dijous, 3 de desembre de 2009

Trobada del BloQG a Palafrugell

Palafrugell. Fotografia gentilesa d'Helena Bonals.


Aquesta entrada completa l'anterior. Cliqueu aquí si la voleu llegir.


L’Helena Bonals es presenta puntual. El cotxe i jo, també.

Sortim amb temps de sobres. Estem molt excitats. Ai, ai, ai, com aniran les coses. Ai, ai , ai, quines cares farà la gent.

Primera badada del Florenci: error a la primera bifurcació. Si no girem aviat, anirem a petar a Puigcerdà. A quinze quilòmetres de la pífia, fugim de l’autopista equivocada. Donem tombs per una zona industrial, inhòspita, del Vallès. Recordo el lema “Com el Vallès no hi ha res”. Segur que sí, però per on anem, no. O sí, però res d’amigable, en tot cas. Tombs i retombs. Tot sembla igual: naus industrials, cementiris de cotxes, rotondes que no duen enlloc. Estem atrapats com els burgesos de El Angel Exterminador. O els viatgers de La Diligència. Sort hi ha que no ataquen ramats d’ovelles ni tribus d’indis.

Arribem tard a Palafrugell. Mitja hora. Tant l’Helena com jo detestem la manca de puntualitat. Ara som allò que més avorrim. Preguntem on és la Fundació Pla. Tothom sap on és. Quin gust de gent. Pàrquing gratuït. El que queda toca córrer, a peu.

Entrem a la Fundació. No patiu, l’audiovisual només fa cinc minuts que va, diu la noia de l’entrada. Tot és fosc. Perdo l’Helena de vista. Trepitjo el peu d’un comentarista. Serà el Criteri? Ho sento molt. Hem deixat la cortina mal tancada i un triangle de llum es projecta enmig la pantalla. Merda. M’aixeco i ho arreglo com puc. No hi ha manera. El triangle punyetero no desapareix per més estrebades que li faig a la cortina. No era culpa nostra sinó del projector defectuós. Aleleuia. Atenció al que es diu i es veu. La veu és de l’Albert Closas.

S’acaba l’audiovisual. Els llums s’encenen. Tornen la tensió. Ara ens veuran. Somriures nerviosos. Tots semblem nens enxampats enmig una malifeta. Reconec l’Antoni. Ens saludem emocionats i tímids a la vegada. És un senyor agradabilíssim i educadíssim. Me n’hi enamoro a l’instant. La senyora comparteix les mateixes virtuts. Me n’hi enamoro també. Perfecte: em puc endur la parella embolicada a l’encop, i així no cal separar-los com es feia amb els esclaus.

Ramon Torrents. Se’l veu satisfet. Tots els seus nens junts. L’home impressiona. Jordi Palou. No l’hagués fet mai així. Sembla molt tímid. Quina colla. Ens conviden a sortir a fora el patí.

El pou. L'Anna Maluquer, lectora rapsode de luxe, llegeix un fragment de Pla, ajudada d’amplificació portàtil. Penso que no cal. Més tard, davant el mar, amb la ventada, entendré que sí que calia. Lectura pausada. Veu bonica. La brisa li posa els cabells davant els ulls tota l’estona. No sé com s’ho fa per no perdre el fil. L’enorme cabellera que li penja per la cara m’està posant nerviós i em fan patir. La dona no perd el somriure. Per dins es deus estar cagant en tot, però no es nota res. Quina professional.

Sortim al carrer. L’ordre és anar a Calella de Palafrugell en cotxe, davant l’església. Tres quilòmetres de res. Ho farem el millor que sapiguem. Serà fàcil, em dic a mi mateix, amb tota la bona voluntat però no gaire convençut. Tothom al seu cotxe. Campi qui pugui.

Ja hi som gairebé tots. L’Antoni i jo recordem la comentarista Ana Ramos, que participava molt activament al començament del bloQG. És cert. Què se n’ha fet? Internet és com una novia infidel de mena, realment. Però es poden fer amics molt fidels. Quin fenomen més complex!

Anem fent rotllana davant la plaça, al peu de l’església. Sembla com si anéssim a fer la sessió d’espiritisme més assolellada de la història. El sol baix de l’hivern dóna de cara a la pobra lectora rapsode. Ara, la visera de cabells li serà útil, però. Fem temps. Alguna gavina frega l’estratosfera. Mentre arriben els darrers, demano disculpes per arribar tard. Ja ho fet abans però noto que no se m’ha perdonat prou. O això, paranoic, em sembla. Prego, si us plau, se’m presentin els companys. Oh, mira, en Jaume Santacana! Refrescant encaixada de mans. Oh, quin lector més simpàtic! Jo també sóc lector! I jo! Helena Bonals? Jo vaig estudiar amb el teu pare. Dóna-li records de part meva. Bona gent. Prudent, educada i modesta. Ens vigilem.

Les presentacions ensopeguen amb una pedra, i queden incompletes: el de les ulleres de sol diu, que ja ha dit el nom abans que vinguéssim nosaltres i no el pensa repetir. El seu segon de glòria i el general de mal rotllo. Bromejo per relaxar l’ambient. L’hauré d’anomenar “el de les ulleres de sol”, goso dir. Passa de la meva vulgar ocurrència. Millor callem, doncs.

Ja hi som tots. Segona lectura sobre el capellà, d’El Quadern Gris. Text satíric. Riem. Ramon fuma en pipa i riu per sota el nas. Jaume Santacana desapareix: una trucada al mòbil. L’home va atrafegat. Es disculpa. Torna la humanitat.

Iniciem el descens cap a la platja. Lamento la meva estúpida timidesa i no abordar altres persones que em tenen encuriosit. Em refugio en l’Helena, en l’Antoni, en el Jaume. Amb mi són tan macos com al bloQG. Em fot no saber qui és la Maria Rosa. També admirava els seus comentaris. Qui serà? Ara no recordo si va dir que no venia. Quina llàstima.

Caminem, ens aturem i arrenquem desordenadament. La rotllanes s’assemblen cada cop més a un joc de scrabble. M’alegro molt que la lectora quedi d’esquena al sol. Un patiment menys. Ara, però, sóc jo qui queda cego. Un patiment més. La platja és... prohibit descriure l’entorn, no fos cas que el de les ulleres de sol et compari amb Pla: Palafrugell, Calella i tot això és patrimoni exclusiu del Sant Pare Nostre Senyor de la boina. Amén. Mediocres, a callar. Sssst.

El dia és perfecte. Algú fa fotos. Lectura. Encabat, l’Antoni pregunta a la lectora on és la pineda de no sé què. La noia lamenta no saber-ho. Algú fa broma: Mireu l’Antoni com fa mèrits per pujar nota. Riem. La broma és tendra: tots sabem que l’Antoni és un pou de coneixements i curiositat. No li cal fer cap mèrit, certament.

Camí de ronda. Lectura de sípies eròtiques. Camí. Conversa ara amb l’Antoni, ara amb l’Helena, ara amb en Jaume. Una altra vegada amb els mateixos. No puc parar de somriure. Em sento feliç, malgrat la manca d’espai i temps per conèixer la gent en profunditat. Aquesta part que frustra sabia que hi seria.

La Casa Rosa. Canadell. Converses i confidències. En Jaume em delecta, generós, amb records del mestre. Alguns són tendres, altres d’amargs. Es disculpa. No paro d’explicar batalletes, diu. Que no pari, és una delícia. Quin moment de privilegi! Parlo de mi. La pregunta de sempre: massa potser? Última lectura. Text emocionant. Aplaudiments. Senyors i senyores, a menjar.

Tornada. En Jaume i l’Helena maleeixen les escales. No goso dir fort que m’agraden. A la conversa surt el Miquel Calçada, el Quim Monzó. Els records són agradables. Coneixes l’Antoni d’Ocon? Mireu, hi ha records que no són tan agradables... són hilarants! Jo ja sé perquè ho dic. Au, va, deixem les misèries del passat en pau.

Arribem a Calella de nou. És tard. Tenim gana. Tenim set. Tenim calor. Tenim fred. Tenim pipi. Tots els nens pugen al cotxe.

Palafrugell. Ens tornem a perdre. Insistim a preguntar. Tothom torna a indicar de meravella. Jo no m’aclareixo. L’Helena té una paciència infinita. Perdona tots els meus errors d’orientació. Aparquem a les Quimbambes. On som? Tots els carreres em semblen iguals. Passa en Jaume i senyora amb el seu cotxe. Ens rescaten, salvadors. L’alegria dura poc a la casa del pobre: ara ens perdem tots quatre. Preguntem. Més indicacions precises. Comprovat: els palafrugellencs són els millors ciutadans del Catalunya.

Aparquem al peu de l’església. Ens fem tots plegats un embolic monumental amb el parquímetre. No sé per culpa de qui, el pobre Jaume paga dues vegades, amb dos tiquets, com si tingués dos cotxes. Se sent generós. Eixampla els pulmons amb l’aire pur de l’Empordà. Això és agafar-se les contrarietats amb filosofia. Ens perdem de nou, ara a peu. Anem preguntant a tot ésser viu que trobem pel camí. La Fundació Josep Pla, si us plau?

Finalment, trobem un grup de gent a l’entrada de la Fundació que ens espera. Hi ha un senyor grassonet molt simpàtic. No forma part del bloQG, però és amic de Jordi Palou, crec. M'assabento que es diu Joan Moles. Sap moltes coses, a més. És del tipus de persones que fa que la vida sigui fàcil. Més gent així i el món tindria menys tens els músculs del coll. Camí del restaurant parlo amb una lectora. Té els cabell mig curt, morena, ulleres de sol. Va vestida amb de negre, amb pantalons i caçadora. Té molt d’estil. La conversa és abrupta per necessitat. M’interessa el seu testimoni. És professora. Em dóna alguna lliçó sense que ella ho sàpiga. Penso que sense professors tots seríem uns rucs.

Restaurant. Mengem a l’exterior sota una mena de carpa. Tres enormes taules. Sec al costat de l’Antoni i senyora, davant la d’en Jaume. És una dona molt agradable. Parlem de cinema. Exposo les meves teories i m’empatollo més del que caldria. Anècdotes. Bon humor. Menjar excel·lent. Servei eficaç. L’aire que passa per enmig les juntures de la roba de la carpa ens està congelant lentament. Sense que ens n’hagim adonat, al cap d’una estona tots mengem amb l’abric posat.

Tornada cap a la Fundació. Pel camí, tinc temps de parlar un segon amb la Cristina Losantos. La gran Cristina Losantos! La millor il·lustradora de Catalunya! Quina emoció! No sabia que era a la trobada, a l’altre extrem de la mateixa taula de la carpa. Massa gent. Les converses seran necessàriament incompletes. L’home de les ulleres de sol sembla ara més accessible. Això està bé. Era el seu company. A la nit, quan ja no hi sigui, m’assabentaré que ha dit que ell no llegia els comentaris, que al Pla ningú el supera. Com si una cosa tingués a veure res amb l’altra. Què hi feia a la trobada, doncs? Hi ha gent que no entenc de res. En fi, per ell farà.

Conferència de Narcís Garolera a la Fundació, a la mateixa sala on abans havíem vist el documental. Tinc la seva versió crítica de Canigó de Jacint Verdaguer. Un llibre cabdal. La conferència és molt il·lustrativa. Història de les correccions que ha patit El Quadern Gris. Déu meu, quin calvari, pobre llibre. A cada nova edició un nou desgavell. “Única” per “cínica” o a la inversa. I encara, si anem a mirar, això s’entén, perquè el mestre tenia un cony de cal·ligrafia, també. Més imperdonable és substituir el fantàstic “collonades” per no recordo quin mot sense gust ni aroma. I les hipercorreccions? A qui se li acut convertir “les seves” en “llurs”. Pla no és Josep Carner, caram! Narcís Garolera ha dedicat cinc anys de la seva vida a investigar, contrastar versions, detectar els canvis i a comentar-los. Ens ven la seva recança amb molt d’humor. La conferència és més que interessant. Lamento estar una mica massa cansat. Espero poder agrair-li la meravella de feina que va fer amb el Canigó, quan acabi.

Un cop la conferència s’ha acabat, comença la visita a la Fundació. Una guia estrangera fa les explicacions en un català bonic, amb interessants noves propostes sobre com accentuar els mots. Prefereixo esperar una mica per seguir aquest grup perquè insisteixo a felicitar el senyor Garolera. Podré parlar amb ell però no hi haurà la possibilitat de dir gran cosa. L’home és molt loquaç i tot el que diu és massa interessant. No deixa espai per a falcar-hi un simple agraïment. El grup som l’Helena, el Ramon, Garolera i senyora. Hi havia algú més que no recordo. El senyor Garolera té agafada la senyora per l’espatlla amb una cura molt especial. Fan una parella molt maca. Ha estat una de les coses més boniques de veure del dia.

Ens reenganxem a la visita. Primer pis, històries diverses, llibres, fotografies, objectes personals. Segon pis, l’audiovisual amb fragments de la inevitable entrevista que Joaquín Soler Serrano li va fer a A Fondo. La puerta es verde. Tercer pis, El Quadern Gris. El text original. Reescriptures. Canvis i més canvis. La versió publicada. Quina meravella. Descobrim coses com “des de la finestra del bordell es pot veure...” convertides en “des d’una finestra indeterminada de la ciutat es veu...” a la versió final. Ai, mestre, que dolents que som, tsk, tsk.

Ens acomiadem. Canvis d’adreces. Petons. Encaixades de mans. Adéu. A fora és negre nit i sento el cor com encongit.

No trobem el carrer on havíem deixat el cotxe. És normal i fins i tot preferible: m’agrada preguntar als locals. Continua el miracle de gent amabilíssima i que coneix la seva vila. Corregeixo el que he dit sobre els palafrugellencs i ho augmento: aquesta gent són els millors ciutadans del món! Explicacions ben travades i útils sobre per quina cantonada tombar.

Trobem el vehicle a l’altra punta de l’hemisferi terrestre. Hem arribat tard i tenim una multa. Mau! Cap problema: només pagant 3€ 80cts te la retiren. Què bé. Ho provo amb la màquina però no me’n surto. Passa alguna cosa amb els parquímetres de Palafrugell que escapa a tota lògica. Per fi puc parlar d’un element de la vila del qual dubto que en Pla ho hagués pogut fer. Insisteixo en tornar a introduir les monedes. No hi ha manera. Clinc, clinc, tornen a caure. Noi, no te les admetem, sembla dir la màquina. Preferim enviar-te una carta a casa i cargolar-te de dolor amb l’extracció de 50€. Home, millor que no. Impossible. Totalment per sorpresa, arriba en Ramon. D’on ha sortit? Enmig la mala il·luminació del raconot on som, descobrim que a ell li ha passat exactament. També ha sobrepassat el límit de temps d’estacionament. Té la seva gràcia compartir acte criminal amb un dels creadors del bloQG. Tinc la fútil sensació de sentir-me important. Tampoc ell s’aclareix gaire. Abans en Jaume, ara en Ramon. Al final se’n surt amb la targeta de crèdit. L’home va més preparat que jo. Després, compassiu em paga la meva multeta. Li torno l’import en metàl·lic, agraït. Ens acomiadem amb una ferma encaixada de mans. Quina manera d’acabar el dia! Quina última imatge tan sensacional, davant el parquímetre!

Tornada a Barcelona per l’autopista. Nit fosca. El cap ple de sensacions. Caldrà pair tot això. Adéu Helena, ja ens veurem, records a ta germana i als pares. Autopista. Sitges. Bona nit, dear. Ha estat molt bé, però potser sí que algunes estones t’hauries atabalat una mica massa. Un dia hem d’anar a l’Empordà. T’agradarà molt. És tan verd com el teu país. Ja arribarà el moment. No és pot matar tot el que és gras en dos dies.

Bona nit.

7 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Quina delícia de text! Molt ben escrit, com ja dius, Pla i tu sou coses diferents, que no s'han de comparar. Em faria gràcia que et llegís el Raimon, el de les ulleres de sol.

El que va dir allò de l'Antoni és un altre, i no em vull fer la bocamolla!

"La puerta es verde" resumeix molt bé l'entrevista amb Joaquín Soler Serrano (és el llenguatge precís de Pla).

I la teva entrada resumeix molt bé la visita.

Florenci Salesas ha dit...

Gràcies pel comentari i per la informació sobre l'error de qui va dir allò de l'Antoni. Ho he corregit --he posat "algú va fer broma" i llestos-- i Santes Pasqües.

I mira, encara estic als núvls, jo!

Joana ha dit...

Pel que veig s'ho passeu d'allò més bé.
Compartir al larg de tant de temps un espai a la xarxa entre tants company vitual i després cel·lebr-ho amb una trobada ha de ser fantàstic, no m'ho puc ni imaginar!

Espai Forenci que el núvols et poden jugar una mala passada, que en un tres i no res tenim tempesta i ... Compte amb els llamps!!!

rierola ha dit...

Quina crònica tan ben detallada del dissabte 28 de novembre!!! Hi és tot el que vam fer i dir a Palafrugell!

Florenci Salesas ha dit...

Per la Joana: Ja és ben bé això que dius dels llamps i trons, he, he.

Per Rierola: I tant detallada. Massa i tot! Els pocs detalls que m'he deixat protesten per no ser-hi, pobrets. Diuen "Home, ja que t'has posat tan exhaustiu, per què no en esmentes a nosaltres també?"

Per cert, ara mateix corro a posar el nom de la lectora rapsode. No voldria que li semblés que me n'enfoto, perquè va ser de luxe. Com a lectora de Pla confio en el seu sentit de l'humor.

Una abraçada!

mon ha dit...

Com sempre, Florenci, haig de dir que els teus relats són vivíssims, personals i clars, i que entren directament, sense cap nosa ni dificultat.

Vaig ser a Palafrugell, però diria que qui no hi vagi anar també ho pot veure tot ben retratat, en el detall i el conjunt.



Ramon Torrents

Florenci Salesas ha dit...

Moltes gràcies Ramon. Per tot. Venint de tu, això és tot un compliment.

Molta sort en els propers projectes!