Adéu a pepe Rubianes, amb tres epigrames de Marcial

Ha mort en Pepe Rubianes.

La notícia m’ha posat trist, és així. L’espai que queda buit és inquietant. Molts se n’alegraran. Jo no, i això que només l’havia vist a Antaviana, a un espectacles seu, en solitari, i a la televisió, a diverses entrevistes. Però ja en vaig tenir prou com per a veure que allò era una força de la natura incomparable, una perla raríssima d'aquelles que surten cada molts milions d'ostres.
Podríeu estar d’acord o no amb les animalades que deia, sentir-vos ferits o inspirats. Però el que és segur és que era un individu que feia i deia el que li semblava, de la manera que li venia al cap, sense cap mena d'autoprotecció ni hipocresies. I, per mi, ho feia molt bé.

Què era barroer i un pocasolta? Un bocamoll? Evidentment! i ell no se n’amagava pas. Però ha d’haver-hi de tot a la vinya del Senyor, i si algú ha estat tocat pel do de la impertinència malparlada, espontània, amb un talent poc normal, per què no l’ha de poder emprar? A més, crec que la gran diferència del Pepe respecte a altres insultadors és que ell, com a mínim, tenia sentit de l’ humor (ell era el primer blanc de les seves caricatures), cosa que no podem dir d’altres amargats que cada dia fan articles al diari, a on hi aboquen els seus prejudicis amb una gràcia zero (algun d’ells, tingut sovint per gran escriptor!). Amb el seu parlar brut, el Pepe feia net, com aquella dona de la neteja que, per higienitzar la part més podrida de la casa dels seus amos senyors, no dubta a embrutar-se les ungles pintades, allargant el braç fins el fons, si cal.

Què a vosaltres el Pepe no us en feia gens de gràcia? Només faltaria que tots estiguéssim d’acord! A mi, normalment, m’agrada molt més la extrema subtilitat; l’erotisme amagat dins el jersei de coll alt, més per ocultació que per l’evidència; la metàfora aparentment banal; l’estil britànic més aristocràtic, fred i distant. El Pepe jugava a una altra lliga, esgarrapava una altra part de l’esperit. A fe de Déu, que amb mi funcionava, tot i viure en el planeta dels llepafils!

De tota manera, reduïr en Pepe a això seria com fer el que fan alguns freakies d'Star Wars (film pel que sento més aviat poca simpatia, encara que per generació sempre es sobreentén que no hauria de ser així) amb el grandíssim Sir Alec Guiness: el posen a l'altar pel coi de personatge d'Obi Wan Kenobi, i obvien els més de cinquanta anys de carrera d'un dels més grans actors britànics de cinema i teatre del segle XX. Que la punta que es veia fos molt puntxaguda, no vol dir que l'iceberg Pepe no tingués les seves ben bones nou parts submergides de rigor, amb tot de formes i suntuositats insospitades per la massa, dins la qual, en aquest cas, cal que m'inclogui.

Un dels meus poetes favorits és Marcial, el creador d’epigrames punyents, insultants, irreverents i malparladíssims. Visqué a Roma entre l’any 40 i el 104 de la nostra era. Marcial era el que en diem un torracollons absolut. El seu punt és entremig de Rubianes i l’extrem doble sentit que tant m’agrada. Les seves invectives personals, no ho puc evitar, m’encanten. En llegir la traducció en català que li va fer el senyor Antoni Cobos sempre m’he imaginat la veu d’en Rubianes recitant-los.

Exemple d’epigrama on l’esperit Rubianes podria ser-hi d’una manera força crua:

Per què no et beso, Filenis? Ets calba.
Per què no et beso, Filenis? Ets vermella.
Per què no et beso, Filenis? Ets bòrnia.
Qui això besa, oh, Filenis, fa una mamada.

Avui, però, voldria fer el meu petit homenatge al desaparegut actor, amb els següents tres epigrames de l’autor llatí, dedicats a un poeta “massa poeta”. Imagineu-vos en Rubianes recitant-los —vestit amb una túnica per a la ocasió, si voleu. Per mi poca cosa es pot dir més sobre segons quins pesats que ens amarguen la vida amb les seves petulants creacions literàries, o del tipus que sigui. Però també un recordatori inquietant del pesats que nosaltres mateixos podem arribar a ser —fa por d’haver estat un Ligurí, millor no preguntar al nostre entorn— quan perseguim a alguna pobra víctima entre els amics o la família per torturar-los, i una venjança feta poesia salvatge amb la qual aquestes víctimes —tots ho hem estat també— s’hi poden identificar.

Rubianes, aquí hi ha una mica de Marcial. Tot per tu:

—44—
¿Vols saber què passa que ningú se t’acosta
de bon grat, Ligurí, i es produeix al teu voltant
l’esbandida i una enorme solitud? Ets massa poeta.
Això és un defecte molt perillós.
Ni la tigressa enfurismada
perquè li han pres el cadells
ni l’escurçó escalfat al mig del sol
ni el malvat escorpí són tan temuts.
Car, digues, qui podria suportar tants sofriments?
Recites quan m’estic dret i recites quan m’assec,
recites quan corro i recites quan cago.
M’escapo cap a les termes: et sento a cau d’orella.
Vaig a la piscina: no em deixes nedar.
Faig tard a un sopar: em fas fugir quan sec.
Esgotat, me’n vaig a dormir: em despertes quan jec.
Vols veure quin gran mal tan gran és el que fas?
Tot i ser un home just, honrat i noble, fas por.

—45—
Si Febus va fugir de la taula de Tiestes,
no ho sé. Nosaltres, però, fugim de la teva, Ligurí.
I això que és esplèndida i plena de menjars ben magnífics,
però, quan tu recites, res no pot ser agradable.
No vull que em posis un turbot o un roger de dues lliures,
no vull bolets, no vull ostres. Calla!

—46—
Quan em convides a sopar, no hi ha altra causa que aquesta:
vols recitar-me, Ligurí, els teus versets.
Tan bon punt m’he tret les sandàlies em porten un llibre
enorme entre els enciams i la salsa de gàrum.
Se’n llegeix un altre, mentre el primer plat es retarda.
Ja és el tercer, i el segon plat encara no arriba.
I recites un quart llibre i, fins i tot, un cinquè.
Si em serveixes senglar tan sovint, farà pudor.
Així doncs, si no dediques els teus traïdors poemes als verats,
al final soparàs tu sol, Ligurí, a casa teva.

Marcial