Voleu salvar el món? Kill Amazon.

De vosaltres depén fins a quin punt voleu col·laborar amb aquestes bandes internacionals de criminals. Sempre us queda l'opció de continuar comprant-ho tot per internet (no a les botigues, que bé fan de vendre així, sinó a les companyies mafioses tipus Amazon) i anar a manifestacions anticapitalistes, per netejar una mica la mala consciència. Si només tinguéssim Visa compartida una de cada vint persones, per comprar el que resulta imprescindible (allò que de cap forma humana es troba a prop: jo he fet quilòmetres per comprar un pedal d'efectes a una botiga de Vic, perquè no es trobava ni a Barcelona... i us juro que no em sobren ni els calers ni el temps) i per col·laborar amb Verkamis i similars, l'esclavatge de la humanitat es reuïria d'una manera dràstica. Vosaltres veureu si voleu continuant fent l'imbècil. Aviat eliminaran els diners i la Visa serà una obligació, diuen. Fantàstic. Els diners, que fins ara han estat acusats com el gran mal de l'humanitat, encara els haurem d'enyorar! "Però amb que surt aquest ara"?. Llògic. Sabeu allò de "qui estigui lliure de culpa que llenci la primera pedra"? Doncs mira, cert, però no aquí, perquè d'aquest pecat curiosament n'estic força de lliure (fins ara, i amb 54 anys crec que comença a tenir el seu mèrit no haver tingut mai una tarja de cap mena, i els dos o tres que m'heu deixat la tarja quan no hi havia altra remei sabeu qui sou). Jo sóc un egoïsta insolidari, que em moc més per impulsos que per reflexions, que no sóc exemple de res, sinó més aviat tot el contrari, que omplo aquest món de tanta misèria com el que més... excepte en això. Per tant, avui sí, em permeto el luxe de fer-me el superior moralment (tots tenim dret a un dia i avui és el meu, ves) i cantar-vos la canya. El dia que estigui obligat a fer-me la primera tarja de crèdit crec que aleshores sí que cremaré una sucursal bancària. Als amics i parents que me n'han deixat una quan m'era imprescindible, gràcies. I als amics i parents que he vist com havíeu de tancar la vostra paradeta independent i després haver de formar part de la fila inacabable d'esclaus de les grans companyies mafioses, gràcies pel color que heu donat a la meva vida comercial. A la resta, enhorabona, aneu fent. Que sí, que sovint una manifestació és l'única cosa que es pot fer. Però la millor manifestació és un bon canvi d'actitud col·lectiu.

Planetes com el nostre

Oooooh...

Davant la notícia de la descoberta de set planetes que podrien jugar a la lliga terràquia, orbitant al voltant d'una estrelleta situada només a quaranta anys llum de nosaltres, admeto que jo formo part del grup dels excitats. No en sóc indiferent. M'interessa l'astronomia, els descobriments científics i el que s'hi pot trobar allà fora. De tota manera, ja hem pensat prou amb tot el què suposaria trobar el que nosaltres en diem "via intel·ligent", a fons? Les tres respostes cíniques (i, malgrat tot, crec que força realistes) que primer em venen al cap serien: 

(A) Si són éssers com nosaltres, guerra assegurada. 

(B) Si són superiors, nosaltres podríem esdevenir els seus pollastres i porcs per nodrir els seus rebosts. 

(C) Si són inferiors, ja no hem de patir més per si al nostre món se'ns acaba la teca.

Arribada l'hora de la veritat, però, hi hauria matisos importants. D'entrada, com es mesuraria el seu grau d'"intel·ligència"? Encara s'especula sobre la possibilitat que a Mart, un veí com de la família, podrien trobar-se microorganismes sota el seu sol. Si aquesta notícia s'acabés confirmant ja seria una de les més importants de la història de la humanitat. ¿Imagineu, doncs, que passaria si en un planeta extrasolar es trobés una comunitat d'éssers que convisquessin entre ells i tinguessin una intel·ligència similar a la d'un lemur o un conill, o, encara millor, construíssin nius d'una sofisticació similar a algunes de les espècies de la Terra? Davant aquest impacte mediàtic encara superior, ¿no creieu que seria inevitable pensar que aquells éssers son més intel·ligents del que de debò són, abans de desficiar-nos a fer-ne botifarres? Fins i tot els científics perdrien la xaveta i veurien mostres de civilització evidents allà on només hi hauria un comportament animal regular. És lògic. No costaria gens convèncer-nos a tots per començar un programa (caríssim, complicadíssim) per poder-nos comunicar amb aquells éssers "intel·ligents". L'estatus extraterrestre ens faria perdre la perspectiva de que aquí a la terra, a tocar, tocar, ja tenim éssers d'aquella categoria intel·lectual i emocional amb els quals no hem fet gaire esforços per comunicar-nos-hi científicament, intel·lectualment (no em fico en l'aspecte emocional, que hi ha gent que estableix un nivell de comunicació amb les seves mascotes molt superior del que aconsegueix amb els altres germans d'espècie), apart del típic programa tirat endavant per alguna universitat enderiada, i amb els quals, en alguns casos, el nostre contacte més habitual no passa de saludar-los mentre mengem una pizza Tarradella o els trobem dins d'unes caixes de Findus o Campofrio. Ai, la confiança fa fàstic i la proximitat juga males passades... 
I heus aquí com, gràcies a que l'ego és un motor per tirar endavant molt superior a la supervivència (visca l'ego, aquí!) em consola una mica imaginar que aquells éssers superiors de la meva fantasia cínica (B) (aquells que, directament, ens estudiarien, ens empaquetarien i ens menjarien) potser, si tinguessin tant d'ego com nosaltres, ens considerarien superiors del que som i, ves a saber, ens acabarien ajudant i tot. 

Si algun dia acabem establint unes relacions de tu a tu amb una colònia de porcs del planeta Gliese 667 Cc, no sé amb quina cara podríem tornar a mirar els seus parents terrestres, proveïdors naturals de tanta vianda suculenta...

Una comissió diplomàtica, vinguda del planeta Gliese 667 Cc, erròniament empresonats a causa de la seva semblança amb uns sospitosos habituals

Fer negoci amb la nostàlgia, segons Frank Zappa

Frank Zappa, davant una màquina músical d'aquelles que li agradaven tant

MORT PER NOSTÀLGIA... 

... o sobre com la indústria de l'entreteniment s'aprofita de la nostàlgia del públic, per fer diners exprimint vells èxits, segons Frank Zappa. El text està extret del seu llibre The Real Frank Zappa Book (1988). Qui és Frank Zappa? Doncs senzillament un dels més grans músics i pensadors sobre la música del segle XX. 

"... No cal imaginar la fi del món rostit pel foc o sepultat dins el gel perquè existeixen dues possibilitats més: la burocràcia i la nostàlgia. Si es calcula el temps que passa entre L'Esdeveniment i La Nostàlgia de l'Esdeveniment, el període sembla que s'escurça, si fa no fa, un any menys a cada cicle. Així, d'aquí vint-i-cinc anys, els cicles de nostàlgia es trobaran tan a prop que la gent no podrà donar un pas sense sentir nostàlgia del pas que acaba de donar. En aquest punt, tot es deté. Mort per Nostàlgia"

El professional que no pot evitar de veure que hi ha al darrere

--No puc mirar cap pel·lícula. Tota l'estona estic veient tot que hi ha al darrere.

L'equip del film 2001, a Space Odyssey (1969) d'Stanley Kubrick, durant el rodatge de l'escena final

Això ens ho va dir una vegada un veterà productor televisiu, tot un cavaller cultíssim, amic personal de Josep Pla, a un petit grup de privilegiats. És molt curiosa la relació que tenen alguns artistes amb l'art que practiquen pel que fa a l'hora de consumir el que fan els seus col·legues, clàssics o contemporanis. Com en el cas del nostre estimat productor, hi ha cineastes i professionals del cinema i la televisió que no poden assaborir tranquil·lament cap film perquè rere cada pla estan veient tota l'estona una imatge com la que il·lustra aquest text (ah! la soledat còsmica de l'astronauta Bowman feta miques...). També hi ha escriptors que no es poden concentrar en una lectura sense deixar d'imaginar l'autor en la fase de reescriptura o documentació i músics que tota l'estona tenen la imatge del compositor o el productor fent proves de combinacions de sons, segones veus, ritmes... Ha de ser terrible. 

Tinc la sort que això mi no em passa gaire sovint. Tinc una capacitat d'abstracció planetària. Em deixo hipnotitzar amb molta facilitat. Per poc que se'm convenci de les irrealitats artístiques, ric, ploro, m'espanto, sento les meves conviccions qüestionades o reafirmades, la pell de gallina, la sang bullir, els pèls de punta. Malgrat que més d'un considerarà que això pot ser un escull per valorar amb exigència qualsevol obra jo ho trobo una sort. 

En tot ofici passa una mica igual. Un consumidor qualsevol no es mira un moble o un avió de la mateixa manera que un fuster o un enginyer aeronàutic. Un cop, però, immersos en la matèria de l'ús quotidià, el fuster i l'enginyer aeronàutic en faran un ús amb idèntica tranquil·litat, idèntic automatisme que la resta de mortals. A l'hora de valorar-ne les bondats o pegues del producte, la seva opinió (aparentment) tindrà més fonament professional. Però no sempre. De vegades sorprèn el poc criteri global d'alguns grans artistes. Concentrats en la perfecció dels acabats, les parcel·les dedicades al seu ofici, una part molt reduïda i concreta de la totalitat de l'obra final, són cecs a la bellesa, a la poètica principal. 

En alguns casos extrems, em refio més de la opinió d'un ignorant sensible i humil que la de un expert tancat dins el seu laboratori de frustracions professionals. Si aquest, per acar-ho d'adobar, se li bufen totes els venes i capil·lars del cos a causa de la innoculació d'enveja que li produeix l'èxit del seu col·lega (jo que tinc tants màsters i no em fan cas i a aquest mindundi, que no va acabar ni la secundaria, li plouen els aplaudiments! Ah! quanta corrupció al món de la cultura! maleïdes capelletes! em tenen mania, a mi, que sóc tan guapa i també la xarrupo molt bé, bla, bla, bla...) aleshores la fugida o, - si ens hem trencat la cama i no podem córrer -  un parell d'hòsties, s'imposen. Frustrats i apunyalats per l'esquena ho som tots, imbècil/imbècil·la. Calla i no m'espatllis la "peli"!

Públic d'un show de Kraftwerk en 3D

Anticonsell antisavi núm. 23

Sigues tu mateix encara que sigui copiant

Ai, quan les diverses lluites pels diversos drets fonamentals lluiten entre si...

Abraham Ganwajach

A la fotografia da dalt hi podeu veure el senyor Abraham Gancwajch, jueu organitzador del grup Żagiew, dedicat a trair la màxima quantitat de jueus possible. Sembla que va fer molt bona feina per als nazis, aquest mal parit. 

Em fascinen tant les històries reals de jueus col·laboracionistes nazis, de sufragistes contràries als drets de vot dels negres i d'abolicionistes contraris al vot femení com les de torturadors que han ajudat a escapar les seves víctimes, posant en risc el propi coll. Les raconeres de la història són plens d'extrems que es toquen. Tant és que cerquis el pitjor com el millor de l'ésser humà: per poc "morbo" que posis a l'hora de descobrir el contrari del que diuen les aparences, acabaràs trobant el que buscaves. Si tens paciència i millores les tècniques de recerca desmuntaràs mites i en crearàs de nous sense haver de recórrer a l'inelegant ús de les mentides, les difamacions inventades. No hi ha cap lluita a favor de qualsevol dret, per bàsic i noble que sigui, que no estigui bruta d'aliances lamentables, quan no directament ensutjada per l'atac a altres drets fonamentals paral·lels. Sovint sembla com si fos incompatible poder lluitar pels drets fonamentals de tothom, alhora, sense posar la bota damunt el cap dels oprimits del costat, uns oprimits per un motiu diferent al teu. Pobre de qui sigui dona, negra, homosexual, cega, de ves a saber quina religió i, per acabar-ho de rematar, catalana... Quina feinada tindrà! Primer haurà d'esperar a que tots els grups que defendran cada un dels drets que  li manquen es posin d'acord en el foc creuat de prejudicis que gasten, segons venti la moda prejudicial del moment!

Parlant a Facebook sobre Gancwajch i, arrel de les comparacions que alguns comentaristes (brillants, també, val a dir) feien entre aquest personatge i altres possibles traïdors actuals, l'amic Andreu Ledoux, artista holandès de naixement, català per adopció i per convicció (i ambdues coses gosaria dir que de cor) va fer algunes observacions molt pertinents. L'andreu separava la possible traïció comesa pels que creuen que fan un bé al seu país, encara que sigui duent-lo a l'esclavatge, d'aquells que han dut els seus a la càmera de gas. Una cosa molt pitjor i molt diferent, certament. Sabedor del que parlava (la seva família va patir en carn pròpia la barbàrie nazi), comentava, alhora que ens passava els enllaços i la fotografia que incloc aquí sota, que "hi ha una bona colla de traïdors/es jueus/eves holandesos/es que porten la palma perquè a banda de trair els seus, al cap i a la fi, a sobre, col·laboraven amb amb els invasors d'un altra país. 

La number one:http://en.wikipedia.org/wiki/Ans_van_Dijk i aquí la llista de tots els que varen poder jutjar (a mort). http://www.dedokwerker.nl/terdoodveroordeeld.html"

Ans van Dijk - Wikipedia, the…

EN.WIKIPEDIA.ORG

Fa poc vaig veure Zwartboek (El llibre negre, 2006), espectacular producció neerlandesa de Paul Verhoeven. La protagonista era una jueva holandesa que tenia un affaire amb un oficial alemany. Espia de la resistència, al més pur estil Mata Hari, patriota convençuda, dedicada en cos i ànima a venjar els seus passa, en ser traïda per alguns dels seus, per una traïdora. A partir d'aquí, el trencaclosques d'heroïcitats i punyalades per l'esquena està servit, amanit, això sí, amb un generós doll de sexe, violència, humor negre i sarcasme molt a l'estil de la casa Verhoeven. El film em va semblar, exageracions i deliris de documentació apart (que segons com t'agafi el cos, tenen la seva conya) una pel·lícula molt bona, molt entretinguda i molt il·lustrativa de tot plegat.

Publicitat del film Zwartboek (2006) de Paul Verhoeven, amb Carice van Houten, Sebastian Koch, Thom Hoffman i Halina Reijn

¡El número 1 ya en tu quiosco!

En un canal de televisió, d'aquells que mira la pobra dona segrestada que tenim al zulo de casa, he sentit com un anunci cantarellejava, de lluny, una frase que creia extingida: "¡El número 1 ya en tu quiosco!". Una sacsejada espinal m'ha enviat a una època antiga i hostil. Encara en queden de "quioscos"? Encara més: encara queda dempeus "mi quiosco"? M'ha sonat a rampoina sònica extingida, d'un temps pretèrit, perduda en la foscor, un temps fet d'objectes que es tocaven amb les mans, es retallaven, s'enganxaven i es pintaven... I jo que, que sempre he estat un patata retallant, enganxant i pintant, i que em pensava que m'havia tret, gràcies a la tecnologia actual, tota aquesta nosa de sobre, per sempre...

Academicisme, William Adolphe Bourguereau, Mendelssohn...

La lliçó difícil (1884) de William Adolphe Bouguereau

"Academicisme". Un cop van inventar aquesta paraula els incapaços van trobat un antídot per empestar tota una categoria d'artistes que, d'entrada, l'únic pecat que cometen és conèixer l'ofici millor que ells. Això sí, l'acadèmia no ho és tot. I fins i tot pot no ser res, si no transmet. Jo també prefereixo l'obra d'un artista d'ofici incomplet que el d'un gran mestre si el primer em remou les entranyes més que el segon. Però una cosa és una cosa i l'altra una de molt diferent. La història de l'art és la història de les grans injustícies, de les grans mentides sedimentades. 

Aquest quadre de dalt és La lliçó difícil (1884) de William Adolphe Bouguereau, un pintor que al segle XIX era un déu i ara es troba, malgrat una tímida recuperació d'última hora, maleït, reclòs a les golfes dels trastos vells: era massa bo i no bevia, ni es drogava, ni tenia una vida amb la qual Hollywood pogués fer un biòpic trasbalsador. Parlant d'aquest pintor la meva admirada Montserrat Olivés em va comentar: "Mendelssohn, també ha pagat el peatge de ser ric, jueu, dotat per la pintura, l'escriptura, llicenciat en dret - si no ho recordo malament - i gran compositor. Era feliç en la seva vida familiar, ajudava als companys - va treure d'un problema judicial important a Schumann- va redescobrir i posar en valor un Bach oblidat i menystingut - tampoc bevia ni es drogava. Les seves pintures són magnífiques. Em sembla que no li han fet gaire homenatges..."

Burguereau no sé fins a quin punt era tan generós com Mendelssohn. No el conec prou i ara se'm fa molt costa amunt llegir fins i tot la seva entrada a la Wikipèdia francesa. Sé que al seu moment va arribar a assolir un prestigi només comparable al que va tenir Picasso a finals del segle XX (i l'home crec que s'ho va creure força, també, no ho sé, pel que recordo). Després, però, amb l'arribada de l'impressionisme i altres avantguardes encara més radicals, el neoclassicisme i molts d'aquells "ismes" del segle XlX han quedat sepultats per corrents artístiques més modernes o més antigues.

I aquí baix, els mortals, mentrestant, anem fent bullir l'olla.

Gay Pride Sitges: Homofòbia no, catalanofòbia sí?

Aquest disseny és una potineria feta a corre-cuita (no lliguen la quantitat de barres de la bandera gai i la de la catalana... però tampoc amb la de l'espanyola, que no s'engresquin els amics del PP i C's) per posar alguna imatge de collita pròpia, alguna cosa com el que podria ser l'emblema de la Gay Pride si la organitzessin uns altres cervells. No dic millors o pitjors. Només vull dir que tot podria ser possible en una altra món. Deixo l'acabat d'aquesta mena de dissenys a l'admirat Andreu Ledoux, que en sap un niu.

Gay Pride Sitges: Homofobia no, però catalanofòbia sí?

Crec que encara es fa poc per festejar la homosexualitat, informar els intolerants i denunciar la històrica i vergonyosa discriminació que han patit i pateixen les persones homosexuals. Avui dia mateix hi ha un munt de països a on directament se'ls mata com a conills. Pitjor que als conills. Per vomitar. En aquest sentit, poder veure dues persones homosexuals donant-se un petó pel carrer tal com ho fa una parella heterosexual és una de les coses que em fa sentir orgullós de Sitges. A mi no em molesta que es digui que és la capital gai del sud d'Europa, com tampoc la capital del xató i de tants altres temes. Ans el contrari, tant de bo fos la capital d'històries que considero positives.

Tristament, però, com cada any, els responsables de la part dedicada a l'oci i a la promoció de caràcter internacional de la Gay Pride perden una oportunitat per mostrar la llengua catalana internacionalment. No és el cas per a res d'associacions com SVS Sitges (podeu visitar la seva web aquí, una web com cal, amb no només en català sinó amb un munt de llengües més, malgrat els problemes logístics que això comporta www.accioenblau.org ). Si aquests ho poden fer, per què els altres no? Que no se m'interpreti malament: si no hi aparegués el castellà en un esdeveniment amb una voluntat internacionalista tan marcada em semblaria ridícul, però la no aparició del català és, ras i curt, ofensiva. El català no apareix ni a la web, ni a la propaganda oficial ni enlloc. Bé, sí, imagino que a l'Eco es complirà l'expedient, aquella obligació tan espantosa, aquella imposició demencial de voler que s'escrigui, en un mitja local, en català, en la llengua autòctona (mira que són perepunyetes alguns catalans, no els normals que es deixen putejar lingüísticament com les ovelletes "oui monsieur" de les comunitats de "llengües regionals" dels països normals...). 

Fa venir basques aquesta nauseabunda discriminació del català, no menys horrible i exterminista, rotllo autovergonya, ai amaguem això nostre no fos cas que els de fora sabessin que existeix una llengua en la qual hi ha una bateria d'excel·lents escriptors i poetes gais i lesbianes, farts d'haver-se d'explicar pel per què de les dues coses, ambdues naturals i de puta mare. Els organitzadors de la Gay Pride deuen pensar que n'hi ha una que mereix amagar-la, igual com fan les ciutats amb tics feixistes que quan es fan esdeveniments internacionals amaguen els pobres, tanquen les meuques o les reserven per als cap grossos. Doncs a mi no m'agrada que amaguin la meva llengua, a casa meva, en una oportunitat tan preciosa de poder-ne fer propaganda de la seva existència. No m'agrada que m'amaguin al tancat dels ànecs quan venen les autoritats de visita. No m'agrada que em discriminin! Quina llàstima no ser homosexual en aquests moments per poder-me cagar en tot el que sigui cagable, amb totes les de la llei. Em fot molt que la feina bruta l'hagin de fer els meus amics gais i lesbianes catalans i catalanòfils, que en llegir això segur que rosegaran els punys fins a fer-se sang. Quina merda amics!

Homofòbia no. Catalanofòbia tampoc!

Aigua a la Terra? Sí. Aigua a Mart? També. Cap problema?

En lloc d'encarar la Terra versus Mart per què no posar l'una al costat de l'altre, com a bons germans?

Aigua a la Terra? Sí. Aigua a Mart? També. Cap problema?

La típica foto amb la típica frase: "No hi ha diners per buscar aigua a la Terra per saciar els milions d'humans que moren de set, però sí per enviar una cara sonda que investigui si hi ha aigua a Mart". En fi, més o menys...

Estic una mica fart que s'agafi la ciència com a boc expiatori de tots els mals del món. No hi ha dubte que ella també té les mans tacades de sang per no poques de les penes que pateix el món, però no hi ha cap activitat humana, fins i tot les que provoquen una automàtica adhesió popular, neta de culpa. Si continuem per aquest camí, si volem ser justos de veritat, no justos a la mida de la nostra ignorància parcial, el mal (1) es troba a tot arreu. La literatura, l'art, el pensament, fins i tot els que generen l'aplaudiment més consensuat, han fet tant de bé com mal, en un percentatge a favor o en contra impossible de calcular. No tant, potser, per ells mateixos sinó per com s'han entès, llegit, aplicat els seus exemples. Amb tots els meus respectes, deixar anar una frase com la que amb tant entusiasme s'esbomba per les xarxes socials al meu entendre equival a dir "l'ésser humà té diners per inaugurar una biblioteca amb instal·lacions modernes i milers de volums però no per salvar els milers de vides que es podrien salvar amb aquells mateixos diners". Ah, si no anem més enllà (no fos cas que ens esquitxés alguna elevació espiritual a la qual ens hi dediquem, o que fins i tot l'administració potser ens subvenciona), que descansada queda la nostra consciència feta al blanc i el negre, daltònica davant els grisos, quan alguna postaleta d'imatge impactant ens assenyala el dolent de la pel·lícula.

El saber ens salva. És el que dóna contingut a la nostra existència com a humans. De vegades per mal. Entesos. Aquesta contradicció no la podrem evitar mai, per desgràcia, tampoc. Però al capdavall un dels principals beneficis del saber és salvar-nos, millorar-nos, tan fa que vingui a través dels coneixements científics com artístics, literaris, reflexius. Els defensors de la idea que la Terra és plana usaven, entre d'altres arguments, aquest mateix de les postaletes de Facebook i Twiter. Ara associem el fet de creure que la Terra té forma d'aspirina i que no és el centre de l'univers a la intolerància i la ignorància cruel que va portar a molts científics del passat al martiri. Ens sembla de conya la ciència de fa 500 anys i encimem com a herois els seus defensors, però amb l'actual i la cara tecnologia i equips necessaris per avançar en cada camp no tenim cap inconvenient a acusar-la de malbaratament i causa de les injustícies del món. D'acord, doncs acusem-la. Aleshores siguem coherents, però. Una coherència fàcil d'assolir, com de parvulari, d'aquelles en les quals fins i tot jo me'n sortiria d'usar. Si estem convençuts que sortir de la ignorància científica és això, una despesa inútil, perquè ja sabem suficient en aquest camp, perquè ja podem parar-nos aquí, perquè amb saber que no som el centre de l'univers ja n'hi ha prou, convencem-nos també que sortir de tota ignorància en els altres camps del saber, allò que se'n diu "humanitats" també ho és.  Que el fet que les humanitats vagin a menys, que cada cop més se sabotegi aquesta branca imprescindible del saber no ens torni cecs i injusts. Estiguem a la seva alçada i siguem creatius i racionals. Acusem també tota despesa que tingui a veure en preservar el passat, les diverses cultures, per promoure la lectura, l'art, subvencionar aquells artistes excel·lents que es troben en una posició feble, la llengües amenaçades, minoritzades,  i tot l'etcètera de coses que si anessin a menys suposarien un empobriment irreversible per a tots... de la mateixa manera que el no avenç científic (representat aquí, grollerament acusat amb això de la recerca de l'aigua a Mart) i així encara tindrem més diners per alimentar als necessitats. O tots moros o tots cristians. Se li adjudica a Churchill una frase de certitud discutida, però que si non è vero è ben trovato i aquí em resulta molt il·lustrativa: a la pregunta de per què en plena guerra, quan cada cèntim en la lluita era imprescindible per no perdre, es continuaven gastant tants diners en la cultura anglesa ell va respondre que si no es lluitava per preservar això... per què calia lluitar, llavors? I ara que he tret la guerra, un altre assumpte delicat s'obre amb les despeses, tant científiques com humanistes (per separar-ho d'alguna manera en la qual mi hi he estat d'acord) dedicades a promoure la guerra, per avançar en tecnologia militar. I tot i així ens trobem amb la trista contradicció que tots nosaltres ens hem beneficiat dels avenços científics realitzats durant les guerres, tant mèdics, en la tecnologia el dia a dia... 

Pitjor encara: si ens ataquen des del cel estarem encantats que algú amb uns canons més grossos ens defensi. Porco Mondo, oi?

I ara per acabar res millor que una mica d'autopromoció (la meva manera de millorar el món, avui): aquí teniu el videoclip del tema de (d'alguna manera l'haurem d'etiquetar, que diria en Pere Calders) pop electrònic experimental Aigua a Mart de Cèlia Sànchez-Mústich i jo mateix. Produït durant la primavera del 2014, integrament a Sitges.
Lletra, melodia, sintetitzadors, percussió electrònica, veu i balalaica: Cèlia Sànchez-Mústich.
Producció i sons electrònics, sintetitzadors, percussió, piano i veu: Florenci Salesas

(1) En parlar de Mal no puc evitar pensar en el magnífic llibre de poemes de Jordi Valls, editat per Meteora l'any 2013, del mateix títol. Mireu quina portada més maca! I així, si faig aquella cosa que et fa quedar com a bon company de compartir promoció, em quedo amb la consciència més tranquil·la.

L'efecte badoc i les morts del món

Un dels fenomens que més em fascinen (tant pel nom com pel que defineix) del comportament humà és el que els experts en trànsit han batejat com a "efecte badoc" (Per no fer-ho llarg, si cliqueu aquest enllaç a l'entrada corresponent de la Vikipèdia, us assabentareu de que parlo). Aquest efecte trobo que té moltes lectures i que il·lustra molt bé la manera com reaccionem no només davant els accidents de trànsit dels quals ens convertim en voyeurs mentre conduïm sinó davant tota altra mena de desgràcia alienes, atrocitats diverses, d'aquelles que se'ns esquitxa els sentits i l'ànima des de les notícies, les xarxes socials, i que després comenten entre amics i coneguts. No sé que en diuen els psicòlegs, els sociòlegs i la resta d'experts, però intueixo que no totes les lectures d'aquest fenomen tenen que ser necessàriament negatives. Per què reduïm la marxa davant un accident? Per curiositat o per voler ajudar? Potser hi ha una mica de tot plegat, tot i que suposo que el percentatge de persones que es moguin més per una o altra motivació dependrà molt de com vinguem programats biològicament cadascú de nosaltres. A més, molts ens dediquem en cos i ànima a lícits (i necessaris) actes de solidaritat amb les víctimes, els uns amb l'inevitable autobombo humanístic de magnitud còsmica, els altres des de la discreció més íntima, preferint fins i tot passar per frívols o cínics. Tots som diferents i ens podríem quedar tan amples argumentant-ho amb el tranquil·litzador refrany castellà "Piensa el ladrón que todos son de su condición". Passa, però, que haig de fer uns grans esforços per reprimir no afegir-hi la cua de "... pero me da que el hijoputa del ladrón se equivoca muy pocas veces cuando piensa así."

Resulta obvi que les desgràcies alienes ens esgarrifen, però que alhora ens exciten, animen una mica la nostra ensopida rutina. Quan transmetem la notícia d'una desgràcia que acabem de veure al telenotícies fins i tot els més sensibles de nosaltres no podem evitar augmentar el seu poder destructiu de la mateixa manera que un pescador exagera la mida del peix que ha pescat. Veiem que s'ensorren les Torres Bessones, per exemple, i la nostra primera reacció és plorar. És clar que sí! Així passa, en la major part dels casos, excepte en aquells éssers tan embrutits que s'alegren del càstig diví sobre els seus enemics. Sentim una empatia immensa envers als que moren. Això sí, un cop morts, com que ja no ve d'aquí, com més siguin millor. Si la tele diu que potser han desaparegut 10.000 persones, al primer conegut que truquem comentem que el corresponsal informava que en deuen haver finat més de 15.000. Com més dura la notícia, com més amics contactem, la quantitat pot augmentar fins els 30.000, els 100.000, els 200.000, segons el sentit de la hipèrbole que dugem a l'ADN. Finalment, si quan es fa el recompte oficial resulta que han mort menys de 4000 persones, hi ha alguna part de nosaltres que se sent estafada. No ho admetem, però 4000 no molen tant com els 10.000 inicials que les fonts oficials havien estimat a l'avançada. 

No volem que mori ningú. No volem que hi hagi massacres. Som bons i voldríem que aquest fos un món ple de pau i justícia. Però si hi ha una desgràcia, hum... doncs mira, ja que hi som, que sigui ben heavy. Si avui mateix es descobrís que en l'últim naufragi de la vergonya dels immigrants del Mediterrani en lloc de 700 persones "només" se n'haguessin ofegat 15; que al terratrèmol del Nepal en comptes de no se quants millers de persones només hagués desaparegut un grup d'excursionistes despistats, per una banda sentiríem un alleujament ("uf, quina bona notícia que no hagi mort tanta gent! quin pes em trec de sobre") però per una altra no podríem evitar sentir un punt de decepció ("només 15, 20 o 30 morts? quina catàstrofe de pa sucat amb oli! si aquesta quantitat ja la superen els de trànsit per cada setmana santa! i jo que em pensava que estava vivint un moment històric, d'aquells que no s'obliden, d'aquells que quan tots els amics siguem vellets puguem comentar: 'te'n recordes de quan va passar allò tan fort, amb 20.000 morts? quina passada, eh? allò va suposar un punt d'inflexió en la història..."). Ens produeix fàstic que al llarg de la història s'hagin massacrat milions de jueus, d'indis, de xinesos, de russos, del que sigui... Però un cop hi som, ja hem assimilat les xifres milionàries diverses, en augment exponencial, fot una mica que historiadors seriosos vagin descobrint que aquesta o aquella massacre fou molt inferior. Fot tant com que descobreixin que algun país que admires, algun règim que comparteix la teva ideologia, ha comés alguna massacre de mida similar a la que oficialment s'accepta com a plorable. Quina mandra haver de competir amb veure qui la té més grossa! (la massacre, vull dir).

El que deia, tot plegat igual que el pescador quan parla del seu peix, que augmenta de mida a cada cop que s'explica la captura. I al final de tot plegat, com deia Santiago Rusiñol: "L'amor a la humanitat és literatura declamatòria: per la mort d'un amic deixaríem morir 10.000 xinos (sic)" Jo sempre afegeixo: "excepte que l'amic ho sigui, de xinès" I és clar que som bons. I empàtics. I volem el millor. Però també que estem molt avorrits i que ens va la marxa, per molt immoral que sigui. Després, és clar, sentim basques de nosaltres mateixos, perquè tenim consciència i tal. Jo encara no he trobat l'equilibri, la solució sobre com resoldre tot aquest assumpte. 

En fi, aquí ens podem embadocar amb un video de Youtube que mostra una filera de cotxes xocant en cadena a causa de l'efecte badoc davant un anterior accident que hi ha a la cuneta. 

L'efímera imatge ideal

Everett Sloane, en el paper de Bernstein, a l'escena que fa la seva confidència a Thompson a Citizen Kane (1941) d'Orson Welles

"Un home pot recordar un munt de coses que mai hauries cregut que pogués recordar. Un dia de 1896 jo anava cap a Jersey en un ferry i així com partíem un altre ferry entrava. Hi havia una noia esperant-lo. Duia un vestit blanc. Portava una ombrel·la blanca. Només la vaig veure un segon. Ella a mi no em va veure per a res, però li juro que des de llavors no ha passat un sol mes que no hagi pensat amb aquella noia com a mínim una vegada."

Aquesta confessió personal del vell Bernstein al periodista Thompson a Citizen Kane (1941) d'Orson Welles segueixen sent el meu fragment de diàleg favorit d'aquell film. Hi ha gent que han estat al nostre costat, treballant, compartint experiències durant anys, i per les quals saps que mantindràs una fidelitat afectiva vitalícia. De cop, però, cert dia, per molt que t'hi esforcis, no hi ha manera de recordar el seu rostre. Per contra, hi ha personatges fugissers, d'entrada destinats a interpretar el paper d'efímers figurants dins la pel·lícula de la nostra existència, que ens marquen per sempre. No parlo d'enamoraments enfollits a primera vista, tot i que aquests casos també s'hi podrien incloure. Parlo de fascinacions de difícil classificació, éssers humans amb una aparença destinada a quedar-se gravada amb foc roent a la memòria, persones a les qui guardem una estranya, íntima, fidelitat. Van i venen dins els nostres circuits mentals com aquelles ciutats que només apareixen en els nostres somnis, un cop i un altre, al llarg de la nostra història onírica.

Fa poc vaig trobar una ferma candidata a formar part d'aquest ideal. Era a primera hora del matí d'un dia entre setmana. Havia d'anar a Barcelona per només dur un paquet i tornar ben ràpid cap a Sitges. El lloc del lliurament era al carrer Rosselló, molt a prop de l'estació de tren d'Aragó. Això em permetia, si anava de pressa, d'agafar el següent tren de tornada sense perdre temps, en no gaire més de quinze minuts. Al Passeig de Gràcia no hi havia gaire gent, ni tampoc gaire trànsit. No recordo a l'alçada de quin carrer em trobava, vaig i topo amb una dona d'un atractiu irreal, just en el moment que s'asseu a la cadira d'una terrassa. No us la descriuré, no vull trencar la il·lusió, feu-vos la vostra. Només esmentaré com la llum l'embolcallava, la seva roba, com anava pentinada, els seus gests i la seva mirada desprenien una charme divina. Jo tenia el temps just i la vaig sobrepasar, sense aturar el pas, ni mirar enrere. Em feia il·lusió haver-me extasiat amb aquella aparició, haver viscut aquest miracle (tan cursi, si voleu) i ja tenia ganes d'arribar a Sitges per comentar-ho a la Cèlia: aquesta mena de coses ella les aprecia especialment i qui sap si potser en podria treure algun partit literari. A l'alçada de Rosselló em trobo amb el meu contacte, li passo el paquet i ens acomiadem, afectuosament però sense distraccions. De tornada, hauré de passar de nou per davant de la dona màgica, inevitablement. Mica a mica em vaig acostant a la terrassa, encara poc ocupada, on seu i sembla que menja alguna cosa. Finalment ho veig. Horror. La deessa s'ha transformat en un homúncul deforme. No entenc que engrapa, ni ho vull entendre. Només sé que es tracta d'algun espècimen d'entrepà llefiscós i repulsiu que conté un producte regalimaire galtes avall més anti-eròtic possible. La seva ferocitat a l'hora de mastegar, les deformacions assolides per aquell rostre monstruós em recorden els anguniosos personatges Georges Grosz o els del curtmetratge Jidlo (1992), de Jan Švankmajer, quan devoren un plat o la pota duna taula. D'aquesta manera fou com aquella estampa celestial va ser dinamitada per una realitat 180º oposada. I així ha estat com, per molt que m'esforci a recordar, a dia d'avui la segona imatge ha pràcticament esborrat la primera dins el meu si més íntim. El somni ha quedat anorreat per un monstruós malson.
I nosaltres? Pot una imatge nostra, entrellucada durant uns segons per un estrany, transcendir l'efímer espai que el destí li va reservar per formar part dels seus records més estimats? Sí, és clar, no les podem controlar, aquestes coses. I millor que no ho intentem o pararíem boigs. Jo mateix he tingut l'oportunitat de saber-me objecte inconscient de tan dolça admiració, quan em van presentar a una fins llavors desconeguda en un festa, l'any 1989: "Tu eres avui al cafè de l'Òpera, oi? Quan t'he vist entrar m'he quedat fascinada per les teves ulleres, per com caminaves i com anaves vestit (ja us ho dic ara, res d'especial) i he pensat, 'ostres, quin paio més interessant'". Aquella floreta no tenia cap altra intenció que informar-me d'una casualitat, ho puc ben assegurar. De tota manera sempre és molt més agradable quedar fixat en la memòria d'un estrany per les imatges més belles que puguis inspirar que no pas per quan et tires un pet, quan perds els estreps mentre busques aparcament, quan gires la cara cap a l'altra banda quan veus un pobre pel carrer, quan et mostres en el teu grau màxim d'imbecilitat pública. Ves a saber a quants estranys, pobres, els haurem amargat el dia amb una imatge nostra vista justament quan ens trobàvem més a prop de la de la segona trobada amb la dona de la meva història que no pas amb la primera. Realment hi ha primeres impressions que sí han de valer, per força, perquè no tindràs mai més cap altra oportunitat.
Com m'alegro que el vell Bernstein no tornés enrere per veure com la seva bella dama de l'ombrel·la blanca mastegava amb una hamburguesa farcida de ketchup amb els llavis untuosos i les barres ben obertes...

Una imatge de Jidlo (1992) de Jan Švankmajer, perquè us feu una idea gràfica del que parlo

Peret, l'ànima d'un poble

Portada del llibre Peret, l'ànima d'un poble (2005, edicions 62) de Cèlia Sànchez-Mústich

Peret, l'ànima d'un poble 

Ens ha deixat Pere Pubill Calaf, més conegut com a Peret, nascut a Mataró ara fa 79 anys, el rei indiscutible de la rumba catalana. Entre les moltes coses que aquests dies s'estan dient d'ell, la frase "la rumba catalana es convertirà en una república. Només hi havia un rei i no crec que tingui cap hereu" del músic Rogeli Herrero, integrant dels Manolos, m'ha semblat una de les que millor resumeixen la seva influència a nivell musical. A la portada del llibre Peret, l'ànima d'un poble (2005, edicions 62), de la seva neboda "paia" Cèlia Sànchez-Mústich, se'l mira de descriure com "un dels personatges més curiosos, excepcionals i estimats del nostre poble". Prou bona definició d'urgència. Òbviament se n'hi podrien afegir una serralada d'adjectius, alguns d'ells contraposats —coherent, contradictori, contundent, amable, esmunyedís, generós, guerrer, conciliador, intel·ligent, divertit, seductor, talentós, autodidacta, familiar, independent, murri, seriós, compromès amb les causes que creia, amant de la frivolitat ben entesa...—, entre molts altres. Amb els que de segur no fallaríem, però, serien el de geni, trencador de clixés, home irrepetible que, en la mida del que va poder, va mirar de fer sempre el que li sortia del cor... i d'altres parts de l'anatomia.

Enmig d'aquest gran maremàgnum d'emocions en conflicte, de tristeses inconsolables, repassar l'inici del llibre esmentat, una conversa mà a mà, Peret-Cèlia, que la neboda poeta va transcriure i adaptar —sempre sota la supervisió atentíssima del seu tiet— suposa l'obertura d'una finestra que ofereix vistes inesperades, reflexions inusitades, pensaments a ras de pell. Després d'una bella introducció a càrrec de la Cèlia (que, per qüestions d'espai, obvio) Peret ens parla d'un fet ocorregut quen tenia tres anys i que el va marcar per sempre. Val la pena llegir-lo. Aquí el teniu:

Imatge de Peret durant la promoció del llibre

Dels nostres

(...)

Som al pic de la guerra civil i jo tinc tres anys. Estic jugant a les bales a fora la barraca. Recordo que porto pantalons curts i camisa, i benes als peus— a falta de sabates. I que em grato el cap de tant en tant perquè els polls han fet la seva barraca en els meus cabells (que són molt rinxolats i negres). Veig la meva àvia paterna, Consuelo, que renta roba en un gibrell. A mi m’han deixat amb ella i amb les meves ties Teresa i Maria perquè el meu pare està destinat a Móra d’Ebre i la meva mare es dedica a ell, a seguir-li les passes i treballar per dur-li menjar, tabac, i el que calgui. Sempre dormo al llit amb les meves ties, entre totes dues, i, ai, uix!, gairebé m’ofeguen amb la fortor d’unes untures amb que s’empastifen la cara. Avui fa bon dia i falta poc per dinar. Em miro l’àvia, que porta dol, Du un mocar al cap, un davantal i una corretja a la cintura d’on penja una cinta lligada a mig metre de fusta i unes tisores que fa servir per prendre mides i tallar teles, perquè treballa en la venda ambulant. L’oncle Mila està recolzat a la paret de les argolles, assegut en una cadira, camisa blanca, armilla negra, mocador de seda al coll, un gran bigoti groguenc a causa del fum dels caliquenyos, i un xavo que li surt de sota la gorra.

Sempre que penso en aquesta escena i en el que després va passar, ho veig com una pel·lícula en blanc i negre. Durant molt temps vaig preguntar-me per què, i ara ja ho sé: si haguessin filmat en colors aquella escena, igualment s’hauria vist en blanc i negre perquè tot era així, blanc o negre, les barraques, els cabells de la gent, les camises, els pantalons...

Jo estic entre tots dos, l’àvia i l’oncle Mila, concentrat en el joc de bales. De sobte m’espanta un soroll eixordador que ve del cel. Alço la vista: és un avió. Un avió que en vol rasant passa sobre els nostres caps. Ràpidament surten de la barraca la meva mare (que aquell dia era amb nosaltres), les ties, totes esverades i preguntant “Què passa?”. L’oncle Mila es gronxa a la cadira i amb els polzes a l’armilla els diu, tranquil·lament: “no tingueu por, és dels nostres”. L’avió fa mitja volta i fa una altra passada, aquest cop encara més baixa. Les dones xisclen “però que fa aquest paio!”. L’oncle Mila els repeteix: “tranquil·les, que és dels nostres”. L’avió, per segona vegada fa mitja volta i ara es dirigeix als corrals. Aquest cop dispara la metralladora, que destrossa les meves bales i forada el gibrell.

En escoltar-lo em quedo pensant que en Peret, als tres anys, va saber què era una paradoxa. 

—Et va donar una doble lliçó...

—O triple. No sé si va ser el tiet, que es va equivocar, o si es van equivocar els de l’avió, però amb el meu raonament de nen, vaig aprendre tres coses: que hi havia gent que matava, que no em podia refiar dels missatges de tranquil·litat, i que els “nostres” no sempre volia dir “els que no et poden fer mal”, cosa que al capdavall és completament certa. Mira el món, si no: tots som “dels nostres”, de la nostra espècie, del nostre planeta, i no parem de fer-nos mal.

Llista de les guerres actuals i comparació de les víctimes del 2013 amb les del 2014

  Guerres principals o conflictes amb més de 1,000 morts per any

  Guerres menors o conflictes amb menys de 1000 morts per any

                                (dades de finals de juliol del 2014)

Llista de les guerres i conflictes actuals segons la Upsala Data Program

Realment, no sembla que el desastre de la guerra hagi d'acabar mai mentre existeixin societats humanes, animals o vegetals. Els experts afirmen que cada cop, però, mor menys gent per aquesta causa. Si ens fixem en el nombre estricte de morts, sí, tenen raó. Segons les estadístiques, la quantitat global va progressivament disminuint cada any. Sumant les xifres del següent panell he comptat que l'any passat es van oficialitzar 125.009 persones mortes. La xifra d'enguany, a data d'avui (finals de juliol), és de 41.654 morts. En els dos dies que controlo l'evolució de l'enllaç he pogut comprovar que les dades es posen al dia amb una certa celeritat: l'escandalosa massacre a Palestina, per exemple, ja s'ha comptabilitzat. També he observat que per l'eclosió d'un conflicte nou (l'horror d'Ucraïna), n'hi ha hagut 5 (els de les dues Corees, que dura des del 1945; la insurgència de la Guerra del Senyor, que aplega diversos països centreafricans; el del Delta del Níger; el dels nòmades sudanesos i el concret, oficial, entre els dos Sudan), que, sense especificar si han acabat o no, no sumen més víctimes mortals. A aquests probablement caldria afegir algun més que a hores d'ara ja ha acabat o es troba a les escorrialles, malgrat no haver pogut evitar deixar feina endarrerida per a la senyora mort. 

Amb aquestes dades, quines conclusions se'n poden treure? Si utilitzem la fredor inhumana (però pràctica) dels generals que discutien sobre els milions de vides humanes de més o de menys a devastar, segons com es desenvolupés l'imminent conflicte atòmic al film Teléfono rojo, volamos hacia Moscú (Dr. Strangelove or How I Learnt to Love the Bomb, 1963) d'Stanley Kubrick ens podríem aventurar a especular que, si no apareix algun rampell virulent tipus Ruanda, el 2014 acabarà amb un descens de la mortaldat total d'entre el 40 i el 50% (gairebé la meitat, doncs) respecte l'any passat. Suposo que, malgrat els seus errors i discutibles decisions, que en més casos dels desitjables hauran ajudat a enquistar i empitjorar els problemes, si no existís l'ONU (no oblidem que allà s'hi troba representada la majoria dels estats oficials i tots, en menor o major mesura, en són responsables) molts d'aquests conflictes provocarien encara morts. Ens n'alegrem, com els responsables de Trànsit quan informen que els decessos en carretera han disminuït respecte l'any anterior? Continuem la valoració amb aquella alegria que mostren els portaveus del govern del senyor Rajoy quan ens il·lustren sobre com, després de 68 mesos d'augment de l'atur, ara, per fi, es pot confirmar que fa gairebé 10 mesos la xifra d'esclauets feliços i contractats remunta tímidament, menystenint la remuntada salvatge del nombre d'immigrants que retornen als seus països d'origen, farts de tant d'abusos laborals, mentides i fracassos, i de la interessadament imprecisa quantitat d'espanyols de soca-rel, preparats o no, escampats per tot el món desesperats per trobar feina a fora? Posar-nos derrotistes i dir que no, que en contra del que sembla tot va molt pitjor i que hi ha conspiracions amagades rere cada cantonada i la culpa de tots els mals del planeta la tenen les poetes joves i sexis o els artesans tuaregs dedicats a manufacturar polseres de baquelita? No crec que es pugui treure una sola mena de conclusions i menys si no es miren altres dades. Que cadascú pensi el que vulgui i analitzi fins allà on la seva energia analítica li permeti.

D'entrada, una dada que no apareix en aquest panell és la diferència entre la quantitat de morts civils i de morts de combatents. Hi ha estudis, però, que semblen confirmar la sospita que al llarg dels darrers dos últims segles aquest percentatge s'ha decantat obscenament en direcció de la xifra dels morts civils. No dec ser gaire original si dic que formo part dels que trobo indignant que això sigui així. No es pot negar que un bon cop de crueltat innecessària sempre funciona com un toc de gràcia infal·lible a l'hora de deixar clar qui mana. Xenofont ja explica a la seva crònica (la magnífica Anabasis) com, després d'haver guanyat una escaramussa, un dels seus propis oficials decideix ordenar la decapitació de tots els cadàvers dels enemics caiguts en combat. Xenofont, sense deixar de trobar l'ordre tan repugnant com nosaltres, entenia que la seva execució afegiria un plus d'advertiment sobre com les gasta un grup de civilitzats grecs si se li toca massa el voraviu quan va d'excursió per l'Imperi Persa. I així ha estat, des de les bombes d'Hiroshima i Nagasaki als bombardeigs indiscriminats sobre Dresden i altres ciutats alemanyes en resposta a les barbaritats nazis i japoneses fins a tota mena de bombardeigs actuals per tot arreu, des d'Afganistan a Síria, des de l'esfondrament de les Torres Bessones als raids sobre la població palestina, sense oblidar que Barcelona va ser una de les ciutats que va estrenar aquesta fatídica tradició aèria. Tant com hem avançat en tecnologia militar i encara no hem aprés a fer la feina de destruir les bases de l'enemic sense arrasar barris sencers on només hi viu població civil. A tot plegat, la cosa es complica quan els governants i/o defensors alliberadors dels seus respectius pobles no dubten a utilitzar la seva pròpia població desarmada com a carn de canó, com a valor transaccional, ja sigui com a escuts humans, ja sigui com a element estratègic de propaganda, sang fresca per vendre i revendre: una fotografia d'un nen rebentat en un conflicte de fa quatre mesos o quatre anys (o fins i tot a causa d'un terratrèmol o una altra desgràcia natural) sempre fan un bon efecte, encara que el falsejament de la informació vexa per un igual l'honor del mort de la fotografia com el dels morts que realment s'estan produint ara mateix, en el conflicte que es denuncia. 

I malgrat tot, la gent desarmada continua morint, per decisions pel broc gros. Moren a Palestina (i no m'empasso que tots siguin escuts humans, senyor Netanyahu: calia arrasar tants barris pacífics?), però també moren a d'altres indrets. Què se n'ha fet de Síria, per exemple? No pot ser que d'un conflicte que el 2013 va generar més de 75.000 morts, i enguany més de 25.000, ara només serveixi per reciclar les fotografies del seu holocaust i suplantar les (també reals) que es produeixen a Gaza. Obres qualsevol diari i no hi ha ni una sola ratlla. Obres el Facebook i la bona gent que fa sis mesos ploraven per tot allò ara reploren damunt les mateixes imatges, aplicades a uns morts geogràficament i històricament diferents (tot i que haig d'afegir que sembla que cada cop s'està recorrent menys a imatges d'arxiu i més a la barbàrie actual). Al final ens trobem amb una paradoxa ben bèstia. Normalment s'acostuma a acusar el futbol, els programes intranscendents de la televisió, la poesia científica o qualsevol altre cap de turc d'arma adormidora de la consciència del poble i cadascú, segons les seves dèries o manies, s'apunta a la desqualificació moral del proïsme (els alienats sempre són els altres). En repassar la llista tan llarga de l'enllaç, però, em pregunto si els conflictes que cada dia apareixen als mitjans i a la xarxa, acompanyats d'un omnipresent dit que t'acusa d'inconscient si bades mirant les musaranyes, no s'estaran utilitzant de la mateixa manera. No diem el que no és: els publicitats són també conflictes reals, espantosos, però acaben pervertits per la seva utilització mediàtica, per la seva conversió en massacre a la moda. En definitiva, acaben essent emprats com una mena d'opi del poble encara més recaragolat que el del futbol (pobret), massa traumàtic per als sentits de l'espectador sensible com perquè a aquest li quedi espai per reflexionar sobre l'existència d'altres guerres i atrocitats que s'estan perpetrant en aquest mateix planeta. Aquells territoris continuen maltractats per la violència i estarien deixats de la mà de déu si no fos pels esforçats Metges sense Fronteres i similars, defensors de causes concretes, oblidats per la tv, pels diaris, per Internet, que miren d'estar a tot arreu com poden, amb els mitjans cada cop més migrats.

I ara, permeteu-me un final, si voleu, naïf, tot desitjant que d'una punyetera vegada es deixi de matar gent innocent en aquest planeta.

Si us plau, cliqueu l'enllaç de les dades dels diversos conflictes, data de començament i nombre de víctimes, recollides per l'Upsala Data Program de l'ONU i publicada a la Wikipèdia:

LLISTA DE LES GUERRES I CONFLICTES ACTUALS 

Monarquia Catalana... per què no?

El tendre personatge The Little King del gran Otto Soglow (1900-1975)

The Little King of Catalonia. Why not?

No comprenc tot aquest enrenou amb la República, l'entusiasme de tants catalans per abraçar i petonejar la tricoloritat espanyola. Amb tot el que han hagut de patir amb els règims de tradició rància, tirànica "vivanlascaenista", pobres, els amics espanyols els entenc, i els dono tot el meu recolzament. Però aquí dalt? Amb l'historial de ganes d'exterminar-nos i el menyspreu i odi que per la nostra llengua van mostrar la major part dels més venerats polítics de la Segona República Española, les ganes que ens tenien, per què? Sincerament, no ho sé veure. Però tampoc acabo d'entendre aquesta necessitat absoluta que una Catalunya independent hagi de ser, sí o sí, una república democràtica. Gent que en sap molt més que jo de política d'entrada m'han convençut que sembla el règim menys injust possible. Hi ha, però, exemples que fan trontollar la defensa d'aquest punt com a veritat absoluta. Quan des de Catalunya es parla de lluitar per la independència sempre es fa pensant, únicament i exclusiva, en muntar una república catalana. Molt bé, si l'independentisme català ho té tan clar, té aquesta fal·lera pel punt republicà, no seré jo qui hi posi pegues. Si vas a mirar, acostumo a votar (amb un nivell d'escepticisme, d'esperar-ne res, total) un partit que entre les seves sigles té l'adjectiu republicà. Però penso que no n'hi ha per tant. Si la independència hagués de passar per un règim monàrquic, tampoc m'hi oposaria, mentre se'ns prometés un mínim de justícia (cap règim pot garantir res que no sigui aquest mínim: no crec en màxims). Hi he pensat a arrel d'una pregunta (força més provocativa que la meva, val a dir: David, com et passes!) d'un home que admiro moltíssim. La meva va adreçada en exclusiva als independentistes catalans de bona voluntat, aquells als qui suposo els hauria de ser menys difícil de respondre: 

-Què preferiríeu, una Catalunya independent monàrquica o una Catalunya no independent dins una Espanya republicana? 

Els unionistes, per descomptat, teniu tant de dret a comentar i dir la vostra com aquells, però,  tot i que les vostres observacions serien molt interessants de llegir, per raons òbvies la vostra resposta a la pregunta ja la sabem, i la trobo lògica. Jo ho tinc claríssim No crec que la Gran Bretanya sigui menys democràtica que França (i mira, mentre França ha exterminat o fet agonitzar tota la seva diversitat lingüística, Gran Bretanya -que déu n'hi do- com a mínim ha pactat un referèndum d'independència per a Escòcia) i la major part dels països més admirats per la seva democràcia real, l'eficàcia del seu sistema educatiu i constant exemple de modernitat mental (el pack gairebé complet del "Nord enllà" d'Espriu: Suècia, Noruega i Dinamarca, més els avançadíssims Països Baixos, entre d'altres més de fer riure, d'acord, com Luxemburg, Mònaco, Liechtenstein i la més caòticament divisible Bèlgica) malgrat que alguna d'elles l'extrema dreta hi està fent estralls a les urnes, són monarquies. Però bé, que jo sàpiga, el partit del senyor Le Pen, en la molt republicana i culta França ja em direu on l'hem de classificar dins l'espectre ideològic. El fet és que, precisament com que som Catalunya, suposadament un país imaginatiu (Dalí, Gaudí i altres figures internacionals han inspirat generacions d'humans a abraçar els al·lucinogens, i això que no coneixen en Pere Calders...), caldria que la nova monarquia es regís per unes normes elementals. Els polítics, president electe al capdavant, continuarien sent els qui treballarien en tirar el país endavant, discutint i prenent les decisions difícils i serioses, que jo sóc incapaç d'entendre i assimilar i que ens afectarien a tots de veritat. La feina del rei i la seva família seria una altra molt diferent. Evidentment que els detalls dels següents punts es poden discutir, però jo tinc les meves propostes. Aquí van:

Exemple de pàgina de The Little King, on l'estil minimalista, geomètric i l'humor estoic (de forta influència keatoniana) s'hi fa pal·lés amb evidència

Decàleg d'obligacions i funcions del rei (o reina) català

1- La feina del rei (o reina, o qualsevol variant genèrica possible gràcies als avanços de la ciència) seria únicament representativa, per donar un aire protocol·lari i xiroi a les relacions internes i internacionals. 

2- L'existència de la institució hauria d'exercir una influència mínima en l'augment de la burocràcia. La imprescindible referent a la institució hauria de produir en el ciutadà, cada cop que aquest se la trobés en un punt que l'afectés, una rialla o un somriure.

3- Les funcions del rei s'haurien de delimitar d'una manera clara. De cap manera l'haurien de permetre aspirar a assolir  poder legislatiu. S'ha d'evitar a tota costa que la institució que representa no se li pugi al cap i pretengui muntar una tirania. S'hauria de conformar a satisfer el seu ego a través de les aparicions a la premsa del cor i faramalles similars.

4- La figura i la família reial serien honorades amb tota el paripé verbal adient i es prohibiria tot atac físic en contra seu . A tal efecte, si li atorgaria un servei de seguretat raonable, aquí sí, l'habitual reglamentari en personatges públics: no en tot cal ser original. Aquests honors tindrien, però, una contrapartida. En el contracte firmat, tant el rei com tota la seva família, haurien d'acceptar tota mena de caricatures, insults i vexacions per part de la premsa i el poble.

5- Els discursos reials haurien d'estar escrits (o supervisats, en cas que el monarca ja tingués prou vis còmica) per un escriptor guionista especialitzat en l'humor, la ironia i l'absurd.

6- El càrrec de rei seria vitalici, o s'allargaria fins allà on li piqués al personatge. La successió seria de caire sanguini (descendència directa), o es podria provocar de manera, més o menys, violenta per part del poble a través d'una revolució de caire funcional, a la manera que marquen els llibres d'història.

7- El rei i la seva família rebrien un sou digne, però sense exageracions (una mica més del que cobra un mestre de secundària resultaria suficient: no cal matar-los de gana, tampoc).

8- El poble finançaria una vivenda digne, de compra o lloguer, perquè la família reial hi visqui. A tal efecte es recomana una porteria d'un edifici de l'Eixample, o similar. Si tingués un pati interior on el rei pugui esbargir les cabòries, regant les seves plantetes i meditant sobre la fatuïtat de la vida, seria ideal.

9- El cotxe oficial podria ser un Citroën 2cv o un Mehari. Vehicles de baix consum, manteniment econòmic, simpàtica figura, excel·lent suspensió i amb sostre descapotable, utilíssim perquè el monarca pugui saludar dempeus al poble, en qualsevol desfilada de caire militar o folklòric.

10- A casa seva, pel carrer, a la seva feina o quan anés a donar molles de pa a les oques de la catedral, el rei podria anar vestit com vulgui (fins i tot en bermudes, si la calor ataca de valent), però en els actes oficials tant ell com la família hauria d'habillar-se amb els vestits de gala (barretina, espardenyes, mitges de cotó, faixa i armilla de luxe, trabuc opcional, etc.)

Segur que ens sortiria molt més barat i operatiu tenir una monarquia que seguís aquests preceptes (o uns altres a debatre i votar en un referèndum) que muntar una feixuga i escleròtica república a l'estil francès, amb el seu president, amb les despeses terribles que comporten els seus fastos. Jo crec que a més seria una bona oportunitat de donar un exemple al món que no cal seguir les normes avorridíssimes establertes per la història i i que es pot jugar una mica a combinar elements nous i obsolets d'una manera imaginativa. El que sigui, amb tal de ser independents i poder cometre els nostres errors a gust, sense la imposició d'errors aliens. Per descomptat, als amics espanyols els desitjo el millor, que facin el que vulguin. Seria de lesa humanitat per par nostre, però, deixar una porta oberta a assessorar-los en el tema. Potser una monarquia d'aquesta mena els podria interessar, també, i nosaltres, amb la nostra experiència, ja els podríem informar dels pros i els contres.

Ah! i finalment, una picada d'ullet als amics anarquistes. Ja ho sabem que tot això dels estats i tal no deixa de ser una mentida fastigosa, tant del sistemes capitalistes assedegats de cobdícia com dels comunismes rovellats i corruptes i que algun dia s'hauria d'acabar. Ja ho sabem que per assolir un món feliç s'hauria d'aniquilar els estats, esfarinar tots els diners, convertir tots els polítics del món en pastors de cabra pirenaica, cremar totes les banderes, fer parlar esperanto a tothom, dinamitar tots els museus i biblioteques i enderrocar l'edifici de l'ONU. Només demano que, si us plau, després de tants segles d'anar veient com en el món tal com ha funcionat com fins ara només existeixes si oneja la teva puta bandereta davant l'edifici aquell, em faria com una mica d'il·lusió veure que els turistes s'adonen que per una moments Barcelona és la capital d'un país anomenat Catalunya, on hi ha una llengua pròpia, amb la seva literatura i a on, a part de matar toros i ballar sevillanes, hi ha unes tradicions especials. I un cop haver viscut durant uns anys aquest somni, endavant, enderroqueu i afuselleu tot el que vulgueu (a mi inclòs, per petit burgés desvagat i subvencionat per la seva pietosa família o qualsevol altre excusa) i acomplim el vostre somni de justícia completa.

Mentrestant tot això arriba, o no, jo mateix em proposo a ocupar aquesta figura. No em demaneu mai que em dediqui a la política, perquè no vull conduir cap país a la ruïna i a la degradació moral. Però ser rei en les condicions que proposo, caram, ara mateix hi firmaria. Doneu-me una mica de temps per entrenar els meus fills en el bullying al qual els sotmetria la premsa, i prou. Per tant, si aviat tenim un nou país per estrenar i us cal un monarca, ja sabeu on trobar-me.