L'homo medievalis amb corbata: una espècie a protegir?

Ara es parla molt del tema de la burca, dels marits integristes, les seves esposes encartutxades i la polèmica de les lleis per prohibir aquests costums. No he embogit fins el punt de ficar-me avui en aquest cacau. No tinc ni prou temps, ni prou energia, i em manquen massa elements per poder-lo jutjar amb coneixement de causa. Del que vull parlar és d'un altre tipus de mascle del morro fort , d'una espècie molt rara que passa molt més desapercebuda. Aquest subjecte no obliga a la seva senyora a parapetar-se sota la burca. Fins i tot l'encoratja a que per l'estiu llueixi un bikini ben sexy, i que als cocktails de l'empresa resplendeixi com la Nicole Kidman a la festa del començament d'Eyes Wide Shut.

Si jo fos un locutor --ah! però són locutors aquells senyors?-- de la COPE els anomenaria "talibans amb corbata". Miraculosament, però, encara em resta un poc de dignitat. Si us sembla bé, en direm homo medievalis amb corbata. Tots ben europeets, ells. Molt modernets. Al dia. A les seves parelles no els manca de res. Ho tenen tot, diuen. Per què s'haurien de queixar si les proveeixen de tot el que qualsevol fembra normal --dins el que en el quadrilàter del seu cap, on el mot "diàleg" figura un conjunt de lletres sense sentit, se suposa normal-- podria somniar?

De vegades, peco d'ingenu. O d'idiota. M'he acostumat a viure immers en l'entelèquia que l'edat mitja s'ha acabat fa molts anys. Potser m'enganya el fet què la major part de gent propera, des dels meus pares i parents, passant per tots els meus amics i el seu arbre genealògic --i fins i tot els enemics, probablement uns malvats axiomàtics, però que coma mínim viuen a l'era atòmica-- no es dediquen a castrar la parenta, amb el rotllo de "Con la pata quebrá y en casa" o"¿A donde vas a ir tu sola, desgraciá, que no sabes ni cogé un mapa? Tu no vas a ningún sitio si no vengo yo" i collonades antediluvianes per l'estil. I perdoneu els amics proveïts d'un accent similar per fer parlar així a l'individu del retrat. Molts d'aquests energumens parlen un català excel·lent --tant és que vagin de patriotes exemplars, d'aquells que et claven la pallissa amb la senyera amagada a la màniga, a la mínima que et descuides, com que siguin uns renegats botiflers lamentables, que vibren d'emoció a cada pas que dóna la seva ciutat per assemblar-se més a Madrid: no se'n salva ni un-- precisament. Aquests mamífers, malgrat les seva modernitat i estilització aparent, avergonyirien a un aspirant a "macho ibérico del año". Per cert, Madrid m'agrada molt. No vull confusions estranyes aquí.

Encara que sembli mentida, éssers vius d'aquests encara en queden. N'acabo de conèixer tres de cop --malgrat semblar el mateix, clònic-- i encara estic dubtós: no sé si demanar la seva protecció a una ONG o el seu internament en un centre especial, on s'estudiïn els motius que duen a algú aparentment normal a descendir a aitals nivells de patetisme. Cal tornar a recordar que no parlo del tio Engracio, resident a Villajamelgos de Abajo, a una comarca perduda de la República Bananera del Cono Verde, sinó de senyors que treballen a empreses importants de ciutats importants. I no vull ara que se'm confongui: tampoc acuso el món dels iupis, els pijos, ni a cap col·lectiu humà d'aquests en general, els quals em mereixen tant de respecte com la que tinc, per exemple, amb el de les Carmelitas Descalzas. No generalitzem! Aneu a Wall Street i trobareu algunes de les més belles persones, fidelíssims amics, excel·lents pares de família, sota la figura d'un agressiu brooker de la borsa. Amics pijos, iupis i brookers, doncs, no us ofengueu. La cosa no va per vosaltres. És més, si en tinc algun no us faré fàstics a cap mecenatge que estigueu disposats a oferir a aquest humil servidor vostre. El tipus d'element que parlo s'inclou dins un subgrup molt específic que sí, es imprescindible formi part part d'algun d'aquest col·lectius esmentats però que en cap cas els representa.

Els homo medievalis amb corbata no són alienígenes d'un film de ciència ficció. Existeixen! No parlem d'en Harry Potter, sinó de la vida real. Farien riure, sinó fos per la gran quantitat de tristesa que regalima al seu pas. No ha d'estranyar, llavors, que als moments on s'adonen de l'ensorrament del seu món artificial no sàpiguen emprar cap altre recurs que el xantatge emocional, tipus "Ai, Maria, si em deixes mira que em faig una bestiesa, eh", "mira que m'agafa una depre", "mira que em faré pipí al llit..." Una actitud madura, com ha de ser, exemplar de collons, sobretot si es tenen fills. Però tampoc passa res si aquests comenten errors apresos del progenitor. Sempre queda la fugida eficacíssima de culpar a la dona per haver-los consentit, o per qualsevol invenció per l'estil. No els cal ser gaire subtils, tampoc. La inconsistència en el seu cas no té límits i se'ls ben en fot...

Jo no puc donar lliçons de res a ningú, Tinc un arsenal massa atapeït de defectes. Ofereixo una carn d'examen tan suculenta que un psicòleg amant de la seva feina no la deixaria mai escapar. Però admeto que quan topo amb un homínid d'aquests, l'autoestima avança més llocs al pelotó que si hagués resucitat el mateix Bahamontes o en Fausto Coppi. I un, que més aviat tendeix a sentir-se culpable de pecar d'infantil, de cop li entra una sensació de maduresa que el desborda. Pur miratge, és clar, perquè les mancances de fons continuen. Ai, Florenci, no et creguis ara millor que els altres. T'estàs comparant amb un personal tan cutre, home... Córrer més que aquesta mena de tortugueta no té cap mèrit. Mira cap amunt, cap els que valen la pena, que són molts més, i deixa aquesta morralla lamentable a la deixalleria, al contenidor corresponent, a veure si algun expert el recicla en quelcom útil per a la societat.

Avui és la revetlla de Sant Joan, i jo aquí escrivint aquest mena d'entrada... Au, va, siguem profitosos. A més, aquest text se surt del tot del tipus de temes que miro de parlar en aquest blog. Deixem que les fruites podrides caiguin pel seu propi pes. Fins i tot aquests paios arriba un moment que no aguanten la pudor que fan, pobrets. La poma es desprèn del pomer ziiiiu... i cau al terra, XOF! I les altres pomes respiren tranquil·les. Es queden tan descansades com aquelles pobres senyores que, després d'una setmana de fracassos, tot i prendre Fave de Fuca pels descosits, per fi evacuen, a tutti plen.

Bon Sant Joan!