Entrevista a César Policani i a Florenci Salesas a l'Eco de Sitges

César Policani i un servidor (Fotografia: Joan Tutusaus)

La Laura Verdejo, professora de català, encarregada del programa de normalització lingüística a Sitges, ens proposà a en César Policani, un nou sitgetà d’origen argentí, i a mi, si acceptàvem que ens fessin una entrevista per la contracoberta de l’Eco de Sitges, el setmanari local. Parlaríem exclusivament del tema que ha fet que aquest senyor i jo ens coneguem: les parelles lingüístiques. Tant el César com jo vam entendre que podria bo parlar de la nostra experiència per encoratjar altra gent, nadius i nouvinguts, a participar en aquest programa, i vam accedir encantats.

Per una qüestió d’abús d’espai, no faré aquí una explicació exhaustiva sobre el que és això de les parelles lingüístiques. Potser us en podeu fer una mínima idea amb l’entrevista, però si voleu més informació us recomano feu una recerca a la xarxa.

Des d’aquí voldria agrair a la Laura la tasca que està realitzant, la seva mestria en el tacte i en la manera de transmetre els coneixements als seus alumnes, així com la seva simpatia i recolzament personal.

També voldria felicitar al Joan Tutusaus, un periodista d’una professionalitat exemplar. La conversa va durar més de mitja hora. Més tard, a micròfon tancat, encara vam parlar una hora llarga més. Com ha estat capaç d’enquibir l’essència del que es va dir, i en el poc temps que tenia (ho havia de dur a màquines pel dia següent!) fer la selecció, resumir, n’estic absolutament admirat. Hi ha algun detallet que sí que no acaba de ser prou entenedor, alguna frase un xic estranya, però no puc dir res. Jo no me n’hauria sortit ni la meitat de bé. Espero que perdoni que hagi arreglat alguna d’aquestes frases pel meu blog, així com alguna informació que en llegir-la he vist que va ser errònia per part meva (el que va fer el meu amic no és una tesi sinó un treball; això sí, un treball excel·lent!). Tot plegat no res, qüestions puntuals d’arrodoniment i prou, maquillatges venials, fàcils de fer amb el temps que he tingut jo.

L'Entrevista

Florenci Salesas i César Policani
Parella lingüística
“Has d’aprendre a escoltar”
Joan Tutusaus

El proper 27 d’abril, a les 20h. La Biblioteca Santiago Rusiñol acollirà un acte de presentació del voluntariat ligüístic. Del programa participen diversos sitgetans, com en Florenci Salesas i en César Policani, que es troben setmanalment perquè el segon practiqui el català, mentre exploten interessos comuns, en Florenci en català de Sitges, i en César en un català més que acceptable.

Pregunta.— Què és una parella lingüística?

Florenci. — Dues persones, un catalanoparlant nadiu o no, però amb un nivell acceptable, fluid, i un no catalanoparlant que vol practicar la conversa de català. Se suposa que el segon o estudia català, o necessita practicar-lo. Moltes vegades, les persones, especialment vingudes de països castellanoparlants, es troben amb dificultats per poder-lo practicar en trobar-se amb la facilitat que tenim els catalans per canviar d’idioma. El que fem nosaltres no deixa de ser, al començament, la creació d’una situació artificial. Abans se’ns fa una petita enquesta de gustos. Busquen parelles que puguin tenir temes en comú per discutir. Les trobades han de tenir un mínim d’una hora i el compromís es de fer almenys deu trobades. Però si la relació funciona, això pot durar tota la vida. Jo ja havia tingut una parella lingüística, la Tanya Valverde, una noia estupenda de l’Equador. Ara, si no ens veiem és només per una qüestió d’horaris.

P. — Quin era l’interès del Cèsar per apuntar-se?

César. — Practicar, perquè de vegades és difícil que els catalanoparlants parlin en català amb una persona que no els parla correctament. Com que tenen el xip bilingüe tan automàtic, no els costa res canviar. Jo estudio català, tinc una parella catalana, però parla amb mi en castellà, i la seva família també, tot i que els he demanat que em parlin en català. Per això, aquí puc tenir una hora a la setmana de conversa amb una persona que tot el temps parla amb mi en català. Això és molt bo per mi.

P. — Vas conèixer la parella en castellà?

C. — Diuen que el primer contacte marca el tipus de llenguatge que utilitzaràs. Crec que quan tingui un nivell de català millor, podrem parlar-lo.

P. — Fa molt que vas arribar a Catalunya?

C. — El setembre del 2008, ara puc entendre-ho gairebé tot, gràcies a les parelles lingüístiques, tot i que parlar-lo em costa més. Quan vaig arribar, no en sabia gens. Només coneixia “Prou” i “Dona’m la poteta”, una expressió d’una amiga catalana que havia viscut a l’Argentina li va dir al seu gos. A mi em va fer molta gràcia, perquè amb la fonètica pensava que era una broma...

P. — I a en Florenci, que l’impulsa a integrar-se en un programa així?

F. — Vull que la gent que vingui aquí aprengui el català, però entenc que se’ls ha de posar facilitats. Qui els pot fer entendre que aquí es parla català i que això és important, som nosaltres, els catalanoparlants. No vull que el català sigui inútil, una cosa folklòrica i prou. No vull que es perdi. Vull que es parli, amb altres llengües, és clar, perquè és bo que hi hagi varietat. I una bona manera de treballar per a això és el contacte directe. Tant nosaltres com ells generem prejudicis a allò desconegut, en ambdues direccions. En altres ocasions hi ha un “bledisme” excessiu. Però cada persona és ella mateixa, i has d’aprendre a escoltar, perquè aprens moltíssimes coses. Jo, del César, per exemple, aprenc la seva experiència vital. Sempre reps lliçons de vida si escoltes bé. I jo, cara a ell, em sento com un representant de Catalunya.

P. — Quins són aquests interessos comuns?

C. — La literatura, el teatre...

F. — Les qüestions artístiques e general, o els espectacles.

P. — Malgrat que entre Catalunya i Argentina hi ha vincles
futbolístics evidents.

C. — No som futbolers, tot i que pels Mundials, potser per ser argentí (i allà la passió futbolera és com el psicoanàlisi!), sento un fanatisme del que jo mateix em sorprenc. Després, en quatre anys no miro un partit. Això sí, el seguiment dura fins que eliminen Argentina. Suposo que en venir a Espanya als trenta-tres anys tinc més d’argentí que de cap altra cosa. És normal, no? Primer vaig passar set anys a Madrid.

P. — Més enllà de la qüestió familiar, què et motiva a apuntar-te a classes de català?

C. — És una barreja de tot. La parella influeix, evidentment. Però és una inquietud que un la té, o no. Jo sempre vaig tenir molta curiositat per altres cultures, sobretot per la vessant més del dia a dia, que és el que més em fascina.

P. — Un interès antropològic sobretot?

C. — Antropològic, sí. I per a entendre tot això, el llenguatge és imprescindible. I també, és clar, en temps de crisi, per un tema laboral, és un valor afegit.

P. — Som diferents de Madrid?

C—En algunes coses, sí. Crec que hi ha un punt en el que tots els humans som iguals. Però hi ha diferències. El català és més semblant al porteño, l’argentí de Buenos Aires.

P. — Costa parlar en públic?

C. — Sí, i a la vergonya, cal afegir que vosaltres parleu dues llengües, i quan sentiu el castellà, la majoria canvieu automàticament.

F. — I això ho considero un error, un ajut nefast cap a tu i cap a l’altre. Quan entro en una botiga, d’entrada m’hi adreço en català, tant me fa que la persona que m’atengui sigui blanca, negra o groga. Si em diu que fa poc que està aquí, no tinc cap problema a parlar en castellà. Però si només perquè algú sigui d’un color diferent, he de pensar que no m’entendrà, estic practicant racisme.

P. — Es canvia per educació?

F. — Educació? A mi m’havien fotut bufetades per parlar català, com a tothom. I no podíem tenir el nostre nom. Jo em deia Florencio. Els nostres avis els enterraven amb un nom que no era el seu. No et podies ni morir en la teva llengua! Això s’ha de recordar. Si algun nouvingut se’m rebota i em pretén imposar el castellà amb mala bava, li dic que si li parlo en català és per respecte a mi mateix i pels seus compatriotes que s’esforcen en estudiar-lo. Jo només demano poder-lo parlar allà on vaig i que no se’m miri malament, com si fos un afroamericà que entra a un bar de Louissiana.

P. — Sense voler generalitzar, hi ha la majoria de castellanoparlants que es conformen amb el castellà i prou?

C. — Crec que sí. Els argentins, per exemple, tenen una resistència molt gran a aprendre el català. “Tu ets un argentí que parles català?” m’han arribat a dir.

P. — I per què no es vol fer l’esforç?

C. — Si han pogut integrar-se en castellà, i ja tenen el que necessiten pel dia a dia, com que es parlen les dues llengües, tiren. Conec persones que van aprendre el català, i després de set o vuit anys el van deixar. L’actitud de molts catalanoparlants, de no voler parlar mai en català amb elles les van desanimar. Entenc que aquí la responsabilitat és compartida, d’uns per no usar-lo, i els altres per canviar d’idioma.

F. — Conec un noi americà que va fer un brillant treball per a la Universitat de Berkeley sobre Ramon Llull. Ell parla un català excel·lent. Quan ve aquí i veu la nostra actitud, s’emprenya. Per què la gent sobreentén que algú, pel fet de ser estranger ha de saber millor el castellà? Conec nouvinguts amb un català millor que el seu castellà, (de vegades inexistent!) fins i tot britànics. Són un exemple per a tots, tot i que també es bo que aprenguin el castellà. Molts angloparlants locals formen un gueto molt potent a Sitges. No volent entendre el català viuen allunyats de la realitat del poble. En el seu món artificial ideal, els catalans bons són els renegats de la seva llengua. Em fan molta pena. Les llengües s’han de parlar sense cap sentiment de culpabilitat. Jo no em vull sentir culpable de parlar la llengua del meu país, enlloc del meu país. Demano el mínim. Però aquest mínim exigeix als altres un esforç que als catalans se'ns ha demanat a canonades. Els qui ho entenguin mereixen tot el meu suport infinit.

P. — Tenim un problema d’identitat?

C. — Sí, i és normal, amb la història que ha tingut aquest país. La identitat és una història

complicada. Ho dic perquè a l’Argentina també, passa igual, tenim problemes d’identitat. Allà, tots som fills d’immigrants. A Londres, si no parles anglès no pots fer gairebé res. Aquí, sense el català pots sobreviure. I després hi ha l’objectiu de cadascú. Si vols més necessites més. Aprofundeixes més en la societat que vius, et sents més integrat. Però hi ha cercles on no s’utilitza el català.

F. — Els catalans per una banda tenim molt d’orgull, però per una altra tenim un gran desconeixement de la nostra literatura, per exemple. En el fons, encara que ningú ho reconegui, tenim molt interioritzat que això nostre és una llengua regional. I això és un disbarat. El català és parlat en tres estats, per més gent que el danès!

C. — I jo això ho entenc des de que tinc parella lingüística. Sinó, l’altra manera d’entendre-ho pot ser una mica violenta. Corres el perill de només veure que la gent es queixa d’una imposició amb una altra imposició.

F. — La situació és surrealista quan es parla de la imposició del català a Catalunya. Si es pretengués imposar a Swatzilàndia, encara! Però aquí, la única llengua imposada de debò és la d’aquest senyor (referint-se al César), que avui ja és la llengua materna de la meitat de la població, cal acceptar la realitat. Però hi ha hagut un joc polític i de manipulació històrica molt bèstia, per fer-nos sentir avergonyits per reclamar viure amb la mínima dignitat lingüística. Senyors, estem a Catalunya! I de tota manera, sempre cal anar amb compte, dialogar. Ja ho deia Joan Fuster, que qualsevol persona disposada a donar la seva vida per un ideal, pot estar disposat a matar per ell. I que tot màrtir, si se’n surt, pot acabar sent un inquisidor. Hem de mirar de no pensar que som els únics que hem rebut pals, al món. No som millors que ningú.