Ets un cabró (una confessió iniciàtica)

Quan tenia sis anys estava convençut que la paraula cabró donava tant de poder a qui la pronunciava com el que tenien els nens de The Village of the Damned, el terrorífic film que Wolf Rilla va rodar el 1960

(Entrada dedicada a en Miquel Cartró Boada i en Josep mestre Rovira, dos homes excepcionals, els meus amics de més llarg recorregut i que, molt probablement, el dia que va passar l'anècdota que més endavant explico, van ser víctimes de la meva heterodoxa salutació.)

cabró m. 1 Boc. m. 2 1 Marit que consent l'adulteri de la muller. 2 2 m. i f [fem. cabrona] POP. Persona que fa males jugades.

(Entrada corresponent al Diccionari de la llengua catalana de l'IEC)

cabró Boc, cabrot. // Banyut, cornut, consentit, cuguç, enganyat.

(Entrada corresponent al Diccionari de sinònims i antònims d'S. Pey Estany (Teide))

Des que naixem no parem d'aprendre: primer paraules noves, després el seu significat i, més tard com usar-les. Aquest procés no s'atura fins la nostra mort, almenys mentre no patim alguna malaltia que ens ho impedeixi. Mentre vivim, no parem d'incloure —i oblidar— nous mots al nostre vocabulari. Qui aprèn més d'una llengua incrementa aquesta activitat d'una manera exponencial.

En la major part dels casos, ens resulta impossible recordar quan i com vam descobrir cert mot, quan i com vam entendre el seu significat i quan i com el vam emprar per primer cop. No obstant, hi ha un nombre indefinit d'altres dels quals sí que tenim constància a la memòria de tot aquest procés. Avui us parlaré d'un mot del qual recordo perfectament quan i com el vaig sentir, emprar i, temps després, saber-ne el sentit, per primer cop —observeu que aquí el procés va patir una lleugera alteració. Estic parlant del mot cabró.

Vistes en el seu conjunt, no crec que cap paraula sigui millor que qualsevol altre: totes tenen el seu moment de glòria; aquell lloc, aquella frase, a on cap altra les podria superar. N'hi ha amb unes possibilitats reduidíssimes i altres que serveixen per a tot; les que oblidem injustament i les que no parem de fer-ne ús i abús. Cabró, en aquest sentit, no crec que sigui ni bona ni dolenta. Amb tot, forma part del club de les que, pels seus atractius variats, s'ha sobre-explotat fins el punt d'acabar suposant una amenaça per a l'equilibri de l'ecosistema del vocabulari català.

Els seus detractors li critiquen que alguns dels seus usos més populars no passen d'un mer calc del castellà, que indueix a la peresa mental, que per culpa de cabró hi ha molta gent que pensa ja no val la pena explorar i conèixer altres paraules molt més genuïnes i igualment contundents, etc. Aquestes crítiques han de tenir una base sòlida, no ho dubto. Sembla obvi que l'efecte produït en paraules de sentit similar (i tinguem en compte que a l'entrada del diccionari de sinònims estalvia entrar a posar exemples de l'accepció2 2 del de l'IEC, per a la qual en català tindríem una botifarra inacabable) resulta devastador. Cabró acaba fent el paper que l'acordió diatònic va tenir pels tombants del segle XX per tot el sud d'Europa (1). A cabró, però, se li ha de reconèixer, com a aquell, una potència, una flexibilitat i una capacitat de moure els fonaments d'una casa difícilment superable.

I ja, sense més preàmbuls, passo a explicar com vaig perdre la meva virginitat verbal respecte a aquest bonic mot.

Ets un cabró

—En Tal és un cabró... —va comentar el senyor Qual a mon pare.

Recordo que jo tenia sis anys. Jugava al costat dels dos homes. En oir aquella paraula, les meves orelles van sentir una excitació similar a la d'un radar en detectar vida extraterrestre. La resta de la conversa l'he oblidat del tot. Tampoc sé qui era aquell senyor, ni el nom de l'afortunat a qui s'obsequiava amb aquella arracada. Tinc el vague record de la imatge de mon pare assentint, això sí. Per la consternació d'aquest i per la vehemència de l'altre ja em vaig fer una primera idea que allò de "ser un cabró" no podia significar res de gaire bo. La meva deducció anava per bon camí, com tothom hauria de saber, però, va restar incompleta fins força temps més tard: a aquella edat encara no corria cap el diccionari a la mínima que tenia un dubte.

Cabró... se m'afigurava tan bonica. Sonava bé. Omplia d'una manera tan ecumènica la bòveda del paladar que segur era pecat pronunciar-la. Tenia tot l'aire de paraulota, com puta, hòstia, merda i altres que per aquella època tenia classificades com a a tals, però a les quals mai havia gosat ni acostar-m'hi. Llavors em limitava a repartir unes eufèmiques "ostres!" a tort i a dret, perfectament conscient de la paraula lletja substituïda, tot i que no tenia ni idea que volia dir, tampoc. Quan me'n vaig assabentar vaig exclamar: "i això és una paraulota?" —poc després vaig descobrir l'"òndia!" a Han robat el marsupilami, la versió catalana del còmic de la sèrie Spirou, del gran Franquin, que em va semblar molt més forta que els meus "ostres!", a les quals vaig decidir continuar oferint la meva fidelitat... Però em desvio del cabró.

Com a nen, cultivava l'ultraconservadurisme habitual dels de la meva edat: les normes no es poden saltar de cap manera! No s'han de dir paraulotes. Cada paraulota representa un clau que se li clava a Crist a la creu. Verge Santíssima! Jo no era pas tan cruel! La fascinació que cabró exercia sobre mi, ai! doblegava la meva voluntat. La imaginació no em parava de buscar excuses plausibles per minimitzar l'impacte de les estocades que li clavaria a aquell pobre homenet que la passava tan negra sota l'INRI. Vaig concloure que si escollia un bon lloc i un bon moment, que si la pronunciava en veu baixa, potser els angelets no em sentirien i el meu martell passaria de llarg dels claus fatídics...

Setembre de 1969. A Franco encara li quedaven sis anys de legislatura, l'estiu s'esborronava i les classes d'un nou curs estaven a punt de començar. Jo anava a patir un canvi de col·legi, certament complicat. Per raons que ara no venen al cas, havia de deixar Sitges i continuar la meva instrucció d'amor a la pàtria espanyola a Vilafranca del Penedès. Nou poble. Nou centre. Nous mestres. Nous companys... nou de tot! La sola idea m'esgarrifava. Hi havia, però, un avantatge important: Si tot era nou volia dir que ningú em coneixia. D'aquesta situació inèdita, el meu cervellet de Sherlock Holmes equivocadíssim va treure la conclusió que a ningú l'importaria el que fes, per molt bèstia que fos el que se'm passés pel cap. En el meu deliri, la comparava a la d'aquell que s'allunya del seu poble, a on tots els coneixen, per comportar-se d'una manera totalment diferent a l'habitual sense por a rebre crítiques, ni a a causar cap mal irremeiable al seu entorn quotidià. Resumint: si em dedicava a repartir uns quants cabrons entre la població vilafranquina el resultat mai esdevindria tan pecaminós com si ho fes entre la sitgetana. Una deducció genial...

Sempre he estat una persona, d'entrada, tímida. Després, mica a mica, quan vaig coneixent el terreny, ja em deixo anar. Això, gràcies a l'experiència de la vida que et va demostrant que tampoc n'hi ha per tant, ara ho tinc més superat. Llavors, però, representava un problema dels grossos. Imagineu-vos la quasi paràlisi física i mental que em retenia clavat al terra enmig d'aquell grup de nens nous de trinca que esperaven l'obertura de l'aula, al pati. Cap amic, cap conegut, cap cara mínimament familiar en la qual recolzar-m'hi. Escrutava tots els nens, un a un. Com més aprofundia en la meva anàlisi visual més em convencia d'una primera constatació: els nens vilafranquins eren molt més lleigs que els sitgetans. Una segona conclusió em va arribar per via olfactiva: les mares dels nens vilafranquins submergeixen els seus fills en una quantitat molt més notable de colònia que les mares sitgetanes. 1 a 1, doncs: nosaltres som més guapos, però ells fan més bona olor...

L'empat em desconcertava. Feia una bona estona em mantenia en un racó, immòbil, sospesant els pros i els contres del meu pla; si calia deixar-ho córrer, definitivament o, per contra, no perdre més temps i atacar. Al final, en comprovar que els nens d'aquell planeta parlaven la mateixa llengua que els del nostre —amb un accent que a les meves orelles em sonava una mica com si tots ells estiguessin borratxos, això cal no oblidar-ho— em vaig llençar al camp de batalla, amb el pit descobert.

—Ets un cabró... —vaig etzibar a la primera víctima, en un to monocord, baix, però audible, sense que em tremolés la veu; amb una actitud altiva, d'absolut menyspreu envers la seva petitesa plebea. El nen que va rebre aquella imprevista opinió sobre la seva persona es va quedar petrificat. Recordo una mirada d'estupor absolut, de gairebé pànic, com si davant seu se li hagués plantat un monstre d'un altre món. Fantàstic! La paraula cabró tenia el poder màgic que jo li havia suposat. No m'equivocava! Quin èxit! Aquella pobra tòtila vilafranquina no havia sabut que dir ni fer. De sobte, tot jo em sentia protegit per una armadura indestructible. Sant Cabró em donava poders d'alienígena invasor de la terra.

A partir d'aquest primer èxit, ja no em podia aturar. Em sentia curull de l'excitació que embriaga els qui se saben invencibles. Un cop fregit el primer terrícola amb la meva pistola làser verbal ja res m'aturaria. La meva conquesta havia de continuar fins que no quedés cap indígena dempeus. Calia, però, no deixar-se dominar per l'excitació fins el punt de perdre els estreps i espatllar la festa per una gestualitat massa apassionada, per una excés de sobreactuació. I així em vaig anar apropant, un per un, a tots els meus futurs companys de classe, amb la mateixa fredor i elegància cruel dels nens extraterrestres de The Village of the Damned i, sense pietat, els escometia amb la mateixa mena d'atac.

—Ets un cabró.

—Ets un cabró.

—Ets un cabró.

—Ets un cabró.

—Ets un cabró.

Els efectes dels meus atacs, encadenats sense presses, però sense aturades de ritme, repetien el triomf del primer. Enrere deixava un rastre de branquillons vilafranquins mineralitzats. Potser des de fora podria semblar que, per obtenir popularitat entre els nous companys, no hi pot haver idea més absurda que procedir d'aquella manera. En aquell moment, en que em trobava imbuït de cabroneria, aquest supòsit ni se'm passava pel cap i continuava amb el meu repartiment de sacraments...

—Ets un cabró...

Aquell últim nen em treia un cap sencer. Sota la bata amagava uns músculs tibats com els d'un doberman. No va perdre el temps per regalar-me una lliçó d'or. Gràcies a la seva reacció vaig aprendre que, malgrat que dins la humanitat el caràcter oví destaca sobre qualsevol altre, de tant en tant et pots trobar un llop. Que el llop no es tracta precisament de tu. Que si li trepitges la cua les conseqüències que pugui arribar a experimentar la teva persona es troben lluny de ser plaents. I, last but not least, si no t'has mostrat amable amb les ovelletes que t'envolten, aquestes et soprendran amb una aliança contra natura amb el rei dels depredadors. Fins i tot podria ser que et mostressin una ferotgia impossible de preveure a través de la mesella reacció que t'havien mostrat abans.

No cal que entri en els detalls escabrosos del moment, ni en les conseqüències que va tenir el fet en l'amabilitat que em van mostrar els meus companys a partir de llavors. La cosa em va quedar clara. I, pel que feia a la resta de curs, vaig decidir que la paraula cabró restés en stand-by. Com a mínim fins que les meves proporcions físiques assolissin una volumetria més competitiva.

(1) L'acordió diatònic va suposar la decadència i pràctica desaparició d'un munt d'instruments tradicionals al sud d'Europa. De sobte es presentava un instrument, molt portàtil, que podia fer ballar ell sol tota una plaça per festa major. Ja no calien orquestres. Avui dia hi ha certamens i trobades (la d'Arsèguel la més famosa a les nostres contrades) d'aquest bonic instrument i actualment no suposa cap perill per a les altres tradicions. De tota manera, això no s'ha produït per obra de l'atzar, sinó perquè a totes les zones de l'àrea mediterrània fa ben bé 50 anys que hi ha aparegut gent molt compromesa amb les seves arrels que ha lluitat per recuperar els instruments musicals antics i, en més d'un cas, ressucitar-los.