Aquella dona...

Jo no tinc prou cultura política per entendre que vol dir federalisme. Com que el 99% dels espanyols tampoc la tenen —entre ells un bon munt de polítics professionals— no veig la raó per la qual caldria aplicar aquest sistema a l’estat espanyol.

Els espanyols es divideixen —la divisió és grollera, perquè hi ha no només matisos, sinó fins i tot algú que ens entén! Us ho juro, n’he conegut algun!— entre els que es declaren absolutament indiferents amb el que passi amb el futur del seu país i els emparanoïats per la seva divisió. Als primers, el federalisme se’ls en donaria tant com si Espanya, de sobte, esdevinguès una província de Madagascar. No sé si em sembla bé que es desentenguin tant de tot amb allò que se suposa els hauria d'importar, però com a mínim, mentre es dediquen a l'hedonisme més frívol, no gasten energies en voler-nos cap mal. Pels segons, en canvi, el federalisme representa una mena de pecat mortal contra la “Sacrosanta Unidad”. Si s'apliqués aquell sistema actuarien com si Catalunya fos una “bella región con sus províncias”, tal com ho fan ja a hores d'ara.

Hi ha algun cínic que ens aconsella viatjar per treure’ns segons quines idees del cap. A mi, ai! com més viatjo —poc, val a dir, però em relaciono amb molt estranger indesitjable via Internet— i conec gent de tot arreu, més clar veig que l’únic camí per al meu país és la independència. Sense independència no ets res. I si no ets res ets invisible, un altre. Quan surt el tema, sempre pregunto als meus amics madrilenys si els faria gaire gràcia que cada vegada que sortissin a l’estranger i proclamessin que són de Madrid se'ls respongués:

—¿Madrid? ¡Oh, muy bonito!... Pamtumaca, castellers, barretinas, sardanas, tots som pops, tots som pops, sexe xuxes d’un xuxat menxen fexe d’un penxat...

Automàticament, em capten.

No existeix desgràcia més gran per a un català amb un mínim de consciència cultural que travar amistat amb gent que fins fa poc tenia un país i una cultura ridiculitzada per un “estat-imperi” i comprovar que ara no poden estar millor. Personalment, jo, entre d’altres, tinc una amiga lituana que resulta d’un higiènic que fa por... cosa que no puc dir de l'enveja que em fa venir, la indivídua!

Aleshores, quan això passa, la sensació que aquí estem fent el préssec et fan venir ganes de començar a bufetejar als catalans zombis, a veure si es desvetllen de l’estat d’hipnotisme que els segresta el cervell. Però, és clar, pobrets, a totes les distròfies culturals que pateixen —patim— se’ls ha de sumar el fet que portem dècades ensinistrats en aprendre a entretenir-nos en la llengua imposada —per una altra banda fermosíssima: ella no en té cap culpa, no confonguem—, en jugar lligues espanyoles que els ha gravat a les meninges el mapa de la Pell de Brau molt més del que estan disposats a acceptar. Amb tots els respectes per a aquest equip que segur ha d’estar format per bellíssimes persones... què coi ens hauria d’importar a nosaltres el que faci el Valladolid club de futbol? Per què de fet, què en sabem del que fan els nostres germans de Perpinyà amb el seu equip de rugby? I entre d'altres coses, com es juga al rugby?

Les fronteres artificials imposades des de dalt i aplaudides amb entusiasme per tots els botiflers interiors, encantats amb el benefici que se’n pot treure —ja se sap que la traïció, el vendre’s al fort sempre dóna guanys ràpids— han realitzat la seva feina molt millor del que estan disposats a acceptar alguns...

Ens trobem en la mateixa situació de la dona maltractada psicològicament, que viu amb un marit famós, conegudíssim, que tots els periodistes volen entrevistar. Ella és tan sols la “dona de”. Tant de temps de convivència ha normalitzat l'anormalitat que comporta que ella hagi de llegir els llibres, escoltar la música i mirar el mateix canal de televisió que ell. Moltes d’aquestes coses, acostumada a empassar-se les per obligació, han acabat agradant-li. A força de compartir tants moments —fins i tot algun de bo, enmig del malson— ha estat abduïda per la personalitat del marit.

Ella també l’haurà influït en alguna cosa, potser. Però ell sobresurt com el fort, el guai, el reconegut per tothom. Fins i tot els seus defectes semblen encantadors als ulls del món. Ella, però, conserva la seva personalitat, secretament. Davant la brutalitat del seu company, ha anat guardant en un calaix amagat els seus poemes, les seves velles cançons, escrites en silenci, en una llengua diferent, la seva, aquella que el dia que aconsegueix presentar al món amb un nivell de dignitat mínima serà acusada pel fort marit d”imposar-la”, amb el típic cinisme que exhibeixen aquells que tenen la paella pel mànec, el dit al gallet de l’arma que sempre apunta al teu cap.

A força de sentir com ell li ridiculitza tot el que fa:

—A on vols anar tu sola? Què no ho veus que només amb mi estaràs protegida?... Mira el camí que hem recorregut junts gràcies a la meva empenta i el molt que te n’has beneficiat!”...—

s'acaba creient que no val res.

Costarà acceptar que ell en part té raó. Que ella no només no haurà pogut esdevenir la gran —o insignificant, però ELLA— estrella per si sola, reconeguda pel que és, potser amb una potència fins i tot superior a la d’ell, sinó que s’haurà tornat força perversa. A força d’aguantar retrets, ridiculitzacions i només existir per a representar-lo a ell, ha anat acumulant odi dins el seu pap silenciós. Comet, aquí i allà, petites venjances, sovint salpebrades de misèria. Comet, en definitiva, els errors dels febles. Mentrestant, ell va aprofitant tots els moments en que van maldades per per reclamar-li solidaritat. Primer la insulta i després li retreu la insolidaritat! Però que hi troba aquesta dona de viure amb aquest element tan embrutit i prepotent? Ella, com no, l’odia, perquè està cansada. Però també ho està d’odiar, d'odiar el seu marit. Ara, després de tants anys de menyspreu, se sent incapaç de trobar-li res de bo, tampoc. El divorci s’imposa. Però és clar, ell, que no arriba a l’alçada d’altres marits, com Canadà o Dinamarca, per exemple, per posar el cas de dos esposos al quals no els fa cap gràcia que la seva dona es vulgui separar, però que no entendrien una relació de prepotència i “estás conmigo por cojones y por que lo digo yo” com a únic al·licient a oferir.

—A on aniràs tu sola?— li repeteix ell, una vegada i una altra.

I ella, en sentir això, amb el cor acovardit per la inseguretat, se sent —a sobre!— culpable. Potser que s’escolti la part interior que li diu:

—Cal continuar treballant pel projecte comú. No has de trencar la relació. Un plat només té sentit quan roman sencer: si els trossos se’n van per la seva banda, no faran dos plats més petits, serà el desastre...

Però potser que guanyi la que li xiuxiueja:

—Això nostre s’ha acabat. Aquesta relació s'ha podrit i continuar-la només us fa mal als dos, sobretot a tu, que cada vegada t’assembles més a un cadàver en vida, una ombra del teu marit, una imitació ridícula que ni tu et creus. Separa't. Allunya't una temporada. Ho passaràs malament perquè no tens gaires amics fora de casa i els pocs que et queden te’ls ha fabricat ell. Passaràs gana i els mals averanys que ell t’havia predit es presentaran en part, i s’allargaran molt més del que podries haver imaginat. Però valdrà la pena perquè, amb el temps, no només tu obtindràs el teu espai, sinó que, al fons del corredor, tant tu com ell us començareu a mirar de nou amb interès i tendresa. Mica a mica, ell s’adonarà que, caram, déu n’hi do tot el que et guardaves a dins, i que el món t’ho valora. Tu veuràs que ell, al capdavall, no era el monstre que, per dormir cada dia al mateix llit, pensaves. Totes allò pel se’l reconeixia i aplaudia al món i que, en només sentir esmentar, et feien venir ganes de vomitar, t’adonaràs que valia la pena escoltar, ni que fos una vegada. I, poc a poc, això serà el millor per a tots dos. Tu arribaràs a assolir el seu grau de llibertat. Igual. Podràs fer i desfer, compartir o no, tot el que vulgueu, de mutu acord, així com tambè ho faràs amb qui et convingui, amb el país que convingui...

Em fa patir cada cop que fem el ridícul, cada cop que ens fan passar per l’adreçador, cada cop que ens silencien, ens divideixen. Em posa especialment trist veure que què poc entenen tot el que ens fan, que mai ens han demanat perdó per res del que ens han fet. Als esclaus se'ls ha demanat perdó. Se'ls ha demanat perdó als jueus. Hi ha mala consciència envers les dones per l'explotació que han patit. Amb tot, encara estic esperant que se m'acosti un espanyol amb mala consciència. Ja he dit altres cops el que li diria: que es deixés de cerimònies i que anèssim a prendre un gelat, a gust, que per mi no hi ha problemes. No m'agrada que la gent s'hagi d'arrossegar amb males consciències històriques per les atrocitats que han comés els seus avantpassats. Ara, una cosa és això, i l'altra l'enorme barra actual. Quan aquesta barra provè de germans nostres, que se suposa que haurien d'estar a la mateixa barca, lluitant pel mateix, el meu cervell simplement es colapsa, no pot processar aquestes dades encriptades.

Ha arribat un moment que no podem restar de braços creuats. L’atac és massa fort. Cal, per sobre de tot, no posar-nos nerviosos —cosa molt difícil— i no ser tan ximples de cometre errors similars dels qui tan critiquem. Som una tribu, així és. Això, però, no suposa cap motiu de vergonya. La vergonya vindria, si de cas, de ser una mala tribu.

Moltes de les coses que dic aquí no són noves. L'original el vaig publicar a la pàgina de la pacient Criticartt ja fa molt de temps. Per desgràcia, el text no té la obsolència entre els seus defectes... Per desgràcia.