Defensa del "morreig" espontani en públic

En un moment del film Irma la Douce (1963) escrita (juntament amb el seu còmplice I.A.L. Diamond) i dirigida pel mai prou admirat i reverenciat Billy Wilder, el cambrer filòsof li deixa anar al personatge del policia reconvertit en macarró quan aquest s'escandalitza de veure que al barri on ha anat a petar ningú s'amaga per fer l'amor: 

“Això mostra la mena de món on vivim. L'amor és il·legal, però no l'odi. Vostè pot odiar on sigui, quan sigui, a qui sigui. Però si vol una mica d'escalforeta, de tendresa, una espatlla on plorar, un somriure que el reconforti, s'ha d'amagar per les cantonades més fosques, com un criminal. Pfui!" 

Vaig a fer una defensa de les morrejades, especialment les homosexuals, perquè ja n'estic fins els oeufs/eggs/huevos/etc: 

El 1975, el meu pare es va jubilar. Ell i ma mare van aprofitar la nova situació per començar a viatjar. Els dos havien treballat com a animals de càrrega i s'ho mereixien. El 1976 es van estrenar amb Londres. No hi havien estat mai. En tornar, recordo com mon pare s'admirava dels anglesos: "Érem al Hyde Park i per tot arreu hi havia parelles morrejant-se, caragolades. Quina diferència d'aquí!. Cap família amb criatures feia escarafalls, els nens jugaven a la seva, acostumats i abstrets, i la policia no els deia res. Vaig pensar: aquest coi d'anglesos ens porten un segle d'avantatge en civilització!". 

Deixant al marge altres aspectes discutibles de si ens en porten tant d'avantatge o no, jo, que tenia 13 anys llavors, vaig sentir-me orgullós que mon pare pensés així, i s'expressés en aquests termes. 

Cert dia de començaments dels 80, jo em trobava amb la meva novia/dona (la tinc d'amiga al Face, qui em segueix la coneix i actualment mantenim una amistat a prova de bomba). Ens estàvem regalant una transvassament salivar nivell presa de Guanajuato, celebrant els fogots primaverals, al Parc de la Ciutadella. Petons i prou. Uns petons guapos, d'aquells d'anàlisi estomatològic, això sí. Però res més. De sobte, se'ns va presentar un policia. L'home ens va fúmer una júlit tan gran com el mamut de pedra que teníem al darrere, que si hi ha nens susceptibles de corrompre's, que si naps, que si cols... Quina vergonya vaig passar! ningú es pot fer el càrrec de la culpabilitat que ens vam endur quan vam marxar d'allà! Més tard vaig entendre que no havíem fet res de dolent i que ningú al món hauria de patir una humiliació similar per petonejar la persona que estima (o a qui ha seduït per unes hores, que coi!) en públic, en un cert moment d'eixelebrament hormonal. Ja per aquella època vaig pensar: Com s'ho fan les parelles homosexuals si els agafa un fogot d'aquesta mena en mig del carrer? Si a un duet d'aquests se'ls acut de mostrar al món només un 50% del que fèiem la meva noia i jo el policia els hauria engarjolat i la societat en pes apedregat per "contaminar la innocència de la seves criaturetes, tan netetes d'esperit i cor, pobretes filles de Déu" ai sí... Cada sessió d'aquestes estarà més o menys bé i imagino que tots tenim els nostres límits de fins a on hauria d'arribar la ratlla "morrejaire", a on s'hauria d'aturar. Però defenso que hi ha demostracions d'eufòria a les que tothom hi hauria de tenir dret, per un igual. O tots moros, o tots cristians. 

Sitges és un poble que, sí, sovint per circumstàncies que tenen a veure més amb la pela que una altra cosa, se'l sobreentén acostumat a veure segons quines demostracions afectives que en un altre lloc escandalitzarien a un percentatge de població més elevat. En aquest sentit, quan passejo amb els meus fills (ja quan eren petitons, per tant més tendres de patir un collons de trauma, o ara mateix) i de tant en tant veiem que una parella del mateix sexe pot expressar el seu amor, desfici, escalfatura, joie de vivre (o digueu-li el que voleu) al mateix exacte nivell que se li permet a una parella hetero, me'n recordava del pare en tornar de Londres i els deia (ara ja no, ja són prou grans per aguantar arrancades de saviesa paterna): "Mireu, no oblideu mai que aquest poble, acumulador de tants altres motius per avergonyir-se, en aquest tema porta un segle d'avantatge en civilització a la majoria de pobles del món. Heus aquí un motiu autènticament legítim per sentir-vos-en orgullosos." 

Els meus fills han vist morrejar-se gais des que eren una miniatura i no per això han perdut cap innocència: jugaven, anaven a la seva i han crescut sans i justs, sense culpabilitats ni prejudicis idiotes. I sí, tan cabronets com ho podria ser qualsevol nen de la seva edat. 

"I no els fa fàstic veure com es petonegen dos barbuts?" No ho sé. I si així és, que diguin ecs! i s'aguantin, tal com jo feia quan veia l'Errol Flyn i l'Olivia de Havilland repetonar-se en un primer pla de 4 m2 per 5m2 al Cinema Prado. Jo deia: "Ecs! i per què sempre s'han de fer un petó als morros? I si s'empassen les baves?". No més fàstic, doncs, que quan es veuen caques al carrer. Per cert, de gran bé m'agrada menjar-me'ls els morros de la meva parella i ben agraït estic a totes les dones magnífiques a les que m'han ofert l'honor del petoneig celestial. Vull dir que de trauma cap ni un. "Jo no vull que els meus nens vegin segons quines coses", diran alguns. A mi tampoc m'agrada que vegin segons quines altres, autènticament repugnants, i m'haig d'aguantar perquè la nostra societat vessa de misèries que no es poden amagar ni amb 1000 km2 de tela negra. Prefereixo mil cops que fins i tot vegin com un senyor fica la mà a la bragueta a un altre, amb el seu consentiment, que no un mal parit amb poder ficant-la a la butxaca d'un poble innocent i desprotegit. Si em pregunten, la primera imatge la puc explicar, mentre a la segona encara no li he trobat cap explicació. I qui diu senyors, senyores, que sospito que fins i tot en aquest tema la discriminació de gènere fa que se les accepti encara menys, excepte per a donar morbo a segons quines escenes de ficció.

Bon dia, gais, lesbianes i heteros, transexuals de tota mena, trifàssics i el que es vulgui! Que tingueu sucoses morrejades, siguin per amor, per degeneració eròtica pura i dura o perquè esteu de conya marinera. I els que no volgueu, també, que us respectin el dret a mantenir els llavis en la més escrupolosa virginositat. He dit.