeta on han anat a petar mitjançant la informació, sempre més objectiva, de les notícies del migdia que fan des de la capital.
En Pedro queda bocabadat davant el que veu i sent: A un país anomenat els Estats Units del Nou Empordà hi ha un lloc anomenat Els Àngels a on hi ha una industria cinematogràfica espectacular. Sembla ser que darrerament no paren de fer adaptacions cinematogràfiques d’obres clàssiques de la literatura catalana dels segles XIX i XX. Hi ha debats entre diversos professors, de totes les races i països. Els uns defensen a la Mercè Rodoreda, uns altres diuen que cal anar a seguir l’estil d’en Pla i uns tercers diuen que cal anar més enllà, i cremar tot el que s’ha escrit abans de l’any 2000. La qualitat del català que parlen tots aquests experts varia segons el convidat, l’accent i d’altres factors més difícils de descriure. Es veuen imatges de diversos conflictes armats, inundacions i trampes financeres molt semblants a les que hi havia a la Terra. Tot el que el Pedro hi veu imita amb una rotunditat esglaiadora a tot el que coneix de casa seva, però totalment canviat, com sí el que a la Terra fos blanc aquí fos negre, i al revés. Però, de tot plegat, el que li xoca més és quan veu que les llengües més emprades per tothom són el català (principalment, ja que ve a ser la clara llengua franca) el basc, el bretó, l’occità, el frisó, el gallec, l’amazig, el llombard, el quítxua, entre moltes d'altres que abans eren molt petites.

—Tot és tan igual al meu planeta! No me’n ser avenir... No sabeu si existeixen pas llengües com l’anglès, l’espanyol, el francès, l’alemany, el xinès mandarí o, fins i tot, l’italià?

—Hum... deixa’m pensar... la veritat és que moltes d’aquestes llengües que parles o no existeixen o no les conec. Les deuen de parlar tribus molt reduïdes de països primitius, d’aquells que estan molt tancats en ells mateixos, no sé si m’entens. L’anglès sí que em sona, perquè ho vaig veure en un documental. Sé que es parla en una regió petita d’una illa que hi ha a l’hemisferi nord del planeta i sé també que pretenen fer la seva literatura i totes aquestes coses, però penso que és una llengua massa incompleta per a parlar de setiments (parlo pel que sento, eh). L’espanyol?... hum... em sona, em sona... Hi ha una cosa que en diuen castellà —molta gent, amb mala fe, diu que és un dialecte del català; una barreja entre el català i el gallec, amb més influència de l’àrab (una altra llengua morta) que aquells, però els lingüistes seriosos diuen que no. I jo, sincerament, penso com ells. Sembla que fa poc està donant molts conflictes en una àrea no massa llunyana de l’altra país que t’he esmentat. Aquesta gent insisteix que el cubà, l’argentí i l’andalús —i moltes altres encara més diferents— són la mateixa llengua i això, no fotem, si que crec que han de ser ridículs intents de manipulació política. A mi totes em sonen molt diferents, com si fossin llengües molt separades, amb lèxic i estructures lingüístiques molt diverses. Però hi ha altres coses que no estan bé. Ara, per exemple, els que hi viuen estan patint uns bombardejos terribles. Sembla que no volen parlar català, ni acceptar les normes internacionals. Tothom està contra seu, com si se'ls tingués mania. Però a mi em commouen. De vegades em diuen que sóc massa tou, però penso que el que s’està fent amb aquella gent és un abús. Estan sols, defensen la seva terra, la seva cultura, però a ningú li importa un rave. Els del nostre planeta som així de miserables.

En Roger ha dit tot això en un to resignat i trist. No hi ha dubte que és una persona amb bones intencions, tot i que, per ser cap de tribu, té llacunes culturals ìmperdonables.

Per la pantalla del televisor es veu ara una ciutat molt semblant a Barcelona. Pel que es sobreentén, aquest lloc és el rovell de l’ou de les finances i la cultura del que podria ser la primera potència d’aquell planeta. Des d’una cambra que recorda molt les estances del Palau de la Generalitat, un polític molt seriós fa un discurs esgarrifós. Parla d’amenaçar de bombardejar de nou a un petit país no gaire llunyà en el cas que no deposi la seva actitud rebel. Després es veuen unes imatges, dantesques, colpidores, del que semblaria un Madrid destruït per les bombes i la misèria, que trasbalsen profundament el cors dels astronautes.

En Pedro rau assegut dalt d’una duna, molt pensatiu. Els seus companys dormen: després de la pallissa de la caminada per la sorra estan rebentats, pobres. En Pedro no es pot treure del cap les imatges que ha vist, els comentaris que ha escoltat. En aquest planeta tot és ben boig. I no, no té cap ganes de posar-se a caminar per una platja i trobar-se l'estàtua de la llibertat, com va veure en una pel·lícula que sempre li ha fet molta ràbia.