La tècnica, quan parlem d’art, és un concepte que sovint utilitzem perversament: si un artista de tècnica deficient ens emociona, direm que en el seu cas hi ha coses molt més importants; si un altre no l’aguantem, li rebusquem totes les mancances tècniques per desacreditar-lo.
És una debilitat molt humana, que va més enllà de si un és un "entès" o no. De fet, quan un és entès en alguna cosa, llavors és el cel. I no importa, en absolut, que en surti un que ho sigui encara més. Fins els tribunals més excelsos de l'estètica cauen davant la xerrameca adequada i l'adulació subtil. El primer entès que digui que no ha fet aquesta trampa, o menteix o ha de ser, per força, un personatge tan poc arrauxat com la vida nocturna del Vaticano (o el que ens venen d'ella, és clar).
És com aquell adagi tan vell que diu que allò que ens agrada no té defectes, i que allò que no, ja pot ser bo, que els hi trobem tots.
La tècnica en l'art, i si és una cosa bona o dolenta, és un tema que dona per molt. Es poden trobar argumentacions ètiques a favor i en contra fins a l'infinit. El grau de confusió que ofereix és una festa pels amants del caos.
Bona nit.
2 comentaris:
aquesta és l'excusa de molts per a suportar la mandra d'aprendre una mica de tècnica o de vèncer les seves pròpies limitacions.
Algú que defugi una mica de coneixement tècnic sempre serà un limitat, un dropo i demostrarà, en part, poc respecte pel que fa; o el que és encara pitjor, serà tanta la seva vanitat que creurà que la necessitat d'un mínim coneixement tècnic és aliè a ell.
Comparteixo totalment la teva opinió, Juli (per cert, gràcies per la visita).
Tan és que un sigui un cirurgià o un paleta, jo els demanaré que coneguin la seva tècnica el millor possible: vull que quan m'operin de peritonitis no em matin i que les parets no em caiguin al damunt. En aquests casos, no em val l'excusa de la inspiració.
En art, però, la qüestió és sempre més complexa i el ventall de perversions (en ambdues direccions, segueixo creient) és realment ampli, i un autèntic camp de mines.
Jo, en principi, fins i tot en art penso que em de treballar per la recerca de la perfecció, ni que sigui la nostra perfecció, en el nostre estil, en la nostra opció estètica. No tenim ni tan sols la garantia de que mai l'assolim, però crec que és de la única manera de millorar i ser, com tu bé dius, respectuosos i honestos amb allò que fem i amb l'audiència a qui va dirigida la nostra obra.
Amb tot, hi ha qui es refugia en la tècnica, que també. Fins i tot a mi em passa una cosa que goso dir que ha de ser força humana: evidentment, jo he aprés molt més ara que quan era més jove i no diguem ja que quan era nen. Per sòmines que sigui, ara, ni que sigui per l'esforç de viure, d'estudiar i entrenament constant, tinc més cultura, estic més preparat, tinc més recursos. Fins aquí, res estrany compartit per qualsevol que vagi vivint la vida i detesti quedar-se al llit massa estona. Evidentment que quan miro el que feia quan era més jove, en general, m'agafen totes les vergonyes (una altra cosa suposo que compartida). Però també, més sovint del que voldria, més enveja de la que m'esperava. En veure allò que feia, per molt torçat, malgirbat i imperfecte que fos, de vegades hi veig més emoció i m'emociona més que res del que ara pugui fer. En definitiva, algunes coses que feia jo quan era jove són molt més bones i molt més potents que res del que pugui fer ara. I és aquí quan ve la perillosa ombra de mirar de "desapendre", una arma de doble tall. Hi ha artistes que han utilitzat aquest "desaprenentatge" amb saviesa, però crec que la immensa majoria la única cosa que han fet ha estat estafar al respectable (els que han començat per si mateixos, sense adonar-se'n, em mereixen una mica més de compassió, tot s'ha de dir).
Amb el que no estic d’acord és que sigui un tema que es pugui despatxar amb un cop de puny a la taula perquè hi ha una varietat de possibilitats i experiències infinites i contradictòries, i més dies que llonganisses, que deia mon pare.
Bon dia Juli, i com ja t’he dit, gràcies per la visita.
Publica un comentari a l'entrada