El Cavall Fort ha estat molt bé i la seva tasca ha sigut heroica en una època en contra. I encara és una revista ben viva que, en certs ambients molt combatius encara cueja. Jo parlava més a nivell d'incidència social, i ja no tan sols de revistes: ara, amb la competència de medis de tot tipus, el paper va de baixa a tots nivells; en castellà també. Vull dir que fins i tot el Club Super 3, si no s'espavilen els seus responsables, acabarà essent només un carnet, una excusa, per poder anar a llocs sense pagar. Als canals per cable per a públic infantil i juvenil (Disney Channel, etc.), als videojocs i a tota la cultura de masses que el que el 1919 hauria estat el “Patufet”, el català hi existeix tant com hi és el quítxua. Tot el que és vulgar, però —anem amb compte amb això darrer, doncs ja és una guerra en el territori que se suposa nosaltres hauríem de dominar— fins i tot entreteniments més sofisticats i elitistes són aclaparadorament en castellà. Ara totes les adolescents poden parlar i escriure català, gràcies a l'escola —ehem, és un dir, en un intent d’optimisme forçat— però cap d'elles du un català-parlant guapo a les fotos de la carpeta, vull dir. És així.
L'altre dia, jo mateix feia broma sobre el català "donut". Però aprofitaré per fer autocrítica sobre la part equivocada d’aquell comentari: aquí som massa fins per a fer baixa cultura de debò, de la que rebenta mercats. Tampoc cal anar tant baix, o en segons quines direccionsno és el nostre tarannà, ni en sabem. Però hi ha estratègies maquiavèl•liques per explotar, armes que no les fa servir ningú —i que cal fer-ho bé, no sense cap criteri, eh, llençant bombes a tort i a dret, malbaratant munició i destrossant allò d’irreparable—, pel que diran. No som tant un país d’horteres com de cursis, de bledes. En Pla ja deia una cosa semblant.
Tal com estan les coses en aquest precís moment, dona la sensació de que per als joves d'aquí, la cosa més "catalana" que recordaran del seu imaginari col•lectiu quan siguin grans hagi de ser el solitari Doraemon. Tot i que porta vint anys de tabarra, sembla l'únic que queda. El gat còsmic aquest du una responsabilitat i un pes a l'esquena que, pobret, arnat i suat com està, amb prou feines pot ja defensar. Ell és l'únic "català" que els meus fills no demanen que tregui de la pantalla, fulminat pel comandament cruel a l’instant, i això només quan tenen el dia nostàlgic (ja comencen a ser granadets).
No sé ben bé com s’ha de planificar l’estratègia general, però per a educar cal emprar una certa dosi de “deseducació”. Ja dic que són uns materials perillosos que no es poden donar al primer manefla: cal, com he dit, plantejaments maquiavèl•lics d’alt nivell. Ens cal generar revulsius de xoc, que molestin a una part de la població, que siguin políticament incorrectes, que generin polèmica. Que, en definitiva, atraguin l’atenció de qui vulgui saltar-se la llei. En realitat el que s’estaria fent és crear una sensació de saltar-se-la la llei. Posaré dos exemples:
Als anys vuitanta hi havia una sèrie de Tv, que jo trobava horrible, però que tenia un èxit increïble: la Bola de Drac dels nassos. Només cal fer un tomb pels seus clips en català penjats pel You Tube per llegir —al costat dels ja previsibles anti-calans, és clar— comentaris escrits en castellà que enyoren la sèrie quan era en català. Sobre això, puc explicar una experiència curiosa que vaig viure a principis de la dècada actual, un dia quan era assegut al cinema, abans que tanquessin els llums per a començar la pel•lícula. Darrera meu tenia dos nois castellanoparlants que protestaven perquè la sèrie Shin Chan havia perdut tota la gràcia en doblar-la en castellà: “¡que cutre queda llamar “Nevado” al “Nevat”!,y lo de “¡culito, culito!” queda fatal. Hay cosas que han de ser en catalán, tio”. Us ho juro.
Jo no dic que s’hagi d’anar a la recerca de l’escàndol més bèstia, només que cal posar l’ull ben posat. I és evident que no hi haurà dos catalans que estiguem d’acord de cap a on cal disparar la bala i que aquesta un dia et picarà a tu, i l’altre em farà saltar de la cadira a mi. Els programadors, els promotors de pop, els editors diran que l’entorn no ajuda, i és cert; que ja s’ha fet proves que haurien d’haver tingut èxit assegurat i no ha estat així per mil i una traves externes, també serà cert. Però no s’ha de menysprear el fet que fa que quelcom quedi encastat dins la memòria sentimental de cadascú es basa fonamentalment en la manera en com allò ens ha arribat per primera vegada. Jo entenc molt bé aquells nois castllanoparlants amb allò del Shin Chan: de petit jo veia el “Flinstones” i per mi, com a tots els nens de la nostra generacó, eren “Los Picapiedra”. Ara, de gran, amb el cap podré valorar la feina dels dobladors catalans; hauré aprés a entendre que no hi ha res com sentir les veus originals en anglès, però dins el meu cor, sentimentalment parlant, res podrà substituir les veus del doblatge porto-riqueny que tenien els personatges, i els segurament innapropiadíssims noms de Pablo i Pedro pels de Fred i Barney. Cal no oblidar mai com t’han rentat el cervell abans de començar a fer-ho tu amb els altres. Ho sento, però és així.
El Cavall Fort, la Cucafera i tantes altres revistes, han fet i fan el que poden. Els pares també ho fem per ajudar-les, però la feina de xoc contra l'entorn és titànica.
Però bé, no tot està perdut. Com he dit, encara ens queden cops amagats, que aquí de creativitat no en manca. Només demano que es facin servir aviat perquè tanta resistència cansa.
7 comentaris:
Certament. Bola de Drac va ser com la figura heroica del que més tard seria el shin-chan, i el doraemon i l'atòri sobrevisquent, també pel mig. El darrer alè de vida i energia. Tota la meva generació ha viscut el fenòmen Bola de drac. Ens cal posar picapica a la llengua perquè segueixi essent potent, ja hem vist que la potència en la llengua no és -ni molt menys-Maragall i Pla. Cal picapica i Renaixença.
Pel que fa a les carpetes de nenes adolescents, certament, estem igual. No hi ha vida després d'en Sabater, però resisteixen Bojan i Valdés...
Tens rao, els guapos del Barça! No hi pensava. No, si en el fons jo confio que ens en n'acabarem sortint (per cert, que el meu nebot també va crèixer amb la Bola de Drac).
M'agrada això que dius del picapica i la Reinaxença, està bé. Cal que hi hagi de tot. Ja et dic que en part sçoc optimista: crec que hi ha un bon planter d'idees i de gent jove amb potència creativa que, si no els malaguanyen els que sempre aixafen la guitarra, poden donar molta guerra incruenta, de la bona, de la que fa que tothom s'ho passi bé.
"No som tant un país d’horteres com de cursis, de bledes": jo no hi estic d'acord amb aquesta segona idea. Som típicament seriosos, austers, profunds, de caràcter lent, però mai bledes: això deixeu-ho per als nòrdics. És veritat, però, que tenim ben poc d'horteres, per sort.
Bé, deixem-ho en que parlo per mi i no per la resta del país, va: jo si que en sóc molt de bleda (ho dic de debó). Oh com a mínim tinc un Dr. Jeckyll molt i molt bleda, Helena. És una cosa amb la qual no hi puc fer més; com a màxim portar-ho tan bé com sigui possible, què hi farem...
Apa amb aquest 0h! Perdona: evidentment volia dir "o".
Tens tota la raó en el que dius, però és difícil. Jo intento que els meus nens quan veuen la televisió, que és poca estona i no per voluntat meva sinó pel seu propi avorriment, vegin les pel•lícules o dibuixos en català. Encara són petits, però és al•lucinat com domina el castellà a les escoles de Barcelona. Quan poso el DVD ells em demanen que “els dibuixos parlin com a casa, i no com el que parlen els seus amics a l’escola”. La frase és molt bona... Els dos entenen i parlen el català i el castellà a la perfecció, però he parlat amb les professores i tot i que elles donen tot el programa en català i es dirigeixen als nens en català, al pati no hi ha cap nen que jugui en català...., ni els meus, que mira que els hi insisteixo!!!!! Però això ho entendries més si passessin per una reunió de pares... el que més els hi preocupa és que si la professora es dirigeix al nen amb català, ell no l’entendrà i per això no aprendrà, no menjarà o no anirà a fer pipi ... és indignant, i per aquest raó, des de fa uns anys, quan comença aquesta part a la reunió jo m’aixeco i marxo... no puc lluitar contra 25.
“els dibuixos parlin com a casa, i no com el que parlen els seus amics a l’escola”... i tant que és bona!
A més, segur que quan t'aixeques i t'envàs de la reunió quedes com aquell torracollons pesat.
Jo, ja ho dic a l'entrada, també sóc pare i déu n'hi do com t'entenc. I no nmés jo: qualsevol català, o persona que visqui aquí - ni que sigui de Zimbawe -, amb una mínima sensibilitat històrica i cultural cap el país ho hauria d'entendre. La veritat, però, acostuma a ser, malgrat alguna espurna d'esperança, no acostuma a donar massa alegries.
No sé de quina zona ets, però entenc que n'hi ha a les quals la sensació de ser un representant en vida de l'antic Egipte o de la Babilònia d'Hammurabi, que preserva gelosament uns manuscrits sagrats que només uns iniciats entenen (entre els manuscrits hi pots incloure el "Patufet" si vols, per més conya) ha de ser feixuc de nassos. llavors suposo que cal respirar fons, comptar fins a trenta - o alguna cosa així -, i pensar algun pla éfectiu amb serenitat, o si no acabaríem fent un disbarat.
Encara que quedi com una bleda assolellada, us desitjo molta sort a tu i als teus fills.
I gràcies pel comentari i compartir l'experiència.
Publica un comentari a l'entrada