Brigita Miremont, nascuda el 1947 a Temniac, a prop de Sarlat, al sud del Perigord, és una poeta occitana que ha sentit parlar, des de la seva infantesa, una llengua d'òc que s'inspira a la vegada en el llemosí i el llenguadocià (dos dels principals dialectes occitans). El seu primer recull de poemes Mel o citron (Mel o llimona), editat el 2003, va obtenir el segon premi als jocs florals septenals del 2007. Endacòm mai (En algun lloc més), (llibre al qual pertany la poesia que avui comparteixo amb vosaltres), és el seu segon recull, que ha obtingut la medalla de plata de Florian als jocs florals de Sceaux el 2009.
Aquí teniu una poesia que forma part d'aquest últim llibre. Al final hi trobareu la traducció que he fet al català. On diu se'n riu, podira dir perfectament se'n fot, que potser tindria més força. Però m'he acabat decantant pel més subtil i senzill se'n riu, per la seva semblança a l'original. I en poesia, com menys canviem els sons originals crec que millor. El català i l'occità són dues llengües que permeten una fidelitat màgica en les traduccions. Quelcom de miraculós es produeix quan passes de l'una a l'altre, una cosa que no trobo que passi amb altres llengües. Potser sóc jo...
En fi, no ens allarguem més. Anem-hi:
Calorassa
Un rebulh de nivols es passat,
Mas non es demorat.
A la raja del solelh, la terra creda
Patís, prega e espèra la pluèja.
Lo qu'espèra languís mas l'esperat se'n ritz.
Lo temps s'encabana, mas lèu,
Se tòrna, ailàs al bèl.
Se'n vira un pauc del blat que creba,
Deus escargòls al sang virat,
E deus grapals tots carcinats.
Lo qu'espèra languís, mas l'esperat se'n ritz.
Albres e flors assedats,
se desvestisson pel prat.
Pas un pial d'aire,
Plèu mas de brasas.
Los limaçons se desespèran.
Lo qu'espèra languís, mas l'esperat se'n ritz.
Un rebulh de nivols es passat,
Mas non es demorat.
A la raja del solelh, la terra creda
Patís, prega e espèra la pluèja.
Lo qu'espèra languís mas l'esperat se'n ritz.
Lo temps s'encabana, mas lèu,
Se tòrna, ailàs al bèl.
Se'n vira un pauc del blat que creba,
Deus escargòls al sang virat,
E deus grapals tots carcinats.
Lo qu'espèra languís, mas l'esperat se'n ritz.
Albres e flors assedats,
se desvestisson pel prat.
Pas un pial d'aire,
Plèu mas de brasas.
Los limaçons se desespèran.
Lo qu'espèra languís, mas l'esperat se'n ritz.
Brigita Miremont
Calorada
Un remolí de núvols ha passat,
Però no s'ha aturat.
Al raig del sol, la terra crida
Pateix, prega i espera l'aiguat.
El que espera s'enyora, però l'esperat se'n riu.
El temps s'encapota, però aviat,
es torna, ai! ben clar.
Se'n burla del blat que peta
Dels cargols amb sang bullida
I dels gripaus tot calcinats.
El que espera s'enyora, però l'esperat se'n riu.
Arbres i flors assedegats
Es despullen pel prat.
Ni un pèl d'aire,
Plou però tot de brases.
Els llimacs es desesperen.
El que espera s'enyora, però l'esperat se'n riu.
Un remolí de núvols ha passat,
Però no s'ha aturat.
Al raig del sol, la terra crida
Pateix, prega i espera l'aiguat.
El que espera s'enyora, però l'esperat se'n riu.
El temps s'encapota, però aviat,
es torna, ai! ben clar.
Se'n burla del blat que peta
Dels cargols amb sang bullida
I dels gripaus tot calcinats.
El que espera s'enyora, però l'esperat se'n riu.
Arbres i flors assedegats
Es despullen pel prat.
Ni un pèl d'aire,
Plou però tot de brases.
Els llimacs es desesperen.
El que espera s'enyora, però l'esperat se'n riu.
I ja està. Què tal la poesia? Déu n'hi do, no? Ja és ben bé aquesta la sensació de sequera. Qualsevol sequera, eh. Quan esperem la pluja que ens renovi, que ens refresqui. Igual amb l'amor. Mentre no ens arriba ni una gota del nostre estimat ens anem pansint, assecant. Els animalons i les plantes que viuen dins nostre emmalalteixen i van morint, un a un. Fins i tot les roques i els minerals s'oxiden, perden luentor, i al final el paisatge esdevé un desert molt trist, ple de melangia. És tot un cúmul de sensacions que sovint es produeix entre els que s'enyoren, resumida en aquesta frase brutal: Lo qu'espèra languís, mas l'esperat se'n ritz (el que espera s'enyora, però l'esperat se'n riu). De vegades, però, l'esperat també enyora i aleshores el dolor és, com a mínim, compartit. En aquests casos, qui s'enriu, qui semba que s'enfoti és el destí, l'amor que desitja ésser sadollat.
És l'amor mateix qui s'enriu, l'amor enyorat.
5 comentaris:
La coneissiái pas aquela autòra de Peiregòrd. Mercé Florenci. Et j'adore tes photos !
Duèi qu'ai lo temps, vau assajar de comprene çò qu'as escrich sul bilhet anterior, qu'aimariái de ne saupre mai sus la situacion de Catalonha (me cal crompar un diccionari catalan). T'abraci.
Patricia: Mercès plan per las tiás paraulas tan polidas! Justament divendres per la nuèch anèri a un recital de poesia occitana e catalana a Vilafranca del Penedès, près de lo mieu pòble. Los poètas occitans èran Roland Pécout, Danielle Julien, Xavi Gutiérrez e Aurélia Lassaque, e los catalans èran Isabela Ortega, Hèctor Moret e Maite Brazales. Foguèt una experiéncia indesbrembabla que visquèri amb la Montse, una bona amiga que demora ailà. En acabar lo recital poguèri parlar amb totes los poètas amb quales aguèri una convèrsa en mon pichon occitan, que foguèt per ieu fòrça esmovent. Oh, E aguèri l'oportunitat de beure una copa de cava catalan! (Una sòrta de vin de Champanha d’aicí).
La image d’uèi, mas, me cal dire qu'es pas miá. Aquelas d’Olèrdola e d'autras causas, òc. Mas aquela l’ai trobat per Internet, m’anava plan per illustrar aquel bèl poèma. Es per ara d’autor anonim, mas auriá dich de qual es.
E la situacion actuala de Catalonha amb Espanha es plan, plan, plan complicada. I a fòrça tensions a partir que lo Tribunal Constitucional Espanhòl a dictat una senténcia qu'a invalidat la resultada d’un referendum legal sus un nòu estatut d’autonomia que votèrem a Catalonha... fa quatre ans! Ara, un tribunal d'uèch o dètz personas (la mitat son neo-fascistas) val mai que l'opinion de milions de personas que votèron S'a lo nòu estatut. Lo país es al bòrd de la revòlta e a la rèsta de l’Estada Espanhòla pas s’avisan compte del perilh qu'aiçò representa. Sèm fòrça cansats los catalans d’aquela manca de democracia, la vertat...
Doncs gràcies de nou Joana, no només pel cmentari i les paraules encoratjadores, sinó per la teva sugerència. Com pots veure, Ja he substituit la paraula que deies pel "despullen" teu, cent mil vegades més lògic i addient. No sé com no ho vaig veure al seu moment!
A mi també m'afecta aquest canvi que hi ha entre les estrofes de quatre versos i la frase contundent aquella. Tot el poema té aquella mena de falsa simplicitat. Sovint hi ha molt més que el que simplement es diu. Aquest és un d'aquells casos en que el que es diu sense dir és moltíssim.
I ara, uf, me'n vaig, que tinc el dia cronometrat!
Una abraçada múltiple i bilingüe!
Una bona manera de contrarestar la sequera és escriure o comentar aquest poema. Però això no cura, només anestesia, generalment.
Pécout, l'ai vist l'an passat a l'Estivada de Rodés, un festenal occitan (cada an al mes de julhet). Coneisses aquel festenal ? Son sus FB : http://www.facebook.com/profile.php?id=100000727895471
Patricia: Lo coneissi pas aquel festival. En lo futur me cal pujar mai ailamont, amb lo mieu pichon Citroën 2cv. Vau pauc a pauc, mas arribi pertot :)
Concrètament lo senhor Pècourt foguèt fòrça simpatic amb ieu. Foguèt un grand plaser aver partejat aquel moment.
Helena, ja saps que al començament m'has deixat mig KO amb això de l'anestèsia. Potser el mot en sí ja té alguna cosa d'anestesiant. Després ja he vist que era la teva manera d'anomenar la "Casa de la misericòrdia" que diu el Margarit. En aquest sentit, és cert, tens tota la raó.
Publica un comentari a l'entrada