Peret, l'ànima d'un poble

Portada del llibre Peret, l'ànima d'un poble (2005, edicions 62) de Cèlia Sànchez-Mústich

Peret, l'ànima d'un poble 

Ens ha deixat Pere Pubill Calaf, més conegut com a Peret, nascut a Mataró ara fa 79 anys, el rei indiscutible de la rumba catalana. Entre les moltes coses que aquests dies s'estan dient d'ell, la frase "la rumba catalana es convertirà en una república. Només hi havia un rei i no crec que tingui cap hereu" del músic Rogeli Herrero, integrant dels Manolos, m'ha semblat una de les que millor resumeixen la seva influència a nivell musical. A la portada del llibre Peret, l'ànima d'un poble (2005, edicions 62), de la seva neboda "paia" Cèlia Sànchez-Mústich, se'l mira de descriure com "un dels personatges més curiosos, excepcionals i estimats del nostre poble". Prou bona definició d'urgència. Òbviament se n'hi podrien afegir una serralada d'adjectius, alguns d'ells contraposats —coherent, contradictori, contundent, amable, esmunyedís, generós, guerrer, conciliador, intel·ligent, divertit, seductor, talentós, autodidacta, familiar, independent, murri, seriós, compromès amb les causes que creia, amant de la frivolitat ben entesa...—, entre molts altres. Amb els que de segur no fallaríem, però, serien el de geni, trencador de clixés, home irrepetible que, en la mida del que va poder, va mirar de fer sempre el que li sortia del cor... i d'altres parts de l'anatomia.

Enmig d'aquest gran maremàgnum d'emocions en conflicte, de tristeses inconsolables, repassar l'inici del llibre esmentat, una conversa mà a mà, Peret-Cèlia, que la neboda poeta va transcriure i adaptar —sempre sota la supervisió atentíssima del seu tiet— suposa l'obertura d'una finestra que ofereix vistes inesperades, reflexions inusitades, pensaments a ras de pell. Després d'una bella introducció a càrrec de la Cèlia (que, per qüestions d'espai, obvio) Peret ens parla d'un fet ocorregut quen tenia tres anys i que el va marcar per sempre. Val la pena llegir-lo. Aquí el teniu:

Imatge de Peret durant la promoció del llibre

Dels nostres

(...)

Som al pic de la guerra civil i jo tinc tres anys. Estic jugant a les bales a fora la barraca. Recordo que porto pantalons curts i camisa, i benes als peus— a falta de sabates. I que em grato el cap de tant en tant perquè els polls han fet la seva barraca en els meus cabells (que són molt rinxolats i negres). Veig la meva àvia paterna, Consuelo, que renta roba en un gibrell. A mi m’han deixat amb ella i amb les meves ties Teresa i Maria perquè el meu pare està destinat a Móra d’Ebre i la meva mare es dedica a ell, a seguir-li les passes i treballar per dur-li menjar, tabac, i el que calgui. Sempre dormo al llit amb les meves ties, entre totes dues, i, ai, uix!, gairebé m’ofeguen amb la fortor d’unes untures amb que s’empastifen la cara. Avui fa bon dia i falta poc per dinar. Em miro l’àvia, que porta dol, Du un mocar al cap, un davantal i una corretja a la cintura d’on penja una cinta lligada a mig metre de fusta i unes tisores que fa servir per prendre mides i tallar teles, perquè treballa en la venda ambulant. L’oncle Mila està recolzat a la paret de les argolles, assegut en una cadira, camisa blanca, armilla negra, mocador de seda al coll, un gran bigoti groguenc a causa del fum dels caliquenyos, i un xavo que li surt de sota la gorra.

Sempre que penso en aquesta escena i en el que després va passar, ho veig com una pel·lícula en blanc i negre. Durant molt temps vaig preguntar-me per què, i ara ja ho sé: si haguessin filmat en colors aquella escena, igualment s’hauria vist en blanc i negre perquè tot era així, blanc o negre, les barraques, els cabells de la gent, les camises, els pantalons...

Jo estic entre tots dos, l’àvia i l’oncle Mila, concentrat en el joc de bales. De sobte m’espanta un soroll eixordador que ve del cel. Alço la vista: és un avió. Un avió que en vol rasant passa sobre els nostres caps. Ràpidament surten de la barraca la meva mare (que aquell dia era amb nosaltres), les ties, totes esverades i preguntant “Què passa?”. L’oncle Mila es gronxa a la cadira i amb els polzes a l’armilla els diu, tranquil·lament: “no tingueu por, és dels nostres”. L’avió fa mitja volta i fa una altra passada, aquest cop encara més baixa. Les dones xisclen “però que fa aquest paio!”. L’oncle Mila els repeteix: “tranquil·les, que és dels nostres”. L’avió, per segona vegada fa mitja volta i ara es dirigeix als corrals. Aquest cop dispara la metralladora, que destrossa les meves bales i forada el gibrell.

En escoltar-lo em quedo pensant que en Peret, als tres anys, va saber què era una paradoxa. 

—Et va donar una doble lliçó...

—O triple. No sé si va ser el tiet, que es va equivocar, o si es van equivocar els de l’avió, però amb el meu raonament de nen, vaig aprendre tres coses: que hi havia gent que matava, que no em podia refiar dels missatges de tranquil·litat, i que els “nostres” no sempre volia dir “els que no et poden fer mal”, cosa que al capdavall és completament certa. Mira el món, si no: tots som “dels nostres”, de la nostra espècie, del nostre planeta, i no parem de fer-nos mal.