Superavit d'activitats a Sitges i a Vilafranca del Penedés!

Moltes activitats aquests dies a Sitges: la Festa de la Poesia , el Concurs Josep Mirabent i Magrans de Cant i Música de Cambra, la Timbalada Sitges 2010, l'inici del Cicle de Sardanes d'Estiu, (cliqueu damunt els enllaços i mireu si sou a temps de veure encara alguna cosa). Tot això sense comptar amb la festassa de les Cases Noves, a Can Dasens, la inauguració de més d'una exposició (la dels retrats de Dones del pintor Fradogo a l'Edifici Miramar, per exemple). A més, per postres, hi ha l'obra de teatre que representarem avui mateix a la nit, la de 4 peces de teatre breu de 4 autors sitgetans, de la qual podeu sentir l'entrevista que ens van fer a Ràdio Maricel en la qual vàrem participar en Xavier Miret, promotor de la idea i actor, en Josep Milan, director de la obra i actor, la Cèlia Sànchez-Mústich, autora, i jo mateix, autor, actor i compositor de les musiquetes que sonaran de fons.

I segur que em deixo alguna cosa! Un bon raig de concerts de música clàssica, de ritmes percussius salvages pels carrers, poesia amb actuacions musicals de gent com la Marina Rossell, shows de l'increible mentalista Ramon Fauria, música popular... De tot!

Hi ha caps de setmana que hom pateix perquè a aquest poble no li agafi un treball per no poder pair un amuntegament de batzegades culturals i lúdiques d'aquesta magnitud. Però ho fa! A tot arreu on vagis tot és ple com un ou. D'acord que els actes poètics són gratuïts, per parlar del que vaig mirar de seguir ahir (la batucada salvatge la segueixes encara que no vulguis, perquè et bombardeja enmig del carrer amb els seus ritmes hipnòtics). Però la gentada que hi havia anit per veure com uns poetes recitaven les seves dèries de paper donava una imatge força insòlita i distorsionada pel que fa a l'interés real que té la nostra societat per la poesia. Hi havia tal atapeïment de carn humana delerosa de rebre la seva dosi de metàfores que hom sospitava sinó s'havia equivocat i feia cua per anar a un concert de la Lady Gaga.

Entre els assajos per l'obra i un munt de coses més, no he pogut informar adequàdament abans que es produïssin molts d'aquests actes, especialment la Festa de la Poesia que just avui acaba a Sitges. Per diverses circumstàncies només vaig poder anar a l'actuació del mentalista Ramon Fauria (un paio increible!) al Palau del Rei Moro i a la lectura de poesies de la nit. M'hauria agradat encoratjar als valents Cèlia Sànchez-Mústich i al Joan Duran i Ferrer, i haver-los recolzat un pèl més des d'aquest blog. Miraré de fer, quan tingui temps, l'homenatge que es mereixen.

El divendres per la nit, però, com si no en tingués prou, vaig fer el salt al meu poble i me'n vaig anar a Vilafranca del Penedés. Els que em coneixen saben que m'estimo aquesta vila. Quan el meu cos necessita un bany de normalitat, m'escapo i me'n vaig cap aquí, i torno renovat. Convidat per la magnífica poeta i prosista vilanovina Galionar, vam anar a veure un espectacle que pagava, però, la pena: El recital Veus Paral·leles de poetes occitans i catalans. No m'en podia escapar. Totes les poesies occitanes eren traduïdes al català i les catalanes a l'occità pel meu "profe" en Manel Zabala qui, com no, estava allà, amb la seva càmera filmant tot l'acte. Crec que li vaig fer una bonica sorpresa. Entre la oportunitat de poder practicar el meu titubejant occità amb aquells poetassos, el lloc bellíssim (el claustre romànic de Sant Francesc), el sopar agradable i la conversa oberta i relaxada amb Galionar, estic obligat a dir que aqulla nit va ser esplèndida, gairebé perfecta.

A Vilafranca, però, vaig descobrir que aquella bona gent també estan que peten. D'entrada, em vaig equivocar de local. Arribava amb el temps just i vaig preguntar a uns locals, quan ja era a prop i m'estava començant a fer un embolic, on era exactament el claustre de Sant Francesc. Seguint les seves indicacions em vaig ubicar com a últim d'una llarga cua que sortia al carrer. Vam entrar dins una bonica esglèsia antiga, després de pagar 5€ de no res. Allò no era un claustre. Miro els follets informatius i veig que hi ha música, cant coral i unes poesies en un bell castellà medieval. Allò no era, tampoc, el recital de poesia. M'alço. Vaig a l'entrada. Pregunto a l'amable noia que em va vendre l'entrada que on es fa el recital de poesia occitana i em diu, amb el riure que se li escapava per sota el nas, que just dues cases més avall. Em va tornar els diners sense cap problema i ja em veieu corrent com un esperitat cap al, llavors sí, claustre en qüestió. I allà, sí, estava la Galionar guardant-me lloc, el Manel, els poetes occitans, amb una de ses illes, un de la franja i una de l'Ebre per a fer un mix d'aquells.

Ja faré, si puc, una crònica de com va anar aquell espectacle tan delicat. El que volia comentar és que no només a Sitges passen coses, que de vegades acabem tenint aquesta sensació de melic del món. Gairebé porta per porta, els vilafranquins podien babejar amb dos espectacles de primera. Però no només això. A fora, entre el Museu del vi i la biblioteca Torres i Bages i havia un escenari colossal on hi havia un concert de jazz a tot drap, seguit per una multitud de gent, per entre la qual amb prou feines s'hi podia passar. A més, a la carretera, a tocar la Rambla, hi havia una fira del vi, en la qual tot déu agafava unes mones notòries. Per tot arreu hi havia gent alegre, amb l'esperit elevat, ja fos per les diverses músiques i les paraules lligades en ratlles curtes o per l'altre esperit, aquell que envermelleix les galtes i les narius.

I de moment, això és tot. Havia de dir alguna cosa sobre tot el que passa. I el que passa, a ras de terra, és que en aquest país a cada poble se n'organitza alguna de grossa. Almenys és la sensació que tinc després d'aquesta esgarrapada vilafranquina i l'immersió sitgetana nostra de cada dia, amén. Després de tanta amargor política, au, va, una mica d'alegria, disbauxa i bon rotllo entre locals i visitants. Rebem els espanyols que visiten aquests dies amb els braços oberts. Tots ells venen amb el cor obert i ganes de compartir la poesia catalana i occitana i omplir-se de cultura. És per això que han vingut. O no era aquest el motiu? Au, va, tinguem la festa en pau, tanquem els ulls i imaginem que existeix un món ideal on aquestes coses puguin succeir...