El conjunt històric d'Olèrdola no ofereix una aparença tan espectacular com els que podem trobar, per exemple, a Tarragona, o a d'altres llocs de la geografia propera o internacional. La història que s'hi explica, la que hi ha amagada sota aquelles pedres gastades, amorosides per la gespa i les roselles, és petita, localíssima, allunyada dels grans reis i batalles que van canviar el destí dels imperis. Però són úniques. No hi ha res que se'ls pugi comparar. Una joia en exclusiva, a quatre passes de casa (només a 15 o 16 quilòmetres de Sitges). La bona dona que s'encarrega de vendre les entrades ja deu estar avorrida de veure'm-hi. Per 2€, caram! bé val la pena.
A mi, personalment, aquestes ruïnes em produeixen el mateix efecte que les de Palmira per a Valery Volney. M'agraden. M'hi sento bé. Cada cop que hi vaig retrobo unes sensacions que no sé explicar i el cap se'm reorganitza d'una manera positiva. Ja ho sé que si només pretengués posar-me tètric podria anar en línia recta al cementiri local i estalviar-me el litre i mig de gasolina que he gastat amb el meu 2cv blau en el trajecte danada i tornada. Tenim un cementiri molt bonic a Sitges, d'acord. Però ho sento, no hi trobo el mateix. Per enmig d'aquells forats al terra s'hi respiren aires de mort, sí, però també d'amor.
Avui no ens posarem didàctics, que no m'hi veig en cor. Tan sols recordarem, pels qui no ho sàpiguen, que el Turó dels albats allotja al voltant d'un centenar de tombes, excavades a la mateixa roca, amb una forma que si té algun equivalent al món, el desconec. El que es pot afirmar amb rotunditat és que no l'hi ha a les èpoques i àmbits ibèrics o medievals.
A continuació, tinc el gust de compartir amb vosaltres unes petita selecció de les fotografies d'aquell dia. Al final, he muntat un vídeo amb la totalitat de les imatges que vaig prendre, en blanc i negre i una música seriosa, que m'emociona especialment. A més, el senyor Bach sempre et fa quedar bé:
Una de les moltes tombes, plena de l'aigua i el llot de la pluja
Les roselles creixen per tot arreu: aquí humilien la part alta de la muralla
La piscina municipal o simplement una cisterna
Part de la muralla i una torre medieval, frotament restaurada
Cal reconèixer que l'antiga vila estava molt ben situada per defendre's dels enemics. El paratge és força espectacular.
La part baixa de la muralla romana. Com sempre passa en aquests casos: la part baixa de les muralles, amb pedrots descomunals és sempre romana o ibèrica (i fortament erosionada, com passa en aquest fragment) i a partir de certa altura, les pedretes més petites anuncien que arribem a la part bastida a l'Edat Mitja. Els pedaços de ciment armat anuncien l'arribada del nostre estimat segle XX
La rosella impertèrrita, enmig del que va ser un projecte urbà, ara mort
L'ermita romànica de Sant Miquel, que es pot enorgullir de tenir una porta lateral d'inspiració àrab. Una altra de les rareses que hi ha en aquest conjunt tan entremaliat
L'heroic vehicle que em duu a tot arreu, la muralla (aquí es pot apreciar millor quan s'acaba l'Edat Antiga i quan comença la Medieval) i al fons l'ermita.
L'ermita que s'amaga entre els arbres, amb unes pretensions patèticament artístiques
Un llargandaix de mides colossals que em va deixar totalment acollonit. No entenc gaire de bestiologia, però crec que aquest element no és natural del país. Si hi ha algun entés entre els lectors, agarïria un poc de llum sobre aquesta criatura antediluviana
La zona de les industries de la vila
L'ermita i el cel
Primer pla del pit i el cap d'una tomba
Mida comparativa de la meva mà i la tomba d'un dels nadons
Tres tombes més
Una altraI aquí el vídeo. Espero que us agradi.
5 comentaris:
Molta pau a aquesta excursió, m´agrada l´etnografia i visitant tots aquests llocs pots lligar moltes costums. Molt interessant.
Si, van ser unes hores de molta felicitat i relax, en record d'unes altres hores també inoblidables. Crec que hi aniré a viure de per vida a aquella necròpolis. Em ficaré dins una tomba d'aquelles (mida adult, que n'hi ha alguna) i demanaré que em tapin amb una llosa, que m'enterrin en vida i deixo de veure tanta imbecilitat suelta pel món, que no fa més que mal als que no es poden defensar.
Gràcies pel comentari, Neus, i perdona el dia que tinc.
Calla, calla tomba! explotaria la llosa a trossets damunt de tota aquesta energia que desprens. Per cert si el "ajuar funerario" val la pena avisa i et visitaré.
Perdoneu que hagi trigat tant a comentar, però he estat dos dies sense poder entrar al blogspot.
Joana, moltes gràcies pel teu comentari. El paisatge que tenim en aquests viaranys és precisament considerat com molt mediocre (el Garraf, amb les seves mediocres pedres peladotes, com deia aquell) que no pot competir amb el Pirineu, la Costa Brava, Aigüestortes o la espectacularitat òbvia de Motnserrat. Però m'estimo aquest lloc. Massa memòries, massa records. I sí, va ser un dia bell. M'agrada molt que tinguis la sensibilitat per veure-ho.
Neus, lo de l'ajuar m'ha fet riure molt!haha! Mira, enmig de tant posar-me serio està molt bé que em fumis una puntada de peu a cul i em facis desvetllar. Tens tota la raó...
Aquest aire que impregna la natura mediterrània més els tocs com de paisatge perdut lunar de la terra com crostes amb tombes obertes amb forma com d'àmfores i les que contenen aigua que podrien ser acumulació de llàgrimes pels que no van ser, o les puputs (roselles)com a ofrena. Em fa pensar en els assajos de Camus 'Noces a Tipasa' i 'El vent a Djémila', que he llegit i rellegit (un món perdut mercès a l'avidesa del turisme i de més, com el litoral maresmenc, la meva zona). Enhorabona per la sensibilitat i la subtilesa.
Publica un comentari a l'entrada