Ets un cabró (una confessió iniciàtica)

Quan tenia sis anys estava convençut que la paraula cabró donava tant de poder a qui la pronunciava com el que tenien els nens de The Village of the Damned, el terrorífic film que Wolf Rilla va rodar el 1960

(Entrada dedicada a en Miquel Cartró Boada i en Josep mestre Rovira, dos homes excepcionals, els meus amics de més llarg recorregut i que, molt probablement, el dia que va passar l'anècdota que més endavant explico, van ser víctimes de la meva heterodoxa salutació.)

cabró m. 1 Boc. m. 2 1 Marit que consent l'adulteri de la muller. 2 2 m. i f [fem. cabrona] POP. Persona que fa males jugades.

(Entrada corresponent al Diccionari de la llengua catalana de l'IEC)

cabró Boc, cabrot. // Banyut, cornut, consentit, cuguç, enganyat.

(Entrada corresponent al Diccionari de sinònims i antònims d'S. Pey Estany (Teide))

Des que naixem no parem d'aprendre: primer paraules noves, després el seu significat i, més tard com usar-les. Aquest procés no s'atura fins la nostra mort, almenys mentre no patim alguna malaltia que ens ho impedeixi. Mentre vivim, no parem d'incloure —i oblidar— nous mots al nostre vocabulari. Qui aprèn més d'una llengua incrementa aquesta activitat d'una manera exponencial.

En la major part dels casos, ens resulta impossible recordar quan i com vam descobrir cert mot, quan i com vam entendre el seu significat i quan i com el vam emprar per primer cop. No obstant, hi ha un nombre indefinit d'altres dels quals sí que tenim constància a la memòria de tot aquest procés. Avui us parlaré d'un mot del qual recordo perfectament quan i com el vaig sentir, emprar i, temps després, saber-ne el sentit, per primer cop —observeu que aquí el procés va patir una lleugera alteració. Estic parlant del mot cabró.

Vistes en el seu conjunt, no crec que cap paraula sigui millor que qualsevol altre: totes tenen el seu moment de glòria; aquell lloc, aquella frase, a on cap altra les podria superar. N'hi ha amb unes possibilitats reduidíssimes i altres que serveixen per a tot; les que oblidem injustament i les que no parem de fer-ne ús i abús. Cabró, en aquest sentit, no crec que sigui ni bona ni dolenta. Amb tot, forma part del club de les que, pels seus atractius variats, s'ha sobre-explotat fins el punt d'acabar suposant una amenaça per a l'equilibri de l'ecosistema del vocabulari català.

Els seus detractors li critiquen que alguns dels seus usos més populars no passen d'un mer calc del castellà, que indueix a la peresa mental, que per culpa de cabró hi ha molta gent que pensa ja no val la pena explorar i conèixer altres paraules molt més genuïnes i igualment contundents, etc. Aquestes crítiques han de tenir una base sòlida, no ho dubto. Sembla obvi que l'efecte produït en paraules de sentit similar (i tinguem en compte que a l'entrada del diccionari de sinònims estalvia entrar a posar exemples de l'accepció2 2 del de l'IEC, per a la qual en català tindríem una botifarra inacabable) resulta devastador. Cabró acaba fent el paper que l'acordió diatònic va tenir pels tombants del segle XX per tot el sud d'Europa (1). A cabró, però, se li ha de reconèixer, com a aquell, una potència, una flexibilitat i una capacitat de moure els fonaments d'una casa difícilment superable.

I ja, sense més preàmbuls, passo a explicar com vaig perdre la meva virginitat verbal respecte a aquest bonic mot.

Ets un cabró

—En Tal és un cabró... —va comentar el senyor Qual a mon pare.

Recordo que jo tenia sis anys. Jugava al costat dels dos homes. En oir aquella paraula, les meves orelles van sentir una excitació similar a la d'un radar en detectar vida extraterrestre. La resta de la conversa l'he oblidat del tot. Tampoc sé qui era aquell senyor, ni el nom de l'afortunat a qui s'obsequiava amb aquella arracada. Tinc el vague record de la imatge de mon pare assentint, això sí. Per la consternació d'aquest i per la vehemència de l'altre ja em vaig fer una primera idea que allò de "ser un cabró" no podia significar res de gaire bo. La meva deducció anava per bon camí, com tothom hauria de saber, però, va restar incompleta fins força temps més tard: a aquella edat encara no corria cap el diccionari a la mínima que tenia un dubte.

Cabró... se m'afigurava tan bonica. Sonava bé. Omplia d'una manera tan ecumènica la bòveda del paladar que segur era pecat pronunciar-la. Tenia tot l'aire de paraulota, com puta, hòstia, merda i altres que per aquella època tenia classificades com a a tals, però a les quals mai havia gosat ni acostar-m'hi. Llavors em limitava a repartir unes eufèmiques "ostres!" a tort i a dret, perfectament conscient de la paraula lletja substituïda, tot i que no tenia ni idea que volia dir, tampoc. Quan me'n vaig assabentar vaig exclamar: "i això és una paraulota?" —poc després vaig descobrir l'"òndia!" a Han robat el marsupilami, la versió catalana del còmic de la sèrie Spirou, del gran Franquin, que em va semblar molt més forta que els meus "ostres!", a les quals vaig decidir continuar oferint la meva fidelitat... Però em desvio del cabró.

Com a nen, cultivava l'ultraconservadurisme habitual dels de la meva edat: les normes no es poden saltar de cap manera! No s'han de dir paraulotes. Cada paraulota representa un clau que se li clava a Crist a la creu. Verge Santíssima! Jo no era pas tan cruel! La fascinació que cabró exercia sobre mi, ai! doblegava la meva voluntat. La imaginació no em parava de buscar excuses plausibles per minimitzar l'impacte de les estocades que li clavaria a aquell pobre homenet que la passava tan negra sota l'INRI. Vaig concloure que si escollia un bon lloc i un bon moment, que si la pronunciava en veu baixa, potser els angelets no em sentirien i el meu martell passaria de llarg dels claus fatídics...

Setembre de 1969. A Franco encara li quedaven sis anys de legislatura, l'estiu s'esborronava i les classes d'un nou curs estaven a punt de començar. Jo anava a patir un canvi de col·legi, certament complicat. Per raons que ara no venen al cas, havia de deixar Sitges i continuar la meva instrucció d'amor a la pàtria espanyola a Vilafranca del Penedès. Nou poble. Nou centre. Nous mestres. Nous companys... nou de tot! La sola idea m'esgarrifava. Hi havia, però, un avantatge important: Si tot era nou volia dir que ningú em coneixia. D'aquesta situació inèdita, el meu cervellet de Sherlock Holmes equivocadíssim va treure la conclusió que a ningú l'importaria el que fes, per molt bèstia que fos el que se'm passés pel cap. En el meu deliri, la comparava a la d'aquell que s'allunya del seu poble, a on tots els coneixen, per comportar-se d'una manera totalment diferent a l'habitual sense por a rebre crítiques, ni a a causar cap mal irremeiable al seu entorn quotidià. Resumint: si em dedicava a repartir uns quants cabrons entre la població vilafranquina el resultat mai esdevindria tan pecaminós com si ho fes entre la sitgetana. Una deducció genial...

Sempre he estat una persona, d'entrada, tímida. Després, mica a mica, quan vaig coneixent el terreny, ja em deixo anar. Això, gràcies a l'experiència de la vida que et va demostrant que tampoc n'hi ha per tant, ara ho tinc més superat. Llavors, però, representava un problema dels grossos. Imagineu-vos la quasi paràlisi física i mental que em retenia clavat al terra enmig d'aquell grup de nens nous de trinca que esperaven l'obertura de l'aula, al pati. Cap amic, cap conegut, cap cara mínimament familiar en la qual recolzar-m'hi. Escrutava tots els nens, un a un. Com més aprofundia en la meva anàlisi visual més em convencia d'una primera constatació: els nens vilafranquins eren molt més lleigs que els sitgetans. Una segona conclusió em va arribar per via olfactiva: les mares dels nens vilafranquins submergeixen els seus fills en una quantitat molt més notable de colònia que les mares sitgetanes. 1 a 1, doncs: nosaltres som més guapos, però ells fan més bona olor...

L'empat em desconcertava. Feia una bona estona em mantenia en un racó, immòbil, sospesant els pros i els contres del meu pla; si calia deixar-ho córrer, definitivament o, per contra, no perdre més temps i atacar. Al final, en comprovar que els nens d'aquell planeta parlaven la mateixa llengua que els del nostre —amb un accent que a les meves orelles em sonava una mica com si tots ells estiguessin borratxos, això cal no oblidar-ho— em vaig llençar al camp de batalla, amb el pit descobert.

—Ets un cabró... —vaig etzibar a la primera víctima, en un to monocord, baix, però audible, sense que em tremolés la veu; amb una actitud altiva, d'absolut menyspreu envers la seva petitesa plebea. El nen que va rebre aquella imprevista opinió sobre la seva persona es va quedar petrificat. Recordo una mirada d'estupor absolut, de gairebé pànic, com si davant seu se li hagués plantat un monstre d'un altre món. Fantàstic! La paraula cabró tenia el poder màgic que jo li havia suposat. No m'equivocava! Quin èxit! Aquella pobra tòtila vilafranquina no havia sabut que dir ni fer. De sobte, tot jo em sentia protegit per una armadura indestructible. Sant Cabró em donava poders d'alienígena invasor de la terra.

A partir d'aquest primer èxit, ja no em podia aturar. Em sentia curull de l'excitació que embriaga els qui se saben invencibles. Un cop fregit el primer terrícola amb la meva pistola làser verbal ja res m'aturaria. La meva conquesta havia de continuar fins que no quedés cap indígena dempeus. Calia, però, no deixar-se dominar per l'excitació fins el punt de perdre els estreps i espatllar la festa per una gestualitat massa apassionada, per una excés de sobreactuació. I així em vaig anar apropant, un per un, a tots els meus futurs companys de classe, amb la mateixa fredor i elegància cruel dels nens extraterrestres de The Village of the Damned i, sense pietat, els escometia amb la mateixa mena d'atac.

—Ets un cabró.

—Ets un cabró.

—Ets un cabró.

—Ets un cabró.

—Ets un cabró.

Els efectes dels meus atacs, encadenats sense presses, però sense aturades de ritme, repetien el triomf del primer. Enrere deixava un rastre de branquillons vilafranquins mineralitzats. Potser des de fora podria semblar que, per obtenir popularitat entre els nous companys, no hi pot haver idea més absurda que procedir d'aquella manera. En aquell moment, en que em trobava imbuït de cabroneria, aquest supòsit ni se'm passava pel cap i continuava amb el meu repartiment de sacraments...

—Ets un cabró...

Aquell últim nen em treia un cap sencer. Sota la bata amagava uns músculs tibats com els d'un doberman. No va perdre el temps per regalar-me una lliçó d'or. Gràcies a la seva reacció vaig aprendre que, malgrat que dins la humanitat el caràcter oví destaca sobre qualsevol altre, de tant en tant et pots trobar un llop. Que el llop no es tracta precisament de tu. Que si li trepitges la cua les conseqüències que pugui arribar a experimentar la teva persona es troben lluny de ser plaents. I, last but not least, si no t'has mostrat amable amb les ovelletes que t'envolten, aquestes et soprendran amb una aliança contra natura amb el rei dels depredadors. Fins i tot podria ser que et mostressin una ferotgia impossible de preveure a través de la mesella reacció que t'havien mostrat abans.

No cal que entri en els detalls escabrosos del moment, ni en les conseqüències que va tenir el fet en l'amabilitat que em van mostrar els meus companys a partir de llavors. La cosa em va quedar clara. I, pel que feia a la resta de curs, vaig decidir que la paraula cabró restés en stand-by. Com a mínim fins que les meves proporcions físiques assolissin una volumetria més competitiva.

(1) L'acordió diatònic va suposar la decadència i pràctica desaparició d'un munt d'instruments tradicionals al sud d'Europa. De sobte es presentava un instrument, molt portàtil, que podia fer ballar ell sol tota una plaça per festa major. Ja no calien orquestres. Avui dia hi ha certamens i trobades (la d'Arsèguel la més famosa a les nostres contrades) d'aquest bonic instrument i actualment no suposa cap perill per a les altres tradicions. De tota manera, això no s'ha produït per obra de l'atzar, sinó perquè a totes les zones de l'àrea mediterrània fa ben bé 50 anys que hi ha aparegut gent molt compromesa amb les seves arrels que ha lluitat per recuperar els instruments musicals antics i, en més d'un cas, ressucitar-los.

Salutació del nostre amic Múbik, el marcianet

Hola, sóc en Múbik el marcianet. Fa poc que vaig aterrar a Vilafranca del Penedès, amb la meva petita nau espacial blava. La missió que em van encomanar consistia en aprendre com funciona la circulació viària al vostre planeta.
Després de compartir uns quans anys amb vosaltres, però, he decidit quedar-m'hi a viure. M'agrada molt la vostra vila i tothom ha estat molt amable amb mi. Teniu de tot i força i el que no, no es troba gaire lluny: amb un viatget de no res arribes a les muntanyes de Montserrat i, si vols veure el mar, Sitges queda a dos minuts de nau.
Produïu una beguda que anomeneu vi que m'encanta. L'haig de prendre amb mesura perquè si no les meves galtes blaves se'm tornen vermelles i més que un marcianet semblo un extraterrestre indefinit. I a mi m'agrada que les coses quedin clares.
També teniu una gent (poqueta, però ben escollida) que escriu unes columnes de ratlles curtes molt boniques. Aquestes columnes, que en dieu poemes, em produeixen un efecte físic semblant al vi.
Això de fer coses que tirin cap amunt us agrada molt, si no no aixecarieu aquella cosa dels castells. Un dia em vau convidar a formar part d'una pinya. Aquell castell, per desgràcia, no va reixir. Amb tot el que em va caure pel damunt ara potser entenc una mica més perquè en dieu pinya d'allò.
Bé, avui no m'allargo més. Només volia dir que estic molt content. A més, aquests dies fa un fred que em recorda una mica el meu planeta. No patiu, no sóc un desnaturalitzat. De tant en tant vaig a visitar els meus quatre pares i tres mares (no cal dir que allà l'assumpte de la reproducció funciona molt diferent que aquí baix, però no us ho explico perquè els vostres nens potser es farien unes idées inconvenients pel que fa a la moral que els voleu ensenyar).
I ja està. Ara me'n vaig que tinc feina.
Què tingueu un molt bon dia!

Superavit d'activitats a Sitges i a Vilafranca del Penedés!

Moltes activitats aquests dies a Sitges: la Festa de la Poesia , el Concurs Josep Mirabent i Magrans de Cant i Música de Cambra, la Timbalada Sitges 2010, l'inici del Cicle de Sardanes d'Estiu, (cliqueu damunt els enllaços i mireu si sou a temps de veure encara alguna cosa). Tot això sense comptar amb la festassa de les Cases Noves, a Can Dasens, la inauguració de més d'una exposició (la dels retrats de Dones del pintor Fradogo a l'Edifici Miramar, per exemple). A més, per postres, hi ha l'obra de teatre que representarem avui mateix a la nit, la de 4 peces de teatre breu de 4 autors sitgetans, de la qual podeu sentir l'entrevista que ens van fer a Ràdio Maricel en la qual vàrem participar en Xavier Miret, promotor de la idea i actor, en Josep Milan, director de la obra i actor, la Cèlia Sànchez-Mústich, autora, i jo mateix, autor, actor i compositor de les musiquetes que sonaran de fons.

I segur que em deixo alguna cosa! Un bon raig de concerts de música clàssica, de ritmes percussius salvages pels carrers, poesia amb actuacions musicals de gent com la Marina Rossell, shows de l'increible mentalista Ramon Fauria, música popular... De tot!

Hi ha caps de setmana que hom pateix perquè a aquest poble no li agafi un treball per no poder pair un amuntegament de batzegades culturals i lúdiques d'aquesta magnitud. Però ho fa! A tot arreu on vagis tot és ple com un ou. D'acord que els actes poètics són gratuïts, per parlar del que vaig mirar de seguir ahir (la batucada salvatge la segueixes encara que no vulguis, perquè et bombardeja enmig del carrer amb els seus ritmes hipnòtics). Però la gentada que hi havia anit per veure com uns poetes recitaven les seves dèries de paper donava una imatge força insòlita i distorsionada pel que fa a l'interés real que té la nostra societat per la poesia. Hi havia tal atapeïment de carn humana delerosa de rebre la seva dosi de metàfores que hom sospitava sinó s'havia equivocat i feia cua per anar a un concert de la Lady Gaga.

Entre els assajos per l'obra i un munt de coses més, no he pogut informar adequàdament abans que es produïssin molts d'aquests actes, especialment la Festa de la Poesia que just avui acaba a Sitges. Per diverses circumstàncies només vaig poder anar a l'actuació del mentalista Ramon Fauria (un paio increible!) al Palau del Rei Moro i a la lectura de poesies de la nit. M'hauria agradat encoratjar als valents Cèlia Sànchez-Mústich i al Joan Duran i Ferrer, i haver-los recolzat un pèl més des d'aquest blog. Miraré de fer, quan tingui temps, l'homenatge que es mereixen.

El divendres per la nit, però, com si no en tingués prou, vaig fer el salt al meu poble i me'n vaig anar a Vilafranca del Penedés. Els que em coneixen saben que m'estimo aquesta vila. Quan el meu cos necessita un bany de normalitat, m'escapo i me'n vaig cap aquí, i torno renovat. Convidat per la magnífica poeta i prosista vilanovina Galionar, vam anar a veure un espectacle que pagava, però, la pena: El recital Veus Paral·leles de poetes occitans i catalans. No m'en podia escapar. Totes les poesies occitanes eren traduïdes al català i les catalanes a l'occità pel meu "profe" en Manel Zabala qui, com no, estava allà, amb la seva càmera filmant tot l'acte. Crec que li vaig fer una bonica sorpresa. Entre la oportunitat de poder practicar el meu titubejant occità amb aquells poetassos, el lloc bellíssim (el claustre romànic de Sant Francesc), el sopar agradable i la conversa oberta i relaxada amb Galionar, estic obligat a dir que aqulla nit va ser esplèndida, gairebé perfecta.

A Vilafranca, però, vaig descobrir que aquella bona gent també estan que peten. D'entrada, em vaig equivocar de local. Arribava amb el temps just i vaig preguntar a uns locals, quan ja era a prop i m'estava començant a fer un embolic, on era exactament el claustre de Sant Francesc. Seguint les seves indicacions em vaig ubicar com a últim d'una llarga cua que sortia al carrer. Vam entrar dins una bonica esglèsia antiga, després de pagar 5€ de no res. Allò no era un claustre. Miro els follets informatius i veig que hi ha música, cant coral i unes poesies en un bell castellà medieval. Allò no era, tampoc, el recital de poesia. M'alço. Vaig a l'entrada. Pregunto a l'amable noia que em va vendre l'entrada que on es fa el recital de poesia occitana i em diu, amb el riure que se li escapava per sota el nas, que just dues cases més avall. Em va tornar els diners sense cap problema i ja em veieu corrent com un esperitat cap al, llavors sí, claustre en qüestió. I allà, sí, estava la Galionar guardant-me lloc, el Manel, els poetes occitans, amb una de ses illes, un de la franja i una de l'Ebre per a fer un mix d'aquells.

Ja faré, si puc, una crònica de com va anar aquell espectacle tan delicat. El que volia comentar és que no només a Sitges passen coses, que de vegades acabem tenint aquesta sensació de melic del món. Gairebé porta per porta, els vilafranquins podien babejar amb dos espectacles de primera. Però no només això. A fora, entre el Museu del vi i la biblioteca Torres i Bages i havia un escenari colossal on hi havia un concert de jazz a tot drap, seguit per una multitud de gent, per entre la qual amb prou feines s'hi podia passar. A més, a la carretera, a tocar la Rambla, hi havia una fira del vi, en la qual tot déu agafava unes mones notòries. Per tot arreu hi havia gent alegre, amb l'esperit elevat, ja fos per les diverses músiques i les paraules lligades en ratlles curtes o per l'altre esperit, aquell que envermelleix les galtes i les narius.

I de moment, això és tot. Havia de dir alguna cosa sobre tot el que passa. I el que passa, a ras de terra, és que en aquest país a cada poble se n'organitza alguna de grossa. Almenys és la sensació que tinc després d'aquesta esgarrapada vilafranquina i l'immersió sitgetana nostra de cada dia, amén. Després de tanta amargor política, au, va, una mica d'alegria, disbauxa i bon rotllo entre locals i visitants. Rebem els espanyols que visiten aquests dies amb els braços oberts. Tots ells venen amb el cor obert i ganes de compartir la poesia catalana i occitana i omplir-se de cultura. És per això que han vingut. O no era aquest el motiu? Au, va, tinguem la festa en pau, tanquem els ulls i imaginem que existeix un món ideal on aquestes coses puguin succeir...