S'ha mort la meva marquesa

Ella, quan era viva, i abans que la transplantés a un test més gran

Heu vist The Private Life of Sherlock Holmes (1969), l'exquisida visió que Billy Wilder va fer del famós detectiu ideat per Sir Arthur Conan Doyle? Adoro aquest film. Les reiterades visites que vaig fer als cinemes Verdi, on la reposaven, em van salvar l'ensorrament anímic que patia en aquella tardor del 1989. No ve al cas això ara...

Hi ha una escena que resumeix a la perfecció el sistema de treball de l'investigador. Coincideix punt per punt amb el meu. Passa just al començament, quan el protagonista arriba a casa seva, acompanyat del Doctor Watson. Quan entra al despatx es troba amb la desagradable sorpresa que Mrs Hudson, la seva ama, ha tret la pols del galimaties de papers que té damunt la taula. Holmes s'enfurisma:

HOLMES: (molt enfadat) Mrs. Hudson!

Mrs. Hudson entra de pressa a l'habitació

MRS: HUDSON: Sí? Què passa? Què he fet jo ara?

HOLMES: (sever) Hi ha una cosa que ha desaparegut de la meva taula de despatx.

MRS HUDSON: Desaparegut?

HOLMES: Una cosa crucial. Vostè ha estat netejant en contra de les meves explicites ordres.

MRS HUDSON: Oh, li puc assegurar que no he tocat res.

HOLMES: La pols, Mrs Hudson! És una part essencial del meu sistema de treball. Pel seu gruix puc datar qualsevol document immediatament.

MRS HUDSON: Hi havia parts en que la pols era així de gruixuda (ho demostra amb el seus índex i polze)

HOLMES: (deduint per a si mateix) Això voldria dir març, 1883.

Fa poc, però, el meu orgullós desordre va assassinar una tassa de te que per a mi tenia un important valor sentimental. La taula on treballo es trobava, com sempre, en un estat de perfecte caos, amb la classificació de pols en ordre, com la del Sherlock del film de Wilder, abans que se l'emportés el plomall de Mrs. Hudson. Aquell dia, em calia espai per inquibir-hi un llibrot que havia de consultar, al costat de l'ordinador. Vaig enretirar tot el munt de paperassa i llibres acumulats amb els palmells de les mans, com un escarabat piloter que empeny la seva esfèrica càrrega. No em vaig adonar que a l'altra extrem de la taula hi havia l'estimada tassa. La massa de documentació útil i inútil la van anar arrecerant cap a la vora que la separava del buit fins que va perdre peu, va caure i es va esmicolar. Com em vaig arribar a maleir!

Quan un objecte que ens recorda algú estimat es trenca, el record i l'amor per aquella persona no minva, necessàriament. La seva mort no augmenta, la remembrança no s'esborra, encara que per uns moments ens ho sembli. Potser que sentim una sobtada decepció cap a nosaltres mateixos, cap a la nostra tasca de marmessors de la seva memòria. Potser ens la mereixem aquesta desencant. O potser no. En el cas de la tassa, sí, vaig cometre un error imperdonable: què hi feia allà, oblidada, a l'altra banda del meu cafarnaüm documental? Si la cosa tenia tant de valor no m'hauria d'haver permès deixar-la allà, enmig. Un cop engolit el te de rigor, l'hauria d'haver dut cap a la cuina, rentar-la i posar-la en un lloc segur. No ho vaig fer. Doncs, apa maco! a acceptar les conseqüències.

En un món, en una vida, en els quals tothom --nosaltres inclosos-- no para de patir pèrdues veritablement dures, lamentar-se per la mort dels objectes pot semblar, per comparació, una frivolitat, un insult. Que no se'm malentengui. No estic parlant de mers objectes sinó de símbols. Digueu-me antiquat --o fetitxista--, però per mi els símbols són importants.

Fa un temps em van regalar una marquesa, una planta. Fins llavors, jo desconeixia que existís aquest vegetal de nom tan aristocràtic. No sóc un expert en el tema. Des d'aquell moment, he mirat de cuidar-la tant com he pogut: l'he canviat a un test més gran, hi he afegit més terra, l'he regat, l'he tret a la terrassa quan calia, l'he protegit de la llum del sol... Me' l'he estimat aquesta planta, com m'estimo qui me la va regalar. Aquesta nit, però, ha mort, per accident.

Anit, abans d'anar a dormir, em vaig deixar la porta que dóna a la terrassa una mica oberta. Just entre l'escletxa i la marquesa hi havia el carret d'anar a comprar. Un cop de vent l'ha fet caure. La marquesa no ha suportat el pes. Aquest matí, en llevar-me, he descobert la tragèdia. L'he compartit com si es tractés d'una defunció i he rebut condols i conyes --benvingudes sempre siguin-- a parts iguals. M'han aconsellat de tallar les fulles. Qui sap si encara hi ha alguna possibilitat de ressucitar-la. Evidentment, ho he provat, però, ara per ara, em sento completament imbuït de l'esperit de Sant Tomàs. Ho sento. Quan ho vegi m'ho creuré.

Ja ho sé que no deixem de parlar d'una planta. Que no n'hi hauria d'haver per tant: cada dia mengem enciams. Aquest "enciam", però, tenia un valor afegit per a mi. Entre la tassa, un vestit blanc amb una espiral, avui la marquesa... últimament no paren de morir-se'm coses que tenen sentit o em pensava que en tenien. Sort que també en neixen de noves. I moltes altres semblen mantenir el seu estatus d'aparent immortalitat. Aquest està sent un bon any pel que fa a nous i bons amics...

Perdona'm, marquesa. No he estat un bon jardiner. I ja que m'he desfermat li acabaré dedicant un haiku. Si us sembla cursi o exagerat us foteu.

Adéu, marquesa.

Al subtil cel de les plantes

seràs la reina.