Hi ha petons perillosos. Observeu amb quina cara d'angúnia el pobre Jesús mira a Judes: no hi ha res pitjor que saber quines són les intencions del petonaire traïdor
Abans de començar, vull aclarir que, per molt que m’esforci a imaginar una delícia superior, no trobo res de més plaent en aquest món que donar i rebre petons. Això sí, dins el col·lectiu dels petonaires, jo formo part de la secta més restrictiva. Només toco el nirvana del bes si comparteixo aquest plaer amb persones molt properes i estimades, ja siguin aquelles amb qui esculpir òsculs de màxima incandescència, íntimes obres d’art a dos, fins els petonets paterno-filials, amanyagadors del cor. Aquests últims amb unes satisfaccions de caràcter i sentit molt diferents: que no se m’acusi de pederasta, ara! Tampoc m'agradaria que se'm titllés d’amant purità, descurós d’aquesta activitat tan flonja, però.
Un cop dit això, ara sí, vull deixar clar que no m’acaba de fer el pes haver de metrallar petons a discreció cada vegada que se’m presenta una galta del sexe contrari que potser mai més tornaré a veure. Així, doncs, em solidaritzo amb totes aquelles fembres, pobres, que han de fer el mateix amb l’efígie de qui escriu això, només perquè se'ls hi planta al davant, a la primera reunió de canvi. Uns i altres no ens podem escapar de complir, ni que sigui amb un estratègic òscul al vent.
Aquest recent hàbit s’ha acabat instal·lant en la nostra societat com a prova d’etiqueta. Si no el segueixes et condemnes a l’ostracisme comunal. Si afirmés que el desplaer que em provoca aquesta obligació equival al plaer que sento quan el faig per gust, compartit, amb uns galtes, uns llavis o el que sigui, desitjats, exageraria. No sóc tan llepafils. Molt pitjor seria que Fred Astaire i Ginger Rogers exerceixin el seu art amb unes botes d’alpinista clavetejades damunt la meva esquena nua. Però no, en termes generals, no em va.
De petit, sí que odiava que m’empenyessin a apetonar les galtes repansides de les dames que visitaven la meva iaia. D’aquells éssers espectrals, que semblaven sostenir-se drets gràcies a una labor d’embalsamament que ara m’inspiraria pietat, jo en fugia com d’un holocaust atòmic. Totes les sortides, però, se’m barraven amb filats, mines i dòbermans. Darrere, amagada en l’ombra, alhora inflexible i subtil, la figura severa dels pares em comminava a complir el meu deure pueril. Existeix una tira de la Mafalda del gran Quino que exemplifica perfectament el que viu la canalla quan passa per aquestes proves de submissió. Per desgràcia, no la puc trobar. Quedaria molt bé en aquesta entrada. La resumeixo de memòria: La família de Mafalda rep una visita d’una senyora molt gran, en tots els sentits. La mare demana al Guille, el germanet petit, que es comporti amb educació i besi les galtes a la visitadora. En la vinyeta que es produeix el contacte labial, el dibuixant substitueix l’anciana per un hipopòtam arrugadíssim, mostrant-nos el que el nen visualitza amb els ulls sincers del cor. Quans hipopòtams no haurem besat de petits només per no ferir la seva autoestima i no ensorrar la reputació dels nostres pares!
Tanmateix, haig de recordar que els adults ho tenien una xic millor en aquella època. Aquí, aquest costum no s’havia massificat tant com ara. Llavors —estic parlant de finals des seixanta, començaments dels setanta—, quan es presentaven els uns als altres, els homo sapiens civilitzats es limitaven a una sacsejada de mans. I res més. De fet, no recordo els meus pares fer un petó a ningú que no fos algun altre membre de la família que feia temps que no veien. Fins i tot ara, les persones de certa edat, tampoc acostumen a fer un petó als seus amics quan surten junts. Nosaltres, la salutació a base de petons només l’havíem vist a les pel·lícules italianes. Malgrat la proximitat cultural i geogràfica relativa sempre ens havia semblat una pràctica força exòtica.
En arribar a l’adolescència, les coses van començar a canviar, tant al món exterior com dins el meu univers hormonal. Amb celeritat, però sense que ningú en fos gaire conscient, es va produir l’alegre degeneració del petó en massa. Gairebé d’un dia per l’altre, tothom es va començar a saludar amb dos petons, un a casa galta. Val a dir, que aquella novetat, en aquella època de la meva vida, va suposar una incentiu interessant per apropar-se als individus del sexe oposat. No puc mentir sobre aquest avantatge eventual. Aviat, però, quan es convertia en una obligació de la que no te’n podies escapar, van començar a palesar els aspectes més irritants de la nova situació.
Ara, quan a alguna dama se li presenta un cavaller, i viceversa —no importa l’edat— cal complir amb els dos petons bigaltils de rigor. D’entrada, mai m’ha agradat envair l'espai privat de ningú, travessar aquesta mena de mampara invisible, protectora de certa intimitat, que tots duem pel carrer, així com tampoc no em fa gràcia que em toqui qualsevol que se m’acosta. Tant en un cas com en l’altre sento una molèstia d’intensitat variable, que va de la simple nosa mosquitera fins a l’equivalent a una violació per sotamà. En aquest sentit sóc una xic massa esquerp. Potser ve una mica de família, això. No ens petonegem gaire entre germans, ni amb la mare, excepte en festes senyalades. I amb tot, precisament per aquesta manca d’habitud, no sabem ben bé com ens ho hem de fer quan arribar el moment en que hem de complir. Igual podria semblar que mantenim una relació extremadament freda, tot i que segons quins estàndards catalans tampoc crec que no se’ns hagi d’arxivar sota la carpeta dels animalons rars.
Doncs bé, crec que fins aquí ha quedat clara quines són les sensacions i la postura que, a priori, tinc davant aquest costum que ha vingut per quedar-se. De tota manera, encara que només sigui perquè veieu com som els humans, com reaccionem en segons quines circumstàncies, us explicaré una anècdota que vaig viure, de la qual en vaig treure una curiosa lliçó. Vull dir que tot allò que acostumem a rebutjar i blasmar, sempre es pot presentar aquell moment en que ho puguem enyorar i, en conseqüència, haver-nos d’empassar totes les gracietes que hem fet sobre el tema:
Un dels fantàstics petons d'amor de Buster Keaton
El 2006 vaig viatjar a Nova Zelanda per casar-me amb la que durant quatre anys ha estat la meva dona, i ara, coses de la vida, excel·lent amiga i prou. No aprofundiré més en aquesta part del tema. Qui vulgui ampliar coneixements, que llegeixi el que en diuen les revistes del cor (?) i aquells programes tan educatius que fan a les mai prou ponderades cadenes privades. Què déia? Ah! Sí, reprenc el fil. Després del lògic esforç econòmic i la no menys lògica sembra de suspicàcies entre amics i parents propers, vaig poder, per fi, viatjar a les antípodes, a la ciutat on hi viu la família política i la majoria d’amics. Suposava la meva primera visita a aquest país tan polit, el més allunyat de nosaltres del món.
Després d’un viatge de trenta sis hores, em trobava cruixit, però també entusiasmat. A l'aeroport m’hi esperava la meva futura muller amb un parell d'amics molt macos (el Brian, kiwi natiu, i la Kat, la seva dona, americana) que ens farien de conductors fins la casa on m’allotjaria. Quan ens vam retrobar, la meva dona i jo ho vam fer amb l’emoció i entusiasme natural en aquelles circumstàncies. A continuació, vaig donar la mà a en Brian i al final, tot tractant de comportar-me amb la màxima educació possible, vaig acostar-me a la Kat i li vaig dipositar dos subtils petonets a cada galta. Just en el precís moment que les nostres cares van contactar, vaig notar com aquella pobra americana se sentia com una mena d’objecte d'abús sexual per part d’aquell perillós i primitiu mediterrani de pell olivàcia. Després d'aquell efímer instant —per a mi una eternitat— se’m va convidat a entrar a l’interior del vehicle. En Brian ens conduiria a la Ciutat. La Kat feia de copilot i la meva dona i jo ocuparíem els seients de darrere. Aquell home loquaç, però educadíssim, va omplir el recorregut fins el meu destí amb preguntes de com m’havia anat el viatge, interessant-se per la vida a Barcelona —la capital d’Espanya, segons la major part del món extracomunitari, no per en Brian, que ell com a mínim té molta cultura— i informant-me de com funcionaven les coses al seu país, a la seva ciutat. Durant tota l’estona vaig poder sentir la cortina de gel, silenci i esgarrifança que provenia de l’esquena de la Kat, que seia just davant meu, cap a la meva repugnant persona.
Quan finalment em vaig trobar a soles amb la meva dona, apart de resoldre alguns assumptes que fa mal d’explicar al públic infantil, li vaig comentar que em sentia fatal per haver fet dos petons a la Kat. Que, amb la més bona intenció, sospitava haver ficat la pota fins el fons del pou. Aleshores es va posar a riure i em va informar de que allà, a Nova Zelanda (i per extensió a tots els països anglosaxons) això no ho fa ningú, excepte els amants. Jo vaig pensar: “Per fi un país autènticament civilitzat, net d’aquesta orgia petonera indiscriminada!”. Ella va continuar dient que la salutació més normal consistia en la sacsejada de mans i, amb amics més propers o parents, es podia compartir una “lleugera” abraçada.
Dies més tard vaig experimentar la classe de “lleugeres” abraçades de les que em parlava. Vaig arribar a la ferma convicció de que cal viure tota una vida en un país angloparlant, i carregar un munt de segles al darrere, per sentir-se prou entrenat com per fer-les correctament aquest collons d’abraçades “lleugeres” —i perdoneu que encara no tregui les cometes. Les dones d’aquell país —amb l’excepció de la fantàstica companya de pis de la meva dona, que t’acafalconava amb uns estrenyiments de plantígrad—, t’abracen amb una prudència robòtica. Al final vaig arribar a la conclusió de que, o bé dediquen hores a practicar aquella tècnica tan subtil, apresa ja a l’escola, o bé totes elles neixen amb un segon pis ocult a dins el tòrax, una mena de compartiment on el mamellam, amb l’ajut d’algun mecanisme singular, desapareix sense deixar cap rastre, per tornar a lluir la magnificència anterior, un cop l’abraçada s’extingeix. On van a parar, sinó, els pits? Quin meravellós truc de prestidigitació pot fer desaparèixer aquell parell d’evidències orogràfiques? Potser, sense que l’abraçador s’adoni, se’ls treuen a la velocitat del llamp i se les passen les unes a les altres, tot emulant els cracks de la NBA? Aquí, quan reps l’abraçada d’una dona mediterrània, no només confirmes ipso facto que abraces un ésser dotat d’aquell fet diferencial genèric, sinó que sovint els teus pulmons pateixen un esclafament del qual et sorprèn sobreviure. He dedicat moltes hores d’estudi al fenomen de l’abraçada femenina anglosaxona i lamento admetre no haver arribat més enllà del que s’ha arribat en temes d’un esoterisme equivalent. I no poso exemples per no allargar-ho més. Deixo aquest espai perquè el lector es pugui fer el graciós ell solet amb les seves propostes:
(Espai).
Certa nit, la meva dona volia preparar un sopar per presentar-me a la seva família. Em trobava tan entusiasmat i aterrit com sempre sol passar quan es presenta un repte d’aquesta mena. Ella em va demanar que preparés algun plat tradicional del meu país. Horror. Haig d'admetre que sóc la vergonya de l'àrea mediterrània en això. No hi pot haver un cuiner més limitat. Com podeu imaginar, la proposta va fer que els meus nervis empitjoressin encara més, si allò era possible. A aquella pressió si va afegir que a Nova Zelanda no s’empren molts dels ingredients bàsics per preparar la única vianda que em surt mínimament comestible: una truita de patates i pa amb tomàquet. La truita, mira, encara. Confeccionar un pa amb tomàquet com déu mana, però, representa tota una quimera. La flaccidesa de les tristes barres de french bred que venen allà competeix amb els més temuts somnis d’índole masculina. No hi ha Viagra que redreci aquells pomells de pans, d’antuvi verticals, que es dobleguen com ciris sota el sol del desert d’Atacama.
Un cop en matèria, m’havia d’enfrontar a l’espant de cuinar amb uns fogons elèctrics. Només puc garantir un mínim d’èxit amb una truita de patates si disposo de fogons de gas. Així que ja em teniu que, mentre la meva dona i la seva companya de pis preparaven unes menges delicioses de veritat, jo lluitava per mantenir ben alt l’honor culinari de la pàtria, amb tot a la contra, amb una condemna al fracàs inevitable. Encara provava per cuinar la meva part del menjar quan van començar per arribar, un per un, com gotes de mercuri, els diversos membres de la família. Primer, la mare; més tard, la germana petita i el marit... I així, anar fent. A l'estrès que m’emboirava els ulls, perquè no hi havia manera humana de rescatar aquella pobra truita del desastre, s’hi afegia el costum social de la sacsejada de mà masculina i l’abraçada amb les dones de pits ocultables com els fars d’un Ferrari. Ara l’un, després d'altre, allò havia esdevingut un neguit saltar per un mar de sacsejades de mà, amb la meva totalment oliosa, als fogons on la truita s’arrepapava com cert alcalde a la poltrona, malgrat amagar un cul socarrimat com un suro. De cara els convidats, crec que me’n devia sortir prou bé, perquè tots em regalaven uns somriures de gòndola.
Llavors, quan gairebé tothom havia arribat —i la meva inrosegable obra mestra a punt d’acabar— em vaig començar a adonar que el meu cor sentia la punxada d’un inesperat sentiment de fredor i tristesa. De què anava aquest sentiment? Què era? Per què em va sobrevenir amb aquella aridesa tan feixuga? Es tractava, simplement, de que trobava a faltar els petons de salutació!
Increïble. Jo necessitat de petons de salutació! Tota una vida rondinant i fent befa d’aquest costum estúpid i ara mateix enyorant-lo! Quina inconsistència ideològica, Florenci!
No obstant això, totes aquelles tribulacions mentals es van esvanir de cop, quan l’indescriptible sogre va fer acte de presència. Només faltava ell. En veure’l, vaig començar a preparar la meva sacsejada de mans, ràpid com si tragués un revòlver en un duel del Far West, per demostrar-li que havia après els costums del país molt de pressa i bé. Aleshores va passar una cosa inesperada. De primer, ell es va mirar la mà amb la mateixa perplexitat que si hagués intentat atacar-lo amb un plàtan, per després, alçar la vista, obrir els ulls i un somriure magnífics, pescar-me amb els seus braços i fer-me una fantàstica abraçada, generosa, sense pitam a les trinxeres, que va produir en la meva ànima desolada un efecte balsàmic extraordinari. Aquell home increïble havia aconseguit amb la seva abraçada sincera clavar una puntada de peu a tota la meva angoixa. Tots els músculs del cos se’m van distensionar de cop. A partir d’aquest fet, vam tenir una vetllada relaxadíssima i un sopar esplèndid. Fins i tot aquella cosa meva la vaig trobar tan bona com els devia de semblar a tots aquells començalls poc avesats a comparacions que m’haurien posat en evidència.
Ara, quan recordo tot allò, penso en que mutable és la nostra ment i com algunes de les coses en les que ens entestem a criticar, esdevenen desitjables quan ens trobem en una situació que ens provoca unes angoixes que no havíem previst. Crec que el succeït en aquell cas específic també es podria aplicar a qualsevol altre, per qualsevol persona que s’ha de moure a un lloc on els costums resulten diferents als quals està habituat. No puc evitar de pensar en el molt que han de patir per qüestions similars els nouvinguts. Sé que això va segons cada persona. Però d’entrada, costa adaptar-se a una societat que trobaran massa freda o massa invasiva en la intimitat personal. Tot depèn, és clar, del lloc on vinguin. Imagino el que han de patir els japonesos, per exemple, amb el superàvit de petoneig amb que es troben només aterrar a casa nostra...
Petons, petons... sigueu benvinguts o no. Tot dependrà del moment, de qui, de la intenció i d’un munt d’altres paràmetres a valorar.
Un gran petó a tothom.
