Tast de mig capítol d'una novel·la curta. Entrada dedicada a Bèlgica.

La Gare de Guillemins a Lieja als anys seixanta. (Foto Delcampe)

Avui hem sabut el resultat de les eleccions belgues. Cada dia que passa, la situació d'aquest país més em fascina.

Per acompanyar la notícia del dia (per mi ho és) avanço un esborrany de la primera part de l'últim capítol d'una novel·la curta, ja acabada en la primera fase. Ara naveguem per la zona dels retocs salvatges. La cosa va de Bèlgica, és clar, sinó a que ve això?

L'HOME DE FUSTA PARLA

Jo no m’aguantava dret de cansament. I el meu país tampoc.
Bèlgica, sempre havia jugat a la nació única quan mai havia passat de dues d’enganxades. Durant un munt d’anys —amb guerres i invasions incloses— la comèdia se la va creure gairebé tothom. Per la tardor del 2006, però, ja no s’aguantava per enlloc. Bé, ja se sap que els vells vicis s’enquisten i costen d’arrencar.

A les acaballes d’aquell interminable tercer acte, l’estat encara pretenia amagar dos rostres d’expressió antagònica sota la mateixa màscara, tan vista i corcada. I com si no n’hi hagués prou amb les tensions internes, les obligacions de veïnatge afegien feixuguesa a la obra. El cap i casal, Brussel·les, ostentava l’incomodíssim títol de capital d’Europa des de feia quatre dècades. Al 1952, amb la guerra encara calenta, potser sí que hi havia raons per a l’elecció: posició geogràfica estratègica, neutralitat... El 2006, no.

I ja em podien venir amb cançons, que jo sé molt bé el que passava. Els eurodiputats s’aferraven al seu escó amb el nas ben amunt, com si no passés res. Tant fa que el pis de l’oficina on treballes s’esquerdi per tot arreu si a final de mes la caixa sona. Per muntar el despatxet que havia de vetllar per la unitat continental s’havia llogat el pis a una parella que pudia a divorci des de feia lustres. Per què Brussel·les? L’acudit era immillorable. Genial! On posem la capital d’Europa? Com venem una impossible idea d’estabilitat al món? Au, va, escollim la d’aquest país tan bonic, desequilibri pantanós en estat de pur. La idea era tan bona com abandonar un bebè a la porta d’un club de pederastes. Bravo!
La Liliput que havia lliscat per damunt d’un bocinet de segle XIX amb els galons de primera potència mundial al pit, que havia dominat la colònia més gran, rica i envejada de tota Àfrica, era, llavors, més que mai, un cos amb dos caps que tibaven el coll en direccions oposades. Quan s’encaraven s’escometien com dues cabres munteses.

Com a exemple simbòlic, sempre explico el mateix cas: feia poc que dos trens havien xocat frontalment. L’un tenia conductor francòfon, l’altre flamenc. Durant kilòmetres s’havien avisat de que anaven per la mateixa via i que tard o d’hora, sinó s’aturaven, toparien. Com que no s’entenien —o no es volien entendre— no van parar de d’exigir que fos l’altre qui canviés de llengua. Cap dels dos va afluixar. L’accident va ser el festival de mort ferroviària més bèstia que mai s’ha esdevingut a la terra nativa de l’Audrey Hepburn. Perquè, encara que això no tingui res a veure amb el que deia, la Hepburn, sí, va néixer a Ixelles/Elsene —Ixelles en francès, Elsene en flamenc—, una ciutat al sud de Brussel·les.

I encara hi ha algú que tinguin el valor de dir que Bèlgica no té glamour?
Amb França desconcertada per la primacia de la cultura anglosaxona, i enfeinada a tapar el munt de vergonyes que se li anaven veient, la Bèlgica francòfona se sentia orfe de referents externs sòlids. A dins, s’havia anat produint una monstruositat històrica: la “pobra” Flandes, aquell sac de merda, ara destacava com a zona rica, i Valònia, acostumada fins llavors a marcar el pas, lli tocava fer el paper de pobra.

Bruges, Gantt apareixien com a ciutats netes, polides, lluents, aptes pel turisme. Havien sabut entendre que l’Europa del futur seria un parc temàtic de ciutats o no seria. Aviat s’establiria per tot el continent la norma de que els ciutadans vestissin de medieval —així, en general—, de romà, de celta o de víking, depenent la zona. Es prohibiria anar en cotxe de motor per les artèries principals, que es reconvertirien en zona de vianants, per conferir a les ciutats una rutilància i un exotisme més apte pels turistes orientals. Tan faria que es vulnerés el teixit comercial i social dels barris. El moment de l’ecologia antiecològica al servei d’un déu de ritual variable, segons qui mana, havia arribat: l’euro. Nou de nom, però més vell que l’anar a peu. Poderoso caballero es Don Dinero, deia l’insuperat Quevedo.

Lieja, la vella urbs industrial no en sabia res de tot això. Havia perdut tots els trens d’Europa. Els xiulets dels TGV li quedaven massa lluny per sentir-ne ni l’eco més ofegat. Com la meitat de Valònia, no servia ni per a muntar una fira de mostres comarcal. Els combois que arribaven i sortien de Lieja ho feien d’esma, per pura rutina, resistien els seus darrers esbufecs elèctrics a cop de subvenció. I enmig de tot això, per donar un toc macabre, surrealista, final al panorama, el perspicaç ajuntament havia encarregat una estació faraònica a l’arquitecte valencià Calatrava. Deu anys més tard tot continuava pengim-penjam. No hi havia manera d’acabar l’obra. El costellam gegantesc d’un diplodocus agonitzant s’alçava incomplet, a recer de l’estació vella. Els mateixos locals ens ho preníem a broma. Dèiem que Lieja, competiria amb Barcelona, per fi, en alguna cosa: l’acabament d’aquell mausoleu de la ferralla locomotora trigaria tant a venir com el de la Sagrada Família. Al final tampoc va ser així. Vam guanyar nosaltres i els acudits es van fondre. Però tampoc del tot. Quatre anys més tard, la inauguració de l’estació esgarraparia el seu moment de glòria als telenotícies i diaris del món: durant un minut, en breus de premsa de deu línies...


La ciutat on jo compartia la vida —a temps pactat—, amb la meva cinquena parella, semblava caure a trossos amb només una empenteta, una bufada de no res. Igual que el meu ànim. Tan jo com Lieja vivíem per instint. Anaven tirant, malgrat l’hecatombe. Ho fèiem perquè sí. O sense saber ni el per què. No hi ha cap ciutat que es tiri una bomba atòmica a sí mateixa. Però sí les que acceleren la seva caiguda, deixant entrar les rates, mal menjant, mal bevent, oblidant practicar exercici i abandonant-se a la decadència. I Lieja ho feia. I amania la funció amb una barreja de flaires de gofra i de shawarma.
Tot havia anat massa de pressa. El món havia canviat excessivament davant els meus ulls, i no a la manera de les pel·lícules de ciència ficció que havia vist de nen i que tant m’agradaven. Els cotxes no volaven. La gent no anava vestida de plata. La disposició dels carrers i les ciutats se m’afigurava decebedorament antiga, anodina, el mateix de sempre. En canvi, la gent s’havia tornat més freda. Els nens tenien un cinisme que abans no s’adquiria sinó amb trenta anys d’aprendre que res no val res. El món creia que s’entenia a sí mateix a través d’una pantalleta personal. Els valors s’havien trastocat i el desordre total s’havia establert. El desordre estava ben vist. Mentre Miquel Àngel inspirava avorriment i rebufs al serrell, omplir els murs de la vella arquitectura de tags i graffittis no podia ser més cool. Escopir als vells, atonyinar innocents i menysprear l’art del passat donava mèrits.

Jo vivia en una caseta del carrer de la Belle Jardinière, a la riba esquerra del Mosa —el riu que talla la ciutat en dos com el cec d’una aspirina— no massa lluny del cementiri mig abandonat d’Angleur-Sarts. Casa meva no exhibia cap mena d’individualitat —totes les de la zona semblaven si fa no fa la mateixa, estampada a banda i banda dels carrers, amb tampó— i jo no m’esforçava per camuflar aquesta realitat amb pretensions estètiques idiotes, per ser diferent. Tenia molt clara la meva condició de veí normal, tan fracassat com tota la resta de gent del barri, i volia assumir-ho amb dignitat, sense disfresses de mal gust. Una meitat del meu món s’havia ensorrat del tot, no havia servit de res, i l’altre s’arrossegava com un zombi. De casa estant podia veure la vastíssima àrea plena de fàbriques mig abandonades, que queien a trossos. Els dies d’humitat densa, les cortines de casa filtraven l’olor de rovell de les velles màquines, que arribava fins a casa endut per la brisa, així com el colador d’una cafetera italiana fa amb el marro. Tota la industria havia fugit als països de l’est o a la Xina. Tota menys la d’armament: hi ha coses que cal fer a casa. Sempre! Del que havia estat una de les ciutats més contaminades d’Europa, un dels vèrtex del triangle industrial del cor del continent, aquell pubis que acaronava Alemanya i Holanda, ja no en quedava res més que un enorme magatzem de deixalles oxidades. Lieja, la gegantina locomotora de la metal·lúrgia, un dels puntals de l’Europa de les màquines i els obrers, travessava el 2006 com un fantasma mantingut pel govern, una rèmora a remolc dels esforços dels guanys de l’ara pròspera Flandes. Les xemeneies feia poc desafiaven l’atmosfera amb els seus fums irrespirables, amb una fatxenderia insultant. Ara, que fins i tot acollien nius d’ocellets, feien pena. Encara penso que qualsevol dia algú els trobarà algun valor artístic, decoratiu o comercial a aquella ruïna de naus. Un dissenyador importat de Berlin o de Tokio —de Barcelona no, que a aquests ja se’ls ha passat l’arròs, també— proposarà transformar-lo en un centre cultural o una sala per a concerts de rock alternatiu. D’altres més espavilats potser en faran un centre d’atraccions batejat com a Industrial Park per a famílies que s’afartaran de menjar escombraries, mentre volaran a velocitat de vertigen muntats dalt de muntanyes russes fantàstiques, de pènduls enormes en forma de martell, sense adonar-se que a cada gronxament s’enduran pel davant milers d’espectres de generacions senceres d’obrers que s’hi van deixar la pell, en jornades de 14 i 16 hores, per a no res.
Ho sento, em costa molt de veure-hi la part positiva, còmica, a com pintaven les coses llavors. No estic per massa hòsties. De cos em sentia jove, això sí. Però feia cinc anys que m’havien jubilat amb antelació de l’empresa on treballava. A partir d’aleshores, l’estat em pagaria el sou íntegre. Havia passat de productor a paràsit. Però no estava sol. Aquest estatus m’ajudava, com a mínim, a passar desapercebut entre la resta de la població, majoritàriament aturada, jubilada i improductiva.
Mentre passejava el gos de la novia —encara tenia por als gossos, però era un cavaller— pels carrers dels meu barri, m’esforçava en mirar el cel o el terra. L’entremig em trencava el cor. Passava de pressa per davant aquell bar tronat, amb pòsters del Johnny Halliday a les parets, per on carranquejaven la seva ombra un grapat de desvagats amb subsidi, borratxos de cervesa dolenta. Aquells individus, que duien uns bigotis a la Nietzsche, com si haguessin sortit d’un versió patètica del poblat d’Astèrix, em mataven. Si m’acostava al centre històric la cosa no millorava.


L’Anne m’esperava al cafè, com sempre, amb fam de miting. Aquella dona deu anys més jove que jo, no estava jubilada. Feia de mestra. Tot i que més aviat grassoneta, no arribava a merèixer el títol de biromba. No era gaire alta tampoc. Tenia un rostre agradable, infantil, i uns ulls vivíssims que encara ressaltaven més rere les ulleres tan grosses que duia, estil anys setanta. La cabellera negra i enrinxolada li queia amb espontaneïtat per damunt la camisa virolada. A poques més dones que a ella els quedaria bé la roba tipus africà, amb la coloraina tan llampant, que sempre portava. Després d’una bon enfilat de relacions fluctuants, l’aposta per l’Anne era de tipus parcial. No vivíem junts. Amb ella es produïa una alta novetat important: era la primera xicota flamenca que tenia. Flamenca i secessionista, a més. A mi ja m’estava bé. Si haig de dir la veritat, Bèlgica m’importava un rave, ja. El que em feia pena era la deixadesa, quasi pornogràfica, de Lieja i de Brussel·les. Això no ho podia evitar, em continuava fent mal. I encara me’n fa.
—La situació actual és perfecte. Les coses no podien anar millor per obtenir la independència d’una vegada.
—Ah, sí?
—Ni les millors intencions per quedar bé poden dissimular l’evidència de la última revolució que queda per fer Europa. La fórmula actual del continent està esgotada. Si els estats i fronteres artificials de l’Est es van desfer, les ficcions que patim a l’Oest, també ho faran. L’absurd que es viu a Brussel·les acabarà aviat. I quan això passi, aquestes enormes presons en que s’han convertit Espanya, França, Gran Bretanya, Itàlia i companyia cauran per sí soles, de podrides. Després veurem com s’alliberaran els seus presoners, les seves Occitànies, Catalunyes i Escòcies, així com ha passat a l’altra banda del mur, amb les Liutanies, Letònies i Estònies, ara països pròspers i feliços...
—Si, feliços com el Congo...
El destí sempre s’ho havia fet venir bé perquè totes les dones de la meva vida m’escalfessin el cap. Era un atractiu natural que tenia, una mena de do de naixement, que ja ma mare va aprofitar. A aquestes alçades de la biografia, però, mirava d’agafar-m’ho amb esportivitat.
—No te’n fotis. El que passa a l’Àfrica no té res a veure amb el que passa aquí. No cal que te’n parli dels abusos que han comés els occidentals allà. Ara, amb les fronteres fetes amb tiralínies que els han quedat, què vols que facin? És molt fàcil acusar-los de salvatges, de que no se saben governar civilitzadament. Com si els europeus no haguessin donat prou mostres de salvatgisme, al llarg de la seva història, entre ells mateixos i tot!
—Tens raó, només cal donar un tomb per qualsevol ciutat europea i veuràs que el que costa més de trobar són blancs, ara...
—M’acabes de matar de riure... Tant és. Un cop caigui l’Europa actual, s’haurà d’erigir el parlament dels pobles lliures d’Europa. El de Brussel·les està a punt de fer un pet.
—Digues on tens la bomba, que ja la hi poso jo mateix. Ja saps que per amor jo faig el que calgui...

—Passes de tot. Tot se te’n dóna.
—I què vols? Estic cansat. No crec en res. No espero res de res ni de ningú. A la meva edat tots ens tornem de fusta...
—No m’estimes...
—T’estimo, és clar. No vull estar sol i em fa por la soledat, aquesta és la veritat. Però no ho dic tan en broma, allò. Si em donessis una bomba i em diguessis: “posa-la al Parlament Europeu, a la seu de qualsevol partit belga, al Vaticà, a la Unesco...” jo la hi posaria ara mateix. Matar una colla de paràsits d’un tipus o d’un altre... on és la diferència? A més, jo ja n’he matat una de persona, un innocent, un nen...
L’Anne es va quedar clavada a la cadira. Les ulleres, una mica més i li cauen a la tassa de té.

(Continua...)