Walter Carlos als anys 70
Walter Carlos (1939, USA) és el pioner absolut de la música electrònica amb el sintetitzador Moog. La música electrònica existia ja des de moltes dècades abans, i fins i tot sintetitzadors, però no aquesta instrument revolucionari. Amic i testador de Robert Moog, inventor de la màquina diabòlica que es pot veure a la fotografia, Walter va composar el 1971 les parts electròniques (tota una fita històrica, a tots nivells) de la banda sonora del film Clockwork Orange, d'Stanley Kubrick. El 1980 va tornar a treballar per al mateix director a The Shining. la seva missió va ser exactament la mateixa. Però ell ja no es deia Walter sinó Wendy. El pioner s'havia convertit en pionera gràcies a una operació, també força pionera, de canvi de sexe. Aquest fet tot aficionat a la història de la música electrònica el sap (o l'hauria de saber) i l'accepta amb la mateixa naturalitat que accepta l'aparició del Minimoog o que el 1974 els Kraftwerk gravessin l'Autobahn. Els canvis de sexe en l'altre direcció (de dona a home) van trigar una mica més, però finalment va arribar el dia que l'experiment va reeixir. Hi ha una persona que aprecio moltíssim que vaig conèixer amb el nom de, diguem, Jean. Malgrat ser una noia sana i molt guapa, se sentia incòmoda dins el seu cos. Quan va tenir la oportunitat, va fer us de la cirurgia pertinent. Ara, oficialment es diu, posem que Kevin (la història és certa, només canvio els noms perquè ningú n'ha de fer res de qui parlo). Avui podem felicitar-nos, doncs, que allò que fa dècades resultava impensable, i fa uns anys només ho podia fer qui tenia molts diners, ara es troba (relativament) a l'abast de molta més gent que pateixi l'angoixa de sentir-se totalment en desacord amb el gènere que el seu cos du de naixement.
Wendy Carlos als anys 80
Aquesta nova possibilitat qüestiona, complica (o simplifica, no ho sé) certes activitats humanes, eleccions, afirmacions i contraafirmacions que fins ara es donaven per garantides. Per exemple: en el grup de dones poetes, escriptores, artistes, què succeiria si una d'elles decideix regalar-se un canvi de sexe? Què passaria si la senyora Marta Pessarrodona o la Cèlia Sànchez-Mústich, per exemple, de sobte decidissin convertir-se en en Manel Pessarrodona i Gumersindo Sànchez-Mústich? (de la segona espero no sentir-me'n mai culpable del canvi, però responsabilitzar-me de la resta de l'univers femení poètic català ja em queda una mica massa gros). Què se n'hauria de fer del seu nom a les antologies de poesia exclusivament de dones? S'hi haurien d'esborrar els seus noms? O per contra, s'haurien de continuar incloent els poemaris que signessin, a partir de llavors, com a Manel i Gumersindo? potser s'hauria de considerar un abans i un després, i incloure-hi només els escrits de quan eren Marta i Cèlia? Se les continuaria convidant a les trobades i lectures en les quals participaven, com a dones? I, tot i que la nova condició no suposés cap diferència pel que fes a la seva posició en la defensa dels drets de la dona, estem segurs que no apareixeria ni una sola veu disposada a acusar-les de traïdores a la causa?
Switched on Bach, del 1968, de Walter Carlos, primer gran hit de produït amb el nou instrument
El de la música electrònica, per la seva banda, era un món molt femení els anys 60, però els 70 va donar un tomb cap a la masculinitat asfixiant. Es podria fer la conyeta que en Walter, davant la manca de vocació sintètica entre les dones, va decidir sacrificar-se per canviar el panorama general, oferint el seu propi cos. Als 70, i encara començaments dels 80, la idea que un creador de sons electrònics era una bruixa mereixedora de la foguera, culpable de matar la música "de veritat", suposava la norma. Avui dia, aquesta disciplina artística s'accepta amb normalitat i cada cop hi ha més dones que es passen hores creant els seus universos sonors amb aparells de botonets, amb programes informàtics o combinant tots els processos. No pretendré convèncer a ningú que aquest camp artístic es troba lliure de dilemes, susceptibilitats i prejudicis sexistes, i per desgràcia no hi ha pocs "especialistes" que encara s'admiren de la noia maca que manipula aparatets amb una barreja de paternalisme i llefiscositat. Però el trencament de l'hegemonia masculina és una realitat indefugible i saludable. A rel d'aquest fet han aparegut els inevitables festivals i blogs només per a dones i antologies de les nombroses (i imaginatives) pioneres. Això, per si sol, no suposa cap mal, malgrat que a mi mai m'ha importat un rave el gènere dels artistes que m'emocionen ni tinc cap mena de filtre previ relacionat amb el tema (aquella bestiesa sobre que les dones/homes no saben, no poden fer això o allò... au va!). I aquí també em pregunto, s'hi ha convidat mai a la nostra vella amiga Wendy en algun festival o alguna antologia exclusivament femenins? No en tinc la certesa completa, però recordo haver fullejat un llibre sobre les pioneres electròniques, i no hi surt. No deixa de ser curiós que qui va gravar el primer àlbum complet amb l'instrument més revolucionari de la història recent (Switched on Bach, del 1968, un mite absolut) i composar la primera banda sonora d'un film important amb l'aparell, se'l discriminés pel pecat d'haver incorporat un penis indesitjat al seu organisme durant els seus primers anys de vida, abans de passar-se a abraçar el gènere i estil de Margaret Tatcher.
Em sap greu haver parlat de Wendy/Walter des d'aquest punt de vista extramusical, un cop més (en deu estar avorridíssima). Per desgràcia, però, mai podrà fugir d'exemplificar cert paradigma. Li passa com a Adolf Hitler. El dictador ha estat un personatge tan nefast per a la història de la humanitat des del punt de vista directe com útil per rebatre un munt de supòsits i analogies absurdes (Hitler adorava els animals, no fumava, era un gran lector, tenia un munt de virtuts cíviques... per tant, estimar els animals, ser culte i sa et fa bo?). Un dia parlarem de Wendy Carlos només pels motius que ens ha fet feliços, les portes que, amb tant de talent com simpatia, ha obert: hi ha personatges antològics que estan pel damunt de qualsevol antologia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada