Bé, després d'uns dies d'emocions fortes, mirarem de posar-hi una mica de cap. Com que el meu encara no està al seu lloc, me n'aprofitaré d'un d'exterior que m'agrada molt: el del Joan Fuster. No sé si trobo gaire bell el seu aspecte extern (és una d'aquelles coses a les que t'has d'acostumar, com el gust del Fernet Branca, aquella beguda de gust indescriptible) però l'interior és envejable, de difícil superació.
Us proposo un fragment força contundent del seu clàssic Nosaltres els valencians, que forma part del darrer capítol anomenat Els problemes. El dedico amb totes el meu sincer afecte a tots aquells blaveros que ahir van celebrar la victòria de la roja més catalana, i també a tots aquells que es van quedar amb les ganes, pobrets.
Us proposo un fragment força contundent del seu clàssic Nosaltres els valencians, que forma part del darrer capítol anomenat Els problemes. El dedico amb totes el meu sincer afecte a tots aquells blaveros que ahir van celebrar la victòria de la roja més catalana, i també a tots aquells que es van quedar amb les ganes, pobrets.
Nosaltres els Valencians
III. Provincianisme i provincialisme
Mentalitat de sucursal
El País Valencià esdevé «província» molt abans que l’Administració donés aquest apel·latiu a cada una de les tres parts en què va dividir-lo en 1833. És «província», pràcticament, des de l’hora en què pren consciència de la seva condició de «perifèria». I això pot ésser datat al segle XVII. La primera meitat del XVI encara havia tingut una certa dignitat «metropolitana». València —la capital, perquè el país hi compta ben poc —és una «gran ciutat» dins la Monarquia espanyola. La castellanització cultural té només la transcendència d’una «moda», i la refracció del «centre» és ambigua i dèbil.
València té la seva cort: una cort amb una reina i tot, la vídua de Ferran el Catòlic, Germana de Foix. Després només tindrà «virreis», i la clara realitat dels problemes locals farà que els valencians comprenguin que viuen en una «dependència» política indiscutible. En el mateix XVI podien haver-se’n adonat. En el XVII, consumada l’expulsió dels moriscos, l’aristocràcia, classe dirigent del regne, comprova en la pròpia carn que ella —i «ella» havia de considerar-se encarnació del país— no era «res». Les altres classes de la societat valenciana tenien més motius per a suposar-ho, quant a llur pròpia projecció civil. A les Corts de Montsó del 1626, Felip IV venç, amb un gest melodramàtic de despotisme, la darrera resistència nobiliària. El fervor «insurgent» de la València del Barroc pertany a l’esfera del fait divers: assassinats, baralles de frares, bandolerisme, tumults piadosos, querelles de protocol entre autoritats, sacrilegis. La guerra de Successió és una primera i ben formal «rebel·lió de les províncies». I quan la pau borbònica reforça la posició del «centre» i al mateix temps deixa treballar la «perifèria», els valencians es lliuren moralment a la més completa submissió.
Si els valencians del XVII ja s’havien fet càrrec de llur condició «provincial», Felip V, en arrabassar-los els Furs «por justo derecho de conquista», els obliga a acceptar-la com un fet irreversible. En aquella època l’Estat era, en definitiva, la institució monàrquica, i la relació súbdit-rei equivalia a la més moderna de ciutadà-Estat. El monarquisme dels valencians mai no havia fet crisi: ni tan sols en el moment «republicà» de les Germanies. Ara, en el context polític que crea el Decret de Nova Planta, el sentiment de fidelitat al rei es convertirà en ressort eficaç de «provincialització». Vulnerades les trinxeres forals, derruït el sistema de defensa «privilegiada», entre súbdit i rei el camí queda lliure: el rei mana i el súbdit obeeix — això és tot. L’absolutisme del «centre» —de la Monarquia, del rei— no troba cap oposició. La realitat local conserva intacta la seva consistència: l’aferma i tot, gràcies al nou impuls econòmic. Però ha perdut tots els seus límits polítics —els que li donava el règim foral—, i se sotmet sense restriccions a l’autoritat reial. «La variedad de los tiempos y mudanza de las costumbres» ho imposaven. No solament Felip V era absolutista: ho eren els seus súbdits. I ho eren devotament.
Mai com en el XVIII els valencians no s’han esforçat tant per «integrar-se» en la proposta «nacional» que els era feta des del «centre». De la cultura a les reaccions populars, tot queda fascinat pel nou prestigi de la Monarquia. Espanya ja no és solament una idea d’erudits. Ni tan sols els erudits no faran protestes escrupoloses com en el XVII en feia Escolano, a propòsit del monopoli castellà de la significació d’Espanya. Per a tothom Espanya és la Monarquia, amb una identificació total. I sense reserves, tothom se sentirà espanyol. L’esclat del 1808 posarà en evidència la penetració del nou patriotisme. Sobre ell operarà, francament desimbolt, el clan jacobí del XIX. Les dèries unitaristes dels liberals del Vuit-cents no haurien prosperat gens —o no haurien prosperat tant— sense aquesta predisposició col·lectiva que s’havia anat congriant en el segle anterior. Tota iniciativa «localista» que es produeix en aquest ambient queda paralitzada pel prejudici consagrat. Quan, en 1820, Manuel Civera escriu la seva defensa del «valencià», s’apressa a afegir-hi: «en lo que va dit» «no pretenc oposar-me a les sàvies òrdens de la Superioritat, que mana es faça la instrucció pública en llengua castellana».
Al País Valencià, això perdura fins al principi del XX, i marca la Renaixença local amb un matís ben particular. «Qui siga més valencià, serà més espanyol», escriu Teodor Llorente. De manifestacions com aquesta, també en trobem en els homes de la Renaixença del Principat, però en el cas valencià tenen tot un altre aire, i fins i tot una intenció ben distinta.
L’Estat jacobí del Vuit-cents fou una pròtesi inadequada que la bona voluntat dels liberals espanyols va aplicar, si us plau per força, a la complexa i incandescent societat hispànica de l’època. No va servir de gaire cosa, ja ho sabem. L’oposició a l’Estat fou ferma i aïrada a les zones de la perifèria. Tot allò que hi tenia «vida», és a dir, que responia a problemes «reals», va optar per la revolta. La «insurgència» crònica de XIX és desafiant i descarada. Tanmateix, es veia forçada també a entrar en el joc general de l’Estat. Fenòmens tan «locals» com el carlisme, el republicanisme i l’anarquisme havien d’articular-se amb les concrecions de signe afí, i també «locals», que es produïen als altres països hispànics: era natural. Però també havien de fer acte de presència a Madrid. En la mesura en què no perdien del tot l’esperança d’un triomf, Madrid —el centre, l’Estat: la possibilitat d’un Estat nou— els era una meta imprescindible. D’altra banda, els partits regimentals estenien pertot llur xarxa de corresponsalies polítiques, i sempre trobaven algú, a cada lloc, que volgués assumir-les. Aquesta simbiosi política entre centre i perifèria no comportava cap risc per al centre, és clar. Però creava a la perifèria una mentalitat de «sucursal» empipadorament tossuda. A la realitat autòctona se sobreposaven noms, consignes i jerarquies que no hi responien. Era el «centre» —radiqués al Madrid oficial, al Vevey de l’exili carlí, o fins i tot a l’Alcoi anarcoide, seu de la Internacional en alguna època —el qui prenia l’«autoritat». El moviment indígena queda així mediatitzat pel «sucursalisme». Sucursalisme que, cal repetir-ho?, és un tret intrínsec de tota situació «provinciana». La condició «satèl·lit» de la província es caracteritza per això: pel fet de girar entorn d’un centre sense poder incorporar-s’hi. La província mai no serà centre, i viu moralment —mentre es manté provinciana— d’allò que el centre li envia. Un centre tan deplorable com el que sustentava l’Estat liberal no era precisament un gran negoci: ésser provincians a l’Espanya del XIX resultava un destí més aviat trist. Si un centre constituït per espadones, papagais parlamentaris i poetes desnodrits era, ja en si, un espectacle poc decorós, les seves «sucursals» provincianes encara ho havien d’ésser més.
La província se salva en tant que es rebel·la contra la seva situació de província. Des de Cabrera fins a Blasco, passant per Llorente, si res «digne» ha produït el País Valencià del Vuit-cents ha estat fet malgrat el propi «provincianisme». Cito a posta aquests tres noms justament perquè foren, cadascun d’ells en el seu ram, ben representatius de l’actitud de «sucursal»: la superaven per un cantó o altre, dissentint-ne a força de reunirse amb alguna realitat autòctona original. Però l’hàbit «sucursalista» anava penetrant en els valencians, i se’ls convertia en un mecanisme mental més. Al costat de la «insurgència», el «sucursalisme». La contradicció sembla finament engalzada, i funciona com la cosa més lògica del món. I la mentalitat de sucursal donarà el to —el baix to— de la vida valenciana dels últims temps. En l’ordre de la cultura, els seus resultats han estat depriments i, sovint, còmics; en el de la política, tèrbols i enervadors.
Complex d’inferioritat
Però un «provincià» és, per definició, un home ressentit: d’un ressentiment una mica estrany, borrós, subjecte a intermitències especials, estèril. D’entrada, el provincià ja se sent vexat d’ésser-ho. Ell és una mena de ciutadà de segona, i ho sap. Tanmateix, el seu «sucursalisme» el lliga d’una manera automàtica al centre: això li referma la situació de «dependència» a què està sotmès, la qual es colora amb tot el caràcter d’una acceptació espontània. La vexació, doncs, té una punta de remordiment. Aquest mecanisme psicològic potser no seria tan generalitzat, si entre província i centre no hi hagués, sempre en peu, una forma o altra d’antagonisme d’interessos, interessos palpablement materials en la majoria dels casos. És en la defensa dels seus que el provincià es troba desconcertat. Comprova que la solució «depèn» —com ell— del centre: voldria encara, per «sucursalisme», que fos el centre qui la hi donés. I rarament la «solució» de què el proveeixen li sembla satisfactòria. Quan dels interessos passem a un altre pla, al pla de les meres relacions anodines de ciutadà a ciutadà, el ressentiment persisteix: adopta maneres més atenuades, però persisteix. El centre representa totes les possibles magnificències del conjunt, i aquest acaparament molesta. Escolano, en escriure allò ja reportat, de «la impropiedad de hablar del vulgo castellano» «llamando a sola Castilla España y a solos los Castellanos españoles», prou enuncia el disgust provincià.
No sé si dir-ne complex d’inferioritat fóra just. Es tracta d’una sensació d’inestabilitat «nacional», que no és fàcil de guarir. El provincià és «provincià»: excèntric. Vaga pels afores de l’Estat i pels afores de la mitologia estatal. Ha intentat d’assimilar-s’hi, i ho ha aconseguit en part. Però els fets de cada dia li demostren que l’altra part d’ell segueix inassimilada: inassimilable. No li val res d’apropiar-se la llengua, la cultura, l’estil que li brinda el centre; ni l’abandó «sucursalista» no li val de res. Mentre viurà a la província i formarà en la seva so- cietat, serà un provincià. La seva reacció, en general, és l’anticentralisme: anticentralisme administratiu, és clar.
Protesta contra l’aparell burocràtic de l’Estat jacobí. És una protesta limitada, no cal dirho. Ell està infeccionat per la retòrica patriotarda de l’Estat: se’n sent «patriota». No és això el que posarà en qüestió. Si li repugna el centralisme, no és pas pel que té —o amaga— de coacció nacionalista, sinó pel seu mal funcionament com a sistema de govern. La «protesta», per tant, no la fa en nom del seu «poble»: del cos social, històricament i culturalment determinat, a què pertany; la fa en nom d’una inquietud episòdica. L’anticentralista s’excita per una fricció econòmica o per un desencant pseudo-polític: per res més. Hi ha valencians que, anticentralistes rabiosos, serien feliços amb una descentralització castellanitzant. Aquesta és la posició conseqüent del «sucursalisme». Allò seria per a ells un remei al complex d’inferioritat. La cosa és estúpida, però inevitable.
Una altra projecció del ressentiment provincià dels valencians recau sobre els altres «pobles» provincians. És un ressentiment que podem observar ben net en aquells paisans nostres que manifesten alguna fòbia contra el Principat i els seus homes. La veritat és que resulta una mica penós de definir, i no hi ha dubte que també oculta un complex d’inferioritat. Quan, en 1626, Felip IV convocà Corts als valencians, i en comptes de fer-ho en un lloc del regne, com preceptuaven els Furs, les citava a Montsó, en terra aragonesa, els nostres avantpassats van posar el crit al cel.
Mossèn Porcar profereix el seu en les pàgines secretes del dietari que escrivia, i amb aquestes paraules: «...en quant menys té lo dit senyor rei als valencians que als aragonesos i catalans, que ab los valencians se ha tractat ab grandíssima potestat absoluta». Notem que Porcar no es lamenta de l’exabrupte antiforal tant com de la diferència de tracte entre uns i altres.
La «grandíssima potestat absoluta» era deplorable, sí; però més ho era el fet que el rei no l’hagués aplicada igualment al regne d’Aragó i al Principat. O per precisar-ho amb una puntualització mi- llor: deplorable —per al valencià «provincià»— era, sobretot, el fet que Aragó i el Principat escapessin a l’arbitrarietat, i nosaltres, no. És ressentiment: no hi ha altra paraula. Ressentiment de veure que una altra «regió» similar a la nostra en la seva situació dins l’Estat, arriba a esquivar d’una manera o altra el pes del postergament. Les comparacions es fan, no pas respecte a tots els «súbdits» de l’Estat, sinó solament amb els súbdits de la nostra «espècie»: no amb els castellans, sinó solament amb els catalans estrictes, i, en tot cas, amb alguna altra comunitat perifèrica.
El valencià es veu unit als altres pobles «excèntrics» en una mateixa subordinació civil. I s’irrita en comprovar que aquests, alguna vegada, semblen burlar-la. Creu que el centre els distingeix amb consideracions «privilegiades». Els tals «privilegis» són il·lusoris: l’Estat jacobí s’estarà molt de concedir-los. En el fons no és sinó una enveja palmària de comprovar que algú altre escapa a la nostra sort —a la nostra dissort—: enveja que mai no s’adreça als castellans, els quals, per antonomàsia, són ciutadans de primera.
Ressentiment, complex d’inferioritat: suspicàcia. Res no és tan «suspicaç» com el localisme que, al seu torn, és segregat per l’actitud provinciana. El sucursalista presenta aquesta altra cara: la seva vil devoció centrípeta té el revers d’una exacerbació de l’amor propi local. Això és una reacció superficial i barata, però es dispara de seguida que, per un motiu o altre, el provincià es creu ferit en la seva «vernacularitat». Ho veiem sempre que un valencià se sent «desbordat» per qualsevol presumpta arrogància provinent de Castella o del Principat. Com més «provincià» és un valencià, més engallat i rupestre és el seu localisme. Els castellanitzats de València són, precisament, els defensors mes entusiastes de l’idioma valenciano, de la literatura valenciana, de les glorias valencianas, quan troben que algú els qualifica de «catalans», cosa que ells consideren una usurpació. Són també ells els qui salten amb la més ardida impetuositat quan un castellà denigra el dialecto o alguna altra manifestació levantina. Això no falla mai. I encara: a més d’ésser predominantment verbal, aquest localisme es limita, de fet, a les tendres insignificances del folklore, de la rivalitat esportiva i de la ponderació del paisatge familiar. És una petitesa d’horitzons bastant grotesca. Els alacantins diuen de la pròpia comarca —ni el més castellanitzat adopta el castellà per a dir-ho— que és «la millor terra del món»; el partidari del València F. C. es pegarà amb l’hincha del Real Madrid amb el mateix orgull «patriòtic» que el Palleter oposà a Napoleó; tothom posarà les mans al foc per jurar que la paella sobrepassa les més sumptuoses fantasies palatals d’un Brillat-Savarin: et sic de caeteris. El provincianisme té aquesta cua monstruosament vernacla.
D’altra banda, el «provincià» viu en un permanent estat d’estrabisme moral. Amb un ull mira al centre, amb l’altre fita les realitats immediates que l’envolten. Que mira al centre, és indiscutible: això és l’essència del seu provincianisme. Però hi ha també allò altre. Ni tan sols l’emigració material no evita que un home es desprengui de les seves arrels més primàries en la terra. La «valencianitat» d’un Azorín, d’un Gabriel Miró, es fa visible en la brunyida làmina de llurs proses. I ells són els valencians més «desprovincianitzats» —a força d’assimilació— que conec. Els que no s’assimilen del tot —que són pràcticament tots— tenen, a més d’unes arrels sentimentals vives, les arrels materials de la convivència i dels interessos. Són coses que no podem perdre de vista. I, al mateix temps, resten pendents del centre, en el qual posen totes les esperances i totes les complaences. El mimetisme madrilenyista els domina. L’ideal del bon provincià seria no diferenciar-se gens del model central. I això és el que mai no arribarà a aconseguir. El resultat és un hibridisme fatigós: un altre dels molts que pesen sobre la vida valenciana. Estràbic o híbrid: com vulgueu dir-li. Provincià.
Afortunadament, el provincianisme no sempre és tan intens com acabo de descriure’l. Hi ha una vasta gamma de provincians, i els més decidits no són pas els més abundants. Són, potser sí, els més estentoris. Els nostres màxims «provincians» es recluten en l’alta «burgesia», compten amb la nòmina completa dels residus aristocràtics, són els escriptors assimilats que desconfien de l’èxit madrileny i coven la gloriola municipal. Els he penjat l’adjectiu d’«estentoris» perquè són els «figurons» de la «vida local». Pel fet d’ésser-ho, semblen més i més importants que realment no són.
Però el provincianisme hi és: com un càncer ridícul.
El País Valencià esdevé «província» molt abans que l’Administració donés aquest apel·latiu a cada una de les tres parts en què va dividir-lo en 1833. És «província», pràcticament, des de l’hora en què pren consciència de la seva condició de «perifèria». I això pot ésser datat al segle XVII. La primera meitat del XVI encara havia tingut una certa dignitat «metropolitana». València —la capital, perquè el país hi compta ben poc —és una «gran ciutat» dins la Monarquia espanyola. La castellanització cultural té només la transcendència d’una «moda», i la refracció del «centre» és ambigua i dèbil.
València té la seva cort: una cort amb una reina i tot, la vídua de Ferran el Catòlic, Germana de Foix. Després només tindrà «virreis», i la clara realitat dels problemes locals farà que els valencians comprenguin que viuen en una «dependència» política indiscutible. En el mateix XVI podien haver-se’n adonat. En el XVII, consumada l’expulsió dels moriscos, l’aristocràcia, classe dirigent del regne, comprova en la pròpia carn que ella —i «ella» havia de considerar-se encarnació del país— no era «res». Les altres classes de la societat valenciana tenien més motius per a suposar-ho, quant a llur pròpia projecció civil. A les Corts de Montsó del 1626, Felip IV venç, amb un gest melodramàtic de despotisme, la darrera resistència nobiliària. El fervor «insurgent» de la València del Barroc pertany a l’esfera del fait divers: assassinats, baralles de frares, bandolerisme, tumults piadosos, querelles de protocol entre autoritats, sacrilegis. La guerra de Successió és una primera i ben formal «rebel·lió de les províncies». I quan la pau borbònica reforça la posició del «centre» i al mateix temps deixa treballar la «perifèria», els valencians es lliuren moralment a la més completa submissió.
Si els valencians del XVII ja s’havien fet càrrec de llur condició «provincial», Felip V, en arrabassar-los els Furs «por justo derecho de conquista», els obliga a acceptar-la com un fet irreversible. En aquella època l’Estat era, en definitiva, la institució monàrquica, i la relació súbdit-rei equivalia a la més moderna de ciutadà-Estat. El monarquisme dels valencians mai no havia fet crisi: ni tan sols en el moment «republicà» de les Germanies. Ara, en el context polític que crea el Decret de Nova Planta, el sentiment de fidelitat al rei es convertirà en ressort eficaç de «provincialització». Vulnerades les trinxeres forals, derruït el sistema de defensa «privilegiada», entre súbdit i rei el camí queda lliure: el rei mana i el súbdit obeeix — això és tot. L’absolutisme del «centre» —de la Monarquia, del rei— no troba cap oposició. La realitat local conserva intacta la seva consistència: l’aferma i tot, gràcies al nou impuls econòmic. Però ha perdut tots els seus límits polítics —els que li donava el règim foral—, i se sotmet sense restriccions a l’autoritat reial. «La variedad de los tiempos y mudanza de las costumbres» ho imposaven. No solament Felip V era absolutista: ho eren els seus súbdits. I ho eren devotament.
Mai com en el XVIII els valencians no s’han esforçat tant per «integrar-se» en la proposta «nacional» que els era feta des del «centre». De la cultura a les reaccions populars, tot queda fascinat pel nou prestigi de la Monarquia. Espanya ja no és solament una idea d’erudits. Ni tan sols els erudits no faran protestes escrupoloses com en el XVII en feia Escolano, a propòsit del monopoli castellà de la significació d’Espanya. Per a tothom Espanya és la Monarquia, amb una identificació total. I sense reserves, tothom se sentirà espanyol. L’esclat del 1808 posarà en evidència la penetració del nou patriotisme. Sobre ell operarà, francament desimbolt, el clan jacobí del XIX. Les dèries unitaristes dels liberals del Vuit-cents no haurien prosperat gens —o no haurien prosperat tant— sense aquesta predisposició col·lectiva que s’havia anat congriant en el segle anterior. Tota iniciativa «localista» que es produeix en aquest ambient queda paralitzada pel prejudici consagrat. Quan, en 1820, Manuel Civera escriu la seva defensa del «valencià», s’apressa a afegir-hi: «en lo que va dit» «no pretenc oposar-me a les sàvies òrdens de la Superioritat, que mana es faça la instrucció pública en llengua castellana».
Al País Valencià, això perdura fins al principi del XX, i marca la Renaixença local amb un matís ben particular. «Qui siga més valencià, serà més espanyol», escriu Teodor Llorente. De manifestacions com aquesta, també en trobem en els homes de la Renaixença del Principat, però en el cas valencià tenen tot un altre aire, i fins i tot una intenció ben distinta.
L’Estat jacobí del Vuit-cents fou una pròtesi inadequada que la bona voluntat dels liberals espanyols va aplicar, si us plau per força, a la complexa i incandescent societat hispànica de l’època. No va servir de gaire cosa, ja ho sabem. L’oposició a l’Estat fou ferma i aïrada a les zones de la perifèria. Tot allò que hi tenia «vida», és a dir, que responia a problemes «reals», va optar per la revolta. La «insurgència» crònica de XIX és desafiant i descarada. Tanmateix, es veia forçada també a entrar en el joc general de l’Estat. Fenòmens tan «locals» com el carlisme, el republicanisme i l’anarquisme havien d’articular-se amb les concrecions de signe afí, i també «locals», que es produïen als altres països hispànics: era natural. Però també havien de fer acte de presència a Madrid. En la mesura en què no perdien del tot l’esperança d’un triomf, Madrid —el centre, l’Estat: la possibilitat d’un Estat nou— els era una meta imprescindible. D’altra banda, els partits regimentals estenien pertot llur xarxa de corresponsalies polítiques, i sempre trobaven algú, a cada lloc, que volgués assumir-les. Aquesta simbiosi política entre centre i perifèria no comportava cap risc per al centre, és clar. Però creava a la perifèria una mentalitat de «sucursal» empipadorament tossuda. A la realitat autòctona se sobreposaven noms, consignes i jerarquies que no hi responien. Era el «centre» —radiqués al Madrid oficial, al Vevey de l’exili carlí, o fins i tot a l’Alcoi anarcoide, seu de la Internacional en alguna època —el qui prenia l’«autoritat». El moviment indígena queda així mediatitzat pel «sucursalisme». Sucursalisme que, cal repetir-ho?, és un tret intrínsec de tota situació «provinciana». La condició «satèl·lit» de la província es caracteritza per això: pel fet de girar entorn d’un centre sense poder incorporar-s’hi. La província mai no serà centre, i viu moralment —mentre es manté provinciana— d’allò que el centre li envia. Un centre tan deplorable com el que sustentava l’Estat liberal no era precisament un gran negoci: ésser provincians a l’Espanya del XIX resultava un destí més aviat trist. Si un centre constituït per espadones, papagais parlamentaris i poetes desnodrits era, ja en si, un espectacle poc decorós, les seves «sucursals» provincianes encara ho havien d’ésser més.
La província se salva en tant que es rebel·la contra la seva situació de província. Des de Cabrera fins a Blasco, passant per Llorente, si res «digne» ha produït el País Valencià del Vuit-cents ha estat fet malgrat el propi «provincianisme». Cito a posta aquests tres noms justament perquè foren, cadascun d’ells en el seu ram, ben representatius de l’actitud de «sucursal»: la superaven per un cantó o altre, dissentint-ne a força de reunirse amb alguna realitat autòctona original. Però l’hàbit «sucursalista» anava penetrant en els valencians, i se’ls convertia en un mecanisme mental més. Al costat de la «insurgència», el «sucursalisme». La contradicció sembla finament engalzada, i funciona com la cosa més lògica del món. I la mentalitat de sucursal donarà el to —el baix to— de la vida valenciana dels últims temps. En l’ordre de la cultura, els seus resultats han estat depriments i, sovint, còmics; en el de la política, tèrbols i enervadors.
Complex d’inferioritat
Però un «provincià» és, per definició, un home ressentit: d’un ressentiment una mica estrany, borrós, subjecte a intermitències especials, estèril. D’entrada, el provincià ja se sent vexat d’ésser-ho. Ell és una mena de ciutadà de segona, i ho sap. Tanmateix, el seu «sucursalisme» el lliga d’una manera automàtica al centre: això li referma la situació de «dependència» a què està sotmès, la qual es colora amb tot el caràcter d’una acceptació espontània. La vexació, doncs, té una punta de remordiment. Aquest mecanisme psicològic potser no seria tan generalitzat, si entre província i centre no hi hagués, sempre en peu, una forma o altra d’antagonisme d’interessos, interessos palpablement materials en la majoria dels casos. És en la defensa dels seus que el provincià es troba desconcertat. Comprova que la solució «depèn» —com ell— del centre: voldria encara, per «sucursalisme», que fos el centre qui la hi donés. I rarament la «solució» de què el proveeixen li sembla satisfactòria. Quan dels interessos passem a un altre pla, al pla de les meres relacions anodines de ciutadà a ciutadà, el ressentiment persisteix: adopta maneres més atenuades, però persisteix. El centre representa totes les possibles magnificències del conjunt, i aquest acaparament molesta. Escolano, en escriure allò ja reportat, de «la impropiedad de hablar del vulgo castellano» «llamando a sola Castilla España y a solos los Castellanos españoles», prou enuncia el disgust provincià.
No sé si dir-ne complex d’inferioritat fóra just. Es tracta d’una sensació d’inestabilitat «nacional», que no és fàcil de guarir. El provincià és «provincià»: excèntric. Vaga pels afores de l’Estat i pels afores de la mitologia estatal. Ha intentat d’assimilar-s’hi, i ho ha aconseguit en part. Però els fets de cada dia li demostren que l’altra part d’ell segueix inassimilada: inassimilable. No li val res d’apropiar-se la llengua, la cultura, l’estil que li brinda el centre; ni l’abandó «sucursalista» no li val de res. Mentre viurà a la província i formarà en la seva so- cietat, serà un provincià. La seva reacció, en general, és l’anticentralisme: anticentralisme administratiu, és clar.
Protesta contra l’aparell burocràtic de l’Estat jacobí. És una protesta limitada, no cal dirho. Ell està infeccionat per la retòrica patriotarda de l’Estat: se’n sent «patriota». No és això el que posarà en qüestió. Si li repugna el centralisme, no és pas pel que té —o amaga— de coacció nacionalista, sinó pel seu mal funcionament com a sistema de govern. La «protesta», per tant, no la fa en nom del seu «poble»: del cos social, històricament i culturalment determinat, a què pertany; la fa en nom d’una inquietud episòdica. L’anticentralista s’excita per una fricció econòmica o per un desencant pseudo-polític: per res més. Hi ha valencians que, anticentralistes rabiosos, serien feliços amb una descentralització castellanitzant. Aquesta és la posició conseqüent del «sucursalisme». Allò seria per a ells un remei al complex d’inferioritat. La cosa és estúpida, però inevitable.
Una altra projecció del ressentiment provincià dels valencians recau sobre els altres «pobles» provincians. És un ressentiment que podem observar ben net en aquells paisans nostres que manifesten alguna fòbia contra el Principat i els seus homes. La veritat és que resulta una mica penós de definir, i no hi ha dubte que també oculta un complex d’inferioritat. Quan, en 1626, Felip IV convocà Corts als valencians, i en comptes de fer-ho en un lloc del regne, com preceptuaven els Furs, les citava a Montsó, en terra aragonesa, els nostres avantpassats van posar el crit al cel.
Mossèn Porcar profereix el seu en les pàgines secretes del dietari que escrivia, i amb aquestes paraules: «...en quant menys té lo dit senyor rei als valencians que als aragonesos i catalans, que ab los valencians se ha tractat ab grandíssima potestat absoluta». Notem que Porcar no es lamenta de l’exabrupte antiforal tant com de la diferència de tracte entre uns i altres.
La «grandíssima potestat absoluta» era deplorable, sí; però més ho era el fet que el rei no l’hagués aplicada igualment al regne d’Aragó i al Principat. O per precisar-ho amb una puntualització mi- llor: deplorable —per al valencià «provincià»— era, sobretot, el fet que Aragó i el Principat escapessin a l’arbitrarietat, i nosaltres, no. És ressentiment: no hi ha altra paraula. Ressentiment de veure que una altra «regió» similar a la nostra en la seva situació dins l’Estat, arriba a esquivar d’una manera o altra el pes del postergament. Les comparacions es fan, no pas respecte a tots els «súbdits» de l’Estat, sinó solament amb els súbdits de la nostra «espècie»: no amb els castellans, sinó solament amb els catalans estrictes, i, en tot cas, amb alguna altra comunitat perifèrica.
El valencià es veu unit als altres pobles «excèntrics» en una mateixa subordinació civil. I s’irrita en comprovar que aquests, alguna vegada, semblen burlar-la. Creu que el centre els distingeix amb consideracions «privilegiades». Els tals «privilegis» són il·lusoris: l’Estat jacobí s’estarà molt de concedir-los. En el fons no és sinó una enveja palmària de comprovar que algú altre escapa a la nostra sort —a la nostra dissort—: enveja que mai no s’adreça als castellans, els quals, per antonomàsia, són ciutadans de primera.
Ressentiment, complex d’inferioritat: suspicàcia. Res no és tan «suspicaç» com el localisme que, al seu torn, és segregat per l’actitud provinciana. El sucursalista presenta aquesta altra cara: la seva vil devoció centrípeta té el revers d’una exacerbació de l’amor propi local. Això és una reacció superficial i barata, però es dispara de seguida que, per un motiu o altre, el provincià es creu ferit en la seva «vernacularitat». Ho veiem sempre que un valencià se sent «desbordat» per qualsevol presumpta arrogància provinent de Castella o del Principat. Com més «provincià» és un valencià, més engallat i rupestre és el seu localisme. Els castellanitzats de València són, precisament, els defensors mes entusiastes de l’idioma valenciano, de la literatura valenciana, de les glorias valencianas, quan troben que algú els qualifica de «catalans», cosa que ells consideren una usurpació. Són també ells els qui salten amb la més ardida impetuositat quan un castellà denigra el dialecto o alguna altra manifestació levantina. Això no falla mai. I encara: a més d’ésser predominantment verbal, aquest localisme es limita, de fet, a les tendres insignificances del folklore, de la rivalitat esportiva i de la ponderació del paisatge familiar. És una petitesa d’horitzons bastant grotesca. Els alacantins diuen de la pròpia comarca —ni el més castellanitzat adopta el castellà per a dir-ho— que és «la millor terra del món»; el partidari del València F. C. es pegarà amb l’hincha del Real Madrid amb el mateix orgull «patriòtic» que el Palleter oposà a Napoleó; tothom posarà les mans al foc per jurar que la paella sobrepassa les més sumptuoses fantasies palatals d’un Brillat-Savarin: et sic de caeteris. El provincianisme té aquesta cua monstruosament vernacla.
D’altra banda, el «provincià» viu en un permanent estat d’estrabisme moral. Amb un ull mira al centre, amb l’altre fita les realitats immediates que l’envolten. Que mira al centre, és indiscutible: això és l’essència del seu provincianisme. Però hi ha també allò altre. Ni tan sols l’emigració material no evita que un home es desprengui de les seves arrels més primàries en la terra. La «valencianitat» d’un Azorín, d’un Gabriel Miró, es fa visible en la brunyida làmina de llurs proses. I ells són els valencians més «desprovincianitzats» —a força d’assimilació— que conec. Els que no s’assimilen del tot —que són pràcticament tots— tenen, a més d’unes arrels sentimentals vives, les arrels materials de la convivència i dels interessos. Són coses que no podem perdre de vista. I, al mateix temps, resten pendents del centre, en el qual posen totes les esperances i totes les complaences. El mimetisme madrilenyista els domina. L’ideal del bon provincià seria no diferenciar-se gens del model central. I això és el que mai no arribarà a aconseguir. El resultat és un hibridisme fatigós: un altre dels molts que pesen sobre la vida valenciana. Estràbic o híbrid: com vulgueu dir-li. Provincià.
Afortunadament, el provincianisme no sempre és tan intens com acabo de descriure’l. Hi ha una vasta gamma de provincians, i els més decidits no són pas els més abundants. Són, potser sí, els més estentoris. Els nostres màxims «provincians» es recluten en l’alta «burgesia», compten amb la nòmina completa dels residus aristocràtics, són els escriptors assimilats que desconfien de l’èxit madrileny i coven la gloriola municipal. Els he penjat l’adjectiu d’«estentoris» perquè són els «figurons» de la «vida local». Pel fet d’ésser-ho, semblen més i més importants que realment no són.
Però el provincianisme hi és: com un càncer ridícul.
2 comentaris:
Aquest matí, quan només hi havia el comentari de la Fina, he començat a fer una llarga resposta. Per manca de temps ho he hagut de deixar córrer. Ara torno i veig la ressenya-anàlisi didàctic de la Joana. Mireu, ja puc llençar a la paperera el que tenia escrit. Fina en un to més visceral i a Joana amb un altre de més sistemàtic heu dit tot el que calia. Per què dir res més? Bravo a les dues!
Bé, sí, em calia dir una cosa (que també heu vingut a dir, de fet): llegiu a Fuster!
Publica un comentari a l'entrada