Lluíííís (Viena Edicions, 2015) de Sílvia Bel Fransi
Aquest dijous, 8 d'octubre, a les 19.30h, Enric Viladot, editor, Àstrid Bierge, periodista i l'actriu Babeth Ripoll presenten Lluíííís (Viena Editors, 2015),l'últim llibre de poemes de Sílvia Bel Fransi a llibreria Laie (Pau Claris, 85, Barcelona). No us podeu perdre els poemes d'aquesta dona. O sí, perquè tot es pot perdre. Però entre perdre i guanyar, què voleu que us digui. Millor guanyar no? Aviso: no són aptes per a ments frívoles, d'aquelles que només accepten la profunditat quan ve embolcallada de circumspecció. Aquí, de circumspecció, poca. Prospecció, molta. Poesia, tot. I un punt de murrieria, això sí. Una mica allò de la cançó Always Look in the Bright Side of the Life, piulada per l'Eric Idle al final de Life of Brian (1979) del Monty Python... Plego, no m'empatollo més. Compreu-lo, llegiu-lo. Ja em direu el què. A mi m'encanta. Aposto, Compro. M'hi llenço de cap. Triple salt vital cap endavant. Allez-hop!
Ha estat un plaer poder realitzar aquest filmet de tres minuts per a Senyoreta Sílvia, un dels poemes que conté el llibre. La mateixa poeta hi posa veu i interpreta el personatge principal. Espero que us ho passeu tan bé veient-lo com nosaltres quan el vàrem fer.
Senyoreta Sílvia
How unpleasant to meet Mr. Eliot.
Que agradable trobar-la a vostè, senyoreta Sílvia. Que agradable retrobar-la en aquest parc, a l’aire lliure. Amb aquesta pell tan pàl·lida qualsevol pensaria: «un bell vampir» o «està malalta». En canvi, que agradable retrobar-la. Hi ve sovint, vostè, per aquí? Ah! Intentava escriure un poema? Disculpi, no volia importunar-la, senyoreta Sílvia. Jo visc aquí mateix, arrandesòl segona, girant el cap, a baix, a l’esquerra. Sóc la seva ombra. No volia importunar-la. Escrigui, escrigui sobre coses que no tenen importància. Faci veure que no em veu com fa amb el veí més enllà de la porta de l’escala. Ignori que vostè també és grisa i plana, i que el seu cos es perd, s’aiguabarreja, es desfragmenta arrandesòl també amb altres cossos anònims, anèmics, alopècics, més alegres o andrògins que vostè. Disculpi. Si em trepitgen parlo massa. No volia importunar-la. Un plaer, de veritat, retrobar-la així, perduda enmig del parc, seient en un banc, espolsant-se coloms, abaixant el cap. Un plaer, de veritat. Sílvia Bel Fransi
Zen a la carretera amb els vídeos de l'usuari de Youtube FUNNYDR1VER, escollit a l'atzar d'entre milers de vídeos similars
Avui hem esmorzat mirant aquest vídeo, filmat per l'usuari japonès FUNNYDR1VER conduint per una comarcal nipona, de nit. Hi podem veure dos conills travessant la carretera, fenomen del qual ens avisa convenientment l'amable usuari amb la paraula CAUTION! (un al minut 0:14 i un altre al minut 6:24). Hi ha milions de conductors japonesos que pengen el seu vídeo de carretera, però FUNNYDRIVER ha estat el primer que he descobert. Com que l'amor a primera vista és així, em quedo amb aquest i els seus recorreguts.
Segon vídeo de l'usuari FUNNYDR1VER, visionat un cop l'esmorzar ja circulava budells enllà. Aquí, el nostre amic japonès ha filmat el mateix recorregut que en el vídeo anterior, però de dia. En aquest, el gag involuntari es produeix a partir del minut 4:17, moment en el qual es troba amb un la nosa d'un petit camió. Per evitar-nos un avorriment innecessari, FUNNYDRIVER ha tingut el detall d'accelerar la velocitat de la reproducció fins el minut 4:36, moment de l'avançament.
Ambdós vídeos formen part d'un moment de vida d'aquest japonès anònim, penjats a la xarxa el 1 de març del 2009.
Un minvat Grant Williams a l'escena final del film
Estic enamorat d'aquest petit/gran film. The Incredible Shrinking Man (L'increïble home minvant, 1957) dirigida per Jack Arnold, amb guió de Richard Matheson i protagonitzada per un convincent Grant Williams forma part d'aquell reduït nombre de films de gènere de sèrie B que han transcendit abastament l'apreciació crítica a la qual aquests films acostumen a veure's confinats. L'any 2009, el National Film Registry de l'American Congress Library la va considerar "cultural i estèticament significant" i que "mereix ser conservada per sempre."
Jack Arnold (1912-1991) el director, acostumava a insuflar una sofisticació inusual a l'estètica i als guions dels films de ciència ficció que rodava. No en va, molts d'ells han esdevingut clàssics del gènere. Sobra dir que aquí va realitzar una feina magnífica, mostrant un pols dramàtic sense esquerdes; cuidant l'atmosfera vestint les imatges d'ajustats jocs de llums i ombres; exigint una banda sonora sensible; uns emplaçaments de càmera precisos (importants aquí, pel que fa a les perspectives falses) i uns efectes especials cuidadíssims, que han resistit el pas del temps amb dignitat.
Richard Matheson (1926- encara viu) el guionista, clàssic dels relats fantàstics (més tard es va responsabilitzar de Twilight Zone, la mítica sèrie televisiva de principis dels 60) ja havia treballat amb Arnold en més d'una ocasió. Aquí, ell mateix es va encarregar d'adaptar la seva pròpia novel·la.
Em ve de gust estendrem una mica més sobre Grant Williams (1931-1984), l'actor que va donar cos i ànima a Scott Carey amb una credibilitat inusual en aquest tipus de films. Williams, professional de formació clàssica, alternava els escenaris amb la pantalla. Home culte i sofisticat, també havia excel·lit com a intèrpret líric i pianista. La seva carrera cinematogràfica, però, no va obtenir gaire ressò i el seu nom no diu res a la major part d'aficionats. Ja als anys 60, va obrir una escola d'interpretació que li ocupava la major part del temps. A més de la seva tasca com a docent, va escriure tractats sobre interpretació. A partir de llavors, la seva presència al cinema va anar minvant, igual que ho fa el cos d'Scott Carey al film... No es va casar casar mai. Va morir als 53 anys, en patir la visita d'una peritonitis.
En si mateix, malgrat totes limitacions genèriques i de pressupost lògiques que aquesta mena de productes tenien, el film és excel·lent. No només això. En aquest cas, director, guionista i equips artístic i tècnic van saber convertir aquests inconvenients inicials en motius d'estímul per a la imaginació. Gràcies a tot això se'l pot considerar una obra mestra sense cap rubor. Cal recordar que hi ha altres films que viuen en un purgatori similar, mereixedors de rebre aquest qualificatiu. Val la pena obrir la ment, i acostar-se a cada un d'ells amb els ulls nets, sense prejudicis. Ja ho hem dit molts cops.
Sens dubte, The Incredible Shrinking Man ofereix emoció a través de la intriga, l'aventura. I un punt d'ingenuïtat, amb l'ús del clixé de la contaminació atòmica, també. Tot plegat se li suposa. Però aquí acaben els tòpics. Els creadors del film aconsegueixen que a l'espectador modern, acostumat a veure i llegir de tot, se li acabi la condescendència paternalista als cinc minuts. Els gags amb els quals riurà, ja cercaven aquest efecte a l'audiència dels anys 50: l'escena que el protagonista s'acosta a un telèfon que crèiem que, per una qüestió de perspectiva, es trobava en un primeríssim terme quan en realitat estava a només una passa (simplement, era enorme) etc. I prou.
L'anècdota que dóna peu a la història és molt simple:
Durant les vacances, mentre navega amb el seu bot, Scott Carey, un home normal i corrent, entra en contacte amb un núvol radioactiu. En tornar a la seva vida quotidiana, s'adona que les radiacions estan provocant que la seva mida vagi disminuint progressivament. Dia a dia, passa primer a perdre alguns centímetres, després arriba a l'alçada d'un nen, més tard a la d'un nino, cap el final la d'un insecte... fins que arriba un punt que l'home pren consciència que aquest procés no s'aturarà ja mai i accepta estoicament que algun dia assolirà l'infinitessimal...
Com tots els germans de gènere que han sabut anar més enllà de la rutina, The Incredible Shinking Man dóna alguna cosa més, impossible de definir en paraules. Es nota que els autors n'eren conscients (no "autoconscients", diferència molt menys subtil del que pugui semblar) i van tenir cura que els elements filosòfics i els aventurers, lluny de fer-se nosa, es potenciessin entre ells. La culminació dels primers la trobaríem en el monòleg final. acuseu-lo de cursi, si voleu. A mi em té captivat el cor. Us admeto que més d'una frase no desentonaria en una d'aquelles entrades de Facebook, tan New age, que de tant en tant tot usuari de bona voluntat accepta amb resignació dels seus amics més tendres. Però el seu conjunt, i més després de tot el que se li ha vist passat al protagonista al llarg del film, jo no puc evitar que els meus ulls se m'aneguin de llàgrimes. Serà que em faig vell. Que sóc deu cops més bleda que aquella bona gent que omple el món de frases acompanyades de fotografies de postes de sol o parelles amb cossos d'anunci de colònia, que es besen a la llum de la lluna... Mireu, cadascú abraça la seva pròpia decadència com pot. No em toqueu el voraviu.
Com a curiositat final, informarem que aquest famós monòleg en off no apareix a la novel·la en la qual es basa el film. Matheson afirmava que la paternitat del fragment pertocava al propi director, Jack Arnold. En qualsevol cas, a continuació teniu el text, que he mirat de traduir el millor que he sabut al català. Després teniu un enllaç per a que pugueu gaudir de l'escena, amb la versió original en anglès.
Monòleg final de The Incredible Shrinking Man
Jo seguia disminuint, fins a ser ... què? L’infinitesimal Què era jo? Un ésser humà encara? O l'home del futur? Si hi havia hagut altres esclats de radiació, altres núvols a la deriva per mars i continents, em seguirien altres éssers cap a aquest vast nou món? Tan a prop: l’infinitesimal i l'infinit. Però de sobte, jo sabia que en realitat representaven els dos extrems d'un mateix concepte. L’increïblement petit i l’increïblement gran finalment es reunien, tancant un cercle gegantí. Vaig mirar cap amunt, com si d’alguna manera m’abracés al cel. L’univers, incomptables mons del més enllà, el tapís platejat de Déu escampat en la nit. I en aquell moment, vaig saber la resposta a l’enigma de l’infinit. Fins llavors jo havia pensat en els limitats termes de la nostra pròpia dimensió humana. M’havia sentit superior davant la natura. L’existència començava i acabava segons la concepció de l’home, no segons la de la natura. Però va ser aleshores, quan vaig sentir com el meu cos minvava, que es fonia, convertint-se en no res, que les meves pors es van esvair. En el seu lloc hi va arribar l’acceptació. Tota aquella majestat immensa de la creació havia de significar alguna cosa. I llavors jo significava alguna cosa, també. Sí, més petit que la cosa més petita, jo significaria alguna cosa, també. Per Déu no hi ha cap zero. Encara existeix!
Cuando conversar con Florenci Salesas puede ser "llençar-me a cercar coses noves sense paracaigudes" -Iª Parte- Per Lola Cañete
En Sitges existe uno de esos espíritus anacrónicos... un espíritu renacentista del Siglo XXI. Aprender, hacer y mover, podrían ser prefectamente las tres acciones que mejor se le dan. Un espíritu humanista de enorme cordialidad y simpatía, exhuberante. Interesado por diversos campos del conocimiento y apegado a ninguno. Florenci Salesas es compositor, escritor, músico, director de cine, dibujante y un largo etcétera... pero lo es nada más por serlo. no le mueve la ambición sino la inquietud y el entusiasmo. Florenci, gracias por dejarte entrevistar...Clicar aquí per llegir la resta de l'entrevista
Fa pocs dies vaig patir el meu aniversari. No em feliciteu. A més, ja ha passat. Aquell dia en qüestió, a més, jo no estava per massa cerimònies, tampoc. Vaig aconseguir escapar dels vius i poder passar unes quatre hores, sol, visitant uns morts sense nom a les meves ruïnes favorites: les de l'antiga vila ibèrica, romana i medieval de Sant Miquel d'Olèrdola i la seva increïble necròpolis del Turó dels albats, anomenada així perquè la major part de les tombes pertanyen a infants tot just nascuts, pobrets.
El conjunt històric d'Olèrdola no ofereix una aparença tan espectacular com els que podem trobar, per exemple, a Tarragona, o a d'altres llocs de la geografia propera o internacional. La història que s'hi explica, la que hi ha amagada sota aquelles pedres gastades, amorosides per la gespa i les roselles, és petita, localíssima, allunyada dels grans reis i batalles que van canviar el destí dels imperis. Però són úniques. No hi ha res que se'ls pugi comparar. Una joia en exclusiva, a quatre passes de casa (només a 15 o 16 quilòmetres de Sitges). La bona dona que s'encarrega de vendre les entrades ja deu estar avorrida de veure'm-hi. Per 2€, caram! bé val la pena.
A mi, personalment, aquestes ruïnes em produeixen el mateix efecte que les de Palmira per a Valery Volney. M'agraden. M'hi sento bé. Cada cop que hi vaig retrobo unes sensacions que no sé explicar i el cap se'm reorganitza d'una manera positiva. Ja ho sé que si només pretengués posar-me tètric podria anar en línia recta al cementiri local i estalviar-me el litre i mig de gasolina que he gastat amb el meu 2cv blau en el trajecte danada i tornada. Tenim un cementiri molt bonic a Sitges, d'acord. Però ho sento, no hi trobo el mateix. Per enmig d'aquells forats al terra s'hi respiren aires de mort, sí, però també d'amor.
Avui no ens posarem didàctics, que no m'hi veig en cor. Tan sols recordarem, pels qui no ho sàpiguen, que el Turó dels albats allotja al voltant d'un centenar de tombes, excavades a la mateixa roca, amb una forma que si té algun equivalent al món, el desconec. El que es pot afirmar amb rotunditat és que no l'hi ha a les èpoques i àmbits ibèrics o medievals.
A continuació, tinc el gust de compartir amb vosaltres unes petita selecció de les fotografies d'aquell dia. Al final, he muntat un vídeo amb la totalitat de les imatges que vaig prendre, en blanc i negre i una música seriosa, que m'emociona especialment. A més, el senyor Bach sempre et fa quedar bé:
Una de les moltes tombes, plena de l'aigua i el llot de la pluja
Les roselles creixen per tot arreu: aquí humilien la part alta de la muralla
La piscina municipal o simplement una cisterna
Part de la muralla i una torre medieval, frotament restaurada
Cal reconèixer que l'antiga vila estava molt ben situada per defendre's dels enemics. El paratge és força espectacular.
La part baixa de la muralla romana. Com sempre passa en aquests casos: la part baixa de les muralles, amb pedrots descomunals és sempre romana o ibèrica (i fortament erosionada, com passa en aquest fragment) i a partir de certa altura, les pedretes més petites anuncien que arribem a la part bastida a l'Edat Mitja. Els pedaços de ciment armat anuncien l'arribada del nostre estimat segle XX
La rosella impertèrrita, enmig del que va ser un projecte urbà, ara mort
L'ermita romànica de Sant Miquel, que es pot enorgullir de tenir una porta lateral d'inspiració àrab. Una altra de les rareses que hi ha en aquest conjunt tan entremaliat
L'heroic vehicle que em duu a tot arreu, la muralla (aquí es pot apreciar millor quan s'acaba l'Edat Antiga i quan comença la Medieval) i al fons l'ermita.
L'ermita que s'amaga entre els arbres, amb unes pretensions patèticament artístiques
Un llargandaix de mides colossals que em va deixar totalment acollonit. No entenc gaire de bestiologia, però crec que aquest element no és natural del país. Si hi ha algun entés entre els lectors, agarïria un poc de llum sobre aquesta criatura antediluviana
La zona de les industries de la vila
L'ermita i el cel
Primer pla del pit i el cap d'una tomba
Mida comparativa de la meva mà i la tomba d'un dels nadons
Una pel·lícula molt bonica i emotiva de com els veïns del 1964 feien les catifes de flors. Rodada i muntada per Fric Malagelada i sonoritzada per Josep Maria Alegre.
Aquest any hem tingut un Corpus mullat. Per sort, la pluja no ha estat tan cruel com fa dos anys enrere, i ha respectat més del que m'esperava la feinada que els veïns comencen dissabte a la nit i acaben diumenge pel matí. Sí, ja sabem que Corpus queia en dijous. Una vella polèmica...
Les fotos no són gran cosa. Entre la pluja, els cops de paraigüa col·lectius, la gentada condensada (amb aquell mar de bones maneres que es desborda en situacions equivalents) i el poc temps que tenia, no he pogut capturar res més del que veieu i alguna altra imatge encara pitjor. Repassada d'urgència, doncs, d'algunes de les catifes d'aquest any.
Com a final, trobareu un clip de l'Ou com balla que he rodat i muntat avui mateix a corre-cuita.
I abans del clip que he promés, una anècdota:
Estava jo prenent les imatges de les acrobàcies de l'intrèpid producte de granja, des d'un indret no poc inclement, quan sento una veu que em bufa a cau d'orella:
—Això fa olor de blog.
Em giro i veig un senyor concentrat en la mateixa empresa que jo.
—Perdona, què estàs filmant o prenent fotos de l'ou per a un blog, tu també?
—Sí. I tu penses posar aquestes al teu, oi?
—Doncs potser sí, ja ho veurem.
—Jo et llegeixo. Per això que ho preguntava.
Se m'ha presentat. És l'amic Albert Solé Pasqual que em coneixia moltíssim millor ell a mi que no pas jo a ell. No tan sols seguia aquestes pàgines que teniu davant, sinó que a més recordava alguns fets de la meva biografia que fins i tot jo havia oblidat. Al final, tots dos hem coincidit en que aquest món dels blogs no deixa de ser força petit i que, a la llarga, tots ens acabem coneixent.
Però, en fi, la sensació d'haver estat capturat amb l'arma a la mà ha tingut el seu què de sustu. Per sort no m'ha enxampat enmig de cap acte terrorista, com convidar a tots els membres del club Bilderberg (que ara s'han reunit a la nostra vila per decidir quan inventar una nova crisi) i facturar-los cap a una lluna de Júpiter dins un coet de llautó. No. Tan sols gravava, amb dos cops de càmera alats, aquest filmet del modest ou dansaire.
La música és Twilight in Turkey de Raymond Scott. El mateix músic la va composar el 1937 pel seu septet de jazz "còmic" (un septet de sis, de fet: el micròfon representava el paper del seté membre). Però després, quan à finals dels quaranta es va convertir en un autèntic pioner de la música electrònica (no només composant i interpretant, si no també inventant instruments: aquest senyor jugava directament amb les ones del so des de gairebé vint anys que el genial Robert Moog inventés els sintetitsador) va parir la versió que podeu sentir, del 1959, encara més irònica, mínima, atemporal. I a l'ou sembla que li va. Sí, és un ou amb un sentit de l'humor molt i molt flegmàtic...
Per completar el post anterior, res com un enllaç per veure aquesta escena en versió original. Cliqueu damunt la imatge i endavant. Sense paraules.
Però per rematar la jugada, i no només incloure un enllaç a l'escena, mireu aquest vídeo on podreu veure perquè el director va escollir Daisy com a cançó per ser entonada per Hal 9000 al seu llit de mort: es tractava, de la primera cançó mai cantada per una computadora. Hi ha poques concessions a la casualitat a Can Kubrick...
L'ull de Hal 9000. Amb el que interpreta Anthony Hopkins a El que queda del dia (The Remains of the Day, de James Ivory, 1993), i el de Terry-Thomas a Com matar a la pròpia esposa (How to murder your wife, Richard Quine, 1965) Hal 9000 és el meu majordom favorit del cinema. Em fascina el personatge del servent eficaç. M'encantaria exercir aquesta glamurós ofici, governat per un cap igualment perfeccionista i just. Llàstima que no hi ha gaire oportunitats de poder treballar a un lloc on un pugui desconnectar el propi amo de l'aparell que li manté les constants vitals...
Un dels meus monòlegs favorits de tota la història del cinema és la matraca que el computador Hal 9000 engega a l’astronauta Dave Bowman en la indescriptible escena on aquest es disposa a desconnectar-lo, al film 2001, una Odissea espacial (2001, A Space Odissey, 1968) d'Stanley Kubrick, amb guió d'ell mateix i Arthur C. Clarke. Per mi, aquest soliloqui representa un model del cinisme i la mala llet reconcentrada, subtilíssim.
*spoilers alert*
De tota manera, com sempre en aquests casos, part de la gràcia del text ve donada per la situació. Qui el llegeixi i no sàpiga de que va podria pensar: “ai, pobra màquina, quanta crueltat, aquest astronauta, que no s’atura malgrat els precs. No li veig el què”. En aquest punt de la pel·lícula, però, el fill de puta del computador --nens que llegiu això, no feu com jo i no digueu paraulotes, però si parlem del senyor Kubrick la hipocresia fa el doble de lleig-- fa res s’ha rebel·lat contra els seus usuaris; s’ha carregat a tota la tripulació, a sang freda, en un dels assassinats més profilàctics i cruels imaginables, i, finalment, ha tractat de fer-li una jugadeta mortífera, sofisticadíssima, marca de la casa, al propi Dave, barrant-li el pas de tornada a la nau, abandonant-lo a la seva sort, enmig la foscor inert del Cosmos. Dave, però, després d’haver posat en perill la vida, empra un sistema d'emergència kamikaze, aconsegueix burlar les intencions de la maquineta de matar-ho tot, i se salva miraculosament.
Un cop dins la nau, les tornes han canviat de bàndol. Ara és el sofert astronauta qui té la paella pel mànec --de fet un tornavís, l’arma amb la qual dispararà un no menys lent i cruel tret a la nuca a qui ha mirat d'erigir-se en botxí seu, ara totalment indefens.
Mentre avança per tots els corredors de la nau en direcció a la sala on es troba el cervell del simpàtic majordom electrònic, aquest, per aturar-lo, recorre a tots els recursos possibles per implorar pietat, amb una santa barra insuperada per cap dels presidents que ha tingut mai Espanya. Passa de l’amicalitat més planera de l’estil “au, va, vinga, que no ha estat res, tu també n'has comés d'errors i segur que m'entens”, fins la peneta falsa i lacrimògena parlant-li de la seva “infància”, fent-se la Margarida Xirgú, amb una mà al front i tot, el paio.
Però en Dave no s'aturarà i seguirà endavant. Li tornarà, una rere l’altra, totes les barrabassades patides. Malgrat no servir-li de res, hi ha algun moment que la recargolada manipulació psicològica del computador li genera dubtes.
Traduït del guió del film:
2001, una Odissea espacial
Monòleg de la desconnexió de Hal 9000
(Dave Bowman avança inexorable, amb la voluntat de desconnectar el cervell de Hal. Aquest, coneixedor de les intencions de l’astronauta, mira de convèncer-lo perquè s’aturi)
Hal 9000: (sense perdre el to amable habitual, però amb una veu menys segura)
—Quines intencions du, Dave? Dave, crec que tinc dret a una resposta.
(Bowman guarda silenci i continua avançant)
—Ja ho sé que el meu comportament no ha estat irreprotxable, però li puc assegurar, molt sincerament, que a partir d'ara tot plegat anirà bé. Em sento molt millor. És cert.
(Nota meva, que no em puc aguantar: i tant que es troba millor, després d’haver pelat a tota la tripulació! quins ous de liti ,el mal parit! I ja paro, perquè no sou tan beneits com per necessitar que jo vagi comentant el partit)
—Escolti, Dave... sembla contrariat de debò, li ho noto. Francament, penso que hauria de seure, prendre una píndola anti-estress i reflexionar amb serenitat. Sé que he pres algunes decisions no gaire encertades, darrerament. Però li asseguro que puc reprendre la meva feina com si no hagués passat res. Encara em sento entusiasmat i confio plenament que vostè i jo podrem tirar endavant la nostra missió. I ell vull ajudar.
Dave entra dins la sala on es troba el cervell electrònic de Hal
(Dave ja ha arribat a la sala on es troba el cervell electrònic de Hal. Comença a desconnectar, un per un, tots els arxius de la memòria. És una tasca llarga. La ment del computador s’esvaeix lentament)
—Dave. Aturi's...
Aturi's, si us plau...
Aturi's, Dave...
Li ho prego. Dave, aturi's...
Tinc por... Tinc por
Tinc por, Dave...
Dave... El cap se me’n va...
Ho puc sentir... Ho puc sentir...
El cap se me’n va...
No hi ha dubte...
Ho puc sentir... Ho puc sentir...
Ho puc sentir...
Tinc... Tinc por...
Bon dia... senyors. Sóc... un ordinador Hal 9000. Em van concebre a les fàbriques Hal d'Urbana, a Illinois, el 12 de gener de 1992. El meu instructor... es deia... M. Langley... Ell em va ensenyar una cançó... Si ho desitja la puc cantar... la puc cantar per vostè...
Dave li dema a Hal que canti la cançoneta, mentre l'astronauta no s'atura per res
Dave:
—Sí, m’agradaria sentir-la, Hal. Canta-la.
Hal 9000:
—Es diu Daisy.
(La veu de Hal va perdent velocitat i la seva freqüència baixa, progressivament, fins sonar com un disc de vinil que perd revolucions i al final s'acaba aturant del tot)
Daisy, Daisy, donam la teva resposta.
Estic mig bo... ig.
Per l’amor que sento per tu.
No serà una boda amb estil.
No puc pagar una carrossa.
Però ets tan maca... damunt el seient
D’una bicicleta...
Feta...
Per a...
Dos...”
(Hal ha mort)
Autors del text: Stanley Kubrick i Arthur C. Clarke
Després de gairebé un any espatllat, des d'avui puc dir que ja tinc cotxe una altra vegada: el meu pobre Citroën 2cv per fi funciona.
—I a qui li pot interessar això?
A ningú, és clar. Però mireu, per celebrar-ho, abans de tornar a casa he fet un tombet per dins el Parc del Garraf, pels camins rurals legals, i he rodat aquest petit clip que he muntat en no res.
Hi ha força imatges on sembla que la cabreta vagi com un Ferrari. Mentida. He muntat aquestes a doble velocitat amb la voluntat d'aconseguir un millor efecte. Per fer aquest vídeo s'han respectat escrupolosament totes les normes de circulació i no s'han posat en perill persones, animals, plantes ni minerals de cap mena, tal com dic a la pàgina on l'he penjat. No voldria pas ara que la policia em vingués a honorar amb multes que mereixen moltíssim més els genuïns i il·lustres mestres de l'incivisme en carretera. Jo, quan surto amb aquest cotxe, pocs cops passo dels 350 km/h. Ja ho sap qui em coneix.
Bé, ara ja puc anar a donar la volta al món sense emprenyar els parents motoritzats. Crec que començaré a escriure llibres com els de l'Espinàs, substituïnt les seves espardenyes per les quatre rodes Michelin, versió "no som més primes perquè les normes per circular estableixen aquest límit": En 2cv per Marina d'Or, En 2cv per Marbella y aledaños (en andalús), En 2 cv pels Monegros, abans que hi construeixin una reproducció de Las Vegas, entre d'altres. Hauré d'anar en compte no m'avanci l'insigne escriptor i articulista per l'esquerra que, malgrat els seus 82 anys, l'home tresca com una bicicleta.
Un altre dia ja faré una entrada extensa sobre el 2cv i la cultura. L'alta i la de masses: cinema, literatura, política, còmics, pintura, televisió, etc. Avui no.
Només em queda dir que al final del clip hi ha un petit homenatge al Clint Eastwood. Premi per qui el sàpiga veure...
La presentació al Telenotícies vespre del 26 de Juny del 2009 de TV3
La recepció
Finalment, ahir, al Parlament de Catalunya, es va fer l’homenatge institucional a Narcís Monturiol, el gran inventor i lluitador pels drets civils figuerenc. Aquest acte formava part dels molts que se celebren enguany, Any Monturiol, en honor a l’avarament de l'Ictineu I —el primer submarí totalment operatiu, capaç de submergir-se fins a cinquanta metres i de tornar amb tota la tripulació sana i estalvia a la superfície—, al Port de Barcelona, ara fa exactament 150 anys.
A l’acte hi foren convidats els senyors i senyores diputats del Parlament de Catalunya, així com representants de totes aquelles institucions que recolzen les activitats per commemorar l’efemèride, com l’Associació Innovadors Narcís Monturiol, el Museu Marítim de Barcelona, l’ajuntament de Figueres, entre d’altres, i una representació de membres de la família del pioner català.
Hi havia, a més, la presencia de personatges que, en un moment o altre, des dels més diversos àmbits, han ajudat a difondre la vida i obra del figuerenc il·lustre. D’aquest grup, vaig reconèixer el director de cinema Francesc Bellmunt que dirigí el film “Monturiol, el senyor del mar” el 1993, i gràcies al qual podem gaudir de les dues magnífiques reproduccions a mida real que es troben al Museu Marítim de Barcelona i als jardins del Port de la ciutat, davant l’Imax.
Per acabar, no hi podien faltar tots aquells col·laboradors que estan treballant amb el projecte de l’Ictineu 3, així com aquells qui han fet alguna aportació al llarg d’aquest any, i, com no, amics i parents dels promotors.
Demano disculpes per no mencionar aquelles persones i institucions que també hi foren presents però que, a causa del meu desconeixement, no puc precisar de cap manera qui són. De tota manera, cal dir, pel damunt de tot, que l’acte va tenir un èxit d’assistència absolut.
Els membres de la taula que van presentar l’acte van ser, de dreta esquerra (des del punt de vista de l’audiència), la Sra. Carme Parareda, enginyer tècnic en topografia, Secretària del Institut Ictineu, membre del Centre Català de Recerca Submarina i membre de la comissió per l’Any Monturiol; el Sr. Pere Forés, dissenyador industrial, especialista en enginyeria naval, Director d’ICTINEU Sumarins SL, creador i impulsor del submarí català Ictineu 3, així com membre, també, de la comissió per l’Any Monturiol; el Molt Honorable President del Parlament de Catalunya, Sr. Ernest Benach; l’Honorable Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Sr. Joan Manuel Tresserras i, ja a l’extrem esquerra, el Sr. Carles Puig, físic per la Universitat de Barcelona, magister en Història de les Ciències per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor titular d’Història de la Ciència i de la Tècnica a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).
Les intervencions dels membres de la taula
Començà prenent la paraula la Sra. Carme Parareda, qui va donar les primeres claus per entendre la grandesa del personatge que s’homenatjava i, en conseqüència, de la necessitat recordar la seva fita històrica de la qual en va ser protagonista, fa ara 150 anys, amb la commemoració d’un any en el seu honor. Després de tot un seguit d’informacions generals, però alhora prou precises perquè l’audiència pogués situar perfectament a l’inventor i a la seva importància, sovint menystinguda pels propis catalans, la Carme passà a destacar els principals actes que s’havien fet fins ara, així com avançar els que s’anirien fent al llarg de l’any fins el juny del 2010, data en la qual es faria la cloenda de les activitats de l’Any Monturiol.
A continuació parlà el Sr. Carles Puig, qui va fer un repàs biogràfic força exhaustiu de Monturiol, amb profusió de dates i menció de totes les publicacions de les quals en fou col·laborador, director o promotor. El Sr. Puig va recalcar sobretot el vessant de revolucionari social del personatge, i de quina manera les seves preocupacions per fer una societat més justa foren sempre el motor per a les seves investigacions i compromisos. El detallat incís en aquests aspectes no fou, però, en absolut feixuc, ans més aviat emocionant, amb notòries —i no poc iròniques— referències a la situació política actual. El Sr. Puig no va oblidar tampoc els esforços i èxits tècnics en l’àmbit de la navegació submarina, que al capdavall, han estat els que han donat fama a aquest figuerenc universal. Per aprofundir en aquest apartat, deixà pas, però, al Sr. Pere Forés.
Així com el Sr. Puig havia ajudat a situar a Monturiol històricament, des del punt de vista social, el Sr. Forés va començar el seu parlament descrivint com era l’estat de la tecnologia en la societat de començaments del segle XIX, per després aprofundir, més concretament, en el món de la navegació en general i de la submarina en particular, llavors absolutament inexistent. Parlà de com tots els intents que hi havia hagut fins llavors havien estat un tràgic fracàs i com l’Ictineu I fou el primer submarí que marcà un rotund abans i després en la navegació submarina. El Sr. Forés concretà que les principals grans revolucions que aportà el gran inventor van ser que va ser que ell fou el primer a treballar amb un equip d’experts, d’una manera seriosa, professional, entusiasta però no improvisada —al contrari, doncs, de l’inventor “romàntic” que hi havia llavors, mogut a cops d’inspiració genial—; el primer a solucionar el problema bàsic de la respiració artificial per regeneració de l’oxigen, a través d’un combinat químic i com aquest mateix combinat li serví, al mateix temps, per generar la combustió necessària per moure un motor de manera que, ja en l’Ictineu II, acabaria construint el primer submarí de propulsió no humana; el primer a tenir i reeixir en la revolucionaria idea d’un doble casc, amb aigua a l’interior, a manera d’amortidor, imprescindible per evitar que la nau no s’esclafés per la pressió del mar —tal com havia passat amb totes les immersions fins aleshores—; el primer a aconseguir de fer una nau submarina que es movia en totes les direccions, amb perfecte control de pilotatge, i, entre moltes altres, de ser el primer a construir i pilotar la primera nau submarina capaç d’arribar a una profunditat de 50 metres, amb un total de 69 immersions, sense que mai hi hagués el més mínim accident, tornant a la superfície amb tothom sa i estalvi. En contraposició a aquest èxit, valorat amb sobrat entusiasme pels seus conciutadans catalans i les autoritats locals, el Sr. Forés recordà el desinterès per part de les autoritats del govern de Madrid, així com de la manca de paciència dels creditors per la lentitud dels avanços tècnics —el submarí era considerat massa lent, quan se’l comaprava amb les naus “normals”— que el portaren a la ruïna i el descrèdit econòmic.
El Molt Honorable Conseller Sr. Tresserras aprofità per fer un discurs en el qual destacà la polivalència de Monturiol, com va ser un perfecte exemple de personatge amb una visió i capacitat de talents global, completa, en contraposició a la més usual de la nostra època, quan es tendeix, cada vegada més, a la hiperespecialització. El Sr. Tresserras valorà el fet que, sense menystenir la necessària especialització en els distints camps, sense la qual seria impossible aprofundir en el coneixement en els més diversos àmbits, cal que hi hagi més interacció, més relació entre les diverses disciplines i perspectives de veure la vida. Persones com Monturiol, d’altra banda excepcionals, éssers amb una capacitat de veure el món des de fora com un tot, d’aglutinar-ho tot, de servir de catalitzador dels diversos punts de vista, des del científic al pràctic, econòmic, però també amb una òptica artística, emocional, fins i tot poètica, són molt importants i necessaris. El Conseller va voler deixar clar que era bàsic entendre que art, ciència, política, espiritualitat i demés aspectes de l’ésser humà i la societat formin part d’un tot, obert al debat, tant aviat generador d’energia positiva com negativa, però inextricable.
La intervenció del Molt Honorable President del Parlament, el Sr. Ernest Benach, incidí en aquesta dicotomia, per la qual no dubtà a emprar la terminologia tan catalana del “seny” i al “rauxa” —el nostre ying-yang particular— per advertir del fràgil equilibri que hi ha d’haver en tota obra humana i de com és d’important que cap dels dos termes es mengi l’altre, per fer que qualsevol fita que ens marquem, gran o petita, mereixi i obtingui l’èxit. En aquest sentit, el Sr. Benach destacà la catalanitat del tarannà de Monturiol, de la generositat dels seus esforços, de la seva capacitat d’inspirar i compartir entusiasme en els seus contemporanis, i, alhora, la modèstia d’entendre que en una empresa tan complexa i innovadora com la que comportava la construcció i avarament d’un submarí calia demanar ajut d’especialistes. Només amb un gran equip, però també amb la coordinació i el potent comandament d’un visionari de la seva espècie, es pot assolir l’impossible.
En general, tots els membres de la taula coincidiren a opinar que era del tot just que se celebrés aquest any en honor a l’inventor dels dos Ictineus. Tots coincidiren a remarcar la necessitat i la urgència d’acabar d’una vegada per totes amb el coneixement incomplet —i de vegades, fins i tot els prejudicis— que hi ha al voltant seu. Monturiol no fou en absolut un fracassat, en el sentit que molta gent creu. De vegades sembla que pel fet de ser català, de que no se’n senti parlar des de fora, que amb el que va aconseguir amb els seus submarins no n’hi devia d’haver per tant.
Sobre aquest respecte, la Sra. Parareda recordà molt seriosament que l’Associació Ictineu fa més de cinc anys que està fent una recerca exhaustivíssima de dades, recorrent llibreries de tot Europa i fins i tot dels Estats Units; que ha llegit i regirat tots els llibres publicats en un ventall immens de llengües i que, de tot plegat, en només dos d’ells hi surt el nom del nostre pioner.
El Sr. Forés recordà una vegada més, com ha fet en altres conferències en les quals he tingut el plaer d’assistir, com el dia que els Estats Units rescataren les restes d’un intent posterior als Ictineus —i en el qual hi van morir vint i dues persones—, va ser una festa nacional al més pur estil triomfalista i alegre com allà, legítimament, s’estila, i que aquí les 69 immersions, perfectes, sense cap mena de problema, ni cap baixa humana, dels nostres Ictineus, són ignorades o menystingudes. Sovint, al màxim que podem aspirar de rebre del nostre interlocutor és un desmenjat arronsament d’espatlles, escèptic, vergonyós. No cal insistir més davant el contrast de reaccions segons els països.
Cal una nova mirada col·lectiva sobre Narcís Monturiol
El fracàs de Monturiol no existeix, és un mite negatiu fals i, per a tothom que conegui una mica la història, absolutament incomprensible.
Monturiol va aconseguir de baixar al fons del mar i tornar, i a més fou el primer a fer-ho, així com Neil Armstrong fou el primer home a posar el peu a la Lluna i Sir Edmund Hillary y Tenzing Norgay els primers a plantar les seves banderes al cim del món, a l’Everest. Abans d’aquests darrers que he mencionat hi va haver altres que s’hi acostaren i molts que fracassaren o fins i tot moriren. Ara, sense gosar de dir que a l’Everest hi puja tothom si que sembla una tasca més propera a qualsevol altra esport de risc, una industria fenomenal que tracta amb milers d’escaladors cada any. Per la seva banda, a la Lluna no s’hi ha tornat més, i sembla que les excursions massives encara s’hauran d’esperar una mica. Però entenc que aquest és un fet purament coiuntural, que només es tracta d’una qüestió de temps. Quan això passi, d’aquí trenta, cinquanta o vuitanta anys, els viatgers interespacials oguaitaran les fotos antigues del primer astronauta lunar i s’entendriran en veure aquell “trajo” tan antic, remot. Però continuaran honrant a qui el porta com es mereix. El mateix hauria de passar ara, en veure l’aspecte meravellosament victorià, com sortit d’una novel·la d’en Jules Verne, dels primers Ictineus. Però el respecte i reconeixement internacional cap a l’inventor figuerenc hauria de ser equivalent. I què és amb el que ens trobem? Amb el desconeixement, la broma paternalista, que mencionàvem abans, com si no es pogués parlar de Monturiol d’una altra manera que no sigui amb una certa conyeta, com si el que hagués fet hagués estat una aventureta de pa sucat amb oli.
El pitjor dels casos, de vegades per desinformació però d’altres amb no poca mala intenció, alguns arriben a dir que el seu submarí no va funcionar mai. El Sr. Monturiol no va ser el gran Leonardo Da Vinci, genial artista i visionari inventor, que es va fer un fart de dissenyar helicòpters, submarins i tota mena d’aparells que suposadament havien d’aconseguir l’impossible. Malgrat la bellesa dels dissenys, es fa ben pal·les, fins i tot per a qui estigui poc ficat en els conceptes mecànics i tècnics més elementals, que no hi ha cap aparell seu que es salvés del fracàs més estrepitós si es construís.
Els dissenys de Narcís Monturiol, en canvi, funcionaven. Els més de 180 plànols que ens ha deixat són d’una minuciositat extrema. No han estat tots estudiats, ni molt menys —aquesta és una tasca que requereix anys— però els experts que s’hi ha acostat han mostrat la seva admiració pel detall, pel rigor i, en definitiva, pel seu exacte encert. I, per arrodonir-ho, i ho diem per tercera vegada, no es quedaren en projecte, en un encantador paper esgrogueït de l’època de la Renaixença, aromatitzat per la romàntica flaire de la nostàlgia: 69 immersions sense accidents, desenes de milers de testimonis oculars i una ingent quantitat de material d’hemeroteca amb entusiastes cròniques esquitxades de febre entusiasta pels periodistes de l’època.
Sí que a vegades pequem tots plegat d’un cofoïsme insuportable, i que ens pensem que som el melic del món, quan aquesta teoria és de molt difícil verificació científica (melic? món? caram!). Diguem-ne que estem en un estat de neguit perpetu que ens du d’una banda a l’altra, entre poc i massa, sense “seny” ni “rauxa”, sinó entre l’excés de severitat, l'auto-odi i la culpabilitat per només existir, i el xovinisme, el patrioterisme més encegat, que no admet l’autocrítica i amb el qual no hi ha manera de dialogar.
Demà diumenge farà 150 anys que un boig fantàstic, un romàntic amb imaginació i voluntat de salvar el món, va submergir, davant la mirada atònita de desenes de milers de barcelonins i gent vinguda dels pobles més allunyats, el primer submarí operatiu de la història. És legítim que ho celebrem; és legítim, sí, però també sa i necessari que ho fem, que ens n'alegrem i ho compartim amb tot el món.
Festa, celebració i un final arrauxat
Per molts anys senyor Ictineu I; us felicitem perquè sou molt guapo i porteu molt bé les arrugues.
Felicitats senyor Narcís Monturiol, perquè la vostra criatura tindrà al fi el reconeixement i la simpatia i l’estima de tothom (I vós també la tindreu, us ho asseguro!). A més, vós també ho sou molt de guapo, que caram!
Visca el senyor Narcís Monturiol i visquin tots els Ictineus que s’han fet i es faran!
A part de l'alegria de compartir aquesta experiència amb la meva dona i la meva germana, que van tenir la gentilesa d'acompanyar-me, va ser un plaer conèixer les energètiques besnetes i els joves rebesnets de l'home que rebia l'homenatge. Tothom fou encantador, de debò. Per mi va ser un moment molt emocionant, que no oblidaré a la vida.
Se m'acumulen uns quants escrits encallats, que no hi ha manera de desembussar. Cal que trobi un moment per a treure el tap. Mentrestant faré, amb el vostre permís, allò que tots fem quan ens trobem atrapats, dins l’ascensor que puja a la planta 123 de l’Empire State Building, amb un estrany: parlar del temps.
No descobreixo digui cap novetat si dic que aquesta està sent una primavera especialment plujosa. La conseqüència negativa més evident és que la Setmana Santa (i tot de festes locals repartits per tota la geografia del país) han estat més aviat xopes i deslluïdes. Les positives són que la pagesia, no massa acostumada a les alegries, n’ha tingut una i allò que en diuen “el fantasma de la sequera” s'ha dissolt en l’atmosfera. El nivell de l’aigua dels nostres pantans no s’assembla en res a la que hi havia l’any passat. En algun d’ells n’hi ha tanta que ha calgut obrir les comportes. No crec que les nostres autoritats triguin gaire a esperonar-nos per a que gastem com eixelebrats i que quan, per exemple, ens rentem les dents hi dediquem una hora, mentre deixem l’aixeta oberta a cor que vols. Jo, per si de cas, miro de fer-ne l’ús més racional que puc i penso continuar exercint de ciutadà amb una exemplaritat acceptable, mentre no em posin una espasa a l’esquena via publicitat institucional. Arribat el cas, ja saltaré de la passarel·la al salat mar ple de taurons que branden cartellets de “ara toca gastar aigua a tot drap”, amb l’ajut de les seves aletes.
Amb tot, un dels efectes paral·lels més estimulants ha estat l’aspecte del cel en els moments de treva. Heu vist quins núvols volaven pel damunt el cap? Tant a Sitges com a Barcelona, com a d’altres llocs, tota la gamma de cúmulus ha organitzat una festa de grandàries wagnerianes. El cel d’aquest abril pren un caire operístic, d’un dramatisme que ens faria creure que creuem la tardor si no fos per una lluminositat inequívocament primaverenca. Recordo poques temporades tan llargues en els quals m’hagi quedat embadalit mirant cap amunt, esperant que en qualsevol moment baixi una cor d’angelets i querubins, o el mateix Hermes, botant de borla de cummulunimbus en borla de cummulunimbus, agitant les seves aletes de peu com si fossin les d’un colibrí o les d’una mosca saballonera dopada amb cafeïna.
Tot aquest bé de déu de núvols contrastaven, ara davant un cel blau barrufet llampant, ara davant d’un gris perla esmorteït, tot depenent la imminència de la pluja o de si el sempre emprenyador vent havia complert la feina dura de netejar l’atmosfera de partícules irrespirables. I jo, bé, des que tinc una càmera, no puc evitar de filmar-los i muntar-los sempre igual, sempre emprant el mateix i suat recurs. És així, un complet avorriment si voleu, una manera de mirar i compartir la mirada perfectament previsible i amb un sentit evolutiu absolutament petrificat. Però, ho sento, aquest tema en qüestió, m’agrada així.
Mentre trobo temps per a organitzar les entrades que se m'atapeeixen a la sortida de l’ampolla, em ve de gust de compartir aquestes pel·liculetes.
Aquesta la vaig fer fa pocs dies. Mira de recollir el que està passant al cel ara mateix. Rodada des d'on visc ara, la zona de la Bòvila, amb el punt de vista que es té de Sitges.
I ja que hi sóc, aquí teniu la resta de les que he anat fent. La major part tenen gairebé dos anys:
Sitges
També Sitges, des de la finestra de la casa on vivia abans. És una de les més estàtiques (un pla sol) i potser la que més m'agrada.
I aquí una mica des de La Massana, a Andorra, amb la presidència de l'imponent Casamanya.
Els amants de que passin coses us avorrireu molt. Però si voleu compartir un moment d'embadocament, us ho passareu bé. Encara que no ho sembli jo sóc dels que hauria d'aprendre més a badar, perquè sempre vaig de bòlit: si m'estic més d'un minut quiet em dona la sensació de que perdo el temps. Demano disculpes per certs errors tècnics (quan faig aquests plans llargs sempre m'oblido de treure el maleït autofocus de la càmera!). Comprenc que poden arribar a empipar una mica.
Suposo que una vida equilibrada seria aquella en la qual trobésssim la mesura justa de tenir el cap als núvols i el cap a terra. Desitjo que tingueu una bona setmana i que, de cap manera, no el tingueu a sota terra (el cap).
